Antoni Tugores: ‘Aquestes al·lotetes assassinades varen ser passejades com a autèntics trofeus de guerra’

Un dels episodis més obscurs de la guerra del 1936-1939 és l’assassinat de cinc infermeres catalanes a Manacor. Totes cinc van arribar a Mallorca amb una expedició organitzada pel capità aviador Albert Bayo. Van eixir del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936. Com que les coses anaren mal dades, el 3 de setembre l’expedició va reembarcar, però van deixar alguns camarades a l’illa. Entre ells, les cinc infermeres. L’endemà mateix van ser capturades i exhibides com un trofeu de guerra pels falangistes. En concret, pel comte Rossi, un militar feixista italià que havia acumulat molt de poder en l’exèrcit fidel a Franco a Mallorca. Les varen sotmetre a tota mena de vexacions i el 5 de setembre les executaren en un acte públic. Immediatament, la propaganda feixista va escampar la brama que eren dones dedicades a la prostitució i de cap manera no eren sanitàries de la Creu Roja. Aquesta és, segons l’historiador Antoni Tugores (Manacor, 1948), la segona mort de les cinc infermeres. L’escarn a què van ser sotmeses. I el vel de silenci.

Tugores explica que la por de parlar i el silenci van durar fins ben entrats els anys vuitanta. I que encara ara, quan es parla de les infermeres, les persones més majors de Manacor en tenen aquell record: ‘les bagasses que van matar a la guerra…’

Jaume Miró, que ha begut de les mateixes fonts que Tugores, ha contat la seua història en l’obra de teatre Diari d’una miliciana.

Moriren dues vegades se centra en dues d’aquestes infermeres, les germanes Daria i Mercè Buxadé. Eren nascudes a Puebla, Mèxic, però la seua família era originària de Santa Coloma de Farners. Un nebot d’elles, Carles, que no les va conèixer, s’interessà per la seua història i es posà en contacte amb Antoni Tugores. I això és el llibre. Un diàleg entre l’historiador i el nebot que cerca un arrelament i una reparació. Amb tot de materials com ara els correus electrònics entre Tugores i Buxadé, cartes, articles de premsa, referències bibliogràfiques, s’explica el context, el transcurs de la guerra i la postguerra, i es posen damunt la taula tot un seguit de fets i personatges execrables. I enmig d’aquest caramull, els pocs més de vint dies que les infermeres van estar a Mallorca abans de ser assassinades.

En el llibre apareix un document excepcional i corprenedor que no era inèdit: el diari que va escriure una de les cinc infermeres des que van eixir de Barcelona fins al mateix dia que les capturaren. És un text carregat de veritat i d’idealisme. També de crítica per la mala organització de l’expedició, perquè elles havien anat a Mallorca a fer d’infermeres i els seus comandaments no van saber ben bé què fer-ne.

—Bayo va desembarcar a Manacor i això va convertir el poble en un dels punts calents dels primers dies de la guerra.
—Les tropes republicanes vénen de Catalunya i desembarquen a la nostra zona. Manacor va ser el centre d’operacions del comandament de l’exèrcit dit ‘nacional’, i per tant, va ser un dels pobles que va rebre més repressió. Per allò de la proximitat al front. I d’aquí em vénen les ganes de saber un poc més que allò que m’havien contat, que era pràcticament no res.

—Vau nàixer a Manacor l’any 1948, poc després d’acabada la guerra. Els silencis devien ser esfereïdors.
—No se’n xerrava gens, de la guerra. Jo diria que la por que hi havia durant la guerra, no solament durant els vint dies que va durar el desembarcament d’en Bayo, després va continuar, amb la repressió, i acabada la guerra també. Empresonaments en camps de treball i més. Durant tota la meva infantesa no vaig sentir parlar mai absolutament de res. Encara més, a vegades sentia alguna paraula, com ara, ‘aquesta escola es va fer al temps de la República’ i jo demanava què era la república i em deien ‘calla i menja i no facis preguntes’. Hi va haver una por generalitzada que jo crec que va durar gairebé fins als anys vuitanta. Manacor va ser un poble molt castigat. A part els cent cinquanta assassinats que hi va haver, devers sis-centes o set-centes persones passaren per la presó pròpiament dita del poble. I això equival a un percentatge elevadíssim. Per tant, jo pens que era justificada, la por.

—D’on ix aquest llibre?
—A mi m’afectava el sentiment de la injustícia total envers aquestes cinc dones que quedaren a Mallorca quan les forces den Bayo reembarcaren. Infermeres de la Creu Roja, o voluntàries. M’és exactament igual si eren professionals o si eren voluntàries. Quedaren a Mallorca sense entémer-se’n que els seus companys havien reembarcat. Elles i altres persones. Aquestes al·lotes varen ser passejades per Son Servera, per Manacor, com a autèntics trofeus de guerra. Els varen fer exploracions ginecològiques per saber si eren verges o no ho eren. Unes humiliacions totals. I, a més a més, després de tot, després de matar-les, varen escampar que eren prostitutes, que eren dones que es dedicaven a satisfer les tropes, etc. I la injustícia era tan gran, que pens que això és el que m’empenyia a desentranyar tota aquesta història, a demostrar d’on venien, de quina extracció social eren, quina formació tenien, quina formació religiosa. I veure com és possible que unes persones que escrivien cartes com les que reproduïm al llibre, que demostren aquests sentiments, com és possible que hagin hagut de suportar totes aquestes humiliacions.

—Es va arribar a trencar mai aquest silenci sobre els fets del setembre del 1936?
—No molt clarament, perquè aquestes dones eren totalment anònimes. Ningú no en sabia res més sinó que eren cinc infermeres. Dues eren germanes, Daria i Teresa Buxadé, nascudes a Mèxic, filles de pares catalans de Santa Coloma de Farners. I hi va haver un fet molt important, que va ser que l’any 2003 el seu nebot, Carles Buxadé, que viu a Irlanda, i un altre nebot que viu a Mèxic, tenen gran interès a saber què va passar. Recopilam molt de material familiar: fotos, cartes… I recomponem la història familiar dels Buxadé i Adroher. No he pogut fer la història de totes cinc. Per tant, m’he centrat en les dues germanes. Jo pens que si demostram que aquestes dues al·lotes varen patir tant com varen patir injustament, també es demostra que les altres també. Es va generalitzar aquesta infàmia que es va estendre damunt elles. I sí que pens que la història d’aquestes dues al·lotes s’ha pogut recompondre amb molta exactitud.

—En el cas de la història que expliqueu té un paper molt important el diari d’una de les cinc infermeres, que explica com veu l’operació. Parla sincerament i no sempre bé dels seus caps.
—De l’autora del diari és de l’única que no en sabem el nom. Ella explica el dia a dia d’aquestes al·lotes. Veiem l’esperit idealista de l’autora. Els falangistes el van publicar durant la guerra i també després. Jo crec que és un intent de justificar allò que és injustificable. De dir: ‘Hi va haver uns certs abusos, però, en definitiva, aquestes dones hi estaven avesades…’ I la gent es va quedar amb aquesta tonadeta. Perquè encara ara, quan parles amb alguna persona molt major, de noranta anys, i li dius ara ha sortit un llibre sobre les cinc infermeres, et diuen ‘ah, aquelles al·lotetes que eren un poquet bagasses’. Això va xopar la nostra societat fins al dia d’avui, pràcticament. A poc a poc, amb actes que va fent l’associació de dones feministes a Manacor, que han reivindicat el nom d’aquestes al·lotes, s’anirà canviant aquesta dinàmica, però hi ha tota una gent que no se n’assabenta, de tot això.

—El llibre es pot interpretar com una manera de tornar la dignitat no únicament a les cinc infermeres, sinó a totes les víctimes anònimes.
—En totes les guerres, hi ha unes víctimes que passen molt desapercebudes. Normalment són dones i infants. I són moltes vegades els que reben els danys més importants. Ho veiem ara mateix amb els refugiats de la guerra de Síria. El llibre és un intent de tornar-los la dignitat. La dignitat històrica. El títol del llibre és perquè primer les mataren, les assassinaren, i després assassinaren la seva memòria. La vida no els la podem tornar, però almanco la memòria sí, la dignitat, crec que sí que els la podem retornar.

—Pel que fa a l’estil, el llibre és un recull de materials diversos, dades, testimonis, retalls de diaris, discursos, cites d’unes altres obres i un intercanvi epistolar amb Carles Buxadé que és qui us empeny a investigar.
—Jo no volia que fos un llibre d’història pròpiament dit que la gent li costàs d’entendre-ho, sinó, de qualque manera, novel·lar-ho un poc. No novel·lar els episodis importants, però sí la forma. Per exemple, la correspondència que hem tingut en Carles i jo durant molts d’anys és el fil conductor. Al llarg d’aquests anys ens hem escrit centenars de correus, que van justificant cada una de les passes que anam fent i plasmant al llibre. I, en aquest sentit, no vull dir que sigui una novel·la, no vull dir que sigui un llibre d’història… És una altra cosa. Un híbrid entre l’una cosa i l’altra.

—La història de la relació de Carles Buxadé amb Mallorca i amb l’assassinat de les seves ties és ben curiosa i impressionant alhora.
—Ell ve a Mallorca l’any 1955 a fer el servei militar. No sap què havia passat. Tenia vint-i-un anys i no sabia que a Mallorca hi hagués tancada tota aquesta història de les seues ties. Més endavant, quan ja té quaranta o cinquanta anys se’n va assabentant a través de germans majors del seu pare, el seu oncle Juanito. Aquest li contava històries i li va obrir un poc la curiositat, però ell al principi no volia investigar les ties sinó recompondre un poc l’arbre genealògic. Es va posar en contacte amb gent de Santa Coloma de Farners per veure si podia refer tota la història familiar. I es troba amb la història de les seves ties. En va quedar molt impressionat. I encara més quan va venir a Manacor per primera vegada, l’any 2003. Quan va venir li varen dir que les despulles de les ties eren a Son Colete, a la fossa comuna. I a partir d’aquí hi ha tota una història perquè ell intenta saber què hi ha dins la fossa comuna i es troba moltes sorpreses. En el llibre també s’intenta contar totes les passes que s’han fet per arribar allà on s’ha arribat i també allà on no s’ha pogut arribar. Per exemple, jo escric que vaig anar a ‘Els matins de TV3’ amb la fotografia de les cinc infermeres per si algú les reconeixia, algun familiar que contàs qualque cosa. I no hi ha hagut manera de poder saber res més de les altres tres. És una pena perquè s’hauria pogut fer de totes cinc. I per ventura qualcú ho aconseguirà qualque dia. Jo no pens que això sigui una història tancada.

—Què ha passat amb la fossa de Son Colete?
—És una fossa on encara ara es tiren o s’emmagatzemen restes humanes. En Carles hi va baixar i possiblement es pensava que tots els morts hi eren classificadets. Aquesta va ser la seua gran decepció. No saber exactament on són les seves ties Daria i Mercè. I jo he de dir molt honestament que no sé on són les restes humanes d’aquestes dues al·lotes. Podrien ser a Son Colete o a una altra banda. No hi ha cap seguretat ni tan sols que morissin a Son Colete. I això és una de les coses que també intent explicar en el llibre. Don les dues versions. Uns diuen a Son Colete, uns altres diuen al cementeri del Pla, que és l’altre cementeri que hi havia a Manacor i que era allà on en aquells moments s’enterrava. La història dels dos cementeris de Manacor és molt interessant. I a posta la cont al principi.

—El fet d’escriure la història de les infermeres ja és una manera de prendre partit, però en l’estil es nota un esforç per a no carregar gaire, una mena de contenció.
—Crec que sí que hi ha una certa contenció. És un llibre molt emotiu. Hi participa molt l’emoció, ara ja del lector, però també hi havia l’emoció de les persones que anàvem intervenint en l’elaboració. Personalment, he passat qualque estona molt malament quan descobria segons quines coses. Jo no volia que això fos un pamflet, una cosa maniquea de bons o dolents. Pens que la història s’ha de contar més o menys així com va ser. Hi va haver un seguit de persones que feren bestieses molt grosses. Tampoc no podem generalitzar, però també es conten episodis que a mi em fan avergonyir com a ciutadà. De quina manera s’afusellaven persones públicament, i hi havia gent que anava aplaudint. Això també es conta. Hi ha una certa contenció perquè si un hagués d’abocar-hi tot allò que sent seria massa pamfletari.

—El llibre comença i acaba amb la notícia que a l’Argentina es presenta una querella pels crims del franquisme contra les dones. Això a l’estat espanyol continua essent impossible.
—És una pena que tot això s’hagi de tramitar a l’estranger, i que quan hi ha un jutge que decideix de fer alguna cosa aquí el lleven de circulació, com a en Garzón. Jo no he de defensar en Garzón, perquè ha fet altres coses que no eren gaire defensables, però en aquest sentit quan ell va intentar fer alguna cosa entorn de la memòria històrica el llevaren d’enmig. Aquí no hi ha la més mínima intenció de desenterrar el passat i passar pàgina així com tocaria. Es vol passar pàgina amb els uns enterrats amb tota dignitat i els altres enterrats dins les cunetes. I així no es pot passar pàgina. Jo no sé si s’aconseguirà res amb aquesta querella argentina, però encara que només sigui a títol de dignificar la memòria d’aquestes persones, de totes aquestes dones, jo crec que ja val la pena. Tant de bo que la jutgessa ho admeti a tràmit. No ho sabem, en aquests moments.

—Com us hauria agradat acabar-lo, aquest llibre?
—M’hauria agradat molt dir que a darrera hora hem descobert l’autora del diari, per exemple. Saber qui era. Aquesta persona es mereix un reconeixement a part, perquè amb els escrits demostra la seva altura, la seva generositat, la seva noblesa i és tot el contrari del que vivim avui dins el món de la política. Té una capacitat d’autocrítica impressionant. Crec que és per això que li varen publicar el diari durant la guerra. Hi havia tanta autocrítica que al final el va utilitzar la propaganda feixista contra l’expedició d’en Bayo.