13.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 14.02.2018 - 00:20
A mesura que el nombre de vells augmenta en les societats contemporànies avançades, a la nostra literatura han anat apareixent texts que en parlen. I sembla que el terreny de la vellúria és un terreny adobat per al relat literari més que no pas per a la novel·la, perquè fins ara la senectut ha estat tractada, sobretot, per Quim Monzó, Sergi Pàmies i en els darrers temps per Jaume Cela. Tots han partint de la base literària del gènere breu. Ara Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) s’hi afegeix amb vuit peces breus aplegades per Club Editor, amb el títol Com s’esbrava la mala llet, un llibre que no se sap ben bé si hauria de ser lectura prohibida als geriàtrics del país o si, en canvi, li obrirà les portes d’aquestes institucions per anar-hi a fer col·loquis literaris amb els residents. L’autora, que té la família en aquest punt, explica: ‘Els pares han dit que els aniran llegint als que es troben més bé, que ja fa falta poder parlar de tot plegat amb una mica d’humor.’
Aquest punt d’humor és un dels ingredients essencials de la recepta Carré-Pons per a enfrontar-se a aquest volum de relats. També hi ha una mica d’Alice Munro, el despullament en la prosa i la manca d’artificis d’alguns russos contemporanis, com Dovlàtov, i una engruna de Fellini, a més a més dels homenatges metaliteraris propis d’una narradora pràcticament desconeguda fa set anys, però que en aquest temps ha esdevingut imprescindible en el nou panorama literari català, a banda la seva impecable trajectòria acadèmica en l’àmbit de la filologia catalana.
Diu que no li agrada repetir gèneres literaris: ‘És per això que em varen sortir contes, però no hi ha cap raó ni cap voluntat d’entrar en una mena de tradició d’explicar la vellesa a través de la narració breu.’ També nega en rodó que hi hagi un rebuig de la vellesa. ‘De fet, crec que el llibre parla més de la mort que no de res més. Crec que ens han fet viure d’esquena a la mort i això no hauria de ser així, n’hauríem de poder parlar molt més obertament’, afegeix.
L’editora del Club Editor, Maria Bohigas, diu: ‘Es produeix la feliç circumstància que Com s’esbrava la mala llet s’ha publicat en una col·lecció, ‘El club dels novel·listes’ on cada vegada hi ha més contistes i especialment contistes que només fan llibres de contes, amb la qual cosa demostrem que totes les contradiccions tenen aspectes positius. També hem de destacar que l’Antònia és una escriptora que ha fet el camí al revés, és a dir, que ha escollit de fer contes perquè ha volgut. No és dels escriptors que primer comencen fent relats i que després fan novel·la, sinó que ha triat de fer aquests relats i donar vida als seus personatges humans en aquest gènere tan singular i tan complicat.’
La història de la publicació del llibre també és singular. Editora i autora es coneixien com a lectores que compartien gusts i Carré-Pons va enviar el llibre a l’editorial com una invitació a llegir, com un llibre que es projectava més que no pas com un llibre acabat. ‘I va passar allò que passa molt poques vegades, que és que el plaer de la lectura es va acabar imposant i em va deixar amb la sensació de voler continuar llegint. Em vaig deixar anar. Això és molt meritori en un llibre de contes i especialment en aquest, que parla d’un tema que d’entrada no em resulta gens agradable, però que l’Antònia explica de manera magistral.’
En el conjunt del volum hi ha dos aspectes que l’autora ha volgut destacar: que els vells tenen una creativitat desbordant i que sovint presenten comportaments que voregen el surrealisme.
L’autora assegura que la realitat és una de les seves principals fonts d’inspiració a l’hora d’encarar el procés creatiu. ‘Crec –explica– que ha estat un exercici per a entendre i digerir l’ictus que va tenir el meu pare i que m’ha obligat a relacionar-me amb tot un seguit de circumstàncies que coneixes teòricament però que no has freqüentat i que fins i tot has mirat amb una distància molt deliberada, com ara les visites als geriàtrics que de sobte has de començar a fer i que et sobten perquè tenen unes regles i unes estructures pròpies.’
A poc a poc, els vuit relats van teixint un mapa on passen moltes coses i que conflueixen a ‘Punt de creu’, la peça amb què es tanca el conjunt. ‘De fet, podria ser que això fos com una novel·la construïda a còpia de relats i que aquest sigui el tancament per a tota la família’, aventura Bohigas. Però l’autora no ho veu igual. ‘Independentment de si tenen més o menys relació els uns amb els altres, he intentat que cada un funcioni de manera correcta autònomament.’ Carré-Pons, això sí, s’ha deixat sorprendre en alguns moments: ‘Per exemple, els meus personatges ballen molt, que és una cosa que jo no faig, que faig molt malament. Però els meus pares, en canvi, sí que quedaven per anar al casal a ballar. I això és un fet que s’explica perfectament, perquè el ball és una forma de seducció molt important i per a aquest segment de població és molt important.’ L’escriptora també aprofita l’avinentesa per desmuntar alguns mites sobre la sexualitat. ‘En un dels relats hi ha relacions sexuals que, a més a més, resulten molt plaents. I, és clar, d’això amb els pares normalment no se’n parlava, fins i tot semblava que els fills havien estat concebuts de manera immaculada.’
En definitiva, Com s’esbrava la mala llet vol ser un retrat d’aquesta població que ja ha entrat en la decrepitud o senectut, segons com es miri. ‘I per fer un retrat cal abordar el conjunt sense endolcir-lo i sense menysprear-lo, tractar del tema com si fos un estat transitori de la matèria en un moment en què les persones s’aferren a la vida d’una manera instintiva. He intentat tenir com a model alguns dels principals contes de l’Alice Munro, que és una influència molt directa, però és clar, per edat ella és molt més a prop dels fets que jo explico i potser per això la complexitat del seu món i la mala bava són molt més presents en els seus relats.’
En aquest univers petit i focalitzat, hi apareixen figures que agafen una importància decisiva en la societat contemporània, com ara els curadors. ‘Sigui pel que sigui, la nostra gent gran està abocada a passar-hi molta estona i aquí és forçós que, a més a més de les relacions familiars, hi inclogui les que poden tenir la gent gran amb els seus curadors, que sempre són marcades per dues directrius que no han ser per força oposades: d’una banda l’amor i d’una altra el deure moral.’ Això entronca també amb un aspecte que preocupa l’autora: com jutgem les accions d’aquestes persones. ‘Per a nosaltres poden ser molt rares i fins i tot inversemblants, però hem de pensar que molts són capaços de controlar la seva vida, encara que ho fan d’una manera que ens sembla penosa, tal com ens passa sovint amb els fills adolescents’.
Carré-Pons ha descobert aquest fet amb l’experiència pròpia. ‘A la residència del pare he descobert, mentre li feia companyia i també mentre observava i prenia notes per al llibre, que quan passes una frontera determinada totes les regles i inhibicions salten, i això és molt interessant.’
Així doncs, mentre esperem que algun escriptor s’atreveixi a fer una gran novel·la sobre la vellesa, tenim aquests excel·lents vuit relats que s’afegeixen al corpus de texts breus que, amb més o menys inquietud, s’interroguen sobre un fenomen social contemporani. Un fenomen que, tard o d’hora, haurà de tornar a centrar l’atenció dels literats. De moment, Antònia Carré-Pons ens proposa d’esbravar la mala bava amb bona literatura.
