Antònia Carré-Pons: “M’ha costat molt reconèixer en públic que sóc filla de carnissers”

Nascuda a Terrassa, medievalista de professió, es va especialitzar en l’Espill, de Jaume Roig, considerat el llibre més misogin de l’edat mitjana. Ens explica que li va costar molt de reconèixer que venia de família de carnissers, perquè era un ofici ple de sang, violent i poc il·lustrat. Ara, ja retirada i amb la carnisseria familiar tancada, Antònia Carré-Pons ha canviat la cansaladeria per una editorial: el 2021 va estrenar el segell Cal Carré, especialitzat en llibres medievals i moderns. Però aquesta vegada no quedem amb ella ni com a medievalista ni com a editora, sinó en la seva faceta d’escriptora, perquè acaba de publicar La gran família, una novel·la de Club Editor. Carré-Pons considera que és la seva millor obra i que posa el llistó alt amb vista a continuar la trajectòria literària.

Antònia Carré-Pons té un aire juvenil. Quan ens trobem es nota una mica inquieta, tot i que, una volta comencem l’entrevista, aquesta inquietud desapareix i, de mica en mica, apareix un humor que és molt seu i que, havent llegit el llibre, ens fa la sensació que és un tret que compartia amb la seva germana. De manera que, tot i que ambdues s’assemblaven com un ou a una castanya, com diu el text de contracoberta, el fet és que acabem el llibre pensant que s’assemblaven molt més que no ens fa creure al començament. Parlem en passat perquè la seva germana es va morir d’un càncer. De fet, totes les dones de la seva família, llevat de la neboda, han tingut càncer. D’aquesta malaltia, de com afrontar-la, i de com la medicina ha tractat i considerat el cos de la dona, de l’edat mitjans fins ben entrat el segle XX, també se n’ocupa la novel·la.

Ens cita al club esportiu de Barcelona on practica tennis. Fa un dia assolellat i a sota d’una pèrgola s’hi està la mar de bé. És una mena de reducte de tranquil·litat dins una ciutat en tensió. El lloc casa amb la personalitat de l’escriptora, que escoltem sense esforç, perquè té un català que dringa.

—Quan parlem de La gran família parlem d’una autoficció en tota regla.
—Bé, a veure, això no és una autobiografia, és una novel·la. He fet una novel·la basada en fets reals, o sigui, la carcassa són records de la meva infantesa, de la meva història, de la meva família, però només la carcassa. Perquè després és el que passa sempre amb la literatura, que ho transforma tot. Perquè tu tens un record fixat, però a mesura que el vas recordant, es va ampliant i modificant. I, al final, ja no te’n recordes de si allò era així o d’una altra manera. Hi ha coses de la novel·la que després de rellegida penso: “Ostres, això no sé si és veritat o m’ho vaig inventar.”

—Amb aquesta novel·la fa l’efecte que heu volgut trencar la frontera entre l’Antònia Carré medievalista i l’Antònia Carré-Pons escriptora.
—Exacte. Per a l’escriptora vaig crear un heterònim.

—Per què un heterònim?
—Això de l’heterònim m’ho vaig inventar quan vaig començar a publicar ficció, l’any 2001, o sigui, fa molts anys. Però han anat passant un seguit de coses que jo no tenia previstes el 2001, evidentment, i per això ara es barreja tot. Per exemple, a mi m’ha costat molt de reconèixer en públic que sóc filla de carnissers. Això, la primera vegada que va quedar escrit amb lletra de motlle, va ser al llibre Com s’esbrava la mala llet, de Club Editor, que a la solapa deia: “Filla de carnissers i filòloga medievalista.” Perquè no m’he d’amagar de res, oi? Però, fins llavors, era una cosa que m’havia costat. I suposo que, com que ja m’he reconciliat amb el passat sangonós i ple de porcs i ple de sang i ple de carn que porto a la motxilla, ara ja ho puc barrejar tot.

—Aquesta cosa sangonosa, aquesta olor de carn crua, a la Rateta, una de les nenes de la família, li fa molta angúnia. Tot això passa a la primera part del llibre, en què presenteu la família i aquesta relació entre totes dues germanes, la Rateta, la gran, i la Sió, la petita, que són la veu cantant de la història.
—Aquesta és la part més autobiogràfica que hi ha, perquè l’he construïda a partir de records que tinc de la meva infantesa i de la vida a la botiga i a la carnisseria dels meus pares i dels meus avis. La meva intenció era que fossin uns personatges vius, que qui llegís el relat els pogués imaginar caminant pel seu voltant. I recordo l’obrador, on hi havia els porcs que portaven partits per la meitat cada dilluns i cada dimecres, i que m’hi feien baixar per unes escales verticals, amb uns graons alts, molt foscos i sense barana. Avui dia, crec que no hi hauria cap pare ni cap mare que deixés baixar una criatura de dos anys per aquelles escales. No sé com la meva germana i jo no ens hi vam trencar coll i barres, però no vam caure mai. 

—Què hi havia al final de les escales?
—Arribaves allà baix i et trobaves uns caps de porc amb unes orellotes que et miraven; el meu pare i el meu avi amb uns ganivets immensos especejant el porc, l’altre pelant ossos, i jo recordo que a mi això em feia por, perquè era un univers violent. Tot i que la violència no anava adreçada contra nosaltres, però sí que era una cosa força espaordidora.

—Per què us va costar de reconèixer que éreu filla de carnissers?
—Perquè quan era petita volia fugir de la carnisseria i, de fet, ho vaig fer: llegint i estudiant. Em semblava un món poc educat, poc polit, un món brutal, un món ple de sang, de violència, d’agressivitat. Un món que no era gens intel·lectual. I jo de petita llegia moltíssim, llegia tot allò que arreplegava. I, clar, vaig fer el que molta gent fa, que és que arriba un moment de la vida en què et negues a seguir el camí que els altres t’han designat. O sigui, et separes del destí que t’ha estat triat, i vaig tenir la sort de poder-me’n sortir.

—Per tant, era un món brutalista, un món poc refinat, poc intel·lectual, però potser també pesava el fet de ser un ofici imprescindible però poc reconegut.
—Sí, sí. Ara això ho veig d’una manera diferent, perquè a casa meva no llegia ningú, la primera que va començar a portar llibres a casa vaig ser jo. I quan vaig ser més gran, vaig dir: “Necessito una enciclopèdia.” I els meus pares s’hi van avenir i van comprar la Gran Enciclopèdia Catalana.

—Ara pensava que aquestes coses han canviat molt. En l’àmbit de la pagesia, per exemple, abans ser pagès era poc nostrat i de poc coneixement. En canvi, ara sabem que es necessita una gran saviesa i coneixement per a ser pagès. I els joves pagesos ho reivindiquen. Deu passar això mateix en el món de la carnisseria, de la cansaladeria.
—Sí, jo ara ho valoro d’una altra manera. És un procés lògic: quan ets adolescent i jove rebutges allò que tens i quan ets gran hi tornes, perquè allò són els orígens i perquè aquella vida potser no estava tan malament. Ara sóc capaç de reconèixer els valors que vaig aprendre a la botiga, els valors que em van transmetre a casa. I penso que sort que la meva germana es va quedar a la botiga i va continuar el negoci. Perquè, actualment, aquests negocis artesanals són el teixit social del país, i l’econòmic, i estan desapareixent. L’altre dia vaig llegir al diari que no hi havia forners, que la gent jove, com que és un ofici molt sacrificat i han de treballar de nit i tot això, no ho volen fer. I clar, quan ets gran t’adones que allò que has estat rebutjant durant molts anys no es mereixia que tu ho rebutgessis. I per això, en el fons, aquesta novel·la és un homenatge a la família i a l’editorial Cal Carré, també. El que passa és que és un homenatge una mica enverinat, perquè jo he acabat convertint Cal Carré en allò que cap dels meus ancestres no volia que fos.

—De cansaladeria a editorial.
—Exacte. I això trobo que és bonic, és una venjança poètica.

—Aquest llibre es troba marcat per la vostra germana, per la malaltia i per la seva mort.
—Aquest llibre neix de la perplexitat. Sempre m’he preguntat com és possible que dues germanes nascudes del mateix pare i de la mateixa mare, si més no tota la vida vam creure això, educades en el mateix ambient, que han vist tot això dels porcs tota la vida, fóssim tan diferents. A la meva germana no li feia el terror que em feia a mi, aquest món dels porcs. Com pot ser que tinguem trajectòries vitals tan diferents i maneres de ser tan distintes? Fins i tot, quan a la meva germana li van diagnosticar el càncer, es comportava d’una manera que no tenia res a veure amb el que vaig fer jo quan també el vaig tenir. La mare va tenir càncer, després jo i després la meva germana. 

—Caram.
—Jo sóc la més interessant de totes tres, així m’ho va dir una oncòloga, perquè sóc la que vaig tenir el càncer de més jove. Tenia 38 anys. I, clar, va ser una cosa força espectacular, perquè no n’hi havia tants com ara, de casos. Em van fer tot el lot (cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia) i quan li van diagnosticar la mateixa malaltia a la meva germana, es comportava d’una manera que era molt diferent de la meva. Això em va deixar perplexa. Per això vaig escriure aquesta novel·la, a veure si entenia com pot ser que hi hagi dues reaccions tan diferents. I ho he intentat reflectir a la novel·la. Perquè la germana gran, la Rateta, que és la que ha llegit tota la vida, fa una cosa més introspectiva, s’enfronta a la malaltia, reflexiona, i la Sió, la petita, el que fa és fugir-ne, viatjar, que és el que ja havia fet de petita. 

—Com es pot explicar literàriament el càncer, una malaltia avui tan habitual, que tenen tantes dones?
—Volia explicar-ho d’una manera natural. O sigui, sense dramatisme i sense autocompassió. No suporto l’autocompassió, perquè la vida té moments de felicitat, té moments d’extrema cruesa i això ens toca a tots. Evidentment, a alguns els toca més que a uns altres, però en el context occidental en què vivim, de comoditat, si deixem de banda tot el món horrible i no pensem en tots aquests psicòpates que ens manen, a tothom li toca la seva ració.

—I com ho vau fer?
—Crec que les coses importants s’han d’explicar amb el mínim de recursos literaris possibles, que això és el que feia Txékhov i és el que feia Puixkin. Mira, em poso un llistó ben alt, oi? Ai, quina barra, oi? [Riu] Jo volia explicar les coses amb naturalitat, amb simplicitat, però no amb simplisme. Amb senzillesa. Si has de dir una cosa important a una persona, és millor que li diguis directament i no comencis a fer retòrica. Per això en aquesta novel·la hi ha una voluntat d’estil que està treballada, que no surt del no-res, i que és la voluntat d’utilitzar el mínim de recursos literaris possibles per construir uns personatges que siguin vius, que parlin en una llengua propera i, sobretot, sense retòrica i sense coses innecessàries. Si pots dir una cosa amb deu paraules, no la diguis amb dos paràgrafs. Aquesta és la meva opció estilística.

—Sí, el text transmet claredat, netedat, transparència.
—També he defugit del sentimentalisme i la llagrimeta fàcil. Perquè buscar la llagrimeta fàcil em sembla estafar el lector. Jo em preocupo de no fer-ho, això. Totes dues germanes segueixen trajectòries diferents. La novel·la té tres parts. A la primera, són petites. A la segona, les trobem en l’adultesa, cadascuna va pel seu camí i també les separa un mar, perquè la Rateta viu i treballa a Palma. I a la tercera part, quan hi ha un element dramàtic, les germanes es tornen a unir. Perquè en aquesta família, i crec que potser ha passat també amb unes altres, quan eren petites no es parlava de les coses que passaven per dintre, sinó que es parlava de coses quotidianes, dels porcs, d’anar a l’escorxador i s’explicaven històries o el que sigui, però no pas emocions. I a la tercera part aquestes emocions afloren, perquè és com si haguessin circulat tota la vida per sota, com les aigües subterrànies. I quan arriba un moment dramàtic, aquestes emocions afloren i brollen com una font.

—La novel·la és molt tàctil, es parla molt del cos de la dona. Hi ha el moment de la Rateta, doctora d’història medieval a la Universitat de Palma, que fa una conferència en un congrés a Bochum (Alemanya), sobre el cos de la dona vist i explicat per la medicina a l’època medieval. És molt revelador.
—La Rateta fa una conferència sobre la visió que tenia del cos de la dona la medicina medieval dominada i escrita per homes. Això és un tema que conec gràcies a l’Espill, de Jaume Roig. En aquell moment la Rateta es recupera d’un càncer i m’anava bé introduir aquest tema. I hi ha un altre aspecte que també es toca, que és la rivalitat entre els acadèmics. La rivalitat, les enveges… Contrasta amb el món de la família, on hi ha els ganivets, els porcs, la sang…, però el pare de la Rateta és un home, en el fons, afectuós, i allà les coses són com són i ja està. Són directes. En canvi, en el món acadèmic hi ha cultura, hi ha sofisticació, hi ha saber, i la violència s’exerceix d’una manera molt més cínica, molt més punyent. O sigui, les enveges poden fer molt més mal. 

—Expliqueu-nos això d’introduir unes conferències dins la novel·la.
—Mira, fa molt de temps vaig llegir Elizabeth Costello, de Coetzee, l’escriptor sud-africà. És una història fantàstica. L’Elisabeth Costello és una escriptora gran, que té molt mal caràcter, australiana, inventada, eh?, que va fent conferències pel món. Viatja amb el seu fill, i va clavant rotllos. I mentre explica coses, el lector es va assabentant de com és la persona, de la seva vida, etc. Quan vaig llegir aquest llibre vaig pensar: “Escolta, si el Coetzee clava rotllos, per què no ho puc fer jo?”

—I per què us vau decantar pel tema de la medicina i les dones?
—Hi ha dos temes. Un, la importància que van tenir les traduccions del segle XIII i del segle XIV per a acostar el món del saber –que fins aleshores s’havia fet en llatí–, als laics que tenien desig de saber, i el saber es va convertir en un ascensor social, com ha estat durant molts anys, encara que ara ja no sé si el saber és ascensor de res. Aquest és un tema molt important, i el professor americà que fa la conferència inaugural del congrés parla d’això. I l’altre tema és aquest del cos de la dona, un tema que conec perquè l’he estudiat i n’he escrit uns quants articles.

—Us he de dir que, d’entrada, fa una certa mandra això de saber que reproduïu una conferència, però la veritat és que aquell moment es converteix en un punt culminant del llibre.
—És que tinc aquest defecte, que potser és una virtut: quan he escrit algun article o alguna cosa signant com a Antònia Carré, alguna cosa seriosa i acadèmica, se m’entén tot. Hi ha gent que t’escriu un article molt savi i et costa de capir què diuen, i a mi no. I vaig pensar que potser hi hauria alguna persona a qui interessaria el rotllo aquest que clavava. I si hi havia algú a qui no li interessava, s’ho podia saltar. I ja està, no passa res si et saltes un tros d’un llibre.

—És un tema interessant.
—Sí que és interessant tot aquest masclisme. I aleshores ho entens. Entens que a l’edat mitjana tots fossin misògins, perquè amb aquests discursos científics, que van arribar fins el segle XIX, amb un metge alemany que deia que les dones tenim el cervell més petit i, per tant, no som tan intel·ligents com els homes. Hi ha un pòsit ideològic cultural molt ampli que passa per la teologia, la ciència, la predicació, la literatura… Tot et va llançant missatges misògins i alguns, en forma de tòpics, encara arriben avui a les xarxes socials.