Antoni Vidal Ferrando, l’escriptor secret que ressuscita amb cada vers

“Cada vers és una resurrecció.” Aquesta és la frase amb què Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Mallorca, 1945) tanca el llibre-conversa amb Miquel Àngel Vidal, Antoni Vidal Ferrando, la mà de l’escriptor, publicat per Lleonard Muntaner. El volum, que s’inscriu en la col·lecció En Diàleg, és una llarga entrevista a un dels escriptors més interessants i ocults de la literatura catalana contemporània, un home que, si bé ha fet una certa fortuna amb els seus versos (és el darrer guanyador del premi Carles Riba, per exemple), no ha tingut tanta sort amb la seva obra en prosa, excel·lent, començant per les novel·les del cicle d’Almandaia fins a arribar a Quan el cel embogeix (Adia Edicions). I això, malgrat haver guanyat alguns premis importants tant a obra inèdita com de la crítica. El llibre arriba quan l’autor té setanta-cinc anys i és una porta d’entrada tant a la seva obra com a la seva vida, tot un descobriment que Vidal ha sabut fer emergir.

Hi trobem un fill de família humil, amb un pare que passa molt de temps en embarcacions diverses, dedicades ben sovint al contraban, i a qui els llibres li arriben sobretot gràcies als regals d’uns amics dels pares, de Barcelona, que esdevindran els primers proveïdors de lectures. És el Santanyí de la postguerra, amb molts carrers encara no asfaltats, a anys llum del Santanyí d’avui, un dels municipis més rics de Mallorca, gràcies al turisme.

Un jove mestre a Maó

Gràcies al fet de ser fill únic i als esforços de la família, va poder estudiar magisteri i anar ben jove a Maó a exercir de professor. “Ser un bon mestre –diu– encara és molt més difícil que ser un bon pare. La gent té dos o tres fills o en té mitja dotzena i és quasi impossible que els eduquin sense cometre un munt d’equivocacions. Com no n’has de cometre, quan cada any tens un curs de vint o trenta alumnes?” Vidal Ferrando afegeix: “El camí per arribar a ser un bon mestre és difícil, tan difícil com el d’arribar a ser una bona persona.  L’un i l’altre són camins que mai no s’acaben de recórrer del tot. Encara més, crec que sense ser una bona persona és pràcticament impossible ser un bon mestre.” Aquest pas per Menorca va significar la descoberta de tot un paradís que aprofità en alguns dels seus llibres de poesia més endavant.

En el quefer poètic de Vidal Ferrando hi ha hagut dues persones molt influents. D’una banda, l’apotecari Bernat Vidal i Tomàs i, d’una altra, l’escriptor Blai Bonet. També un silenci molt llarg, des de les primeres provatures dels anys seixanta fins a la recuperació de l’escriptura a partir del 1984. És un temps en què l’autor torna a Mallorca, es dedica en cos i ànima a l’ensenyament, es casa, té fills, fa la carrera d’història, participa en tot de moviments de la societat civil i arriba a conclusions que encara manté avui dia: “Al cap i a la fi, el problema no és tan d’esquerres o dretes com de demòcrates o feixistes. Des de ben jove he considerat que el feixisme és un dels grans mals de la història. Tots sabem que com a ideologia apareix a la Itàlia de Mussolini i s’estén per l’Europa d’entreguerres. Ara, jo l’entenc en un sentit més ampli: per a mi el feixisme existeix des que hi ha homes damunt la Terra.”

“No som un rar”

El llibre s’estructura en tres parts. En la primera es repassa més la vida de Vidal Ferrando i en la segona tots dos autors reflexionen més sobre la seva obra i sobre el fet creatiu. El poeta hi assegura: “En general, duc una vida senzilla. Crec que no som un rar ni som excessiu ni som pedant ni llunàtic i no m’agrada gens cridar l’atenció. També procur no ser conflictiu.” Potser totes aquestes virtuts han fet que l’autor no sigui més conegut pel gran públic.

Considerat com a membre tardà de l’anomenada Generació dels Setanta, fins l’any 1994 –quan ja tenia gairebé cinquanta anys– no va publicar la primera novel·la, Les llunes i els calàpets. De manera que, com remarca Miquel Àngel Vidal, fa el camí invers d’Antònia Vicens. És a dir, Vidal Ferrando consolida primer una trajectòria poètica molt important i després passa a la novel·la; en canvi, Vicens primer destaca molt com a narradora i en acabat passa a la poesia. La intenció de Ferrando amb les provatures narratives és explícita: “Abans d’acabar aquesta primera novel·la ja vaig decidir que havia de tenir continuïtat. Tot m’empenyia a intentar fer la crònica de la Mallorca del segle XX a partir del que jo havia viscut, del que havia sentit contar i del que havia investigat i havia llegit. Una crònica, naturalment literària, és a dir, lliure, sincera, subjectiva. Segons com fos, tampoc no tendria cap inconvenient de dir-ne crònica sentimental. Més encara si tenim en compte que, a l’hora de concretar-se, la Mallorca que jo tenia dins el cor i dins els ulls era la del lloc on vaig néixer, Santanyí.”

Aquesta crònica a través dels tres llibres s’ha demostrat com un dels millors llibres (agafats tots tres en conjunt) sobre la Mallorca contemporània. Vidal Ferrando ho explica així: “Aquesta terra nostra no se’n surt. Històricament, ha conegut quasi totes les calamitats imaginables. Amb el turisme va arribar un cert benestar econòmic i una esperança de poder anar superant els estigmes històrics. Però també arribaren els excessos de tota mena. Arribaren depredadors dels quatre vents del món, per si no bastassin els nostres que, al final, són els principals responsables d’aquests excessos perquè no han tengut cap mania de vendre en pública subhasta el paisatge, la identitat, la llengua i la memòria. Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar també arribassin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra.”

En el tercer apartat, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal parlen dels personatges que ha conegut el poeta, de les seves amistats, dels seus pensaments, de la política. Aquí Vidal Ferrando es mostra com el que ha estat sempre, algú que ha fet una fèrria defensa de la llengua catalana (que va haver d’aprendre de gran, per exemple anant a cursos a Palma el dissabte al matí), de l’antifeixisme i de la seva concepció del món basada a ser bona persona. “Crec que escriure en català és una manera de defensar el món, de defensar la supervivència i l’harmonia del planeta. Si no volem anar contra natura, no podem cometre l’error de deixar perdre les espècies, les cultures, els idiomes. No podem esser així de negligents ni de descurosos.”

És, doncs, un llibre perfecte per a descobrir un dels autors més interessants de la literatura catalana contemporània, un poeta i un narrador que us somourà, un d’aquests secrets que s’ha d’anar escampant tant com la bona literatura.