Antònia Vicens, una vida aferrada a les paraules guardonada amb el Premi d’Honor

Ni a Palma, ni a Santanyí. L’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens s’ha fet al Palau de la Música Catalana, escenari tradicional del guardó d’Òmnium, que l’any passat va atorgar al premiat la decisió del lloc del lliurament. Maria Barbal va triar la seva vila natal, Tremp; i la premiada d’enguany ha volgut rebre’l a Barcelona. A l’edifici de Domènech i Muntaner, on han fet cap la presidenta de les Illes, Francina Armengol, i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i els ex-presidents José Montilla i Artur Mas. El guardó, obra d’Ernest Altés, conté un còdol de la muntanya de Montserrat, on la poetessa i narradora va passar un hivern hostatjada en una cel·la del monestir.

Al final d’un acte que s’ha allargat més que no es preveia, Vicens ha volgut agrair especialment la presència de les autoritats de les Illes: “Han travessat una mar que alguns malintencionats utilitzen per dir que som països distints i parlem llengües diferents.” Amb modèstia i emoció, llegint un breu text escrit per a l’ocasió, l’escriptora –que acumula el Premi Nacional de Cultura, la Creu de Sant Jordi i les medalles d’or de Palma i Santanyí, entre més guardons– ha assegurat tenir la impressió de rebre un regal meravellós sense haver donat res en canvi. Mentre recordava que s’ha passat la vida aferrada a les paraules, ha fet avinent: “Hi ha una fal·lera que mai no em deixa voler deixar de trobar les paraules a les constants humiliacions, a les llengües menystingudes i minoritzades, a les nacions sense estat i a les guerres que mai no acaben.”

Acompanyada d’una llarga llista d’escriptors d’arreu dels Països Catalans, encapçalats per la figura fundacional de Ramon Llull, ha apel·lat a “l’orgull de ser catalans i universals”, per a no sucumbir ni arronsar-se contra amenaces insidioses: “Durant les hores baixes, dies grisos, la nit més blanca, no oblideu que hi som i que contra la força de les paraules, el poder de la poesia i el saber dels nostres morts, ningú no hi podrà fer res.”

Una vida marcada per la infantesa

“El primer que em varen ensenyar va ser a tenir la boca closa i a seure sense bellugar-me. Després varen ser les paraules.” Amb aquest record infantil ha començat l’espectacle Antònia Vicens, paraula roent, un recorregut teatralitzat per la vida de la premiada, a partir dels seus texts i versos, dirigit per Israel Solà i interpretat per les actrius Anna Serra, Caterina Tugores i Esther López, amb música, per exemple, de Maria del Mar Bonet –“Mort de Na Margalida”– i Bob Dylan – “Hurricane”.

Gràcies a aquesta selecció, el Palau ha viscut les primeres passes de l’escriptora guardonada. Des d’aquell “abans d’aprendre a llegir, has d’aprendre a escriure” que aquella “nina grassoneta” va rebre de la professora de la primera escola de monges on la van dur els pares, fins a la primera llibreria de caoba vermella que li van comprar i on van començar a arribar Albert Camus, William Faulkner, Virginia Woolf, Víctor Català, Carson McCullers, James Joyce…

La nina que un dia va decidir de perdre’s

“Antònia Vicens va començar a escriure de nina abans de saber escriure”, ha dit l’escriptor Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en la glossa de la premiada. Testimoni de primera mà del començament del boom del turisme, va guanyar el premi Vida Nova del Festival de Poesia de Cantonigròs amb Banc de fusta; i el Sant Jordi amb 39º a l’ombra, una novel·la que va ser un escàndol: una dona, de classe humil i “feliçment autodidacta” obria el pas a la generació dels setanta amb una denúncia dels estralls del turisme durant el franquisme: la repressió sexual, el colonialisme cultural i l’explotació laboral.

Després van venir disset títols de narrativa i cinc de poesia, un camí literari en el qual s’endinsà a seixanta-cinc anys, després de la mort del seu pare. Portell ho recordava: “Ha obert per als lectors escletxes sinuoses des d’on albirar la bellesa i l’horror del món.” Portell s’ha adreçat a la premiada per assegurar-li: “Ens hem aplegat per a dir plegats el teu nom, Antònia Vicens i Picornell, aquella nina que un dia va decidir perdre’s.”

El compromís de corregir el dèficit de dones premiades

En un discurs marcadament polític, el president d’Òmnium, Xavier Antich, ha destacat la importància del ritual que, d’ençà del 1968 –quan Vicens va publicar el seu primer poemari–, reconeix “una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. I que enguany reconeix, específicament, la vida concreta d’una escriptora extraordinària.

Antich durant la seva intervenció ha volgut fer una reivindicació molt explícita: “L’aposta d’Òmnium per prestigiar la llengua catalana a través de la seva literatura i reconèixer els qui han treballat per enriquir-la i retornar-nos-la encara més viva.” Ha insistit que si la llengua catalana és una de les més riques d’Europa no és pas pels deu milions de parlants, sinó per la qualitat de la literatura.

Després d’assegurar que la llista dels premiats d’ençà del 1968 tenen alguna cosa de “cànon i d’horitzó d’exigència”, Antich ha admès que, entre els cinquanta-quatre premiats, només hi ha vuit dones, comptant-hi Vicens. Un balanç que considera insuficient i injust. Ha recordat que escriptores com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany i Maria-Mercè Marçal, no van rebre mai el Premi d’Honor, i s’ha compromès a esmenar-ho com a màxim dirigent d’Òmnium. La tria, però, és del jurat del premi, enguany format per Marc Artigau, Judit Carrera, Martí Domínguez, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria Rosa Lloret, Isidor Marí, Marta Nadal i Salvador Sunyer.

Un missatge adreçat al “catalanisme històric”, sense referències a l’autodeterminació

Antònia Vicens, quan es va assabentar que rebria el Premi d’Honor, va dir: “Si ens fereixen la llengua, ens sagna l’ànima.” Fent seves aquestes paraules, el president d’Òmnium ha dit: “Som lluny de la plena normalització de la llengua, i l’ús social ha disminuït. Continuem rebent atacs, com la sentència del 25% o la llei audiovisual.”

“Una llengua que no té plena presència en la societat del seu país és una llengua que es mor”, va escriure Antònia Vicens a l’ex-president balear Jaume Matas, quan renuncià al premi Ramon Llull que li havia estat atorgat. Agafant-se a aquests mots, Antich ha volgut fer una crida als partits polítics “del catalanisme històric que representen el 85% del parlament” –en un gest de complicitat al PSC-PSOE, representat per l’ex-president Montilla i la presidenta Armengol– perquè acordin una estratègia en favor de la llengua catalana i l’enfortiment de la seva presència en tots els àmbits. “L’única política lingüística d’èxit és la que abordi el benestar material de la població. No podrà anar més enllà de discursos benintencionats. La llengua és la columna vertebral de la nació”, ha dit. En el discurs, el president d’Òmnium no ha fet cap referència explícita a l’autodeterminació ni a la independència.