Antoni Miralda, inèdit i extraordinari

“Faríem bé de considerar Miralda [Terrassa, Vallès Occidental, 1942], com un dels fotògrafs amb més talent de la segona meitat del segle XX, almenys a Espanya.” És la conclusió a què arriba Ignasi Duarte, comissari de l’exposició fotogràfica “Cowboy’s Dream”, després de descobrir, seleccionar, estudiar i analitzar l’obra fotogràfica inèdita i desconeguda d’Antoni Miralda.

La mostra és tot un esdeveniment, per als qui estàvem una mica allunyats de l’obra de Miralda dels darrers anys: la cultura del menjar, els grans happenings, les performances, la boda de Colom i l’estàtua de la llibertat, etc. També ho és per als seus seguidors de sempre. Uns i altres, contemplant les fotografies de tots aquests anys, veiem el gran artista que hi ha darrere les seves obres més monumentals i efectistes. “Cowboy’s Dream” ens ofereix les pistes definitives per a acabar d’entendre un vastíssim univers ric i personal.

Veient aquestes fotografies inèdites identifiquem de seguida els rastres ocults de la seva delicada teranyina artística. De la xarxa personal i intransferible que utilitza cada dia per capturar la realitat oculta. Els fragments de la realitat que ens expliquen l’espectacle quotidià, l’ànima popular, les grandeses i misèries dels humans en societat, sobretot, quan van a la seva i no actuen. Quan estan a la lluna. Com si fossin invisibles i ningú no fos capaç de detectar-los. Com si fossin només ànima fugaç.

Miralda és capaç de captar allò que, normalment, la majoria passem per alt. O som incapaços de veure. I no ho veiem potser perquè no mirem.

El Miralda fotògraf és l’home encuriosit (o el nen) que observa la realitat i rescatant aquells fragments, aquelles escletxes de vida que ell descobreix amb el seu ull d’artista. És l’altra cara del tapís de la realitat. Allò que s’oculta darrere les bambolines de l’espectacle quotidià. Miralda té una mirada entre antropològica i felliniana, amb una forta càrrega d’ironia i poesia.

La mostra s’obre amb una idea, un vers del poema “Poesia vertical 18”, de Roberto Juarroz, que tradueixo: “L’heroi surt de casa i immediatament es transforma en una pedra que el narrador llança contra el paisatge. I els fragments d’aquell mirall conten les seves fetes, com el somni es vesteix de faules trencades.”

Durant tres dècades Miralda ha sortit de casa amb la càmera, a Europa i als EUA. Podríem dir que ha fet la volta al món, seguint el rastre de les seves obsessions pels carrers de llocs tan diversos com París, Nova York, Coney Island, Kansas City, Amsterdam, el Bronx, Harlem, Berlín, Lorda, Peníscola, Binche, Kasel, Bahia, Niàgara o Sri Lanka. És la geografia Miralda, la cartografia de la seva obra de tres dècades. El mapa de la seva vida, uns territoris on si no s’ha perdut mai ha estat perquè la càmera era la seva brúixola i escut, guia i finestra oberta per on mirar allò que normalment els altres no sabem veure.

“Cowboy’s Dream” no és una antologia de les millors fotos seves fetes entre les 7.500 inèdites, ara recuperades de l’oblit de l’arxiu. És una narració elaborada amb 116 fotos, la majoria inèdites, preses entre el 1961 i el 1991 arreu del món, Europa i els EUA, principalment. El relat que ens ofereix aquesta narració és molt obert a la subjectivitat i el conscient i l’inconscient cultural i vital de cadascú.

“N’hi ha prou amb dos miralls encarats per a construir un laberint”, va escriure J. L. Borges a Siete noches. La meva sensació després de contemplar l’excel·lent exposició de Miralda al Círculo de Bellas Artes de Madrid és que he estat un parell d’hores immergit en un estimulant i infinit joc de miralls que m’ha fet gaudir de l’immens plaer de viure en un laberint permanent.

Miralda fotografia per poder veure

Fotografiar ha estat la seva activitat original diària, com caminar, menjar i passejar. Miralda descobreix el món (o el crea) a través de l’objectiu. Atresora milers de negatius que funcionen per plasmar una visió de la societat i de la vida al carrer de les grans ciutats. Imatges que rescaten llampecs i contrasts humans que haurien restat oblidats. Amb pinzellades d’ironia i tendresa. Entre el vodevil, l’absurd, el sarcasme i el surrealisme. Sobretot, amb una sorpresa i curiositat entusiasta a la qual res no és aliè.

Explica el comissari Ignasi Duarte a l’esplèndid pròleg del catàleg, titulat “Fotografiar per a creure”, que el dia 24 de març de 2021 va trobar per atzar als arxius de Miralda, entre milers de documents que conserva, una sèrie de fotografies que per a l’artista no tenien gens d’importància. “Quan el vaig voler convèncer que tenien un gran valor artístic i que, a més, resignificaven el seu treball plàstic, es va limitar a arquejar les celles.” Eren 7.500 negatius en blanc i negre dispersos en moltes caixes i carpetes.

Miralda no ha volgut mai ser fotògraf, però la fotografia està en l’embrió de la seva carrera artística. La fotografia, art que va aprendre del seu pare, el fascinà des de petit. Especialment, la màgia del que succeïa a la cambra fosca de revelar. L’alquímia dels líquids a les cubetes, la llum vermella, els negatius, les còpies que a poc a poc van fent aparèixer una imatge. “Un lloc d’absoluta intimitat en el qual es desencadena la imaginació perquè assisteixes a l’aparició de coses”, explica l’artista. Una instantània és una altra cosa que no és mai com allò que recordes.

De fet, a principi dels anys seixanta, Miralda va poder sortir de Terrassa, on estudiava peritatge tèxtil, i allunyar-se de la grisor del franquisme, perquè va obtenir una beca per anar a París, gràcies a un collage construït a partir de les seves primeres fotos. I a París es va guanyar la vida fent de fotògraf de moda per a la revista Elle. Però, alhora, va desenvolupar la creativitat conceptual i de performança, en tota mena d’obres, que aviat el van fer destacar entre els artistes del grup de París, amb Benet Rosell, Jaume Xifra, Joan Rabascall…

A mesura que anaven classificant i estudiant els milers de fotos de tres dècades, Ignasi Duarte anava descobrint i comprenent què significava la fotografia per a l’artista: “Miralda fotografia per a poder veure, escriu. Parapetat darrere la càmera, construeix la realitat, la inventa. La fotografia està en la gènesi de l’imaginari amb què alimenta la totalitat de la seva obra.”

Ja d’ençà de les primeres fotos dels anys 1959-61, es fa evident la seva inquietud sociopolítica, de crítica, de remarcar l’absurd de moltes normes i manifestacions socials, siguin processons i actes religiosos, o desfilades militars. Competicions esportives o rues de carnaval. Són especialment significatives i estranyes les fotos que va prendre quan feia el servei militar obligatori a Castillejos, l’any 1962.

Un immens joc de miralls

L’exposició és com un monumental joc de miralls. Un collage gegantí d’allò que l’artista ha anat capturant en el gran teatre del món. Generalment, mirant darrere els telons, entre bambolines, sense llegir prèviament el llibret ni la lletra petita de l’obra. Tant se valen els diàlegs. Són les cares, les positures, el gest, el somni o la inòpia més profunda els elements humans que per a ell donen sentit a l’immens guinyol de la vida. Com en els somnis, són flaixos fragmentats que teixeixen un relat irònic, profund, poètic i ple de reflexos reals o onírics de la vida.

A “Cowboys Dream” hi ha l’altra cara de la realitat que construeixen els grans mitjans, el cinema i la televisió. Es veuen les imperfeccions i els secrets del que s’amaga darrere del tapís. Els trucs i les bastides que aguanten les il·lusions. Hi ha fragments de viacrucis i carnavals, circs, espectacles esportius, policies, militars, carrosses, maquillatge, disfresses de tota mena, estàtues, anuncis, barraques de fira, carrets de hot dogs, homeless, clochards, cow-boys, Pares Nadals i executius, pallassos i monstres. Hi ha tota la trama que cal construir per a la batalla de les festes populars i els grans esdeveniments, i, al mateix temps, el paisatge després de la batalla.

La càmera et permet de veure allò que l’ull no veu

Miralda, malgré lui, no ha volgut mai ser fotògraf. Sembla fins i tot un pèl sorprès de l’èxit actual de les seves fotos inèdites. Ho reconeix ben clarament: “No he perseverat com a fotògraf. La prova és que no he fet llibres de fotografia. M’he limitat a utilitzar-la com a part d’un aprenentatge íntim que no vaig considerar mai de fer públic. Era una manera d’educar l’ull o que l’ull m’eduqués a mi”. Mai no va pensar que la fotografia que ell feia fos un camp que tingués sortida. Potser per desconeixement del mercat. O de la sortida.

No obstant això, a principi dels seixanta se’n va anar a París amb la Contax del seu pare i va enregistrar tot allò que el fascinava del nou món que anava descobrint. A París, a Amsterdam, a Milà i més tard a Nova York. L’artista explica que no va tenir mai una idea clara de quina era la disciplina artística a què es volia dedicar. I tant li feia saber-ho. No li agradava la rutina d’anar al taller a treballar d’artista. Passava els dies vagarejant pels carrers, visitant mercats o grans magatzems. “El carrer és tan ric i tan caòtic que no és difícil de veure coses. La gent no veu perquè no mira.”

I al carrer hi ha els espais que sempre li han interessat. Hi ha molts llocs que per a ell funcionen com un set, en què poden succeir milers d’històries. “Potser sense una càmera no m’hauria ficat en determinades zones de Nova York perseguint personatges, cosa que significa que no buscava la foto perquè me la publiquessin, sinó per entendre com viu la ciutat.”

Humil i discret, Miralda confessa que continua sense ser conscient de la importància d’aquest arxiu fotogràfic seu aparegut recentment. És com si la vida l’hagués obsequiat amb aquest flux d’imatges que configuren la seva història, la multiplicitat d’interessos que l’artista ha tingut durant tota la vida, la diversitat de grups humans, actes populars i diferents maneres d’estar en el món i viure, riure o plorar, dormir o somniar.

Com a conclusió, després d’estudiar els seus tresors fotogràfics perduts en les caixes del seu arxiu, Miralda s’adona que ell s’estima més “intentar captar allò que és poètic en comptes de recrear-se en la gravetat de la denúncia”. Per ell és fonamental trobar el costat irònic de l’existència.

París, anys 60: Miralda i Elle

Paral·lelament, a la Virreina Centre de la Imatge, de Barcelona, hi ha exposades les fotos que Miralda va fer a París els anys seixanta, quan feia de fotògraf de moda per la revista Elle. La mostra no té l’impacte ni l’interès de “Cowboy’s Dream”, però és un bon complement que descobrirà als seguidors de l’artista una faceta seva no gaire coneguda. Novament, com en el cas anterior, el mèrit d’haver descobert les fotografies a l’arxiu de l’artista correspon a Ignasi Duarte. L’exposició és dirigida per Valentín Roma.

A París, entre els vint-i-dos anys i els trenta, Miralda duia a terme la seva obra conceptual i les performances, mentre es guanyava la vida com a fotògraf de moda de la revista Elle. El jove fotògraf no va donar mai importància a aquest aspecte de la seva carrera que, vist avui, com en el cas de “Cowboy’s Dream”, ens explica moltes coses del conjunt de la seva obra i de la seva manera particular d’observar el món i estar-hi.

Miralda va innovar i va revolucionar el món de la fotografia de moda clàssica traient les models de l’estudi fotogràfic i situant-les al bell mig de l’espai públic, sovint en llocs sorprenents, com una exposició de tractors agrícoles Massey Fergusson. Miralda dóna vida a les models, els atribueix un personatge, un lloc en l’espai urbà. Deixen de ser maniquins d’estudi i passen a ser un element artístic real. Sovint surreal. O superreal. I, encara més, les localitzacions parisenques que Miralda triava eren molt lluny dels tòpics turístics i les imatges típiques de postal. Miralda col·loca les models, com si fossin figuretes d’un pessebre, en mercats de barri, en vies perifèriques i populars.

Es destaquen, per exemple, la sèrie de fotos protagonitzades per la model més famosa del moment: Twiggy. La seva aparició i la mirada de Miralda, ens situa el reportatge de moda en el context humà i cultural de la seva època. Són els anys seixanta, la revolució juvenil, les tribus urbanes, el pop i el rock, el Maig del 68, etc. Les fotos de moda de Miralda sorprenen pel seu impacte estètic, ple de significats, en un món, els dels carrers més populars i la vida urbana moderna, que per sempre més seria el gran escenari del seu món particular i de tota la seva obra artística.

En relació amb això, la foto de moda defineix les inquietuds de l’artista, ens perfila el món dels anys seixanta i ens ajuda a tancar el cercle, entre bastidors, de molts dels símbols, obsessions i punts de vista que han forjat el recorregut artístic i vital d’Antoni Miralda.