Antoni Munné-Jordà: “Recordar que hi havia catalans amb l’esvàstica a la solapa és incòmode”

L’escriptor Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un referent de la ciència-ficció a Catalunya. Fundador i president de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, ha publicat unes quantes trilogies, com la que situa a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, on viu, formada per La paciència del mar, L’única mort i Poso el comptaquilòmetres a zero. Vinculat professionalment a la revista Serra d’Or, també va dirigir la col·lecció “Porpra i plata” de Pagès Editors.

Malgrat la seva dedicació a la literatura de gènere fantàstic –a la qual ha dedicat algunes antologies canòniques–, l’any 2018 va sorprendre amb Dins el riu, entre els joncs, editada per Males Herbes, una novel·la en què s’allunyava del seu registre habitual per parlar sobre tres catalans enrolats a la División Azul, la força voluntària enviada per Francisco Franco a lluitar al costat de la Wehrmacht contra els soviètics durant la Segona Guerra Mundial. Una experiència poc habitual en la literatura catalana que li era ben propera, atès que tant el seu pare com el seu oncle n’havien format part. Ara Munné-Jordà recupera Entre Sant Peters i Sant Pau, una novel·la de caràcter autobiogràfic que va ser finalista del premi Sant Jordi l’any 1995. La història se centra en la relació entre el pare, un ex-combatent de tarannà catalanista, i el fill, un jove que se’n va allunyant a mesura que avança el seu compromís polític i s’avergonyeix del seu progenitor, en un escenari, el carrer Sant Pau de Barcelona, que acaba esdevenint un personatge per si mateix. Hem parlat amb Munné-Jordà al barri del Raval, no gaire lluny dels seus espais d’infantesa.

—Per què recupereu ara una novel·la que va ser finalista del Sant Jordi l’any 1995?
—De Sant Peters a Sant Pau es va publicar a EdiLiber, una editorial que va plegar molt aviat i va quedar amagada. A més, m’havia refiat massa de la memòria quan l’escrivia i calia corregir algunes qüestions de cronologia i d’altres detalls. En fi, vaig pensar que l’arreglaria i la reeditaria.

—Com ha estat la relectura?
—M’ha sorprès, perquè era un tipus de literatura en què no he aprofundit. Era com una prova, un assaig per a veure si em sortia aquest tipus de novel·la. No n’he renegat gens, i per això la vaig passar a l’editorial Males Herbes per veure si els feia gràcia publicar-la.

—Entre Sant Peters i Sant Pau forma un díptic amb Dins el riu, entre els joncs, que ja vau publicar a Males Herbes.
—Als noranta vaig escriure Entre Sant Peters i Sant Pau, però l’altra la tenia preparada fa anys i panys, amb moltes notes preses. L’havia deixada i vaig arribar a pensar que no l’escriuria mai més. A Entre Sant Peters hi ha un epígraf a l’inici, que és una citació de Cesare Pavese, en què diu que la vida, en realitat, és una feina de reduir a raó o a claredat els mites. Això és el que faig.

—El mite que dieu és la participació de catalans a la División Azul, enviada per Franco a lluitar a Rússia al costat de l’exèrcit nazi.
—És un tema molt poc habitual en l’imaginari català. Vesteix més parlar dels catalans als camps nazis, que eren víctimes, però recordar que hi havia catalans amb l’esvàstica a la solapa, lluitant per Hitler, és incòmode. En castellà s’ha fet molta novel·la mitificadora, i alguns records crítics, com els de Tomás Salvador o Dionisio Ridruejo, però en català és un tema que no s’havia tractat. Ara, quan grates una mica, veus que molta gent té algú proper que hi va anar.

—En el vostre cas, esclariu el vostre mite familiar convertint-lo en literatura.
—El meu cas era justament aquest. El meu pare va anar a Rússia amb la División Azul i vaig tenir molts conflictes amb ell per això. I molts problemes meus, espirituals, intel·lectuals i de relació, vénen d’aquí. Aquesta novel·la va ser un intent de fer servir les armes de la novel·la psicològica, com és agafar un personatge que de petit té unes vivències i uns traumes que li condicionen la vida, la sexualitat, les relacions, però no resolent-la amb la racionalitat.

—Potser els lectors que us coneixen per la banda de la ciència-ficció se sorprendran d’una novel·la realista.
—Són novel·les que se surten de la línia de Males Herbes i de la meva línia habitual, perquè són més o menys realistes. Tot i això, el realisme és fantasia pura. La literatura és fantasia sempre, i fins i tot l’autor pot acabar creient que és realitat.

—Ara en diríem autoficció.
—Quan vaig escriure-la, l’autoficció no s’havia inventat –o jo no en sabia res. Però és que sempre escrius de mons coneguts. Fins i tot, quan escrius ciència-ficció parles de temes que et preocupen a tu, per als quals t’inventes uns escenaris determinats. Parteixo de la meva infantesa, al carrer de Sant Pau, però jo a cinc anys vaig marxar d’aquest barri. Tot és inventat!

—Això sorprèn, perquè al costat del pare i el fill, el gran protagonista és aquest barri del Raval, entre els anys quaranta i l’incendi del Liceu, que s’acaba transformant.
—Continuo mantenint-hi contacte i venint-hi, però és una ficció de cap a peus. Del “barri xino”, des de Narcís Oller a La papallona fins a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, passant pels francesos, com Pieyre de Mandiargues o Jean Genet, s’ha parlat dels ambients de prostitució, del vici, de la claveguera de Barcelona. Però a mi m’interessava parlar del meu carrer de Sant Pau, de gent molt catalana, de tota la vida, treballadora… I si vas enrere, el carrer d’en Robadors, on hi havia totes les impremtes que editaven les revistes anarquistes. He intentat de fer la biografia del carrer de Sant Pau.

—No tan sols veiem una Barcelona obrera i menestral, sinó també un parlar genuí que manteniu en els diàlegs.
—Mallarmé ja deia que els poemes no es feien amb idees sinó amb paraules. Vaig pensar que el parlar havia de ser bastant genuí però, alhora, reflectir un procés de conscienciació i correcció. Als anys quaranta i cinquanta es parlava d’una manera, que de mica en mica vam anar polint, a mesura que teníem contacte amb gent d’altres barris i creixia la nostra consciència nacional, lingüística i cultural.

—El protagonista és un nen del Raval marcat per la figura del seu pare, un ex-combatent de la División Azul. El secret latent sobre el passat del seu pare, que el marca.
—El nen no té germans, la mare és morta, amb els avis no s’hi fa i l’únic germà del pare és a l’exili. O sigui, ells dos estan tots sols absolutament convivint en aquest pis del carrer de Sant Pau. D’entrada, el nen no sap gairebé res de l’experiència del pare. Tafaneja els llibres estranys, les armes que té amagades, els records de la guerra, insígnies i condecoracions que li criden l’atenció. Però, llegint les Hazañas Bélicas s’adona què va ser aquella guerra. De més gran, quan d’altres parlen sobre algú que va anar a la División Azul, ho fan com d’un botxí del règim i ell té aquesta contradicció cap al seu pare. Li va creant una marginalitat. I el pitjor és que entre ells no ho parlen i es creen malentesos.

—El pare mira d’explicar per què va anar a Rússia, però l’esquerda es va fent gran a mesura que es desperta la consciència política del fill.
—El pare del protagonista no hi va anar per ideologia, no era una persona polititzada, i per a ell és la seva aventura vital. El fill es veu obligat a viure una doble clandestinitat: com a lluitador antifranquista viu en la clandestinitat, però respecte dels companys ha de tenir-ne una altra, amagant els seus orígens.

—Tot i no ser algú polititzat, forma part d’un catalanisme popular, que mira de mantenir viva la llengua i la cultura.
—Abans de la guerra era fejocista, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que durant la guerra van ser perseguits i, després, assassinats, prohibits pel franquisme. Havia tingut aquesta militància catalanista i, davant la repressió, intenta a la seva manera de mantenir viva la llengua i la cultura. Això el fill ho mama, sens dubte.

—Sabeu per què va anar a Rússia el vostre pare?
—Els motius del pare del protagonista és el cas del pare. No ho va explicar mai, però era el meu oncle qui ho contava. D’una banda, després de la guerra, et podia tocar d’anar a fer tres anys de mili a l’Àfrica. L’engany d’allistar-se a la División Azul era que en sis mesos quedaven alliberats… i s’hi van quedar força més temps. L’empresa els pagava íntegre el jornal i Alemanya també els pagava un sou, i com que es volia casar, això li anava bé. I és clar, hi havia el trauma de la guerra, que va ser molt bèstia. Per a ells, els comunistes eren els que havien matat els germans, els amics, el rector de la parròquia, i que havien volgut matar el seu pare.

—Hi vau parlar gaire?
—No en vam parlar mai. Vam tenir enfrontaments, discussions, tot i que al final, els darrers anys, quan ja era gran, vam acabar bé, però no hi va haver cap explicació. Em feia patir molt si jo portava algun amic i ell es posava a explicar les seves batalletes de Rússia!

—El protagonista no té mare i té una relació complicada amb les dones.
—Com que és una novel·la, jo faig que la mare mori en unes circumstàncies concretes. És cert que al meu barri als quaranta encara esclataven bombes, però la mare va viure molts anys, més que el pare, i tinc una germana. Però, literàriament m’interessava el conflicte entre ells dos sols. Al protagonista li plantejo el conflicte que li suposa que la mare hagi mort d’un embaràs que va malament, el trauma que té de no voler deixar embarassada cap dona i sentir-se part d’una nissaga de nazis. Tot plegat determina les relacions de poder home-dona. S’adona que quan inicia relacions, aquestes no poden anar més enllà, perquè no pot portar-les a casa i explicar qui és el seu pare.

—De fet, els personatges femenins són clau. Dones poderoses com la Irene, la Cèlia, la Cristina, l’escriptora…
—Volia que fossin les dones les que intentessin desllorigar la història. Qui ho acaba resolent és l’escriptora, el personatge més fort i clarivident de la novel·la. Quan va morir Franco, al costat de l’amor lliure, de l’entrada de les drogues, etc., hi va haver molts conflictes d’aquest caire. Com es diu, jo no, però sé de molts amics que n’han tingut [riu]. Quan es va publicar, a final dels noranta, Teresa Costa-Gramunt ja va destacar en una ressenya que les dones eren les positives de la novel·la.

—També retrateu el pas del franquisme a una societat nova, on els alliberaments a vegades van vinculats a les drogues.
—Al protagonista, com a mi, ens passa que tot això ens enganxa a trenta anys. Experimentes totes les coses per tenir percepcions noves, però no passa d’aquí. Als més jovenets, però, els va enxampar el gran drama. L’alliberament dels anys setanta acaba amb el drama de la sida, als anys vuitanta. Era molt diferent haver anat a un concert de Lou Reed, sense haver pres res i passar-t’ho bé i tornar-hi a anar havent pres un àcid, que anar-hi directament penjat.

—Tot plegat afecta el barri?
—No als extrems del que veiem ara amb els narcopisos, però tot plegat acaba en la marginalitat. Són els temps de l’Ocaña, en què la Rambla es va posar de moda i tota la ciutat baixava a veure l’espectacle… Però també contamina i altera la vida del Raval. Com que volia fer, alhora, una biografia mítica del carrer de Sant Pau, no podia deixar-ho de banda.

—El carrer de Sant Pau acaba amb la piqueta d’enderroc…
—Els Jocs Olímpics ja van començar a afectar-lo. Hi ha una gran oposició veïnal a l’ampliació del Liceu, però amb l’incendi es van acabar desnonant moltes cases i, fins i tot, la casa familiar del protagonista va a terra. Això és real. La casa on vaig néixer, el número 71 del carrer Sant Pau, ja no existeix. Se n’ha esborrat fins i tot el número.

—Desapareguda materialment, només ens resta la memòria a la vostra novel·la.
—No s’hi podrà posar mai una placa. Amb la rambla del Raval, tot aquell paisatge va canviar completament. Des d’abans de la guerra ja es parlava d’obrir el carrer de Muntaner fins al mar. No s’ha fet, però en bona part és el traçat de la rambla del Raval.

—Què us suggereix passejar per aquests carrers?
—Me’ls estimo i no hi he perdut mai el contacte, però hi han desaparegut la majoria dels referents: la llibreria Millà, el restaurant Romesco… El gran canvi és que el solar de l’antiga presó de dones, on ara hi ha la Filmoteca, s’ha urbanitzat i la plaça porta el nom de Salvador Seguí, assassinat al carrer de la Cadena, avui desaparegut. Aquella cantonada ja no existeix.

—Hi ha una cosa que no existia en la vostra infantesa: el turisme.
—L’hotel Espanya era un lloc tronadíssim. Ara, en canvi, és un hotel de luxe on no et deixen entrar. L’església de Sant Pau has de pagar entrada per veure-la… El turisme ho ha alterat tot.

—A la novel·la parleu de la pietat. Quan mireu enrere és el sentiment que teniu?
—Et fa una certa tendresa quan mires enrere. Nostàlgia, no, perquè ens ho vam passar molt malament, però sí una certa commiseració per tota la vida que hem viscut.