18.10.2024 - 16:23
Ploma estilogràfica de la casa Parker i lletra apressada, molt maca però amb un punt de dificultat en la lectura, potser com a record dels seus (pocs) anys d’estudiant de medicina –ja sabeu què en diuen, de tenir lletra de metge. Capell tant a l’hivern com a l’estiu, corbatí. Ulls blaus amagats darrere les ulleres. Tot sovint armilla, quasi sempre camisa, màniga llarga a l’hivern i curta a l’estiu. Barba que no falti, de diferents mides i proporcions segons l’època. Tabac ros ben sovint, qualque vegada pipa, que no sigui dit. I una obra literària diversa, complexa, amb moments de gran popularitat i amb un compromís insubornable amb la llibertat creativa. Vet ací amb poques línies un retrat apressat d’Antoni Serra (1936-2023), sense cap mena de dubte un dels escriptors més importants de la literatura mallorquina d’aquests darrers cinquanta anys, un personatge que va arribar a tenir una fama important a Catalunya (recuperada una mica els seus darrers anys de vida) i que després, fart de veure com funcionava el món literari, es va recloure a Mallorca, on va continuar desenvolupant la seva carrera literària i cultural allunyat del focus barceloní.
La Fundació Mallorca Literària continua aquesta setmana els cicles monogràfics dedicats als autors de l’anomenada generació dels setanta. Antoni Serra el podríem considerar un epígon d’aquesta generació perquè era més gran que els autors que en formen part i perquè en les seves primeres obres en català, molt més de caràcter experimental, s’allunya dels interessos principals del grup, tot i que segurament el concepte de “generació dels setanta” és molt més cronològic que res més, tal com ha anat descobrint aquest cicle organitzat per la fundació, i ací sí que hi entraria de ple.
Aquesta vegada, el monogràfic ha estat coordinat per Francesc Sanchís i es farà avui i demà. S’hi abordaran pràcticament tots els aspectes de la personalitat literària polièdrica de Serra: la novel·la negra, la vessant més personal de la seva vida; els espais geogràfics d’algunes de les seves obres; el compromís social i el compromís literari; les relacions precisament amb els companys d’aquesta generació i amb la resta d’escriptors catalans coetanis; les novel·les experimentals i el risc creatiu; la incorporació del passat recent en les seves novel·les de tall realista, com ara Carrer de l’Argenteria, 36 i Llibre de família; el gran èxit de la novel·la d’espies L’avinguda de la fosca; el paper de la censura en les obres primerenques en castellà i el seu pas recent al català exemplificat en la novel·la Màrius; les novel·les breus amb un punt coent; i la seva important creació de no-ficció. Hi participaran, entre més ponents, Àlex Martín, Jeroni Salom, Antoni Figuera, Albert Serra, Miquel Serra, Tomeu Canyelles, Anna Maria Villalonga, Carles Cabrera, Pilar Arnau, Josep M. Nadal Suau i Catalina Borràs.
Aquest monogràfic i els temes que proposa serveixen directament per intentar d’explicar qui era Antoni Serra i també mirar d’escatir i veure els motius del progressiu arraconament i ostracisme que ha fet que, amb algunes excepcions, la seva obra estigui pràcticament descatalogada i sigui difícil de llegir. De fet, en el catàleg de biblioteques de Barcelona, podem trobar la gens negligible xifra de catorze títols disponibles de l’autor, que solament permetrien fer una aproximació molt parcial a una obra que supera la quarantena de títols.
El gran èxit de popularitat d’Antoni Serra va arribar gràcies a la novel·la negra. Serra era un dels membres inicials del col·lectiu Ofèlia Dracs i el 1983 va participar en la ja mítica antologia Negra i consentida. Va ser la base per a la creació del personatge de Celso Mosqueiro, que va agafar cos el 1985 en la novel·la El blau pàl·lid de la rosa de paper. Ací, Mosqueiro encara era un policia portuguès de mare catalana que ha d’investigar un cas a Mallorca que s’aniria complicant de mala manera. Poc després ja el trobarem reconvertit en detectiu privat (un perdiguer, en l’argot de l’època) que viu en un llaüt a Palma i que protagonitzarà quatre aventures més. L’esclat de popularitat va coincidir amb el de la novel·la negra a casa nostra i amb l’èxit de la col·lecció la Negra de la Magrana.
De fet, aquesta editorial i el mateix col·lectiu Ofèlia Dracs són un punt de lligam clau en la vida de Serra i el compromís social. Segons que han explicat diferents testimonis, la Magrana va néixer com a idea en un soterrani de casa de l’editor Carles Jordi Guardiola, en què també es reunia aleshores la branca cultural del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual va formar part Serra. De fet, Antoni Serra va mantenir una relació d’amistat molt estreta amb Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver i una de les feines que va fer va estar directament vinculada amb el Congrés de Cultura Catalana.
El circ i el periodisme
Abans, Antoni Serra havia fet de tot. Havia començat estudis de medicina a Barcelona, però els va deixar i a final dels cinquanta i principi dels seixanta es va dedicar a córrer una mica de món abans de tornar a Mallorca. Va passar fam. Va fer d’august de soirée en un circ i va començar a exercir de periodista primer a València i després a Mallorca. El periodisme va ser durant un temps una manera de guanyar-se la vida i després va mantenir les seves col·laboracions en premsa en forma d’articles d’opinió fins poc abans de la seva mort. En aquests espais feia una crònica molt personal tant de la cultura com de la literatura que consumia.
Aquest compromís polític i el social també el va adoptar ràpidament amb la llengua. Després de publicar quatre llibres en castellà, Serra començà a escriure en català el 1971 amb Gent del carrer, que originalment havia acabat d’escriure el 1968 i que la censura no deixaria publicar fins uns quants anys després. És un treball molt personal a mig camí entre el periodisme i l’assaig en què vol analitzar diferents aspectes de la societat mallorquina i en què trobem, per exemple, una de les primeres aproximacions al fenomen del barraquisme a l’illa, un llibre en què demostra que a l’illa del turisme no tot són flors i violes i en què fins i tot critica els seus companys: “Escriure sobre Mallorca i sobre Ciutat té el seu risc: esser influenciat pel tòpic, per aqueix etern tòpic acceptat en tots els treballs dels escriptors del turisme.”
I si el periodisme compromès comença el seu camí en català, és en els seus inicis en aquesta llengua quan ens ofereix el seu cicle més experimental: La gloriosa mort de Joan Boira, del 1973; El cap dins el cercle, del 1979, i Rapsòdia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna, del 1981, llibres que alterna amb volums de relats com ara Entrada de fosca, del 1972; Tríptic del viatger, del 1975, i Quartet per a una confidència, del 1977. Serra no abandonarà el relat breu i encara lliurarà als lectors cinc col·leccions més de llibres de relats; vuit en total, doncs.
I mentre la novel·la negra li feia guanyar milers de lectors, també, a poc a poc, l’anava encasellant, i Serra veia que alguns dels seus millors llibres i dels més compromesos literàriament i socialment, no tenien el resultat que esperava. Parlem sobretot de Més enllà del mur, del 1987; Carrer de l’Argenteria, 36, del 1988; i Llibre de família, del 1991; que anava alternant amb les novel·les negres, de la mateixa manera que també les va alternar amb les curtes Per ben morir, del 1988, i Panorama interior en gris, del 1991. Antoni Serra no volia ser solament un autor de novel·la negra, tot i que la seva passió pel gènere com a lector i també com a escriptor era fora de qualsevol dubte. De fet, els darrers reconeixements a Catalunya foren gràcies a les novel·les negres, de les quals es parlà en els diferents festivals dedicats al gènere sorgits a casa nostra aquests darrers anys.
La reclusió a Mallorca
El 1994 marca un punt d’inflexió en l’obra i en la vida de Serra. Aquell any publica encara a la Negra de la Magrana una de les seves millors novel·les: L’avinguda de la fosca, en què repassa la mort real de l’espia Thomas Harris a Mallorca. L’escriptor ja havia tingut grans èxits a tot arreu del país, havia estat nomenat escriptor del mes per la Institució de les Lletres Catalanes i estava en el seu moment de màxima popularitat, però a partir d’ací, silenci. Serra decideix que no vol publicar més novel·les negres (tot i que sempre assegurà que en tenia una d’inèdita i que aprofità algunes estructures del gènere a El professor de literatura, del 2008), s’enfada amb el món literari català i decideix romandre a l’illa. Escrivint, és clar. Apareixeran quatre llibres de narracions dels cinc esmentats, tots en editorials illenques, i dues ficcions més, l’esmentat El professor de literatura, del 2008, i Viatge, del 2015, la darrera obra que publica en vida.
Què més fa Antoni Serra en aquests anys, a banda d’una abundosa obra periodística? Refugiar-se en la no-ficció, un gènere amb què es va estrenar en l’escriptura en català i amb què encara ens aportarà llibres ben importants. Abans ja havia publicat títols com ara la seva biografia de Gabriel Alomar, a qui sempre havia considerat un dels seus principals mestres (Gabriel Alomar: l’honestedat difícil, del 1994) i el singularíssim L’anàrquica escriptura de la terra inexistent, del 1993.
Però és entre el 1995 i el 2009 quan desenvolupa una obra molt prolífica de no-ficció, amb llibres sobre literatura i cinema –El (meu) testament literari, del 2007; Passió (confessable) per la cinematografia, del 2005; Llarg adéu a la vida: reflexions sobre la cultura del meu temps, del 2006– i sobretot la publicació del seu dietari en quatre volums, que va del 1970 al 1984 i que constitueix un testimoni molt valuós sobre la cultura que va viure. També hi hem d’afegir un llibre ben interessant: No hi ha quart poder: memòries periodístiques del meu temps de glòria, del 2002, que va ser tot un èxit local.
Així doncs, la Fundació Mallorca Literària retrà l’homenatge merescut a un grafòman illenc que va provar de copsar tota la cultura del seu temps i deixar-ne testimoni, que va triomfar escrivint novel·la negra, un gènere que el va acabar condemnant a l’ostracisme, que va fer novel·la experimental i va intentar de rescatar la memòria de Mallorca i donar-la a conèixer al món mitjançant les seves novel·les i que, sobretot, va deixar un rastre de compromís, tinta de ploma estilogràfica i la lleugera ombra d’algú que se’n va amb capell i corbatí.
