Antònia Raya: “Al CAP tenim ordinadors que triguen entre 15 i 20 minuts a engegar-se. És desesperant!”

Ahir un miler de sanitaris es van manifestar a Barcelona, en la primera jornada de vaga del sector. Avui i demà hi ha convocades més mobilitzacions. Tot i que la majoria de titulars s’han centrat en la vaga convocada pels metges, la resta de professionals sanitaris també s’hi han afegit. I aquests dies s’han sentit menystinguts pels sindicats, les institucions i els mitjans de comunicació. Per això parlem amb Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, de Barcelona, i vice-presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP).

—Aquests dies s’ha parlat molt de la vaga de metges, però molt poc de la d’infermeres. Com és?
—És una qüestió de model. Hi ha gent que té la concepció de la sanitat com un model jeràrquic i classista. No hi ha una voluntat política de parlar de nosaltres. Es pensen que no existim, però les infermeres som el col·lectiu més nombrós del sistema sanitari. Per tant, si només volen centrar el problema en els metges, ja s’ho faran. En realitat, tinc molts companys, metges, que no s’identifiquen amb les reivindicacions que fa el Sindicat de Metges de Catalunya. No representen tots els metges, representen uns metges que tenen un estatus i el volen conservar. És gent molt corporativista que creu que el sistema sanitari són ells. La realitat és completament diferent. Els metges sense les infermeres no poden fer la majoria de feines que fan. El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) reivindica aquesta vaga com una vaga de tots els sectors sanitaris, no dels metges. És una pena que hi hagi qui posi moltes traves perquè la resta ens puguem adherir a la vaga. Si realment el missatge que volen donar és que amb un augment de sou i amb menys vistes es resoldran els problemes que té la sanitat van molt equivocats. El canvi ha de ser a un altre nivell. Cal canviar el model.

—Quina és la situació de la infermeria?
—Tenim plantilles molt precàries. I això la societat ho ha de saber. La gent no rep l’atenció i la cura que necessita per una manca de professionals. A més, estem cansats, perquè per poder atendre les necessitats, la gent dobla torns. La gent té contractes precaris. I tot plegat té un efecte en l’atenció que donem. Si jo no estic bé, no puc cuidar l’altre. I això els metges no ho posen sobre la taula. En realitat, és el que més ens dol. Potser tenen raó i si hi hagués millors condicions laborals no hi hauria tanta fugida de talent. Però dubto que n’hi hagi prou si continuem tenint les mateixes condicions laborals i assistencials d’ara, o si tenim la sensació que no arribem mai a temps. No resoldrà res. Cal demanar mesures més àmplies. No és que no vulgui una millora laboral, i tant que la vull! Però sóc conscient que això no és el principal problema del sistema sanitari.

—Per tant, cal repensar el sistema?
—Sí, és clar. Cal repensar tot el sistema. El sistema sanitari no es pot mirar per estaments, perquè tots tenim un paper fonamental. Per això em sembla tan lleig el que han fet des del Sindicat de Metges de Catalunya. Suposo que si ho llegeixen s’enfadaran, però m’és igual. Em sembla una falta de respecte per a la resta de companys del sistema sanitari. Però sobretot per a la població que té el dret de rebre aquesta atenció.

—A l’hora de repensar el sistema sanitari, quin paper hi han de tenir les infermeres? L’altre dia, en una entrevista, Argimon deia que fa temps que la vostra carrera és un grau, però que no hi ha hagut canvis ni en les vostres funcions ni els sous…
—Cert, no hi ha hagut cap canvi. Continuo essent un nivell A2, malgrat que faig el doctorat. I com jo, moltíssima gent. Tenen uns professionals que, en l’àmbit de competència i capacitats, han progressat molt, però continuen tenint un nivell professional inferior al que es pressuposa. Qualsevol qui es pugui especialitzar i doctorar és un A1 a l’administració, i nosaltres continuem essent un A2, tot i que les nostres funcions ja no són d’A2. Nosaltres tenim plenes competències en múltiples processos sanitaris. No entenem per què no som en la mateixa categoria que els altres. Encara més, jo formo residents en l’especialitat d’atenció familiar i comunitària, i em pregunto: per què quan acaben no els reconeixem aquesta titulació? Moltes vegades els formem, fem una inversió i després se’n van a l’Aragó o a València, on sí que se’ls reconeixen aquesta formació, donant-los més puntuació. Gràcies a això, allà poden optar a contractes més llargs. Els dirigents polítics haurien de prendre decisions molt valentes. Una seria pensar per què continuem essent un A2 si fem feina d’A1.

—Quina diferència hi ha entre l’A1 i l’A2? És tan sols de sou?
—Sí, bàsicament de sou.

—Dieu que la gent se’n va. Aquí continua havent-hi contractes precaris? Heu denunciat contractes d’un mes de substitució.
—Ara no tant. En el cas del meu CAP, des del març no podem contractar a ningú, perquè s’ha acabat el pressupost, que és molt curt. Des de llavors no hem pogut fer ni una trista contractació, i això vol dir una gran fatiga de totes les companyes. I això acaba implicant que potser no et trobes bé, però vas a treballar igualment perquè saps que sou molt poques mans. Quan vaig tornar de vacances em vaig trobar que tenia un mes de demora amb els pacients. Això no és una atenció primària. Si no puc rebre els meus pacients i aquests han de ser visitats, què faran? Aniran a urgències! Perquè en realitat, si ningú no ens cobreix a nosaltres, els fluxos es deriven a uns altres nivells assistencials, als quals no haurien d’anar. Però evidentment el pacient, si no aconsegueix la visita amb nosaltres, perquè la hi hem de donar d’aquí a tres setmanes, i no es troba bé, va a buscar un altre servei.

—Per tant, teniu llista d’espera…
—I tant, i l’anem retallant molt a poc a poc. Tenim tota l’agenda plena, però si algú sabem que té una necessitat i no pot esperar li diem que vingui un moment i li fem un forat. Això fa que se’t dilati molt l’agenda. En realitat, és un problema de dotació de personal, bàsicament.

—Perquè la gent se’n faci una idea, com és el vostre dia a dia?
—Depèn una mica de què faci… Normalment, passo visita, dos o tres dies per setmana. La setmana que només faig dos dies, treballo un dia a urgències. I el dilluns faig domicilis.

—Què feu per exemple un dia de visites normals al CAP?
—Començo a passar consulta a les 8.30, fins a les 14.00. Cada dotze minuts tinc un pacient, amb les seves històries de vida. Puc atendre una persona que té molta ansietat perquè té assetjament laboral, o persones que han fet un debut diabètic i cal ensenyar-los com controlar aquesta patologia crònica. El valor de la primària és que nosaltres sabem què li ha passat, al pacient, els últims anys. I, per tant, els podem acompanyar i fer-li costat d’una altra manera, perquè el coneixem. De fet, és això, conèixer! En definitiva, veus patologies, però també molta gent que té un component de malestar emocional, precarietat laboral o maltractament… També tenim visites telefòniques, que bàsicament són tràmits, com ara lliurar resultats. A més, hi has d’afegir visites virtuals, en què per exemple has de fer un informe perquè a una persona li lliurin la teleassistència. Realment la nostra feina és molt variada i té una forta càrrega emocional. I nosaltres, com que som un centre docent, a les 14.00 anem a la sessió clínica. El problema és que hi ha molts dies que no hi arribem, perquè anem endarrerits. O vas a la sessió i després, a les 15.00, en lloc d’anar-te’n et quedes treballant fora d’hores…

—Amb dotze minuts n’hi ha prou per a passar consulta?
—No, és clar que no! Per això la majoria de dies no esmorzem.

—Dieu que tot plegat es resoldria amb més inversió.
—Mira, no t’enganyaré! Si tingués un ordinador més ràpid i que no es quedés penjat cada dos per tres aniria tot millor. O si no tingués una impressora que s’espatlla tan sovint, segur que no perdria tant de temps amb això. Però bàsicament, se solucionaria tenint la meitat dels pacients assignats. Hem de dedicar més temps a les persones, vol dir que hem de visitar menys i, per tant, més mans.

—Realment en quin estat està el material que teniu?
—Tenim ordinadors que triguen entre quinze i vint minuts a engegar-se. És desesperant! A més, a vegades no sé què passa, pots estar minuts i minuts en una pantalla sense poder avançar. La gestió de les trucades telefòniques també és completament obsoleta. És clar que sempre comunica, no s’ha fet una inversió. No s’han augmentat ni les línies ni els administratius perquè puguin agafar aquestes trucades.

—També us queixeu de la privatització i externalització d’alguns serveis…
—Nosaltres defensem una sanitat 100% pública. Tot allò que privatitzis no millorarà el sistema. La sanitat privada parasita la pública, no ens enganyem. Durant la pandèmia, quan els hospitals privats van cedir els llits d’UCI, els van cobrar molt bé. Ara, per fer tasques menors, com fer PCR o radiografies, no es van oferir. En això no hi ha negocis. Tot allò que externalitzes anirà en contra de les condicions laborals dels professionals que treballen per a aquella entitat privada. Però, a més, no és equitatiu. Hi ha com una intenció de crear dispositius per a fer coses que podríem fer nosaltres mateixos a la primària. A més, amb el benefici que nosaltres coneixem els pacients i la comunitat. Però sembla que interessa fragmentar…: “Ara truqui al 061, ara l’atendrà un geriatre…” Hi ha mil dispositius que van aparèixer com bolets i l’única cosa que fan és fragmentar una atenció que a nosaltres ens agradaria fer si fóssim més i tinguéssim els recursos. No ens enganyem, Ferrovial vol negoci… Per tant, anirà contra les condicions laborals dels seus treballadors i, naturalment, de tot el sistema, perquè són forats de milions i milions d’euros.

—Durant molts anys heu denunciat la visió massa hospitalocèntrica del sistema de salut del nostre país. Amb la pandèmia ha canviat?
—Continua igual. La gent que pren decisions no sap qui és la seva infermera i el seu metge d’atenció primària. La gent que pren decisions, als seus funcionaris els ha ofert una mútua, en compte de confiar en el seu sistema de salut públic. L’hospital continua essent el lloc on es fan les grans coses. No són conscients que l’hospital, sense una assistència primària forta, és menys eficient. Li arriben coses que no li haurien d’arribar. Si nosaltres no podem fer la nostra feina, evidentment, hi ha molta més patologia greu que haurà d’atendre l’hospital. Els recursos van a l’hospital. A l’atenció primària som especialistes en persones, que acompanyem durant la seva vida. I intentem avançar-nos a les seves malalties i promoure una vida amb benestar, perquè a vegades la malaltia hi és i no la pots evitar. Però no: fem grans inversions en robots que operen i en grans fàrmacs…

—Abans em dèieu que les infermeres que formeu se n’acaben anant. Els sanitaris de l’atenció primària també se’n van a unes altres feines? És una altra fuita?
—Sí, malauradament hi ha gent que se’n va. Conec gent propera que se n’ha anat. Gent totalment abocada a la professió, que s’ha sentit maltractada pel sistema i no pot treballar amb l’excel·lència que voldria, perquè no ho permeten les condicions que tenim. Gent a qui ha faltat reconeixement. El menyspreu és molt gran. Ara, també som molts que no ens n’hem anat. [S’emociona.] I, ara, ja ploro! Em fa ràbia que no surti aquesta foto. La foto de la gent que, malgrat tot això que hem passat, continuem perquè creiem en això que fem. Això és molt important i s’ha de fer arribar a la població. Segurament estaria millor en un altre lloc, però crec en això que faig. Hi ha molta gent a l’atenció primària que creu fermament en allò que fa i que té l’esperança de lluitar perquè el sistema funcioni. Si me’n vaig, serà donar-los la raó. Llavors jo no estaria millor en un altre lloc si crec en tot això. Però als mitjans no els interessa això. És dur veure la notícia que els metges es reuneixen perquè volen augment de sou i visitar menys, perquè no és la solució. Hi ha molta gent que lluita perquè aquest sistema funcioni i millori.

—Quins canvis aquests darrers anys, no? De ser tractats com a herois i aplaudir-vos a ser menystinguts…
—No em vaig sentir mai una heroïna. Vam fer el que ens tocava fer. Segurament, la part pitjor de quan connectes amb l’emoció, com m’ha passat ara… és que de cop veus que no hem tingut temps de processar tot allò que ha passat, i això produeix molta fatiga. No hem parat. Sabíem fer la nostra feina, només ens calia tenir els estris necessaris per a protegir-nos i que ens fessin cas. Els va anar molt bé que ens poguéssim organitzar nosaltres mateixos. Va haver-hi una manca de lideratge brutal per part de la gent que hi havia a les administracions, com passa ara mateix. La conselleria té molt lluny l’assistència i el món real de les trinxeres. Ni demanava aplaudiments ni ara sento que la població estigui emprenyada amb mi. Tinc la tranquil·litat que la gran majoria complim la feina. Els sentiments que tenim no són de cara a la gent sinó de cara als que prenen decisions.

—No feia referència a la gent, sinó a les administracions…
—Estan molt allunyats, com et deia. Per què han negociat amb els metges si fan vaga o no i no amb els altres? És una gran discriminació. Una vergonya. Penso que sortir d’aquest forat dependrà de la capacitat que tinguem de mobilitzar-nos com a col·lectiu sanitari, a més de la capacitat que tinguem de fer arribar a la població la importància que té que el sistema sanitari sigui públic, que es reforci l’atenció primària… Que es resolgui dependrà d’això, no de les institucions.