Antoni Rubio: “És un error que Compromís es lligue a aquesta esquerra espanyola, en caiguda lliure”

Antoni Rubio, periodista i professor, i autor del llibre Valencianisme líquid, analitza en aquesta entrevista la derrota electoral de Compromís en les darreres eleccions, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de València i a més institucions del País Valencià. Rubio hi veu una causa multifactorial, en aquesta davallada, que descriu amb matisos. Posa èmfasi en l’error d’aquesta coalició de menystenir el valor diferencial que li dóna l’eix nacional i la defensa del català. Una actitud contradictòria que exemplifica en diverses actituds, fins i tot en la poca decisió a l’hora de dir el nom del país: “Tu no et pots presentar com a formació valenciana per excel·lència si ni tan sols t’atreveixes a pronunciar el nom del país. El candidat Baldoví, en el debat d’A Punt, no va pronunciar ni una sola vegada el nom del territori pel qual es presentava.”

—Ara que ha passat el cop dels primers dies, com valoreu el resultat de les eleccions?
—El País Valencià és un territori complex i en conseqüència els resultats electorals d’ací també ho són. Joan Fuster parlava d’anomalia per definir la nostra història i la nostra trajectòria. Veient a moltes institucions la nova configuració PP més Vox es pot caure una mica en el parany de pensar que hi ha hagut una mena de tsunami blau o de dretes, amb la dreta i la ultradreta a l’alça i una esquerra més deprimida i de mal borràs, però aquesta anàlisi té un matís.

—Quin?
—Si mirem els vots absoluts, és evident que hi ha hagut una baixada de participació i això ha perjudicat l’esquerra, però també ha baixat la dreta i té uns resultats pitjors que fa quatre anys. La dada més cridanera que ha fet capgirar la correlació de forces entre l’esquerra i la dreta, que ja era molt ajustada, és l’abstenció de l’esquerra que hi ha a l’esquerra del PSOE, per entendre’ns. Hi ha hagut pràcticament 94.000 vots menys per a Compromís i un ensorrament total d’allò que es deia la nova esquerra espanyola, que ací és encarnada per Unides Podem.

—I això per què ha passat?
—La resposta és com el país, complexa i sobretot multifactorial. D’una banda, hi hauria factors externs, com és, per exemple, la barrera del 5%. Va haver-hi un moment que el Botànic més Ciutadans podia haver-lo canviat. Però ningú no va fer la força necessària. Tothom en aquell moment, estratègicament, tenia en compte l’opció que li podia anar bé la barrera. Ciutadans no es veia amb perill en absolut, igual que el PSOE, Compromís tampoc. Hi havia la temptació de dir que si jo puc arrossegar el vot d’Unides Podem encara em pot vindre bé i tot. Això no ha estat així. Aquesta barrera, deixant fora Unides Podem, ja ha estat una de les claus del resultat.

—S’ha dit que aquestes eleccions han estat en clau espanyola i això ha perjudicat Compromís. Què en penseu?
—Sí, diuen que és el gran factor, però jo crec que només és un factor col·lateral. És Puig qui, en el seu moment, ha volgut ajuntar les eleccions espanyoles amb les valencianes. I ara, encara que hagen estat només municipals i autonòmiques, s’han vist molt condicionades pel context espanyol. Hi ha un tercer factor, que és el més important, que ha estat fiar-ho tot a una estratègia gairebé única de por de la dreta i de la ultradreta. Com s’ha vist, això no és un projecte atractiu electoralment. No funciona ni és efectiu. Per a mi el factor essencial ha estat la mala lectura que havia fet el Botànic en general, i pense que Compromís en particular, sobre la valoració de la seua gestió.

—Voleu dir que no era tan ben valorada?
—Hi ha hagut un excés de comboi. No han sabut mesurar que aquesta valoració bona que tenia la gestió del Botànic no tindria el rèdit suficient. Això s’ajunta amb el gran factor que és el desencís, el descontentament o directament la decepció, amb el Botànic, de certs sectors de votants, que és el que pense que hi ha darrere de l’abstenció.

—D’on neix aquesta decepció?
—La clau està, per exemple, en el fet que dintre el bloc d’esquerra hi ha hagut una pujada del PSOE i una baixada de Compromís. Al llibre Valencianisme líquid ja vaig esbossar la teoria que el Botànic al capdavall, per la tebior de Compromís, governava pràcticament com si el PSPV tinguera majoria absoluta. El País Valencià és millor, però la gent no viu millor. Hi ha coses que han millorat moltíssim. Evidentment, ja no hi ha l’atmosfera corrupta que hi havia abans, els serveis públics estan millor, però continua havent-hi problemes amb la sanitat, tot el que han fet en educació no ha acabat d’agradar als votants de casa. No s’han resolt problemes que són molt difícils de resoldre, però que continuen: els preus del lloguer, l’accés a l’habitatge, tot això. Al votant que hi ha a l’esquerra del PSOE, que és on s’ha concentrat l’abstenció, això no li valia. Llavors, al final, potser al votant del PSOE ja li parava bé, però molt de votant de Compromís s’ha defraudat. També hi ha l’efecte original i còpia. Si al final el teu paper és el de simple crossa d’una altra formació política el votant té tendència a anar cap a l’original.

—Encara no hem parlat de la coordenada nacional, del valencianisme?
—Amb el valencianisme líquid s’ha anat aigualint aquesta coordenada que forma part de l’ADN de Compromís o, com a mínim, de l’antic Bloc, que és la formació majoritària. A poc a poc s’ha anat desdibuixant. Compromís ha balafiat el factor diferencial respecte de qualsevol altra formació que puga presentar-se amb certes garanties d’èxit al País Valencià. I això ha estat un error gravíssim.

—Fins a quin punt això ha condicionat el resultat electoral?
—És difícil de saber-ho, perquè evidentment el votant valencianista és un votant orfe, que fa quaranta anys que dóna voltes, per la tanca del 5%, perquè està acostumat a votar amb el nas tapat. És un votant una mica ruleta russa, no sap exactament què pot fer i a més té una alternativa molt escassa. L’únic partit que podia arreplegar tot això, que és Esquerra Republicana del País Valencià, òbviament tampoc no ho ha sabut capitalitzar.

—Us referiu a la política que s’ha fet amb la no-aprovació del requisit lingüístic, l’aplicació de la llei del plurilingüisme…
—Baldoví, en plena voràgine postelectoral, va dir que aquest és el país que tenim. Aquesta frase, pronunciada després de vuit anys de ser en el govern, em sembla com un reconeixement implícit d’un fracàs. Evidentment, en vuit anys i amb un govern de coalició no canviaràs el país de dalt a baix, però no és possible que no s’haja mogut ni una coma o que fins i tot alguns indicadors molt simptomàtics, com l’ús del valencià, hagen anat cap arrere. En aquest sentit, han intentat fer una estratègia, utilitzant un vocabulari processista, d’eixamplar la base, i això ha portat a una ofensa quasi constant al votant de casa, el de sempre. I què ha passat? Doncs que no t’has tret l’etiqueta de pancatalanista i no has pogut eixamplar la teua massa de votants.

—Tal com es porta l’afer de Sumar, podria acabar essent la certificació que s’abandona la línia valencianista?
—No sé si abandonar, però si més no podria ser la certificació que no han entès que aquest és el principal error de tot això que ha passat. Continuen entestats que aquest és el camí. I a mi em resulten sorprenent moltes coses, per exemple que es parle d’estricta obediència valenciana per no voler lligar-se a res que tinga a veure amb Catalunya i, en canvi, lligar-se amb formacions clarament madrilenyes sense cap problema. Pense que és també un error lligar-se a un sector polític, que és aquesta nova esquerra espanyola, que ara mateix és en caiguda lliure. És a dir, fins i tot estratègicament, sí: presentar-se tot sol té els seus riscos, amb un discurs tan polaritzat i tan espanyolitzat, però no crec que done moltes més garanties presentar-se i lligar-se amb aquest sector polític. I ja han saltat algunes veus de les mateixes bases de Compromís, com a mínim reclamant que els consulten i els escolten. Llavors, és tornar a menystenir el militant i el votant de casa, que al final és el que et sosté i el que et pot donar una implantació territorial, que és la màxima força que podria tindre Compromís per a aspirar a un projecte semblant al que ara sembla que fa el BNG a Galícia o Bildu al País Basc, per dir dos exemples.
Compromís podria deixar de banda aquesta picabaralla de l’esquerra espanyola, perquè no trobe tampoc quin benefici ofereix aquest sector polític pels problemes reals del País Valencià.

—En aquest debat Baldoví reivindica que es mantingui la marca Compromís i que es lideri des del País Valencià. Creieu que això, en cas d’aprovar-se, seria factible?
—L’única sortida honorable seria mantenir la marca Compromís, que és qui té la força electoral. Però no acabe d’entendre els càlculs que deuen fer d’arrossegar els votants que li queden a aquest sector de Podem i companyia. Agafant el paral·lelisme amb La vida de Brian, seria afegir-se a la batalla entre el Front de Judea i el Front Judaic d’Alliberament. No sé si això sortirà rendible electoralment, perquè en política tothom sap que dos i dos no sumen quatre. Llavors, sincerament, pense que reblen una mica el clau de l’error dels últims anys. Ho veig com una manca greu de confiança en les mateixes forces. Una mica incongruent amb aquesta idea que Compromís ha aconseguit, diguem-ne, consolidar un nínxol de votants ferms i fidels, i amb això crec que parteix d’uns apriorismes que no necessàriament són certs. Si els resultats no et van acompanyant, com és el cas, pense que és reblar una mica el clau de l’error dels últims anys. És una mica incongruent que lligar-te amb Sumar serà positiu, que el valencianisme, la defensa del valencià i fer política en clau nacional resta i no suma. No és que pensen que no suma, és que pensen que resta. Si els resultats no et van acompanyant, potser tocaria començar a revisar aquests apriorismes per poder trobar una solució.

—Mónica Oltra ha de tornar a la política activa? Ha de ser la candidata a les eleccions espanyoles?
—Em sembla molt evident que Mónica Oltra ha estat víctima d’un cas claríssim de lawfare, però a hores d’ara continua encausada. La peça dels correus és només una part d’un cas més ample i la seua tornada seria precipitada i es podria girar en contra de Compromís, segons com avance el procés judicial. Trobe que seria més prudent esperar que tot es resolga i, si de cas, pensar a recuperar la seua figura per al 2027. Tot i la distància política, sempre he pensat que seria molt bona candidata a alcaldessa de València, com una mena de Rita Barberà d’esquerra: populista i amb ganxo, però sense corrupció.

—Abans heu citat el BNG. Marcar perfil propi els ha fet obtenir bons resultats. Compromís hauria de seguir aquest camí? És una opció de futur?
—Entenc que sí, per dos motius bàsics. Primer, perquè, hi torne a insistir, és el factor diferencial amb qualsevol altra formació. No dic que haja de ser el factor principal o la principal bandera, però sí que dintre de la bandera de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, amb tot el conjunt de defensa de drets LGTBI, l’ecologisme, el feminisme, etcètera, que òbviament hi ha de ser, s’hi hauria d’integrar el valencianisme, la defensa de la llengua. No pense que hi haja molts votants de Compromís que, si s’haguessen fet passos en aquest sentit, com el requisit lingüístic s’haguessen espantat. I, en canvi, els donaria el factor diferencial. És a dir, què diferencia Compromís d’un Sumar, d’un Mas País o d’un Podemos?

—…?

—Doncs que nosaltres som els valencians. I això també ho pots mirar al revés. Tu no et pots presentar com a formació valenciana per excel·lència si ni tan sols t’atreveixes a pronunciar el nom del país. Això és molt simptomàtic. El candidat Baldoví en el debat d’A Punt, en dues hores, no va pronunciar ni una sola vegada el nom del territori en què es presentava. Entenc que no devia voler dir “País Valencià”, i òbviament tampoc no volia dir “Comunitat Valenciana”. I quan acaba el debat fan el primer tweet dient: “Som la gent que es preocupa pels problemes d’ací, i d’ací, d’ací…” Ostres, això és una despersonalització i clarament, balafies allò que podria ser el teu factor diferencial. A on hi ha un partit que ha marcat un cert perfil propi, com puga ser el BNG a Galícia o els partits nacionalistes bascos a Euskal Herria, la dreta i sobretot la ultradreta ha tingut més dificultats. És a dir, quan ha pujat la ultradreta a Catalunya? Quan en l’independentisme, pels seus conflictes interns, una part dels votants ha decidit no votar. El perfil valencianista seria el principal dic de contenció. El gran problema que té aquest país ara mateix no és que governe el PP, sincerament. Això ja ho hem passat i hem pogut sobreviure a vint anys de PP. El gran problema és que governe el PP amb una cosa que és absolutament sinistra.

—El descontentament amb la manera com ha tractat la llengua el Botànic ha estat prou evident. Com és possible que no l’hagin percebut en les taules del govern encapçalades per Compromís?
—Un dels problemes de Compromís és que tenen un aparell d’assessors, de gurus de la calculadora electoral, que són gent probablement molt preparada en l’àmbit teòric, que trauen unes conclusions marcades per alguns apriorismes. Però per a captar inèrcies majoritàries ja tenim el PP i el PSOE.

—Quins apriorismes?
—El pitjor apriorisme que té Compromís és la qüestió del marc mental. És una formació que vol donar una imatge de transformadora i rupturista, però al final no és capaç de sortir del marc mental espanyol de l’estat de les autonomies. I en aquest marc mental espanyol tota la qüestió de la llengua, tota la qüestió de la reivindicació nacional o d’un sentiment diguem-ne autonòmic –si no vols dir-ne nacional, per no esverar ningú– resulta que es veu com una qüestió negativa i que resta. Han estat tan pendents de les seues anàlisis internes, de les seues pors de ser titllats d’això o d’allò altre, de creure’s de veritat que la qüestió del valencià és una qüestió refractària per a una part grandíssima de la població, etcètera, etcètera, que no han sabut valorar fins a on han aigualit coses bàsiques; tant, que hi han donat la volta. Han comptat amb un avantatge i és que tenien la gent de cara després de tot allò del PP. Però jo et dic una cosa, si allò del plurilingüisme ho arriba a aprovar el conseller Font de Mora, que de fet ho va intentar, seríem tots al carrer protestant. Parteixen d’unes premisses que pense que no són certes, com que tot això siga tan problemàtic. Hi ha molta gent que no és especialment nacionalista ni res per l’estil i que no té cap problema amb el valencià. Si no ja hauríem desaparegut. Però, vaja, les primeres passes que fan després de les eleccions, en principi, no semblen molt de propòsit d’esmena.

—Voleu afegir res més?
—Ara no és el moment, i perdona l’expressió, de començar a llançar-se merda indiscriminadament. S’ha de fer una anàlisi seriosa del que ha passat amb dades a la mà i intentant que cadascú ens traguem de damunt els apriorismes que tenim. Per això jo parle de causes multifactorials. En aquest moment l’esquerra al País Valencià i el valencianisme en general s’hi juga si ens tornem a menjar vint anys de podridura o si això és un parèntesi. Però perquè siga un parèntesi cal fer un pensament trencant molts dels prejudicis propis, moltes d’aquestes batalles seculars. Sobretot s’han de fer passes per convertir-se de veritat en una força transformadora. Perquè quan Compromís ha tingut un discurs més atrevit, més agosarat, fins i tot en qüestions lingüístiques –i me’n vaig al 2015–, que no vol dir que siga la primera cosa que hagen de posar per davant, com més atrevits han estat millors resultats han tingut. Vull dir que posen una gràfica a la paret amb colors i vegen què ha passat quan el partit ha tingut un discurs més propi, més valencianista, quins resultats electorals que ha tingut. A partir d’ací, que traguen conclusions.