27.01.2019 - 21:50
Antoni Tàpies, la seva obra i la dels artistes del grup de Dau al Set, formen part de la història i la biografia de la Galeria Mayoral. ‘Tàpies avui‘, visitable fins el 13 d’abril, inaugura l’any del trentè aniversari de la galeria amb una exposició comissariada per Arnau Puig que no solament és una mostra selecta i significativa d’onze obres de l’artista, contundents i fortes, del període 1959-2002, sinó que també vol provocar la reflexió sobre l’actualitat i la vigència de la seva obra avui.
Com ens interpel·la Tàpies en ple segle XXI? Quins dubtes i preguntes ens genera? Quin lloc ocupa en el context internacional de l’art? Cal projectar-hi noves mirades? Cal repensar-lo?
Arnau Puig, una immersió en Tàpies i la cultura universal
El dia de la presentació a la premsa, Arnau Puig, que feia noranta-tres anys, va oferir un recital d’emoció, saviesa i heterodòxia, amanit d’anècdotes, reflexions poètiques, humanistes, carregades d’ironia i vitalitat. ‘No vaig per fora de les obres, sinó per dins de les interpretacions possibles de Tàpies’, va aclarir. I així va ser.
Amb la paraula ens va submergir en el Tàpies visible i el més profund, l’ocult, l’ignot, el que arriba a alterar l’esperit més íntim de cadascú, relacionant-lo amb idees i conceptes de la cultura universal, de Plini el Vell, l’art romànic català i gallec, Ramon Llull, Joan Maragall, Hans Hartung o Dau al Set, evocant formes i sensacions, idees filosòfiques, religioses i poètiques, científiques i històriques, sentimentals i gastronòmiques.
Arnau Puig va començar el seu discurs recordant que fa setanta-dos anys que està en contacte amb Tàpies, i que l’ha vist de totes maneres, emprenyat, exultant, enemistat; se’n coneix les anècdotes, els èxits i les desfetes. ‘L’hem de veure igual que abans, com sempre, d’una manera simbòlica o d’una altra manera?’, es preguntà. ‘A mi, de la seva obra, em preocupa que avui és aquesta esgarrifança, aquest formigueig mitjançant els ulls, el tacte, també assistit per la ment, que percebem en aquests espais intervinguts’, es respongué.
La força secreta de Tàpies, encara que no hi entenguis res
Per això, als primers paràgrafs del text de l’interessant llibre-catàleg que acompanya l’exposició ‘Tàpies avui’, Puig insisteix en la idea, i s’hi estén, amb clarividència:
«…. són obres gairebé onomatopeiques, en les quals l’esgarip i l’esgarrapada són el mateix, s’equivalen. Crit i ferida, o mofa, o sanció. Aquesta és la gran força secreta de les obres de Tàpies, que corprenen, arrosseguen encara que no hi entenguis res; perquè no cal entendre-hi: són pura expressió emocional; com un clam. Serien –Tàpies així ho volia entendre– obres totals a la manera wagneriana.
No debades, Tàpies fou un gran enamorat de Wagner ja des de la seva joventut, com també ho fou de les boscúries sonores de Brahms. Tàpies era, fou sempre, un gran amant de la música, la més complexa, la més misteriosa, aquella que sembla que no tingui cap altra justificació que els sons; sons, tanmateix, que són l’esgarip de l’ànima viva.»
Arnau Puig: ‘A mi encara em commou, encara m’esgarrifo’
‘Aquestes obres són fetes amb estelles, amb esgarips, amb incisions. A mi encara em commou. Jo encara m’esgarrifo’, afirmà Puig. ‘Com abans? No. Abans m’impulsava a un combat, ara m’impulsa a una reflexió. Tornem a estar al mateix indret? No, hem fet un pas endavant. No m’interessa veure el passat, sinó l’esdevenidor.’
Per il·lustrar aquestes sensacions, Puig assenyalà l’obra Fletxa i cordill (1974), en la textura del qual sembla que hi ha un mapa d’Espanya mig esborrat, boirós. ‘Això és important?’, es demanà. ‘Sí i no. En la situació d’Espanya d’aquells moments de principi del setanta en què el franquisme tornava a ser dur perquè el control se li escapava de les mans, tornen aquestes necessitats tapianes de ratllar, esborrar, diluir, denunciar, cosa que ja havia fet vint anys enrere. Recordo que a París, a començament dels seixanta el dibuixaven en vinyetes com un pintor que pintava per les reixes d’una presó. I ara, tot això, amb la situació política d’avui, torna a ser vigent.’
Aquesta actualitat política de l’artista, recordo, ja l’hem poguda apreciar àmpliament en la rellevant exposició ‘Tàpies. Biografia política’, comissariada per Carles Guerra, a la Fundació. L’any 74, arran de l’execució de Salvador Puig Antich i de l’enduriment del règim, se sent molt compromès, molt afectat, i denuncia la dictadura amb totes les seves forces. La repressió incrementa, l’extrema dreta atempta en llibreries… Tàpies dedica una obra a la memòria del jove anarquista, fa una sèrie de monotips en què sovint apareix la paraula ‘assassins’, i també pinta les obres Companys i Coratge del poble.
No hem d’oblidar tampoc un altre detall històric amb què conviu l’Espanya diluïda tapiana del Fletxa i cordill (1974). Al mes d’abril, a Portugal, esclatà pacíficament la Revolució dels Clavells i l’afer Watergate féu caure Nixon, bon aliat de Franco.
Aquell any 1974 hi havia molts indicis que emboiraren i alteraren el panorama del règim franquista, la tragèdia humana, política, que, des de l’experiència de la guerra quan era un nen, afecten Tàpies, la seva obra, i la seva rebel·lió contra aquella realitat. Una bona mostra d’aquest sentit profund del seu treball artístic, poètic i polític, ens l’explica ell mateix en un dels texts reunits al catàleg.
La guerra, el plor de la mare, el compromís, el laberint
‘Vaig veure la meva mare plorar perquè tenia gana. A Barcelona, durant la guerra civil’, explicava a Yvon Taillandier el 1975 en una entrevista.
‘Les llàgrimes de la meva mare, aquelles llàgrimes de fam, aquell inquietant record, aquella situació anormal d’Espanya respecte de la resta d’Europa, aquest progrés ultralent quant al menjar, la roba, el confort familiar, i el drama del meu país, en moltes formes i tan diverses –això, ara m’adono, anys més tard, és el que estic intentant dir, aquest és el meu laberint.’
L’any 1951 el pintor va tornar d’una beca de dos anys a París que va capgirar el seu món. Havia descobert, astorat, diu, que hi havia gent que tenia prou per a menjar, viure bé, ser lliure i comprar i escriure llibres on deia què volien. Va comprendre que pintar, deia, ‘era una activitat humanitària. Havia d’expressar el drama d’Espanya, d’aquest país que es troba en una situació anormal a Europa’.
Tàpies, Plini el Vell i l’art romànic
Seguint amb la seva interessant disquisició, Arnau Puig constatà que Tàpies, Brossa i ell van partir d’actituds i reflexions semblants: ‘Cadascú ha anat pel món amb la seva història, passa que els seus senyals em provoquen a mi avui. És això que jo vull veure. Això hem d’agafar d’aquestes obres’, i assenyala Ocre amb sis collages (1973) i Cadira i fustes (2002), que, segons ell, podria ser una rèplica molts anys posterior, de l’Homenatge a Picasso (1981) del passeig del mateix nom. ‘Hi ha fustes, trossos de mobles, que podrien ser com els del despatx del seu pare.’
A mi, em ve al cap una de les frases de Picasso que l’artista va incloure al seu monumental homenatge: ‘Un quadre no és per a decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i de defensa contra l’enemic.’
‘I per què em provoquen a mi, els seus senyals?’, prossegueix Puig. I es remunta a Plini el Vell i a la història d’una noia enamorada que té una cita amb el seu estimat davant un mur. Ell no s’hi presenta i ‘la noia es desfà en plors i turbulències sensibles i mentals, però tot d’una es fixa en el mur i hi veu unes ratlles, com una silueta femenina, unes ratlles al mur com han fet molts artistes, com Tàpies, com Hartung, com les fotos de murs i grafits de Brassaï, i allò, per a l’enamorada, es converteix en una comunicació. Moltes vegades, subratlla el filòsof, l’art ha tingut aquest paper en la història: el de comunicar. La imprecisió d’unes línies en l’època dels romans? De què parlen? D’una transcendència que ningú no ha vist i que ningú no veurà’, afirma Puig. ‘Cal estar atent, cal estar “en condicions”. I aquella noia estava “en condicions” perquè estava enamorada.’
També hi ha la sensibilitat de l’artista, prossegueix Puig, i en posa d’exemple l’art romànic. El català, afirma, ‘és amable, dolç, les figures de Sant Climent de Taüll és com si et diguessin: “Vine noi, que t’acollirem”; per contra, el romànic gallec li fa l’efecte “d’imposició, de severitat”. ‘El romànic és una tècnica que en funció de l’indret on s’ha desenvolupat, reflecteix la sensibilitat de l’artista. I en això Tàpies era molt hàbil’, conclou.
I aquí, ves per on, a Puig li ve a la memòria un vers d’Ausiàs March: ‘Amor, de vós jo en sent més que no en sé’. ‘Més que el saber, allò que cal per a anar pel món és el sentir’, diu. També cita Ramon Llull i el Llibre de Meravelles, que a Tàpies l’interessava molt, i el Joan Maragall del Cant Espiritual, per acabar afirmant: ‘Allò que és primacia en aquest món són els sentiments i la sensibilitat. Si m’agrada o no m’agrada. Si em va fotre o no em va fotre. Si el puc dominar o no. Fins i tot els arguments de la raó s’han sensibilitzat amb emocionalitat. Veient totes aquestes obres, si ens les mirem atentament, una bona estona, tenim molta feina!’, conclou.
I un parell d’anècdotes més tard, el filòsof s’acomiada dient: ‘Ara us podria posar l’exemple del Greco, però m’allargaria massa… El Greco no sabia què feia. I el Tàpies, tampoc.’
El pintor del silenci. Dels murs de Tàpies als de Beckett
El llibre-catàleg Tàpies avui inclou un fragment d’un text de Dan Evans del 1967, quan Nova York descobria l’artista català que exposava a la galeria Martha Jackson.
«Tàpies no fa cap concessió a la bellesa. Un vent fred bufa a través del terreny que ell ha creat. El seu treball és incomodant: ens colpeja com desolat, àrid, auster: per tant, monumental. Estenent la seva mà, literalment engrapa la terra i la investeix amb la més indestructible de les emocions humanes: la solitud»
Evans el defineix com el pintor del silenci. És un bell fragment de text, encapçalat molt oportunament per una cita de Fi de partida de Samuel Beckett:
«HAMM: El mur! I què hi veus en el teu mur?
CLOV: Hi veig la meva llum morint .
HAMM: I l’horitzó? Res a l’horitzó?
CLOV: Hi veig la meva llum morint.»
El llibre-catàleg Tàpies avui, noves mirades i reflexions
A banda de l’exposició, que aplega una selecció d’obres de mitjà i gran format de gran impacte i interès, el projecte ‘Tàpies avui’ publica un llibre-catàleg que aprofundeix en l’artista, la seva trajectòria i importància cabdal, i els nous dubtes i relectures que avui podria generar la seva obra.
La publicació té entitat pròpia al marge de l’exposició, car aborda a fons el Tàpies d’ahir i el d’avui, o les visions que generava, genera i pot generar. Hi ha fragments de texts històrics dels anys seixanta i setanta de Dan Evans, Roland Penrose, Yvonne Taillandier i Michel Tapié. I dos assaigs nous de Laura Copelin i Elise Lammer sobre algunes de les obres exposades.
A més a més, ens convida al coneixement històric, teòric i pràctic, a l’evolució en l’impacte de la seva obra a Catalunya i al món, i a la reflexió contemporània, gràcies a les entrevistes realitzades per Llucià Homs als quatre directors de la Fundació Tàpies: Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita, Laurence Rassel i Carles Guerra.
L’eix central de la publicació, òbviament, és el text d’Arnau Puig: Antoni Tàpies; reflexions actualitzades, sobre les idees, experiències i sensacions sedimentades i renovades al llarg dels anys d’un filòsof i crític relacionat tota la vida amb l’artista, d’ençà dels orígens del grup Dau al Set.
Allà on no hi hagi impacte veritable, no hi ha art
El llibre es tanca amb un epíleg d’Antoni Tàpies. El seu sensacional article ‘Art-Idea’, publicat a la revista Destino, l’any 1955.
N’extrec uns quants fragments ideals per a aportar l’opinió de l’artista sobre totes aquestes reflexions que ens fem avui:
«Si les formes no són capaces de ferir la societat que les rep, d’irritar-la, d’inclinar-la a la meditació, de fer-li veure que es troba endarrerida, si no són un revulsiu, no són una obra d’art autèntica. (…) Quan el gran públic troba plena satisfacció en unes formes artístiques determinades, és que aquestes formes ja han perdut tota virulència. Allà on no hi hagi impacte veritable, no hi ha art. Quan la forma artística no és capaç de produir el desconcert en l’ànim de l’espectador i no l’obliga a canviar de manera de pensar, no és actual.»
El text estableix un vincle molt significatiu per a ell amb l’avantguarda i l’art i l’actitud més radical de la Segona República. És dedicat a Sebastià Gasch, el primer crític que va publicar un article sobre ell, l’any 1947, a la mateixa revista, quan l’artista tenia només vint-i-quatre anys.
