28.09.2021 - 21:50
Antònia Vicens (Santanyí, 1941) rebrà aquesta tardor el premi Trajectòria de la Plaça del Llibre. Encara que la seva carrera és farcida de premis honorífics, agraeix aquest molt emocionada per allò que representa de reconeixement a la seva obra i perquè, diu, ve del País Valencià.
Aquesta obra ara premiada, aquesta trajectòria, és feta, maó a maó, de texts amb aparença flonja i senzilla, però que traspuen duresa i que interpel·len constantment el lector. Històries que a vegades deixen sense alè i versos que són miralls. Imatges i metàfores fetes amb materials quotidians que despullen les ànimes desprevingudes. I que, ho explica en aquesta entrevista, deixen l’autora buida i esgotada.
Antònia Vicens, que acaba de fer vuitanta anys, no podrà ser a l’acte de lliurament del guardó a final d’octubre a València perquè serà a París, al Marché de la poesie. Té una agenda plena d’actes tota la setmana presentant la traducció al francès de quatre dels seus poemaris. Està contenta que François Michel Durazzo s’enamorés dels seus versos i els traduís.
VilaWeb l’entrevista a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, on ha participat en la conferència de premsa de presentació de la Plaça del Llibre. Contenta per tot això que li ve. Sense mirar ni cap al futur ni cap al passat, i en fase de descompressió i de descans després de la publicació del seu darrer poemari: Pare, què fem amb la mare morta?
—Com heu rebut aquest guardó de la Plaça del Llibre?
—Em va sobtar molt. No vaig agafar el telèfon i vaig veure un missatge. Quan vaig tornar la telefonada a Jesús Figuerola, em va anar contant com va nàixer la Plaça i el premi, i que un jurat havia decidit de premiar-me. I vaig tenir pell de gallina precisament perquè venia de València. No n’esperes mai cap, de premi honorífic, o a una trajectòria. És un premi a què no t’has presentat… Estava contenta, però em va emocionar que vingués dels Països Catalans. Possiblement, és un acte de normalitat dins tanta anormalitat, tanta persecució a la llengua. Ens volen secessionar. Que si mallorquí, que si eivissenc, que si valencià… I aquest premi vaig creure que era un acte de normalitat.
—No podreu ser ací el dia de l’homenatge perquè sereu a París.
—M’han traduït al francès quatre llibres de poesia, el darrer, no. I m’han convidat a participar al Marché de la poesie. Una editorial i un traductor es van interessar pels meus llibres, i els van traduir amb l’ajuda de l’Institut Ramon Llull. Faré tota una setmana a París, amb moltes activitats. Sé que he d’anar a la Sorbona, tindré trobades, dinars i sopars amb gent de la cultura… Tenc un horari tot ple amb xerrades i trobades amb editors. El 24 d’octubre és el dia fort i amb el traductor François Michel Durazzo i l’editora Catherine Tourné hem de llegir poemes.
—Us fan una il·lusió especial, els versos traduïts al francès?
—Ho visc tot amb naturalitat. Són coses que, quan arriben, dic gràcies, perquè no les he anades a cercar. Vénen a ca teva, i em sembla extraordinari.
—Després de Pare, què fem amb la mare morta no escriviu. Per què?
—Quan vaig acabar d’escriure’l, em va passar una cosa extraordinària dins el cap. Em vaig quedar com buida. Es veu que vaig fer una vessada molt forta de tot allò que tenia dins, d’aquest pou negre que anam omplint al llarg de molts anys. Em vaig quedar molt buida en el sentit de tranquil·litat, de tenir ànsies de descansar mentalment, i obeesc aquests impulsos. Quan escric poesia, sent un gran apassionament per allò que escric. No la cerc mai, la poesia: ha de venir. Com que no la cerc i no ha vingut, estam així, tranquil·les totes dues.
—I la narrativa, tampoc no us ve?
—Tenc una novel·la petita, curteta, que vaig deixar abandonada l’any 2010, quan vaig començar a escriure poesia, perquè no sé fer totes dues coses a la vegada. He de tenir el cap completament ocupat amb una sola cosa. I ara, a la novel·la, li falta que la revisi, perquè quan fas una primera escriptura l’has de tornar a mirar. I tampoc no en tenc ganes, ara. Sóc en aquest estat de dolce far niente total. D’estar estirada al sofà, de seure a una gandula, de no fer gaire res, de passejar un poquet el ca, en Lord. Aquest és el meu estat.
—Llegiu?
—Llegesc un poc. Faig molt poques coses, perquè en sé fer molt poques. Tampoc no m’agrada la cuina, és a dir, que estic molt de temps sense fer res.
—En aquest temps que estau sense fer res, probablement feu moltes coses.
—Tots els poemaris han vengut d’aquest estar sense fer res, d’aquest estar en silenci. Però ara no vénen i jo tampoc no els cerc. Not que faig com una higiene mental, em rent, com si hagués engegat la rentadora i ara anàs centrifugant.
—Estau tranquil·la perquè no teniu desig de poesia?
—Sempre dic que la poesia em maltracta. A la narrativa, també has de cercar les paraules, però, en un vers, una sola paraula fa que aquell poema s’aguanti o no. A vegades la darrera paraula pot salvar un poema. Per tant, sempre has d’estar en lluita per a trobar aquell mot tan exacte, aquella paraula que vulgui dir allò que veus. Ja no allò que penses, sinó que veus. Sempre tens aquesta lluita amb les paraules. A vegades, m’he vist anar a dormir i que una paraula em desperti, com si em digués: “T’has equivocat, no som jo, la paraula adequada”, i cerques el mot senzill, perquè jo empr sempre un lèxic senzillíssim, de la mar, del camp, molt de la terra. Però també intent que puguin transcendir, anar més enllà. I per això tenc aquesta lluita per trobar-la, perquè un poema sense la paraula adequada és un doi.
—Paraules senzilles que van al fons i escarritxen.
—Coses senzilles, que no són quotidianes. Al darrer poemari, són ànimes. El primer poema acaba dient: “El llanterner passant la mà per una paret ha refet veus aturades, penes d’exili.” I aquestes veus aturades comencen a tenir protagonisme, i aquestes ànimes amb exili comencen a caminar. És un poemari de veus, d’ànimes que no saps exactament si són a la vida o a la mort. I jo tampoc no sé si ara mateix són vius o morts, o si convivim amb tots dos mons. No en sabem res, de la vida i no en sabem res, de la mort. I és aquest tema que no es pot tocar. Això m’ha duit tres anys de convivència.
—Continuau vivint a Palma, al barri del Terreno. Com veieu l’illa, ara?
—Hi vaig molt poc, a Palma. Si hi vas, et trobes amb rius de gent, i et trobes que no és còmode i no pots comprar en català, et trobes amb una ciutat estrangera, com supòs que passa a la majoria de ciutats de la costa. És trist. A vegades, t’atures a un forn i demanes pa i et diuen “qué?”, home, el pa. Vius d’una manera completament anormal.
—A 39 graus a l’ombra, un llibre de l’any 1968, ja parlàveu del turisme molt abans que es detectés com un problema. Us imaginàveu que la cosa arribaria on ha arribat?
—Vaig veure com començava. I record que em varen dir que si continuava escrivint sobre turisme, no trobaria feina en tota Mallorca. Es van enfadar molt. No entenia res, però feia de secretària i intuïa moltes coses i anava descrivint allò que veia, perquè era la primera novel·la i arreplegava tot allò que veia, tot allò que no m’agradava. Els directors, per curiositat, la van llegir i es van enfadar molt, es van sentir reconeguts amb la destrucció, amb el maltractament del paisatge, dels obrers… Fa més de cinquanta anys i continuam amb les kellys, que es revolten, i continuam amb el paisatge destrossat. Donam la culpa als hotelers, però darrere cada hotel que s’alçava hi havia un ajuntament que donava el permís. Una connivència entre els polítics i els capitals.
—Dieu que llegiu poc, quines són aquestes lectures?
—Llegesc un poc. Estic voltada de llibres. Damunt la taula, per tota la casa. I ara llegesc un poema, ara llegesc un fragment d’un altre llibre. No em concentr a llegir una novel·la llarga. Ja no puc. Vaig picant i, a vegades, un llibre que fa vint anys que he llegit, l’agaf i en llegesc una pàgina, i vaig mirant.
—Seguiu què passa al món?
—Hi ha temporades que sí, però hi ha temporades que em fa massa mal. I llavors dic: “Ja està bé.” Tenc vuitanta anys i pens: “Per què t’han de donar aquest patiment persones que fan coses per ego, per interessos econòmics o per ànsies de poder?” I això em revolta molt.
—Teniu vuitanta anys. Us agrada mirar cap enrere i fer balanç o mireu cap endavant?
—No. Ni cap enrere ni cap endavant. Allò que ens ve ens és donat d’alguna manera, don les gràcies a les coses que m’arriben, però no faig balanç. No perseguesc.
