Antoni Vidal Ferrando: ‘Sembla que qui no viu a Barcelona no juga determinades lligues’

[Aquesta entrevista, publicada originalment el gener del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

Em trobo amb Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), a la mítica terrassa del bar Bosch de Palma. Tot just hem encetat el gener i aquest poeta –deu títols publicats fins ara, el darrer dels quals, Gebre al vidre, editat per Meteora el 2012– i narrador –ha publicat les tres novel·les del cicle d’Almandaia i tres llibres més de prosa, el darrer dels quals, La ciutat de ningú, acaba d’aparèixer també a Meteora– m’hi espera a fora perquè encara no fa gens de fred. Comencem posant-nos una mica al dia de tots els amics comuns i després, sense saber ben bé com, acabem parlant de la seva barca, de la pesca dels serrans imperials, de futbol –el dia abans el Barça, una de les seves passions, tot just ha pogut empatar amb el Vila-real–, d’en Blai Bonet… Tot això abans de començar l’entrevista a l’home que diuen que ha explicat més bé per escrit la Mallorca contemporània. Acabarem dinant al celler Sa Premsa, entre antics cartells de curses de braus, bótes de vi i taules de fusta aspriva, on em confessa: ‘Fer-se gran és anar deixant de fer coses i seleccionar. I jo no he deixat mai d’anar a ballar.’

—Aquests darrers anys heu publicat un llibre de relats, aquest nou llibre –també de narrativa– i heu recuperat en un sol volum les novel·les del cicle d’Almandaia. Per què aquesta aventura en el camp de la prosa?
—M’agrada renovar-me, jo no som un home de grans aventures físiques, però sí de l’esperit. Tot i que crec que sempre he escrit la mateixa obra m’agrada canviar la perspectiva i que cada llibre sigui nou. Jo no pensava mai que en sabria prou per a poder escriure. No vaig publicar res fins que no vaig tenir quaranta anys, de tant de respecte que em feia la literatura, amb la sensació de no saber-ne mai. Però tenia la necessitat de provar-ho perquè la literatura també és una aventura, o és especialment una aventura, sobretot per als que no servim per a pujar l’Himàlaia.

—No heu pujat l’Himàlaia però heu fet un cim literari molt considerable: publicar les tres novel·les del cicle d’Almandaia [Les llunes i els calàpets, Palma: Moll, 1994; La mà del jardiner, Barcelona: Edicions 62, 1999; i L’illa dels dòlmens. Muro: Ensiola, 2007] en un sol volum…
—M’ho varen proposar i jo trobava que les tres novel·les es complementaven molt perquè és la visió d’un segle d’història de Mallorca. Per tant, quan m’ho proposaren hi vaig veure una gran oportunitat de poder millorar-les d’alguna manera en el procés de correcció. I fer-ho amb El Gall ha estat molt positiu. Hem pogut millorar coses que no són mai petites perquè tot ho és, però t’he de reconèixer que he passat molta pena per l’editor, perquè no és fàcil de fer un llibre d’aquesta mena. Em vaig alegrar de veure que al final havia tingut alguna subvenció, perquè una de les funcions de la política cultural hauria de ser aquesta: donar suport a llibres que si no fos així no es podrien publicar.

—Creieu que aquesta publicació ha portat nous lectors a les novel·les, o qui ha cercat el volum era qui ja les havia llegides?
—No n’he tengut notícia. De vegades, si no és per les crítiques, costa molt que la gent et parli d’un llibre. Per això m’ha sorprès tant la quantitat de gent que en tan poc temps m’ha fet saber que La ciutat de ningú els havia agradat. El cicle d’Almandaia me’l citen ara quan parlen del llibre nou i això vol dir que l’han tingut en compte i que entenen els vasos comunicants.

—Podria ser-ne un capítol?
—No, perquè és escrit d’una manera totalment diferent, molt més proper al llibre de relats Els miralls negres. Els dos llibres neixen perquè jo tenia la idea de fer una novel·la sobre la guerra civil. Al cicle havia explicat la guerra civil i postguerra i el turisme, però no havia fet el llibre sobre la guerra. Ho vaig intentar però no vaig trobar la veu per a aconseguir-ho; en canvi, en varen sorgir els relats i La ciutat de ningú.

—Una guerra que d’alguna manera tanca l’edat mitjana a Mallorca…
—En Blai Bonet sempre deia ‘nosaltres hem conegut l’edat mitjana’ i en certa mesura és ver: la guerra són les Germanies i els Canamunts i Canavalls en pla bèstia. Semblava que amb els inicis del capitalisme i després de la Primera Guerra Mundial les coses canviarien, però tornàrem al vell món de sempre.

—De totes maneres, per a vós la gran decepció va venir amb el turisme…
—Sí, és clar. Va ser quan vaig notar que tot el món que coneixia i que havia viscut s’ensorrava. El turisme va ser un canvi radical per al país que s’ha d’analitzar amb molta profunditat. S’havia de retratar els nous comportaments i, com que escrivim per entendre el món, aquí vàrem trobar la nostra gran èpica, perquè arribava una cosa que no compreníem.

—Heu estat professor d’història durant molts anys. Enyoreu les aules?
—Mireu, vaig passar molt de gust de fer de mestre, és una de les coses més nobles que es poden fer. Quan em vaig jubilar vaig tenir la sensació profunda que ara que n’havia après una mica me n’havia d’anar i em va entrar la nostàlgia. El millor és quan trobes pel carrer un alumne que et diu que s’ho ha passat bé a les teves classes. Alguns fins i tot eren mals estudiants que es volen justificar. Vaig aprendre massa tard que és als mals estudiants que se’ls ha de fer més cas.

—Us hauria agradat ensenyar literatura i no història?
—Jo volia estudiar literatura perquè escrivia des dels quinze anys, tot i que als vint vaig tenir una crisi i vaig pensar que no ho podria fer mai tan bé com els autors que llegia. Penseu que als anys seixanta es publiquen tres llibres de poemes fonamentals: Una bella història, de Miquel Bauçà, el 1962; Poemes a Nai, de Miquel Àngel Riera, el 1965; i Calaloscans, de Bartomeu Fiol, el 1966. I jo vaig pensar que havia d’estudiar més. Jo volia fer hispàniques a Barcelona; vaig fer els dos primers anys i em faltava l’especialització. Tenia deu assignatures aprovades  i quan vaig venir a Palma, a la universitat em van dir que ho tenia malament per continuar filologia, però que si em matriculava a història podia continuar, i així va ser com vaig fer història. No me’n pened gens, perquè per ventura tinc el trauma de no tenir una profunda formació literària però a la vegada també és una sort: la formació acadèmica mata l’originalitat. Molts escriptors són molt bons perquè no han estudiat literatura.

—Us imagineu vivint en algun lloc que no fos Santanyí?
—No. Quan sóc a Barcelona sempre dic als amics que jo som de poble i en fan acudits, però és que a les grans ciutats no m’hi sé moure. No canvii la pau i tranquil·litat de Santanyí per res del món. Barcelona l’estim molt, però si hagués de viure en una gran ciutat seria a París. Barcelona seria la dona i París l’amant.

—Sou un epígon de l’anomenada generació dels setanta, una generació d’illencs que tallava el bacallà a la indústria editorial catalana i que a poc a poc, i amb la sola excepció de Carme Riera, heu anat reculant i ara publiqueu o en editorials independents o en editorials illenques…
—Sí, és una cosa que passa en general. A totes les literatures has de viure a la cort i sembla que qui no viu a Barcelona no juga determinades lligues. Jo no hi veig cap més explicació que el fet de no viure allà.

—Però alhora això us dóna una gran llibertat…
—Això ens ho dóna tot, és la cosa més important. Una vegada, després d’haver guanyat el premi Sant Joan, un alt directiu de can 62 em va dir que em volia fitxar i que cada any i mig podríem publicar un llibre meu. No ho vaig acceptar perquè jo vull escriure quan en tenc ganes. La literatura és llibertat i per això escric el que vull i no vull sentir-me fermat, perquè jo escric per a mi i sóc feliç si després tenc lectors.

—És un enfocament literari que per ventura ve pel fet que us heu dedicat a la poesia?
—Molt possiblement. Quan fas poesia ja estàs avesat a tenir pocs lectors i tens una altra manera de viure que no és la literatura. Això et permet de fer altres coses. Si hagués de viure d’escriure no sé si podria fer-ho.

—Com és que tot un seguit d’autors illencs heu volgut publicar aquests darrers temps amb Meteora?
—No hi havia caigut, però és cert. Per part meva, és que ens hi trobem molt bé i ells són molt generosos, tenen un tracte i una promoció molt millor que no la que podries esperar de qualsevol editor. Jo hi vaig arribar perquè en Jordi Cervera, que hi dirigeix la col·lecció de poesia, em va demanar un llibre de poemes i vaig dir que sí, i així va començar la relació.

—I ara acabeu de fer un llibre completament arriscat i diferent, que gairebé fusiona la prosa, l’aforisme, la poesia…
—Sempre havia pensat que m’agradaria escriure sense tenir en compte els gèneres literaris, cosa que és molt difícil perquè el cervell t’hi du. Volia escriure més enllà dels gèneres però fins ara he anat fent gèneres amb diferències clares entre la poesia i la novel·la. La diferència és que quan feia novel·la m’hi podia posar en qualsevol moment i escriure’n un fragment, mentre que el poema no podia sorgir així.

—També heu corregut un risc en l’extensió, cercant la fórmula de la nouvelle…
—Quan escric no pens què passarà amb el llibre, sinó en la meva necessitat de fer-lo. I així va sortint i no sé si per bé o per mal no he tengut mai en compte les modes quan escric. Per fer un llibre llarg amb l’estil i la fusió de gèneres d’aquest per ventura hauria de ser Virginia Woolf i jo no sé si hauria estat capaç de fer-lo.

—Teníeu cap estructura poètica mental a l’hora de cercar la distribució dels paràgrafs i aquesta brutalitat de les frases finals?
—Potser sí que és un recurs agafat de la poesia. Cerc que la darrera frase sigui molt especial, ha de cridar molt l’atenció. Cada fragment del llibre podia ser un poema i jo volia que cada frase final destacàs, o bé per fer brillar el text anterior, o bé com a element d’assimilació del fragment que ve a continuació.

—La ciutat de ningú és un llibre d’una bellesa terriblement cruel…
—La literatura és molt poderosa en aquest sentit. Hi ha el dolor que de vegades arriba a la crueltat, però també tendresa, poesia i fins i tot tocs d’humor, per desdramatitzar amb un somriure.

—El vostre personatge és en essència un ésser molt menyspreable, però alguns dels seus pensaments són perfectament assumibles…
—És que des dels més angelicals fins als més malvats tots els personatges són tu mateix. Aquest llibre és en essència dues coses. Vol contar la derrota de la raó i les contradiccions que incideixen en la vida dels humans. La defensa de la nostàlgia d’aquesta Mallorca de la infantesa pot ser perfectament la meva, però el personatge representa la supervivència del franquisme que volia criticar enèrgicament. Quan fas literatura la fas de tal manera que cadascú pugui fer la interpretació final del text, crees un espai de llibertat, l’art és el més contrari que hi ha a l’adoctrinament.

—On us veieu d’aquí a deu anys, literàriament parlant?
—Tenc un llibre de poemes gairebé acabat i no se si tendré forces per a continuar escrivint des d’aquesta fusió de gèneres, però ho intentaré.