Antoni Riera: “A les Balears, la congestió i la saturació turística són un símptoma, no la malaltia”

Tots els indicadors fan pensar que la temporada turística d’estiu a les Illes tornarà a batre rècords. Rècord d’avions, de vaixells, de visitants, d’ocupats, de demanda de recursos i materials… Si l’any passat van fer una estada a les Illes disset milions de turistes, enguany se n’esperen dinou. Hi ha qui arriba a qualificar la situació resultant de col·lapse. Per sortir de la discussió casolana sobre el turisme de masses i fer una mirada més llarga, en parlam amb el catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de les Illes Balears i director tècnic de la Fundació Impulsa Balears, Antoni Riera.

Entre els seixanta patrons d’Impulsa Balears hi ha les empreses hoteleres més importants de les Illes i sectors tan diversos com ara la banca, el comerç, l’esport, la nàutica i la construcció. Fa uns quants dies, tots els patrons van signar una declaració en què reconeixen la conveniència i l’oportunitat de provocar un punt d’inflexió en l’estratègia competitiva de les Illes.

La congestió i la massificació són en el rerefons del document. En aquesta entrevista, Riera desgrana les causes i conseqüències que han dut les Illes a deixar de ser entre les cinquanta regions més riques d’Europa i ocupar la posició 110 de 234. Amb tot, s’ha imposat com a tasca no descriure la situació com a irreversible, sinó sumar tots els actors a la visió-regió que defensa: un futur regeneratiu en què les Illes restauren i, fins i tot, milloren el capital social i ambiental.

—Tornam a parlar de rècord de visitants a les Illes, enguany. És inevitable?
—No es pot no ser crític. Pressionam el capital social i el capital ambiental de les Illes. Les Balears han de revisar com aborden la gestió del fet turístic i en què descansa, s’explica i es mesura l’èxit turístic. I és que, si parlam de desenvolupament i de prosperitat, i no només d’activitat econòmica o turística, hem de descartar, d’una vegada per sempre, la perspectiva convencional i reduccionista, centrada en una visió purament de mercat turístic i de mesura de volums o de rècords d’afluència, per avançar cap a una visió general i a llarg termini del valor econòmic, social, ambiental… que com a regió som capaços de crear a partir del turisme.

—Però encara mesuram l’èxit segons el nombre de turistes que arriben…
—Sí. Fins ara sempre s’ha mesurat així. Potser era una manera adequada de mesurar l’èxit fa uns quants anys, quan més turistes volia dir millor. Però a partir del 2003, més ja no vol dir millor. Encara més, tenim tendència a mesurar l’èxit turístic de les Balears des del lloc d’origen dels turistes i mai des de casa nostra. És com si l’èxit depengués del que passa a fora i no del que passa a ca nostra. No m’imagín que cap botiga mesuri l’èxit pel nombre de persones que passen per davant el mostrador. L’èxit depèn del valor que som capaços d’extraure de cada turista. I el valor no és únicament econòmic. És un valor social, és un valor ambiental… Això avui no ho mesuram.

—Fa molts d’anys que se’n parla, però les inèrcies hi són.
—Que les Balears tenen dificultats per a traduir el creixement econòmic turístic en benestar ho sabem d’ençà del 2003. Han passat vint anys i la inèrcia ha guanyat cada any la partida. És un fracàs col·lectiu! De les administracions, de les empreses, de la societat civil organitzada, dels centres d’investigació…

—Per què creieu que ha passat?
—Potser perquè no hi ha hagut consciència de la gravetat del problema, potser perquè el curt termini és encara llépol, potser perquè s’ha preferit repartir culpes, potser perquè han prevalgut els interessos individuals enfront dels col·lectius, potser perquè han pesat més els símptomes que el fet de cercar i consensuar un diagnòstic. Jo em decant per això darrer.

—…
—A la vida real no existeixen els símptomes objectius, tots són subjectius. Els símptomes poden ser apropiats o no, físics o emocionals, expressions d’alteracions puntuals o estructurals, expressions del context grupal, poden estar emmascarats o encadenats els uns amb els altres. Per això és molt important el mètode científic que se segueix per identificar la malaltia com a causa primària dels símptomes. La força i l’èxit és en el fet que el quadre diagnòstic sigui clarament delimitat i exemplifiqui la majoria dels símptomes que conformen una malaltia. A diferència dels símptomes, els diagnòstics són objectius i, per tant, contrastables i no opinables.

—Dieu que més turistes, no vol dir millor, i més treballadors, més infrastructures, més places…
—Tampoc no ho és. D’acord amb el nivell de desenvolupament-benestar a què han arribat a les Balears, la manera de mantenir-lo o de millorar-lo ja no depèn de tenir més capacitat que els nostres veïnats d’atreure o acumular més treballadors o infrastructures sinó la capacitat d’aprofitar-ho més bé. Si no desplegam aquesta capacitat, per més infrastructures, maquinària, equipaments tecnològics, efectius laborals o capital natural de què disposem, no progressarem! I passarà com fins ara, ens empobrirem!

—Ningú no vol ser el primer a frenar.
—És que no és una qüestió de frenar sinó de canviar de carretera, de via de progrés. De posar la productivitat al centre. Fins ara les Illes han optat per progressar fent servir més i més capital natural, més i més mà d’obra, més i més capital físic. Aquesta manera de fer ha tocat sostre tant econòmicament com físicament. No podem continuar circulant per aquesta carretera. Cal passar d’acumular recursos a aprofitar-los. Cal passar de créixer en volum a créixer en valor. No podem continuar mesurant l’èxit o el fracàs en termes quantitatius Cada rècord fa més gran la malaltia.

—Insistesc, no convindria frenar?
—Si coincidim que el volum no és un bon indicador d’èxit, perquè ho hauria de ser el no-volum? Si amb un volum creixent no hem aconseguit progressar en vint anys, algú m’hauria d’explicar com progressarem amb un volum decreixent anant per la mateixa carretera. Insistesc, cal canviar de carretera. La solució a la malaltia que patim no és frenar el volum, és impulsar la productivitat. No podem continuar confonent els símptomes amb la malaltia. Això dificulta consensuar el diagnòstic i ens podria dur a emprendre accions incorrectes.

—Us preocupa que la idea del decreixement s’instal·li a la societat?
—El rei d’Escòcia deia que tenia una prova infal·lible per a identificar les bruixes, posava les dones en una caldera d’aigua bullent i després en tastava el brou. Així podia dir quina ho era i quina no. La diferència actual és que ara tots els ciutadans de les Balears som els afectats. Tots aquells que participam en el debat social, no podem defugir aquesta responsabilitat. No ens podem equivocar en el diagnòstic ni en les accions. No hi ha medicina, psicologia, sociologia, semiologia o economia que no comprometi qui la practica i l’obligui a reconèixer els errors, si és el cas. Vint anys després, som en aquest punt. Encara no hi ha prou consens en el diagnòstic. Però ja som molt més a prop de tenir-ne un de compartit. Després vindran les receptes.

—La Fundació Impulsa Balears, que dirigiu, acaba de fer pública una declaració que parla d’aquest punt d’inflexió. Allà hi ha els grans empresaris turístics, financers, de construcció… Tots s’hi avenen?
—L’han signada tots, la declaració. Estic molt content pel que representa de passa endavant, de valentia. No negaré que ha estat el resultat d’un procés llarg i que s’han elegit molt bé les paraules, totes i cadascuna. És una declaració transcendent. I es produeix en el moment adequat. Un cop superat el sotrac pre-pandèmia, i amb nivells d’activitat i d’ocupació en màxims històrics, l’arxipèlag afronta una etapa en què, necessàriament, ha de rearmar el seu potencial competitiu: atorgar un paper actiu a la productivitat en el patró de creixement; desacoblar el creixement econòmic del creixement demogràfic i material; i complementar, si cal, la revolució de productivitat amb una revolució de suficiència, limitar.

—Com teniu pensat de provocar aquest punt d’inflexió?
—Caldrà desenvolupar un sistema de governança multinivell que permeti que tots els actors hi puguin avançar i contribuir. Per això, ja hem posat sobre la taula una visió cap al 2050 que apunta a un futur regeneratiu per a les Illes i, alhora, hem assenyalat l’economia circular com l’opció guanyadora que permet de materialitzar aquesta visió.

—Hi ha molta gent que viu del turisme, a les Illes, i també gent amb oficis diversos que arrodoneix salaris llogant propietats, per exemple…
—Avançar cap a un sistema turístic circular òbviament que té costos de transició i, per tant, perjudicats i beneficiats. S’ha d’intentar que els costos siguin tan petits com sigui possible, i perquè siguin petits, s’ha de fer molt bé la cirurgia. S’han d’estudiar totes les casuístiques i s’han de posar els incentius damunt la taula per compensar els costos que pugui haver-hi. Una transició d’aquestes necessita doblers, intel·ligència, col·laboració, governança… És molt complex. És dur tota una economia al quiròfan. Encara que no tinc dubtes que els beneficis seran més grossos que els costos.

—Hi ha experiències en què ens puguem mirar?
—Et diria que ens podríem mirar en dues de cada tres regions europees, perquè aquesta és la proporció que aconsegueix fer créixer la renda per càpita a partir de guanys de productivitat. A mi m’agraden molt els exemples de Flandes, Baviera i Bilbao. Bilbao és un exemple amb èxit de transformació productiva. No obstant això, allò que va dur Bilbao a emprendre aquest procés no és el mateix que ara obliga les Balears engegar-lo. A Bilbao, hi havia un problema d’infrademanda dels béns i serveis que produïa, però a les Balears hi ha un problema de sobredemanda dels béns i serveis que produïm. En tots dos casos, més enllà del nivell de demanda o d’activitat, el nivell de benestar cau, i per això cal engegar una transformació. La transformació de les Balears és més fàcil de fer que la de Bilbao, però els incentius per dur-la a terme són molts menors perquè les Balears han de transitar des de l’abundància.

—La de Bilbao va ser una reconversió industrial, però hi ha cap exemple de canvi de rumb que s’hagi de fer per una qüestió relacionada amb el turisme? Venècia?
—A les Balears la congestió i la saturació són un símptoma, no la malaltia. En canvi, a Venècia, la congestió i la saturació sí que són la malaltia. Perquè Venècia, i més concretament la regió del Vènet, encara que suspèn en ordenació de l’espai turístic, com ho fan les Balears, el resultat final és d’aprovat amb nota alta. I ho és tant en competitivitat com en renda per càpita. Les Balears, no. Les Balears suspenen en competitivitat i cada curs treuen més mala nota en renda per càpita. Ja m’agradaria que tan sols tinguéssim una assignatura pendent, la d’ordenar l’espai turístic. O bé via preu com ho fa Venècia, o bé via quantitat, posant límits, estic segur que l’aprovaríem. Dissortadament, no tenim la nota del Vènet en unes altres assignatures: ni matèria d’eficiència ni de sofisticació empresarial. Les receptes de Venècia no són aplicables a les Balears.

—I quin és el nom del problema?
—Un nivell baix de productivitat i nul·la i sovint negativa contribució de la productivitat a la renda per càpita, com a mesura àmplia de benestar. A les Balears ens empobrim, al Vènet, no. La productivitat del Vènet és damunt la mitjana europea, igual que, lògicament, la seva renda per càpita. A les Illes Balears, no. Ho sabem de fa vint anys, però el debat es queda a la superfície i per davall corren coses molt grosses.

—A banda de la congestió, quins són els altres símptomes?
—Hi ha una pèrdua de cohesió social, desigualtats creixents, com ara la desigualtat econòmica i la desigualtat geogràfica, que fa que molta gent ja no pot accedir a un habitatge, o ja no pot viure al barri de sempre i se n’ha d’anar a la perifèria o ha de canviar de poble. No tenim un problema d’habitatge, tenim tensions al mercat de l’habitatge, al mercat laboral, al sistema de mobilitat, i totes aquestes tensions provenen del mateix problema. Ho torn a dir, la productivitat, com a pedra angular del progrés econòmic, és en aquests moments el mínim comú denominador de totes les qüestions que preocupen la ciutadania.

—No hi ha desocupació, però un cambrer que fa catorze hores de feina ha de dormir en una caravana o en una tenda de campanya perquè no es pot pagar ni tan sols una habitació.
—Aquest és l’exemple microeconòmic del que diuen les estadístiques macroeconòmiques. Les Illes Balears creixen. Hi ha més activitat econòmica, hi ha més ocupació… però no creixem bé, no hi ha més benestar. Créixer és condició necessària, però no serveix de res si no es tradueix en benestar.

—Un cas així és únic al nostre país? Passa al Principat o al País Valencià?
—No. És únic.

—A les Illes Canàries, l’altre dia es manifestaven contra el turisme en massa.
—La situació de les Canàries no té res a veure amb l’aquí. Fixar-se només en la simptomatologia comuna que compartim és un error. Les Canàries no han arribat mai a l’àtic, no han estat mai entre les cinquanta regions més riques d’Europa i durant aquests vint anys no s’han mogut del replà que ocupen entre les regions europees. Les Illes Balears han anat escales avall. En el rànquing, la posició competitiva i de renda per càpita té correspondència a les Canàries, tots dos són a la part baixa, a les Balears, no. Ocupam la part alta en renda per capità, però som a la part baixa en competitivitat. Si entenem que la posició competitiva resumeix els pilars sobre els quals sustentam el patró de creixement i benestar, queda clar que la manera com assolim el nivell de renda té deficiències importants que, d’una banda, posen en perill mantenir-lo, i, d’una altra, amaga tensions i desequilibris que passen factura en termes socials i ambientals. No ens podem quedar amb la simptomatologia. Cal un diagnòstic complet. La situació de les Canàries ja l’hem viscuda. Som en un altre punt. Ens quedam amb el símptoma perquè és allò que ens fa mal. Però hi ha tants símptomes que no els poden tractar de manera aïllada i simple. Som davant un problema complex. O en trobam l’arrel comuna o no hi haurà ni temps ni doblers per a tractar-los. O jugam una estratègia valenta, o queixar-nos no servirà de res.

—Es nota que a més d’economista sou poeta i feu moltes metàfores. Heu parlat dels símptomes, del diagnòstic i del quiròfan. Qui ha de dir que hem d’entrar-hi?
—Canviar el patró de consum i de producció és individual, de cada actor, sigui ciutadà, empresa o administració, però correspon al govern de fer de catalitzador, estimular la transformació productiva de l’arxipèlag, donar el senyal. No podem continuar competint en volum, hem de competir en valor. El govern ha de ser el catalitzador d’aquesta reformulació que posa la productivitat, és a dir, l’eficiència, la innovació, o la sofisticació, al centre de la presa de decisions. Per això, el govern haurà de reassignar els recursos que té disponibles per incentivar aquest canvi de joc. La bona notícia és que comença a haver-hi un reconeixement que competir per volum toca sostre. Els empresaris ja no troben treballadors, els treballadors ja no troben cases de lloguer, els llogaters ja no es volen comprometre amb contractes llargs…

—Si la decisió és política, l’àmbit és autonòmic?
—És autonòmic perquè molts dels factors, polítiques, activitats i recursos que conformen el sistema turístic balear són de competència autonòmica, però no tots. Hi ha moltes més qüestions relacionades amb la política de connectivitat, educativa, migratòria, etcètera, que necessiten l’acompanyament del govern espanyol i de l’europeu.

—Hi ha diners europeus per a fer una reformulació estratègica com aquesta que demanau?
—Sí, però no es pot anar a Europa a demanar doblers només perquè som unes illes. Insistesc que el nostre problema no és allò que som ni allò que feim, sinó com ho feim. Cal anar a Europa amb un pla.

—A tot això que em contau, si hi haguéssiu de posar un nom, seria “col·lapse”? Com ho qualificaríeu?
—En la dinàmica dels ecosistemes hi ha punts crítics que són punts d’irreversibilitat en què els ecosistemes col·lapsen i deixen de prestar els seus serveis. En la dinàmica d’una economia també hi ha risc d’irreversibilitat. No crec que l’economia balear sigui en aquest punt, però tampoc crec que en pugui ignorar el risc. Cal actuar amb urgència i fer tot allò que sigui a les nostres mans per rompre un cercle viciós, que fa molt de temps que alimentam. És hora de construir un cercle virtuós, en què el creixement econòmic es tradueixi en benestar, en sentit ampli.