Antoni Rubio: “En el tema de Catalunya es veu l’assumpció de la cosmovisió blavera de Compromís”

Antoni Rubio (Esplugues de Llobregat, 1978), professor i escriptor, acaba de publicar l’assaig titulat Valencianisme líquid (Edicions 3i4). Un títol que és un homenatge clar a Zygmunt Bauman, de qui Rubio es declara seguidor i que no permet d’albirar cap final feliç, perquè d’ençà que Bauman va formular la seua teoria, qualsevol cosa acompanyada per l’adjectiu líquid implica poca estabilitat o consistència.

A partir d’una paradoxa diabòlica, l’autor asseu Compromís al divan del psiquiatre i el sotmet a una mena psicoanàlisi. Seqüència de la paradoxa: un partit arriba al poder perquè convenç els votants que farà transformacions profundes a la societat. El partit té la convicció que les farà. Però una volta instal·lat a les cadires, hi renuncia per evitar de descontentar una part dels seus votants i perdre el poder.

I a partir d’ací, Antoni Rubio fa una anàlisi històrica del nacionalisme valencià. D’aquell que restava a les portes de les Corts perquè no aconseguia d’arribar al topall del 5% dels vots, i d’aquell que l’any 2015 va viure un esclat efervescent perquè va rebre un suport aclaparador a les urnes. Va entrar no solament a les Corts, sinó que va fer part del Consell. A partir d’aquell mes de maig, diu Rubio, Més Compromís, que abans era el Bloc i la coalició Compromís, ha aigualit el discurs, ha descafeïnat el terme sobiranisme, ha renegat del nom de la llengua i del país i ha acceptat, sense remordiments, el marc mental espanyol.

—Heu rebut respostes de càrrecs orgànics o institucionals de Compromís?
—Com que publique articles regularment, ja fa temps que m’arriben comentaris. I quant al llibre, sé que hi ha un cert interès a veure què s’hi diu. Una anècdota: catorze minuts després d’aparèixer la notícia que es publicava ja em va arribar la primera crítica. El llibre encara no era a les llibreries. Em va sorprendre. Espere reaccions negatives perquè la voluntat del llibre és obrir un debat sobre com es fan les coses i com millorar.

—És un debat que fins ara ha estat emmudit, perquè la resposta sempre era: “Vols que torne la dreta?” Com a debat, si més no, és castrador.
—Eixe argument és molt potent i entenc que en temps electorals, la temptació és traure’l a passejar. No és fal·laç. Una alterativa al govern del Botànic seria molt pitjor, però això no obsta per a constatar que les coses no es fan bé.

—Quina és la voluntat del llibre?
—Formular preguntes més que donar respostes. Ja som prou grandets per a saber que moltes de les renúncies tenen un component estratègic que fins i tot pot tenir una certa justificació. Però quan les renúncies són tan grans que desdibuixen el teu programa electoral, o fins i tot costa parlar en un article de “la coalició valencianista”, és quan tenim un problema. Al llibre plantege que quan hi ha coses que tradicionalment has dit i ara no les pots dir, o dius les coses que abans deien els altres, tens un problema.

—Us referiu a l’ús dels eufemismes per a parlar del català i del País Valencià, per exemple?
—Som un país que ha hagut de viure de l’eufemisme. En tenim dos d’històrics, que són la llengua i la terra. Dient llengua i dient terra hem solucionat moltes coses. Això, en determinades circumstàncies, pot ser útil, però, com deia Fuster, un eufemisme en si ja és una mentida. Compromís ara té molta quota de poder, i si no l’aprofita per anar fent saó, no té sentit. Hi ha una cosa que em sorprèn molt. Hi ha molta gent que diu que País Valencià és inventat i que el nom és Comunitat Valenciana. Quan Comunitat Valenciana possiblement ni existia quan ells ja havien nascut. País Valencià és un nom que té molta més tradició. El nom de Comunitat Valenciana s’ha normalitzat tant, és tan institucionalitzat i tan regularitzat, que al final es normalitza en el sentit literal de la paraula. Si la gent de l’espectre polític del valencianisme no normalitza el terme País Valencià, mai no eixirem d’ací. Passa igual amb el nom de la llengua. No dic que s’haja d’utilitzar català per sistema. Els valencians hem emprat històricament valencià com a nom de la llengua, i ens ix natural, i no cal que canvie. Ara, explicitar d’alguna manera la unitat de la llengua des d’un punt de vista jurídic, a l’estatut, que és com ho tenen a les Illes i a Catalunya, solucionaria molt de conflicte.

—Són exemples que il·lustren la paradoxa que formuleu al llibre.
—És la paradoxa de la política líquida. Per què parle de valencianisme líquid? Perquè aconsegueixes d’arribar a un punt al qual no havies arribat mai, però quan hi ets no mires d’implantar les coses en què has cregut per por a perdre eixe poder. Llavors, de què serveix?

—…
—Una altra cosa és que el poder siga acumular cadires. Això és una altra història. Però vull pensar que eixe no és l’objectiu. Aleshores, no solament és una paradoxa, és que és una pèrdua de temps.

—En aquest procés de descafeïnament dels postulats de Més Compromís, hi ha la renúncia, a vegades explícita, al llegat de Joan Fuster.
—Sí. Som un país que faria bavejar un poquet Freud. Perquè sí que tenim aquesta obsessió de matar el pare. Aquesta setmana mateix, hem tingut un macroconcert a València de la Fúmiga, fantàstic, i ja he llegit algun comentari que deia “veus com ja no és la bandereta i la dolçaina com en l’època d’Obrint Pas i de la Gossa Sorda?, ara tenim superèxits”. Però és que, possiblement, sense Obrint Pas i sense la Gossa no hi hauria la Fúmiga. A la política passa igual. Ara es menysprea la figura de Joan Fuster, o almenys la part política i ideològica i els seus plantejaments, i això és menysprear allò que t’ha permès d’existir. Només per això ja hi hauria d’haver un agraïment. El pensament fusterià va representar una modernització sideral del valencianisme! Evidentment que s’han de reformular algunes coses, evidentment que les coses canvien, però fins al punt d’arraconar-lo… Voler arraconar una part de la teua naturalesa et porta a caure en incongruències i en incoherències. En una entrevista a Àgueda Micó, li preguntaven fins a tres voltes si era independentista i, com Sant Pere, tres voltes ho va negar. Dues o tres peguntes després, deia que ella aspirava al màxim autogovern per al seu país… El màxim autogovern és la independència, no? La qüestió de les sobiranies. Més Compromís, l’antic Bloc, vol ser sobiranista, però ho disfressa donant-li a sobirania un sentit que si la sobirania alimentària, que si la sobirania no sé què… que està molt bé, però al final els teus plantejaments són els que es pressuposen en un partit d’esquerres, normal, sense cap vernís més. Al final et converteixes en una fotocòpia, i en política, les fotocòpies funcionen un temps. La gent torna a l’original.

—Un altre dels retrets que feu a Compromís és la manca d’empatia amb Catalunya arran del procés. Tant, que no hi ha diferència entre el comportament de Compromís i el del PSPV.
—Això és dur de dir, i dolorós, però amb el tema Catalunya es veu l’assumpció absoluta de la cosmovisió blavera. Quan comences a parlar de dinarots de Puigdemont, que el personatge et pot agradar més o menys, i el procés té moltíssimes coses criticables, però parlar de dinarots referint-se a una persona que és exiliada per una persecució judicial i política de l’estat espanyol que no se sosté per cap banda fora de les fronteres espanyoles és dur. Quan fins i tot entres en el discurs de dir que és clar, si Catalunya monta el pollo, li ho donaran tot, i a nosaltres ens ho llevaran tot… És que ni tan sols és original, ja s’ho va inventar González Lizondo, i ja venia de molt abans. És especialment dur. Una cosa és que tu, per una qüestió d’estratègia política, vulgues amagar la qüestió dels Països Catalans, separar-te’n, no voler vincular-te al procés, però una altra cosa és acabar assumint el contrari, perquè acceptes un marc ideològic que no és el teu. A això em referia abans, quan deia que si aquestes coses les digués algú altre, acabaries traient foc pels queixals. Crec que darrere de tot això hi ha que Compromís ha assumit completament el marc mental hispanocèntric. Hem assumit el País Valencià com una comunitat autònoma. I així, on queda la unió amb Catalunya o les Illes més enllà que són tres autonomies que pertanyen a l’estat espanyol? Es renuncia a coses tan bàsiques com la reciprocitat televisiva, entrar de ple a l’Institut Ramon Llull… Si renunciem a això, de què parlem?

—En aquesta entrevista heu parlat ja de blaverisme i de González Lizondo. Hi ha algun aspecte en el comportament de Compromís que s’hi acostaria?
—Hi ha clares diferències polítiques i culturals. Vicent Flor deia que Unió Valenciana s’autodenominava valencianista, però era filofeixista i d’un espanyolisme recalcitrant. Però sí que és de veres que aquest intent de modernitzar el valencianisme en molts casos ha esdevingut una folklorització. Allò que denunciava, i que em perdonen la incòmoda referència, Joan Fuster, de “ens volen arraconar a un reducte folklòric”. Doncs, efectivament, si al final la nostra valencianitat acaba essent la cultura de l’esmorzar, el no sé què… D’aquest punt de vista sí que compren molt el discurs blaver, en què la part de valenciania era pur folklore. Tampoc no s’han convertit en un partit incòmode per al govern espanyol. Crec que un dels principals inconvenients que té Compromís és que s’autopercep com a rupturista, però encara no sabem què ha trencat. No ha trencat l’statu quo imperant, es converteix en una crossa del gobierno más progressista de la història perquè li toca. Evidentment, s’han millorat moltes coses. Hi ha una veritat inqüestionable i és que del 2015 ençà estem molt millor que del 2015 cap arrere, però és clar, això és una victòria molt minsa per a Compromís tenint en compte que hi havia un govern corrupte, balafiador i antivalencià.

—Al llibre parleu que el govern valencià ha assumit una mena de 155 de facto, una submissió voluntària a l’estat espanyol.
—Els resulta còmode. Ja tens una excusa. Per exemple, una qüestió per mi molt mal resolta és la del plurilingüisme. De facto ha causat que es carreguen les línies en valencià. Això ha fet que en llocs on el valencià era predominant, hagen hagut de retallar-lo, i jo qüestione que hi haja un augment del valencià real en aquells centres en què el nivell era més baix. Si per fer-ho, t’excuses en el fet que els tribunals no et deixarien anar més lluny, evidentment, ja no cal el debat sobre una immersió. En el fons, és trist, però aquesta situació els resulta còmoda, perquè sempre poden dir que no és culpa seua. És que no et deixen. Aleshores, en quin sentit ets rupturista? Quina és la diferència entre Marzà o algú del partit socialista? És clar que sí, amb algú del PP o de Vox, sí que hi ha diferència, però parlem d’ara. No s’hi oposen perquè lluitar contra la maquinària de l’estat és molt complex. Catalunya és l’exemple que en algunes coses acaben com Camot. No lliures eixa batalla, estàs tranquil, i tot allò que no ix bé és perquè els altres no ens deixen.

—Ximo Puig ha estat molt hàbil fomentant aquest marc mental espanyol. Totes aquestes tesis del federalisme, de la via valenciana, de l’Espanya d’Espanyes… Com és que Compromís no diu res davant aquest discurs?
—S’ha fet molt visible una circumstància prou anòmala que passa a Compromís, i és que el gruix és un partit nacionalista o valencianista, com li vulguen dir, que és l’antic Bloc, però a la part de dalt hi ha Mónica Oltra que pertany a Iniciativa, que és una altra cultura política. Tenen molts punts en comú, però, a poc a poc, aquesta part minoritària que té una sobrerepresentació per la força electoral de Mónica Oltra, ha anat calant dins el món de l’antic Bloc. En la cosmovisió de Mónica Oltra, no es qüestiona el marc espanyol. Per tant, trencar-lo és molt complicat. Això no obstant, es poden fer coses. Per què no les fan? Al principi pensava que era una qüestió de por. Tenen aquell eslògan electoral que deia “Amb valentia”, però a una part substancial de la coalició no li interessa. Pressuposen que al seu votant model, o al que volen arribar, això no li interessa i, per tant, renuncien. S’haurien de començar a rebotar des de dins. Ja va passar un poquet en el congrés del juny de l’antic Bloc. Et done suport i et vote per una cosa que tu no planteges. Em consta que molta gent es va ofendre quan va passar tot allò dels dinarots, o quan no van voler signar el document a favor dels presos polítics.

—A pesar d’això, costa molt que donen la cara de manera organitzada. El corrent més nombrós, el Bloc i País, per exemple, no va donar suport al candidat alternatiu, Àlex Ruiz.
—Hi ha una certa desorientació. En quin moment passes de l’eufòria del 2015 a la reflexió? A més, el nucli dur té una maquinària interessant per a contrarestar eixe discurs. Em va fer gràcia quan Mónica Oltra va parlar del catsplaning referint-se als independentistes catalans i als valencianistes d’arrel fusteriana, però en contrapartida, es podria parlar d’un comboispalaning. Quan obris la boca, pam! Et cauen acusacions que recorden molt el món del blaverisme. I em sap greu perquè no dic que Compromís siga blaver, però fan servir molt eixa estratègia.

—Hi ha una alternativa dins el partit?
—No. I això fa que ningú s’atrevesca a fer la primera passa. I, a més, quan el que hi havia era un valencianisme d’un altre estil, tampoc no tenien tant d’èxit electoral. I a tot això s’hi afegix tot el tema judicial de Mónica Oltra. No sé què ha passat i sorgeix d’una cacera promoguda per l’extrema dreta. Per tant, com t’hi claves? Podria semblar que dónes suport als que volen tombar Mónica Oltra. Han passat set anys, però encara és poc temps perquè algú puga alçar el dit per dir: “Mira, la reina va nua.” Encara viuen de rendes, i si ens descuidem, les rendes s’esgotaran abans no hi haja una resposta interna. Crec que una anàlisi que no ha fet Compromís és que del 2015 al 2019 hi ha una pèrdua substancial que, a més, coincideix amb la seua tendència a fotocopiar-se de la nova esquerra espanyola i amb l’aigualiment del discurs. Aleshores, potser no era tan mala idea tenir eixe puntet més de radicalitat que no implica necessàriament una defensa explícita dels Països Catalans, ni voler fer una revolució.

—Si finalment l’afer judicial de Mónica Oltra ix com ella espera i qualla la coalició d’esquerres de Yolanda Díaz, on acabarà Més Compromís?
—Crec que quedaria molt més clar que Mónica Oltra hauria fet servir Compromís per tirar per una via política que no és la de Més Compromís. Si passa i Més Compromís traga i s’homologa completament a la nova esquerra espanyola, fantàstic. És una via política com qualsevol altra, però necessitem una alternativa perquè ja no hi haurà cap partit nacionalista.

—I si no s’hi adapta i Mónica Oltra se’n va, hi ha algú per a encapçalar el projecte? Com veieu Vicent Marzà, després de la qüestió de la sindicatura a les Corts?
—Més Compromís és el principal damnificat de la política personalista. Evidentment, ha tingut figures molt potents, com Joan Ribó, Mónica Oltra… Ara els passa factura. Ribó se’n vol anar i Mónica Oltra està pendent de la justícia i d’un altre projecte que és una altra mena de fugida. Això, que seria un problema grandíssim per a qualsevol formació, per a Més Compromís encara ho és més. Ni tan sols són gent del partit estricte. No ha pogut créixer ningú a l’ombra d’una figura tan potent com Mónica Oltra. Marzà era una opció, amb la qüestió de les Corts ha quedat un poquet al descobert, però per mi continua essent el principal actiu que tenen. Ara, si es consolida així, Més Compromís s’hauria de reprogramar pràcticament de zero. Hauria de començar a picar pedra per donar cos a un candidat potent i, des del punt de vista ideològic, hauria de reflexionar sobre si eixa connivència per a homologar-se a Compromís ha funcionat.

—Feu un perfil del votant de Compromís i un perfil de qui Compromís es pensa que és el seu votant i, al remat, no coincideixen.
—És clar. Intente de pensar com un polític de veritat i dic “he de fer un discurs per a eixamplar la base”, una altra referència incòmoda per al món de Compromís. Si coses com ara la qüestió de Puigdemont i entrar en el discurs que “si li donen a Catalunya ens lleven a nosaltres” penses que eixamplen la base, vol dir que busques un perfil de votant que, amb tots els meus respectes, no et votarà mai de la vida. I, al contrari, provant de tapar eixa part, destapes el de casa de tota la vida. Quanta gent votant de tota la vida de Més Compromís, del Bloc o, entre els més vells, de la UPV, estan decebuts, ara? Al final, eixos són els que queden, i si eixos també se’n van, tens un problema.

—Us demaneu què vota el votant de Compromís, però la pregunta es ramifica i no hi ha resposta.
—M’ho he preguntat moltes voltes i crec que molta gent s’ho pregunta. Molta gent agafa la papereta de Compromís amb un intent de tenir un País Valencià millor, que s’autoreconega com a nació, encetar un camí que pot ser molt llarg cap a una sobirania o cap a un horitzó polític que ens permeta de passar d’aquesta etapa autonomista en què som menors d’edat perquè no podem ni controlar els nostres comptes i estem fiscalitzats per totes bandes. En canvi, trobem una crossa. L’aritmètica electoral mana, però hi ha unes crosses més còmodes que unes altres. A vegades no saps si votes un partit regionalista, un partit d’esquerres incardinat a la nova política de l’esquerra espanyola o a un partit nacionalista. Votar Compromís pensant que votes un partit nacionalista valencià és complicat quan la principal mandatària ha dit per activa i per passiva que no és nacionalista.

—A Madrid, Compromís és una crossa del govern de coalició.
—Joan Baldoví podria ser un dels noms recuperables per a la política estrictament valenciana. És un parlamentari brillant dins el seu estil. Dóna titulars i sap com fer-ho perquè queden bé dins el típic vídeo de Twitter, però crec que està absolutament nugat de mans i peus per l’estructura del partit. Per què ha de donar suport a un govern que el toreja en la qüestió capital de l’infrafinançament? Era evident que s’ajornaria sine die. No són capaços de retirar eixe suport. Pot ser una acció simbòlica, però potser toca començar a fer-ho. Compromís ha jugat a soci lleial, però arriba un moment en què la lleialtat en política és una rèmora si no hi ha contrapartida. Tampoc no crec que Baldoví tinga tanta autonomia per a poder prendre eixa decisió.

—Qui mana, a Compromís?
—Mónica Oltra. I no solament és una qüestió de jerarquia i autoritat, sinó perquè el seu discurs ha quallat.

—El descafeïnament ve d’assumir el discurs d’Oltra?
—Ella parla per tot Compromís, però entenc que Iniciativa no és un partit nacionalista estricte. Entre la idea que eixe descafeïnament aporta èxits electorals i que hi ha una part de la coalició que no té el valencianisme com una de les seues prioritats polítiques, s’ha anat fent via. Una vegada ets en el poder, eliminar determinats discursos és més fàcil. Si sóc en Educació i no òbric el meló de la immersió, visc més còmode. Si no he d’explicar que hem entrat en el Ramon Llull, visc més còmode. I amb eixa comoditat anava quallant el descafeïnament. I al remat, Compromís el certifica en el congrés. I això és greu, perquè pots llogar temporalment alguns postulats ideològics, però com distingeixes si el lloguer temporal és una venda definitiva de l’ànima i t’has convertit en una cosa diferent de la que eres?

—Al final del llibre feu una mena de catàleg amb uns requisits mínims que hauria de tenir Compromís. És tot molt bàsic. Penseu que el partit és en la circumstància de tornar a les beceroles?
—Sí, sí. Crec sincerament que sí. Eixe últim capítol és una idea de barrejar dues coses que en principi són antitètiques. L’una és una defensa dels Països Catalans com a marc en què pense que els valencians podem surar. Entre un marc espanyol que t’obliga a canviar de llengua, que et considera estranger, i un marc que fa que la teua llengua tinga més difusió, més parlants, més obertura, crec que la decisió és clara. Per tant, defensa claríssima d’eixe marc. Però, al mateix temps, és una manera de reconèixer alguns dels arguments que dóna Compromís mateix: “No tenim una majoria, les coses estan molt complicades, etc.” Per això les propostes són tant de mínims. No hi ha res en eixe capítol que no es puga complir amb la força electoral i política que ha tingut aquests set anys. Si no pots arribar més enllà és perquè no vols, perquè no pots, perquè consideres que això serà un desastre electoral per a tu o perquè el gurú de la calculadora t’ha dit que no, perquè el més llest de la classe t’ha dit que no… Però home, aquests mínims… És una manera de dir, què en queda, del valencianisme?

—La idea.
—Tal com deia abans, hi ha els dos eufemismes de la terra i la llengua, i encara n’hi ha un tercer, que és claríssim: la idea. La idea de Països Catalans. Tot el món la rebutja. Et diuen que sempre estem amb la matraca, però quan vols pensar en un marc per avançar, penses en alguna cosa. Camps n’hi deia Arco Mediterráneo. Maragall n’hi deia Euroregió, i Ximo Puig n’hi diu Commonweatlh, fent seu el terme de Boira. Li pots dir com vulgues, però la base sempre és la mateixa. Potser tan mala idea no és, no? Què molesta? L’onomatofòbia de català? Perfecte. No entrem en la qüestió del nom. Fuster mateix ja no parlava tant de quin nom, sinó de la necessitat de tenir-ne un. Doncs fem eixe esforç. Tot el món ho entén. És l’espai natural i més útil per a reeixir en un país mediterrani com el País Valencià, i si això va quallant i la gent veu que funciona, ja es resoldrà la qüestió del nom. Com deia Àgueda Micó, és un debat estèril. Però, és clar, estèril si assentem unes bases. Considerar un debat estèril el de la nomenclatura també és posar en liquidació, de retruc, el concepte. Aleshores, fem-nos tots de Podem i endavant.