Antoni Vidal Ferrando, premi Jaume Fuster a la trajectòria

L’escriptor Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) s’ha convertit en el vint-i-tresè premi Jaume Fuster, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), a partir de la votació dels seus associats. Content i un punt emocionat, el primer que ha fet és desplegar un múltiple agraïment pel reconeixement, perquè, com ha dit, “no hi ha res més decebedor que no tenir amb qui compartir les alegries.” 

El premi destaca la trajectòria de l’escriptor. I tot i que Vidal Ferrando va començar a publicar amb quaranta anys, és autor d’una trentena d’obres de gèneres diferents i ha estat traduïda a nou llengües. Com ha recordat el crític i estudiós de la literatura Sam Abrams en la glossa, Vidal Ferrando ha publicat setze llibres de poemes (l’últim, Si entra boira no tendré on anar, va rebre el premi Carles Riba), sis novel·les (entre més, Racó de n’Aulet, premi ciutat de Palma 1985, La mà del jardiner, premi Sant Joan), un recull de relats, un dietari (Amors i laberints), un llibre d’entrevistes amb Miquel Àngel Vidal i quatre obres d’assaig històric. També ha destacat la seva professió de mestre i el seu activisme cultural.

Preguntat per la diversitat de gèneres literaris que ha conreat, i si se sent més poeta que narrador, Antoni Vidal Ferrando ha respost: “Jo pens que totes les arts tenen alguna cosa que és allò que els dóna la condició d’obra d’art. No només en la literatura, sinó en totes les arts. Jo a aquesta condició n’hi dic poesia. I si no tenen aquesta poesia, no són obres d’art. Per tant, jo quan escric prosa i quan escric vers, simplement el que faig és canviar la densitat. És a dir, una obra en vers té una altíssima densitat de poesia. Una obra en prosa, si no té poesia no és literatura, però probablement té unes dosis inferiors de poesia.” I afegeix: “Però l’art i la literatura en general ens demostra fins a quins límits extraordinaris poden arribar les persones humanes. I si en l’àmbit de la pintura, la literatura, la música l’home fa aquestes coses tan meravelloses, per què un dia els homes no han de fer aquestes meravelles a tots els nivells? Aconseguiríem fer una vida molt millor de la que tenim. Jo no perdré mai aquest somni.”

Sam Abrams l’ha glossat amb un text intitulat «Entre l’horror i el somni» i ha destacat: “Amb grans dosis d’autenticitat, lucidesa, capacitat analítica, consciència moral, convenciment i compromís ens mostra el nostre món tal com és, sense subterfugis o sortides per la tangent. Ens obliga a mirar el món fit a fit, amb totes les seves ombres, amb tota la seva càrrega de voracitat que ens tenalla i ens esclafa. I amb la dedicació, l’exigència, la perfecció, la música, l’harmonia i la bellesa irresistible del seu art ens ofereix un cert sentit del consol, un cert sentit d’una via alternativa, un cert sentit de sortida del nostre atzucac actual.”

I també diu Abrams: “El nostre autor es resisteix davant del món tal com és i obre finestres i espais de llibertat. També afirma de manera categòrica que «la feina d’un poeta, com la de qualsevol artista, és descobrir la bellesa oculta dins les misèries.». Vidal Ferrando és un descobridor de bellesa entre les misèries del nostre món.”

I Vidal Ferrando explica: “Sempre escrivim el mateix llibre, però no s’ha de conèixer. Tenim sempre les mateixes pors, les mateixes ànsies, les mateixes obsessions, els mateixos somnis, però els hem de contar de distintes maneres, perquè el món és polièdric, la vida és polièdrica. I hem de mostrar la cara oculta de les coses, la cara que no es veu tan bé, però que és una realitat tan gran com la realitat amb la qual topem cada dia. Però n’hi ha més de realitats i jo sempre cerc aquestes realitats que existeixen. I em costa molt d’escriure, molt. Me fan una mica d’enveja els escriptors que de seguida umplen tres o quatre pàgines. Jo som incapaç, perquè sempre trob que no està prou bé.”

Continua l’escriptor: “Jo estic enamorat de les paraules i intent que les paraules s’enamorin de mi, però això ja és més difícil. Però almanco, jo sempre estaré enamorat d’elles. Les paraules han estat un dels meus grans amors. Ja sé que les paraules són difícils, esquives, volubles, indomesticables. Però també són música, meravella, ocells que volen, portes obertes, elixirs, possibilitats que no s’acaben mai.”

Per què va tardar tant a publicar? Explica Antoni Vidal Ferrando que el 1964 es va presentar al premi Ciutat de Palma i que aquell any el va guanya Guillem Frontera i que el 1965 s’hi va tornar a presentar amb un altre llibre i tampoc el va guanyar. A més, explica: “quan jo llegia als grans pensava: jo això no ho sabré fer mai’. I vaig estar desset anys sense escriure. A més, als anys seixanta va passar que a Mallorca van sortir tres llibres extraordinaris. Va sortir el llibre d’en Bartomeu Fiol, Calaloscans; el d’en Miquel Angel Riera, Poemes a Nai; i el llibre d’en Miquel Bauçà, Una bella història. Quan vaig haver llegit tot això, jo que volia ser poeta, em vaig fer mestre.” No va ser fins als anys vuitanta i d’una manera anecdòtica i humorística, que va escriure un poema i d’aleshores ençà ja no ha deixat d’escriure.

I en relació amb la situació política del país, dels Països Catalans, comenta: “Els meus poemes tenen dos punts de referència: allò que passa al món, allò que passa al meu país i allò que em passa a mi. És un diàleg entre allò que passa al món i allò que em passa a mi i al meu país, perquè el meu país i jo solem anar molt junts. Ara estic un poc trist. Perquè si estimam el mateix, no hem d’estar enfrontats. Jo sóc molt pactista. Jo vull cedir amb gent que estim el mateix que jo estim, no vull que es faci tot com jo vull. Ho podem negociar, ho podem pactar. Fins i tot m’atreviria a dir que és manca d’intel·ligència. La gent que estima el mateix i lluita pel mateix no ha d’estar enfrontada. Jo ador la meva dona, els meus fills, la meva família, i podem tenir un conflicte, però això no ha de trascendir, no hem de donar gust als que no ens poden veure. M’agradaria que anessin més units. I això me posa trist.”

Enguany el premi Jaume Fuster ve acompanyat per tres activitats arreu dels Països Catalans: l’11 de maig a la llibreria Ona de Barcelona; el 23 de maig al Casal Solleric de Palma; i el 30 de maig l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.