Antoni Llena sòlid i eteri

En un collage de memòria i reflexió + cartes + uatzaps + articles publicats a la premsa, Antoni Llena (Barcelona, 1942) publica aquests dies un llibre gustós cent per cent, tant de llegir com per acarar les pròpies experiències d’amant de l’art amb les d’un artista que, com ell, va per lliure, tant en la forma de mirar l’art en conjunt com en la seva pràctica artística, i ho sap comunicar amb l’escriptura. M’he fet un tip de subratllar les seves Memòries de fum, que acaba de treure L’Avenç. La primera cosa remarcada és el paràgraf que agraeix als pares, en una casa modesta, haver-lo deixat ser un nen retret: “Agraeixo que la seva pretesa deixadesa permetés que fos el meu instint qui em guiés.”

De fum, en diu, d’aquestes memòries perquè Llena és un dels nostres inclassificables, un artista que ben poca alegria ha donat als galeristes. Un dels pioners de l’art pobre, fet amb els materials més senzills, quan encara no se’n deia així ni aquí ni a fora, des que Cirici Pellicer el va encoratjar, quan Llena era frare caputxí, a finals dels seixanta. Així es va decidir a sortir del convent i córrer món. Les pàgines dedicades a la seva estada a Londres són esplèndides. 

També ho són les que dedica a la seva amistat i amor amb Antoni Bernad, des de petits, quan poc podien saber que l’un seria artista i l’altre un reconegut fotògraf de moda i retratista de tantes personalitats catalanes, que ha atrapat amb una naturalitat fresca espaterrant, pop, com ara la Rodoreda riallera o la parella Murià-Bartra igual de riallers, o de Tàpies, que sempre feia posat de geni i que Bernad va aconseguir que dansés i posés els peus a la galleda de la pintura.

Llena ha escrit uns quants altres llibres dedicats a reflexionar sobre l’art i a posar negre sobre blanc estímuls per als amants de l’art, els contempladors, els que ens agrada badar davant d’una obra d’art. Però aquest és d’una intimitat captivadora, hi palpes l’artista. Tot ho abasta amb esperit i erotisme franciscans. Als caputxins de Sarrià, el frare filòsof Jordi Llimona li va ensenyar potser l’essencial: “L’únic pecat és la por.” El pare Botam, el responsable d’obrir les portes al que seria la Caputxinada, li va proporcionar tantes reproduccions d’art com venien en un munt de volums col·leccionables, i així el noi Llena va veure pintura mesclada en el temps, sense jerarquies temporals ni de moviments. “Em vaig adonar que la història de l’art no era una història de diferències, sinó de coincidències, de reincidències.” Bravo. Va decidir que s’hi sumava, amb un art fràgil, això sí, subtil. Petits papers dibuixats que convertia en “escultures dissecades” en un sobre de cel·lofana, com la que veiem en la foto d’amunt. 

A la Caputxinada va conèixer Tàpies, a qui va deixar la cel·la per dormir i que es va adonar d’una pintura del frare. El va convidar al seu estudi i així va començar una relació duradora, fructífera, que té la gràcia, per a la petita història, de fer-nos saber que Tàpies també tenia un costat generós amb artistes més joves i que no sols es dedicava a atacar des de La Vanguardia els conceptuals. Llena no se’n considera, conceptual, però se li’n podria dir.

Sòlid i eteri, Llena: s’ha mantingut en l’actitud artística amb fermesa amb una obra etèria, impossible de col·leccionar, com les Bombolles dissecades que havien interessat a Roland Penrose i que quan va muntar l’Institute of Contemporary Arts (ICA) a Londres el nostre artista, que no sabia un borrall d’anglès (rentant plats només va conèixer forans, cap nadiu), no va saber dir-li que era el de les bombolles. Et mors de riure quan explica l’arribada de Brossa i de la crítica Maria Lluïsa Borràs a la inauguració d’una expo de Miró a la Hayward Gallery londinenca.

També ha fet obra pública, no tot ha estat pobre, però sí lleuger. Dues escultures a l’aire lliure són a Barcelona, el David i Goliat a l’entrada de la Vila Olímpica, del 1992, gràcil com la pedrada del petit contra el monstre, i l’Homenatge als castellers, a la plaça de Sant Miquel, darrere l’ajuntament, igual d’airosa, com una enxaneta de la torre més complexa de fer a punt de tocar el cel. Una altra que hi havia, en un mur lateral del Corte Inglés de Francesc Macià, ha desaparegut, sense més ni més, en tancar els magatzems i el seu edifici ser reestructurat sense manies. 

Les seves anàlisis del paper de l’art català en el concert de veus artístiques de la modernitat són suggeridores i punyents. El “gairebé res”, en diu. Els catalans no tenim fantasia, deliris de grandesa, però el país va ple d’imaginació. Entre una cosa i l’altra, Llena adverteix: “mentre no furguem en el sentit del ridícul que aquest ‘gairebé’ revela: vergonya de ser massa sublims, massa crítics, massa bons pintors, massa intel·ligents o massa moderns…”, malament. Hi estic d’acord. Estem voltats d’exposicions d’art internacional que no inclouen enormes artistes catalans, quan resulta que els tenim des de fa molt.