Antònia Vicens i la paleta de paraules de la Premi d’Honor

L’escriptora Antònia Vicens ha estat presentada com el 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i s’ha mostrat aclaparada: “Jo que faig una vida solitària”, ha dit. I ha explicat que viu als afores de Palma i que sovint passen dies que no veu una amistat. “Un dia qualsevol acostumo a llevar-me, anar directa a la cafetera i fer passar el temps: llegir una mica, una mica de música, tancar els ulls i escoltar el silenci… El que més m’agrada és no fer res. Sobretot m’estic al jardí, entre el llimoner i el taronger i l’heura. Quan en Jordi Cuixart em va trucar per fer-me saber el premi, era a fora, arreglant l’heura, i vaig quedar tan impressionada que em vaig abraçar al taronger, que era allò que tenia més a prop. Visc en aquesta mena de boira on no passa el temps. Però després, quan em miro, m’adono que el temps passa com una piconadora.”

Tot i fer una vida solitària, aquests darrers anys, Antònia Vicens ha hagut de sortir de casa moltes vegades per raons literàries. Així, abans del Premi d’Honor, l’any passat, coincidint amb els vuitanta anys, va rebre el premi Trajectòria de la Plaça del Llibre de València i també va participar, a París, en la Marché de la Poesie, perquè el segell François Michel Durazzo li ha traduït la poesia al francès. En aquell moment, VilaWeb va entrevistar-la i deia: “No n’esperes mai cap, de premi honorífic, o a una trajectòria. És un premi a què no t’has presentat… Estava contenta, em va emocionar que vingués dels Països Catalans. Possiblement, és un acte de normalitat dins tanta anormalitat, tanta persecució a la llengua. Ens volen secessionar. Que si mallorquí, que si eivissenc, que si valencià… I aquest premi, vaig creure que era un acte de normalitat.” També significa un acte de normalitat i d’unitat de la llengua i del país el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, tal com ha recordat el nou president d’Òmnium, Xavier Antich.

Antònia Vicens, com tota la seva generació, ha tingut una relació complexa amb la llengua, perquè va néixer el 1941, en la postguerra franquista més dura. Parlava català, però no va aprendre a escriure’l fins que ja era jove. En la dictadura, el català no es considerava una llengua de prestigi, ha recordat, però, en canvi, ella de petita ja reconeixia l’univers de les paraules, la riquesa de la seva llengua parlada i castigada i en feia col·lecció, de paraules. El que no sabíem és que aquesta paleta de paraules, com una paleta de colors, que va col·leccionar de petita, li serviria per a tota la seva vida d’escriptora: “De ben petita ja col·leccionava paraules de la vida quotidiana, paraules potents, autèntiques, paraules que tenien aroma: em vaig fer una paleta de paraules, que són les que encara empro avui”, ha dit durant l’anunci del Premi d’Honor.

Fa dos anys, arran de la publicació del seu darrer llibre de poemes, VilaWeb també la va entrevistar i en aquell moment va recordar aquesta col·lecció de paraules particular de la seva infantesa, amb més detall: “Al carrer escoltava les dones, parlaven en veu alta, de portal a portal, i a vegades, segons les paraules que es deien, o que es llançaven, ploraven o bé reien. I jo em quedava encensada davant aquell poder, aquella grandesa. I vaig començar a col·leccionar-ne. Vivia meravellada només de pensar que amb les paraules podia crear paisatges a les parets del meu dormitori (que no tenia finestra) i pensava que si un dia volia fugir de l’illa, podria caminar damunt la mar. Les paraules eren Déu.”

Ha estat una defensora dels drets de la dona, dels treballadors, del paisatge de Mallorca i de la llengua. Ja des de la primera novel·la, 39º a l’ombra, que va guanyar el premi Sant Jordi essent una completa desconeguda. Recorda: “Vaig veure com començava el tema del turisme. Jo feia de secretària en una cadena hotelera i intuïa moltes coses i en la novel·la anava descrivint allò que veia, perquè era la primera i arreplegava tot allò que veia, tot allò que no m’agradava. Els directors de l’empresa, per curiositat, la van llegir i es van enfadar molt, es van sentir reconeguts amb la destrucció, amb el maltractament del paisatge, dels obrers… I record que em varen amenaçar tot dient que si continuava escrivint sobre turisme, no trobaria feina en tot Mallorca. Fa més de cinquanta anys i continuam amb les kellys, que es revolten, i continuam amb el paisatge destrossat. Donam la culpa als hotelers, però darrere cada hotel que s’alçava hi havia un ajuntament que en donava el permís. Una connivència entre els polítics i els capitals.”

El premi Sant Jordi li hauria pogut canviar la vida: deixar Santanyí i instal·lar-se a Barcelona, guanyar-se la vida escrivint articles, formar part del grup d’intel·lectuals que s’estaven al voltant de Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover… Però es va estimar més tornar a Mallorca. I tot i perdre la visibilitat i mantenint una soledat volguda, no va deixar d’escriure, fent una literatura sense concessions.

La seva obra narrativa es compon de tretze novel·les (hi trobem Material de fulletó, La Santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, Gelat de maduixa, Terra seca, Ànima de gos…) i dos reculls de contes. A partir del 2009, va abandonar la narrativa i es va bolcar en la poesia: Lovely, Sota el paraigua el crit, Fred als ulls, Tots els cavalls i Pare què fem amb la mare morta.

Per què amb mitja vida feta va posar-se a escriure poesia? “Pens que les mateixes paraules em varen dur a la poesia. Que possiblement vaig necessitar tota una vida de bregar amb les paraules escrivint novel·les i contes per atrevir-me a escriure un poema. Si bé hi va haver un fet atzarós que he anat contant algunes vegades: el dia 3 d’agost de 2006, prenia el sol en una terrasseta de casa meva i em va caure com una pluja d’imatges. Aviat em vaig adonar que era la meva vida que em queia, a trossos; volia agafar-los i els recipients més escaients eren els versos; la prosa resultava lenta. A més, coincidia que feia tres anys que mon pare havia mort; quan va morir, a 93 anys, no vaig plorar, fins i tot vaig pensar: quina sort que ha tengut, viure tants anys i no haver conegut la decrepitud total. Lovely, el primer poemari, vaig pensar, també, que eren les llàgrimes per la mort del meu pare. Ah, sobre inseguretats: me’n creen tant la poesia com la prosa. Tenc un gran respecte, quasi temor, davant les paraules.”

Les paraules, la paleta de paraules…