Antònia Raya (CAP Raval Nord): ‘Existim perquè resistim’

Antònia Raya, infermera, va descobrir el Raval i, més concretament, el CAP del Raval Nord, l’any 1997, quan va començar a fer-hi substitucions esporàdiques per a visites a domicilis. Treballava a l’Hospital Clínic, al torn a nit, per poder estudiar, durant el dia, una segona carrera: biologia. ‘Treballava al Clínic, però va ser al Raval on vaig entendre la professió: vaig descobrir-hi una dimensió més estimulant, humanista i vocacional, una manera diferent d’entendre l’atenció primària; i me’n vaig enamorar, tant de la manera de treballar, com del barri, com dels pacients i de l’equip del CAP.’ El 2005, aprofitant les places que s’havien obert gràcies al programa Salut i Escola, no va voler deixar escapar l’oportunitat: va optar-hi, va aconseguir-ne una i va començar a formar part de la plantilla al CAP del Raval Nord.

Nascuda a Tarragona (1969) i filla de pares extremenys, és mare de dos fills i viu al Poblenou. Cada dia travessa la ciutat amb bicicleta. ‘El Raval també és casa meva; fa molts anys que hi faig domicilis, en conec els veïns, me’ls estimo i francament no es mereixen el tracte que reben dels polítics, governi qui governi.’ D’uns mesos ençà, l’Antònia combina (no s’ho hauria imaginat mai), la bata blanca amb la samarreta d’activista. Per a quina batalla? Tenir un CAP digne al barri. O encara més: ‘Tenir un barri digne per als veïns.’

El CAP del Raval Nord és (des del 1992) en un edifici de l’arquitecte Josep Lluís Sert, que és catalogat (i per tant no reformable). Havia estat un dispensari antituberculós. Actualment es troba en condicions deplorables, sobretot per la humitat, i amb una evident manca d’espai: ‘Moltes consultes no tenen ni llum natural ni ventilació, la sala d’extraccions és tan petita que hi ha un risc evident de punxar-s’hi i sovint hem de col·locar cadires suplementàries als passadissos perquè les sales d’espera es desborden.’ Fa dotze anys que aquest CAP demana un emplaçament nou i del 2013 ençà aquesta demanda és considerada com una de les principals prioritats del Departament de Salut. Però el nou espai per al CAP l’ha de cedir l’ajuntament. ‘Costa de creure, però han passat tots aquests anys, hem tractat amb governs municipals de tots els colors polítics i, al final, som al mateix lloc on érem. El problema reclama una solució cada vegada més urgent.’

El 21 de març els treballadors del CAP i desenes de veïns van ocupar la capella de la Misericòrdia, abandonada i tancada durant una quarantena anys. Aquest és l’espai que el Departament de Salut havia designat com a nou emplaçament del CAP, però el Macba, actual propietari de l’edifici arran d’una cessió de l’ajuntament, té previst d’instal·lar-hi una ampliació del museu. ‘Una vegada més, els veïns del Raval passen a la cua; és tan indignant que hem dit prou.’ Per a l’Antònia, el debat sobre el nou CAP va molt més enllà: ‘És un debat de classe social, un debat de model de ciutat i un debat de respecte a les persones; els veïns del Raval ja han estat prou generosos amb els equipaments de la ciutat; ara, amb urgència, necessiten equipaments de barri.’ I afegeix: ‘Jo no sé si el nou CAP serà a la capella, però la capella serà del barri, tant sí com no, perquè aquesta ja és una altra lluita.’

L’Antònia es demana si la situació actual, amb l’edifici deteriorat i amb el blocatge a la capella, no és sinó una estratègia per a convertir el centre de Barcelona, i el Raval en particular, en un espai per al gaudi dels turistes més que no pas en un espai per a viure-hi. I lamenta l’alternativa que a última hora han proposat alguns grups municipals, amb l’aval del Macba: construir el nou CAP al Cub, el passatge que comunica el carrer de Ferlandina amb la plaça de Joan Coromines, propietat de la Diputació de Barcelona, on actualment hi ha els emblemàtics murals d’Eduardo Chillida i de Keith Haring.

‘Fer el CAP al Cub, a més d’endarrerir, segurament, tot el procés, seria un nou càstig al barri perquè implicaria perdre una de les poques zones verdes i de ventilació del Raval; i això, sembla mentida que no ho vulguin entendre, també és salut, salut de barri i salut de ciutat’.

En aquest quart capítol de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya, Antònia Raya explica com la lluita dels veïns i dels treballadors del CAP ja ha anat molt més enllà de la demanda d’un nou centre sanitari.

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

1. Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’.
2. Ferran Busquets (Fundació Arrels): ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’.
3. Jaime Palomera (Sindicat de Llogaters): ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona’.