Antònia Vicens: “Als anys seixanta el silenci començava a cruixir, no es podia aguantar més”

Antònia Vicens (Santanyí, Mallorca, 1941) s’afegeix a la festa de les novetats literàries d’aquesta tardor amb una novel·la. I això també és nou perquè fa uns quants anys que la poesia va començar a habitar-la d’una manera tan abassegadora que s’hi va haver de retre. Crideu la mort errant, digueu-me on va (la Magrana) no deixa de ser un oceà transitable tan sols amb els rems i les claus de l’obra poètica d’Antònia Vicens, però també és un viatge als inferns del dolor d’un món imperfecte. Torna a uns anys seixanta que ja va escriure a partir del present per a descriure una Mallorca que es despertava d’una letargia forçada. “Ara –diu– potser no estam millor que abans, potser els joves no són tan lliures com ho érem nosaltres.”

Al llibre hi ha generacions de dones fortes, de dones valentes. Hi ha la memòria de la terra i de la sang. La memòria de l’escriptora que conviu amb els personatges que demanen que els escrigui. Ella s’hi nega, i els personatges es vengen.

Fem l’entrevista per telèfon. Fa un parell de dies ja havíem parlat de la novel·la i del procés d’escriptura. En el cas de Vicens, aquest procés sempre és una mena de trànsit viscut amb tanta intensitat que, quan l’explica, no pot evitar d’adornar-lo amb metàfores i imatges tan plàstiques com ho és l’obra en si mateixa. El desgrana amb aquest català que s’aferra i que enamora i que fa somriure l’entrevistadora que, a estones, té la temptació d’emprar l’article salat. Li demanam com es troba i ens respon que és una pregunta molt mala de respondre. “Cada estona estic d’una manera diferent”, diu.

—D’on ha sortit aquesta novel·la?
—Són personatges, són trossos de terra, són cales, trossos de mar que han cridat a la meva porta. Com t’ho explicaria? Com si miràs la vida des de molt amunt amb la facultat de veure la dècada dels seixanta del segle passat, però amb tots els anys que la varen precedir, que és d’on vénen els personatges. I amb els seus somnis que varen quedar de cap al futur que és on seríem ara. És una porció de vida. Sempre m’ha interessat la vida que no saps com agafar-la, perquè no l’entenem, encara que tots som vius, però no sabem què és. I és mirar aquestes persones, aquesta terra, aquests arbres per treure una miqueta d’ànima i una mica de misteri.

—Fa uns quants anys dèieu que era com si la novel·la us hagués abandonat i que us havíeu abraçat a la poesia, o la poesia us abraçava a vós. Com ha estat la tornada a la novel·la?
—La novel·la hi era. Jo la tenia, tenia tota la gent que hi ha, i tot el que hi passa, i ho tenia tancat dins un calaix. I quan l’agafava em superava. A vegades no els veia prou versemblants. No veia n’Elisenda, que és una nina, donant-li veu. Quan m’havia de ficar dins ella, no estava per fer aquesta immersió. Els tornava a tancar. Els tenia com a presoners i quan els anava a veure, quan els convidava a sortir i a parlar un poc amb jo, m’abassegaven. I la meva venjança era tornar-los a tancar. Ha estat una lluita d’anys amb els personatges com si fossin de bon de veres, com si els tingués asseguts amb jo i parlàssim. Ells pensaven d’una manera i jo d’una altra, i ha estat un poquet dur.

—Com va arribar el moment en què ja no els vàreu poder enfonyar més dins el calaix?
—Va ser amb una xerrada informal amb el director de la Magrana, en Joan Riambau, que em va animar a donar-los la llibertat.

—Qui és n’Elisenda?
—Jo crec que poden ser moltíssimes nines al mateix temps. Poden ser moltes dones al mateix temps. Però el més important és que, essent molts, també som únics. Podem ser tots, però llavors, d’un en un, si els miram amb lupa, totes som úniques. Aquella nina arrossega tots els mals no d’anys enrere, sinó de segles enrere.

—Aquests personatges els heu escrits, els heu regalats als lectors. Encara us acompanyen, o us n’heu alliberat?
—No del tot, encara. Mira, ahir al vespre n’Elisenda em deia: “Per què, si tu ets el meu destí, no has estat un destí més plaent?” I en Jordi em deia: “Hi ha gent que m’interpreta malament, pensen malament de jo. I jo estimava molt n’Elisenda.” Encara em qüestionen això que els he fet fer. Encara no me n’he alliberat.

—La vida als anys seixanta a Mallorca no era tot allò que semblava. Era una època molt dura.
—Sí, jo vaig agafar aquesta època precisament perquè veníem de tanta duresa, de tant de silenci, de tanta obediència, però d’alguna manera hi havia una rebel·lió sorda. La gent estava cansada d’obeir i ja començaven a arribar-nos els primers hippies que eren com un mirall. Les dones s’atrevien a anar a fer feina fora de casa. Va començar el prêt-à-porter que ja ens va donar com un esplai a l’hora d’anar a comprar-nos un vestit. Abans només dúiem el vestit que feia la cosidora del costat. Hi havia una rebel·lió sorda perquè ja no es podien aguantar més tots aquells anys de postguerra que dúiem. I aquells anys els veig molt importants perquè ben aviat va arribar el Maig francès, la Primavera de Praga. No era només el meu rodol de terra. Encara que al meu rodol de terra no hi arribava premsa, encara no hi havia televisió a les cases, només n’hi havia a un cafè. Vivíem una ignorància, però al mateix temps es rebel·lava. El silenci començava a cruixir, no es podia aguantar més.

—Un personatge a la novel·la diu: “No s’ha d’esborrar mai el passat.” Hi feu molta feina, en aquest tema de la memòria. Fins i tot, parlau de n’Aurora Picornell.
—El passat és una llanterna que ens il·lumina el present. Sense passat tampoc no som res. Saber d’on venim, voler somniar cap on anam. I n’Aurora Picornell, com que té aquest nom, Aurora, va molt bé dins el context de la novel·la, perquè parl de llum, també, encara que hi hagi tenebror. I em va semblar que era l’ocasió de posar-hi el seu nom i fer-la visible.

—A la novel·la mostrau diverses maneres de maternitat. Algunes semblen malaltisses.
—Crec que tot això que en diem maternitats, aquesta maternitat de sempre, ha estat malaltissa sempre. Perquè les mares es creien que posseïen les criatures. Deien: “La meva filla això no ho farà, la meva filla farà això altre…” Jo record aquesta possessió esgarrifosa. Jo mostr altres maternitats. Quan diem mares ho diem en plural, però cada dona que és mare ho és en singular i s’enfronta als sentiments d’una manera diferent. Educaven perquè les mares fossin possessives, perquè fossin la mà dreta o la mà executora d’aquella moral patriarcal i catòlica, i les mares s’hi avenien. La meva, per exemple, era molt fiscalitzadora. Per favor! En aquesta novel·la intent que cada persona que surt sigui protagonista. La tract d’una manera molt individual. Al mateix temps, el rodol de terra, també. El món. Que cada cosa tengui la seva miqueta de misteri perquè crec que hi ha misteri en totes les coses. Hi ha passió i hi ha llum i hi ha tenebres.

—Heu escrit dones molt fortes.
—La dona és molt forta. Això del sexe dèbil no sé d’on s’ho han tret. Sempre van més endavant. Les dones, per ventura, són de llàgrima més fàcil perquè els homes s’han contingut sempre, però la dona sempre l’he vista molt poderosa. En aquesta novel·la hi pos unes dones que, a la seva manera, dins el seu ambient, han estat fortes. Han triat els seus amors. Poden fracassar o no fracassar perquè això no ho pots llevar de cap persona, no? Si traveles, no saps per què hi ha aquella pedra que t’ha fet travelar, has travelat i ja està, però les dones cadascuna viu en la seva potència.

—Parlàveu de la societat que als anys seixanta es començava a obrir. Ja ho contàveu a 39 º a l’ombra, però fa la sensació que, a segons quins ambients que descriviu, encara es veu molt resclosida, la societat. Com un poc malalta. Com si una força impedís aquesta obertura.
—I encara ara! Llavors la gent començava a rebel·lar-se. Una rebel·lió o un agosarament podia ser posar-se biquini, per exemple. Eren coses molt simples, perquè abans estaven completament vetades. Rebel·lar-se podia ser anar amb un vestit per damunt els genolls. Eren coses molt petites, però la rebel·lió començava així. Sortir de casa, les dones, i anar a fer feina fora era una cosa horrible, perquè anaven a fer feina a un ambient d’homes. Aquestes coses petites van fer que la dona pogués somniar tenir un sou, perquè sense un sou una dona mai serà lliure. El que fa lliure una dona i també un home és tenir el seu sou. I amb aquell sou pot fer allò que vol fer de la seva vida, o s’hi pot acostar. O se’n pot anar a viure a un altre país. Abans les dones estaven a casa dels pares i en depenien; i dels homes, en casar-se. Això era una cosa terrible. Que començassin a anar a fer feina fora era una passa molt grossa. Aquí comencen les llibertats, si és que n’hi ha.

—Començau cada capítol amb versos de Djuna Barnes.
—La novel·la té quatre parts diferenciades i me la imaginava com una plaça quadrada amb quatre cantons. I pensava: hi falta un fanal a cada cantó. I em vaig posar a llegir poesia a l’atzar, i quan em vaig trobar amb l’obra de la Barnes dic: és que és la Barnes! És que és la Barnes que il·lumina aquest capítol! Tant com aquell vers tan petit quan plou, aquell vers tan petit que la memòria té múscul. És ella, és aquí! És brutal, la seva poesia, i fa posar la pell de gallina.

—La novel·la duu la vostra marca. Per estil, per llenguatge, per sintaxi, per la temàtica. M’agradaria que explicàssiu com treballau lingüísticament la novel·la.
—És una lluita molt grossa, trobar la paraula. Tenc una imatge o una sensació, o un sentiment o un desencant, que vull donar, i trobar aquella paraula que tengui prou potència, que tengui prou color, que sigui un poc cinètica i tot, que faci moure els personatges o els arbres si fa vent, és una lluita brutal. Això em crea insomni i de tot. N’estic massa enamorada, de la llengua.

—Emprau l’article salat tant en el dietari de n’Elisenda com en els diàlegs dels personatges mallorquins.
—Jo volia que fossin molt vius i els vaig donar la parla normal i corrent. Cadascú té el seu propi idiolecte. Quan una nina de deu anys escriu, ho fa en salat. I he d’agrair molt a l’editorial que ho va saber apreciar i ha posat els correctors necessaris perquè no ens passàs cap article ni cap expressió, perquè era molt difícil ajuntar diàlegs i quan els personatges pensen, també ho fan en la modalitat d’allà on són. Hi ha na Daiana que pensa en principatí, perquè és del Principat. I donar aquesta realitat o no sé com ho he de dir, a cada personatge, crec que fa que la llengua catalana s’estengui. Pot començar a un carreret d’un poble de Mallorca i s’estén per tot. L’Alcover-Moll crec que ens fa molt grans, ens dóna força.

—A més a més, és un regal que ens feu als lectors.
—Per mi, una obra literària és una obra d’art. Un pintor, què fa amb els colors? Els mescla? Mescla molts de blaus per arribar al blau que vol, per exemple. Jo em prenc aquesta llibertat de mesclar les paraules. Puc posar una paraula del carrer de la infància de Santanyí amb una paraula que diran a València o diran a Alacant o a Lleida. A mi m’agrada trobar aquella paraula i, si importa, fer la meva mescla. És una obsessió, i això em du una feinada grossa. M’hi pas molt de temps, mirant la cadència, que aquella paraula no desdigui, que la música no faci una nota estranya. M’hi torn boja, completament boja.

—Per això que dieu de la cadència, la repasseu en veu alta?
—Alguna vegada sí, alguna vegada, no. Però repàs i repàs i repàs i repàs. Són paraules que jo crec que estan molt vives. No n’he descongelada cap, ni n’he anada a cercar cap a cap viver. Són paraules vives, però a vegades, a força de reduir l’idioma per deixar-nos entendre amb els que vénen o els més joves que no han tingut l’experiència de la llengua tan viva, de vegades deixam d’emprar-les, però hi són. Jo les empr en la poesia, també. Les veig molt potents, perquè són paraules de la terra, de la mar. Una sola paraula et pot fer sentir olor de blat i olor de sang al mateix temps. Sembla que tenguin aroma i que es moguin. Per ventura, són com a somnis que tenc jo. Visc amb aquesta bogeria.

—…
—Sí, és bogeria, perquè jo desaparec i som una dona boja quan escric. Ara estic asseguda al sofà i t’escolt, però els darrers mesos, amb aquesta novel·la, jo estava completament boja, precisament per les paraules. Me’n don compte, desaparec. No tenc ni edat ni tenc sexe ni res. Jo som una cosa que lluita amb els personatges i amb les paraules que són les que donen vida als personatges i a la història.

—Crida l’atenció el títol, que neix de la novel·la mateixa.
—Una de les persones, quan era molt criatura, va viure la primera nit de la guerra i va quedar com a trastornada. A aquesta nina, que llavors va ser escultora i va ser molt lliure i molt salvatge, li van regalar una capsa de pintures Alpino i només emprava el color negre, i el vermell per pintar el foc. I emprava el groc per pintar la mort errant. I jo pens que el poder d’aquell terror que va viure aquella nina va fer que aquesta figura de la mort errant, que es va transformant en una figura de llum, surti del paper i s’incorpori com un personatge més de la novel·la.

—La novel·la, de quin color seria?
—Voldria que fos com un sol, que no la poguessin acabar de mirar, que cegàs una mica. Jo la veig com un sol.

—La poesia, us ha tornat?
—Tenc vint poemes que he escrit en quatre anys. Quan hagi acabat de parlar amb n’Elisenda i amb na Maria Vivó i amb en Jordi i amb en Piero i tota aquesta gent, perquè encara em qüestionen, els he de reescriure i reescriure perquè l’any qui ve, laBreu els publicarà. Hi ha molta influència de tot aquest món de guerra i de víctimes innocents.

—L’altre dia, quan rallàvem, em vàreu dir una frase que no m’he llevat del cap durant tot el cap de setmana. Em vàreu dir que la terra tenia memòria i que engolia la sang vessada.
—N’Elisenda, que és aquesta nina que viu solitària, que es fa un món interior molt potent i sent bategar la terra, diu que possiblement en aquesta terra hi niuen els morts. N’Elisenda el sent, el bategar i l’alenar de les persones que han patit molt o que els varen ferir… La terra no és innocent perquè guarda memòria. Nosaltres podem sembrar tot un tros de terra i hi naixeran flors i geranis, però aquella terra, durant èpoques de lluites, ha begut sang. I la terra té tanta memòria com l’univers. No sabem on acaba res ni on comença. La terra és profunda, igual que la mar. No és ara que hi ha tants immigrants que queden a la mar. Jo ja de petita veia la mar com una cosa bellíssima però terrible. La lluita que hi ha davall aquella capa verda preciosa. La lluita que hi ha dels peixos grossos menjant-se els petits, de pescadors que no tornaven. La mort que hi ha davall tota aquella bellesa plena de vida. I sempre em preocupava aquesta tragèdia que hi ha per sota de la terra, de l’aigua, que no veiem… Si som com n’Elisenda, que ens fem un món interior molt potent, ho podem intuir una mica.

—Quan feu un parèntesi i sortiu d’aquest món interior, com veieu la vida política i cultural a casa nostra?
—Em fa molta tristor perquè jo, que vaig ser d’aquella generació dels anys setanta que a la nostra manera vàrem lluitar una mica i que crèiem que venia tota una obertura i que venia un món millor, ara veig tota aquesta persecució per la llengua, persecució per les llibertats. Ara no som lliures. Jo crec que ara la gent jove és menys lliure que el que érem nosaltres en aquells anys. Van cohibits, van alerta. Políticament, quan veig notícies no les puc acabar de llegir perquè m’emmalalteixen. No puc entendre com no tenim uns polítics capaços de donar una coherència al país, a la llengua. No sé per què hi ha d’haver aquestes lluites intestines amb la llengua, amb les escoles. Però què fan? Se’n van del cap. No sé on m’he d’agafar. És una cosa desesperant. I em sap greu, perquè ja començ a tenir anys i veig que tot va malament. El moment polític a Catalunya el veig gris, a Mallorca el veig negre…

—Vàreu ser una de les primeres persones que vàreu escriure sobre turisme als anys seixanta, i vàreu començar a destapar el drama que hi havia entre la gent que vivia un pis per davall dels que gaudien del sol i la platja. Quina sensació teniu ara que hi ha aquestes protestes contra la massificació a les Illes?
—Jo crec que ja no pots agafar res seriosament. Fa dos anys que la gent s’ha donat compte que tenim massificació i surten al carrer i demanen una vida de qualitat pels residents. Al mateix temps, els mallorquins han venut les cases als estrangers, i sortim al carrer a demanar qualitat de vida per a aquests residents que ens han comprat les cases. No sé per on m’he de girar. Al meu carrer quasi tots són estrangers i crec que deuen somriure quan ho veuen. Tots han comprat la casa. Molts fan feina aquí. Els seus fills van a escoles franceses o sueques, perfecte. Jo crec que deuen somriure quan veuen que els mallorquins sortim vestits amb calçons amb bufes, amb un estranger agafant un mallorquí pel coll. Això em fa tremolar, m’indigna, em fa una pena enorme. Perquè trob que encara acabam de fer el joc als estrangers. Encara fem feina per ells d’aquesta manera inconscient. Als anys seixanta, a Cala d’Or, els caps de setmana ja venien alemanys només per beure. Els sortia més econòmic venir a Cala d’Or, reservar dues nits d’hotel i beure i tornar-se’n a Alemanya el dilluns a fer feina, que sortir de copes a Alemanya. Als anys seixanta ja hi havia sobreocupació als hotels. Els mateixos hotelers llogaven pisos perquè sabien que els turistes no cabrien a l’hotel. Això és als anys seixanta. I ara de què ens exclamam?

—Voleu afegir res?
—Jo voldria que els lectors s’estimassin un poquet aquests personatges perquè jo els he tractats sense pietat, però els estim d’una manera desesperada.