Antoni Llena: “És en allò que és estrany que em reconec”

Fa tretze anys, entrevistàvem Antoni Llena en unes circumstàncies curioses, durant un trajecte llarg amb cotxe. Ell, concentrat al volant, anava explicant i responent dubtes i qüestions que li plantejàvem. Vam enregistrar la conversa d’aquell viatge i en va sortir una entrevista intensa que avui encara es llegeix com si fos feta ara, en què Llena aprofundia en la idea de fragilitat, un concepte radial i radical de la seva obra, i en què també parlava per primera vegada del seu pas pels caputxins, una vocació religiosa que va abandonar.

Ara hem tornat a passejar amb Antoni Llena. El trajecte ha estat més curt, a peu, entre les parets expositives de l’Espai Volart, de la Fundació Vila Casas del carrer Ausiàs Marc de Barcelona, on Llena exposa obra de totes les seves èpoques, tot i que no la concep com una antològica. Però el passeig ha tornat a ser fecund i s’ha acabat convertint en una altra entrevista. La que segueix.

L’exposició, “En veu baixa”, acaba amb una peça que conté cinc-cents dibuixos a pastel, que va fer durant el confinament. Després d’aquell esforç, ara fa un any i encara en plena pandèmia, Llena va tenir un vessament cerebral que temporalment el va deixar cec i que el va retenir un mes i mig a l’hospital. Aquell temps el va dedicar a imaginar l’exposició. I tot i el perill que va significar el vessament cerebral i el risc de contagi de la covid a l’hospital, tot va acabar bé i avui l’artista es troba recuperat del tot i sense seqüeles.

Llena ens ha fet d’amfitrió a Volart i ha començat situant-se en un espai de paradoxes: “Aquesta és una exposició que conté gairebé seixanta anys de treball. És una exposició de mínims, que en conjunt resulten excessius. Com encaixa una cosa amb l’altra? Doncs sense encaixar. Perquè a mi no encaixar enlloc ja m’està bé.”

—Els inicis de l’exposició se situen als anys seixanta, quan vau començar.
—Començo en el moment en què el mercat de l’art es trasllada d’Europa a Amèrica i pren una deriva especulativa de la qual no vull formar part. Si continuava treballant en el món de l’art, m’havia de plantejar fer una carrera artística, tenir unes fites. En canvi, des del primer moment, em vaig plantejar fer una obra conflictiva a l’hora de comercialitzar-la. Com així ha estat.

—I des d’un punt de vista artístic, què cercàveu als inicis?
—L’ambició dels meus començaments era de fer una obra sense referents. Que obrís camins i en tanqués, tot alhora. En aquelles obres humils s’hi esbossaven balbuceigs conceptuals, accents del minimal, el body art, de l’art pobre i socialment compromès. Camins que em vaig negar a seguir després.

—La primera peça de l’exposició és del 1964 i té una història que ja us prefigura.
—Era una peça que tenia a la cel·la dels Caputxins de Sarrià. Quan es va fer la Caputxinada, en Tàpies, que va dormir a la meva cel·la, la va veure i em va preguntar si pintava. Li vaig dir que sí i em va dir que s’havia d’exposar. Jo no tenia cap contacte en el món de l’art i ell va fer possible que l’exposés al Saló de Maig d’aquell any. Quan la vaig veure exposada, em va fer tanta angúnia, que no la vaig anar a recollir mai. Un amic em va demanar si la podia anar a recollir ell, ho va fer i se la va quedar. Aquest quadre tenia la peculiaritat que era fet amb pólvores de talc, de tal manera que la gent se’n podia emportar una mica passant-hi el dit.

—Un quadre que no solament podies tocar, fet que avui s’ha convertit en un sacrilegi, sinó que també te’n podies emportar una petita porció amb el dit… Ja éreu un provocador amb la primera obra, convidant a posar-hi la ditada.
—Sí… Aquest quadre ha acabat al MACBA. I ara està tan protegit que no me’l deixen veure ni a mi [riu]. Però vaig voler tenir-lo aquí, perquè aquesta idea que te’l posis a la punta dels dits lliga amb els últims dibuixos a pastel que he fet. El pastel també se t’enganxa als dits.

—De manera que heu volgut fer una exposició circular.
—Entre la primera peça i les últimes han passat molts anys, però tenen el mateix esperit de fragilitat. El 80% de l’obra que he fet s’ha perdut, perquè eren peces tan fràgils i poc consistents que s’han perdut. Ja no existeixen. Però aquesta pulsió artística ha deixat un rastre i aquest rastre és el que mostra aquesta exposició.

—Continueu.
—Jo no tenia gaire informació, no sabia gaire què passava al món i em deixava guiar sempre per l’instint. Com he dit, no volia tenir referents immediats. Volia obrir camins, però al mateix temps, no quedar-m’hi. I aquí n’hi ha una mostra. Per exemple, aquí: quan treballava, pintava nu i suava molt, perquè hi havia molta tensió i aleshores, mentre pintava, el meu cos transpirava i, per tant, la pintura també es convertia en una cosa física. Era una pintura feta amb suor i semen, perquè tots els líquids corporals estaven en funcionament. En aquell moment encara no es parlava de body art. Jo vaig iniciar-me en el body art, però no m’hi vaig quedar.

—I com van néixer les escultures dissecades?
—Vaig començar a fer petites escultures molt fràgils que portava a la mà, perquè no volia pedestals, considerava que les escultures no en necessitaven, de pedestals. I quan em cansava de portar-les a la mà, les deixava a sobre d’una taula i allà es quedaven. Una vegada en Tàpies va venir a veure el meu estudi i tenia un taulell ple d’escultures de dos o tres centímetres d’altura. S’acostava i amb el baf del seu nas, queien totes. “I no et preocupa?”, em va preguntar. I jo: “Sí, però és el que vull.” Aleshores, aquestes escultures que anaven caient, arribava un moment que es deterioraven de tal manera que ja eren pelleringues. Aleshores les posava dins d’uns sobres i es convertien en escultures dissecades. Això lliga molt amb aquell moment que t’he explicat de fer coses que no es poguessin comercialitzar, ser crític amb el món del mercat i ser crític amb l’especulació. Perquè tenia la sensació que l’art contemporani arribava a sacralitzar coses i convertir-les en relíquies, com a l’edat mitjana.

—Per tant, es vivia un moment molt bàrbar i el batallàveu des de la provocació de la fragilitat i la degradació.
—Eren escultures que ja no eren escultures, que eren el record d’unes escultures, etcètera.  En el catàleg, hi ha un text molt bonic de Luís Pérez-Oramas que parla d’això. Mira, aquesta és l’última escultura dissecada que vaig fer que va servir per a pagar les multes dels presos polítics. Com ara. Eren unes bombolles d’aire dissecades. Que és el més impossible.

—Ironia i sentit de l’humor.
—Jo vaig marxar a Londres un any i mig i no vaig saber fins més tard que aquesta peça l’havia comprada en Tàpies. Ell va ser, doncs, el meu primer col·leccionista. I fa pocs anys que el MOMA de Nova York va comprar les últimes escultures dissecades que vaig fer.

—Quins altres camins escruteu?
—Vaig fer una mirada cap el minimal i el tema de l’autoria: vaig agafar un tac de quartilles de paper i al llom hi vaig signar amb el meu nom. Deixava exposada la peça perquè la gent anés agafant els fulls. Tots tindrien una part de l’obra, però mai la signatura, que estaria continguda en un mil·límetre del paper que cadascú hauria agafat.

—Aquesta altra peça, tinc entès que us l’estimeu especialment: Et in Arcadia Ego, 1, del 1995.
—Damunt d’aquesta manta va morir la meva mare. Quan van aixecar el cos, vaig plegar la manta i la vaig guardar. A sobre hi vaig posar aquesta mena de sexe femení i la vaig titular Et in Arcadia Ego, en record del quadre de Poussin: uns pastors descobreixen que a l’Arcàdia també hi ha la mort. I també, l’Arcàdia és l’úter matern. És allò que diu Rilke, que també m’agrada molt. Diu: quan veig una senyora prenyada veig que porta dues vides, una vida i una mort.

—Veig que no hi ha un ordre cronològic, sinó que feu dialogar peces d’èpoques diferents.
—Aquesta la vaig fer contra els diaris! Estic tan ofegat de tanta informació que vaig convertir els fulls de diari en una mena de bruixa, de monstre. La informació arriba un moment que és desinformació absoluta.

—Doncs si l’any 1998 ja sentíeu això, avui, el 2021, deveu patir molt.
—Pateixo moltíssim. [Canviem de sala.] I ara entrem en una mena de plaça pública on hi ha totes les maquetes d’escultures en espai públic que he fet o he projectat i no s’han arribat a fer. Per exemple, aquesta era una peça que vaig projectar per col·locar davant del MACBA. Té forma de fantasma, de tenda de campanya, per dir que l’espai d’un artista no és a dins del museu sinó a la intempèrie.

—Sou un home intuïtiu, però també exerciu la reflexió afinada. Un cop l’exposició muntada, quin efecte us ha fet?
—M’hi reconec, perquè hi ha un fil conductor malgrat les èpoques i els canvis. Un fil prim però consistent.

—Aquesta voluntat de no formar part del sistema de l’art, l’heu mantinguda fins ara? Perquè el reconeixement de la vostra obra ha anat creixent.
—Jo sempre he anat per lliure. La prova és que és una obra molt difícil de comercialitzar, però he anat fent. Tot i que el 1969 vaig deixar de fer art conceptual i vaig passar-me deu anys sense fer res. No vaig reprendre la creació fins a la dècada dels vuitanta, portat a actuar contra o com a reacció a l’explosió de la transavantguarda, que contenia aquesta nostàlgia de la pintura pintura, amb teles molt grans. A mi em va fer un fàstic molt gran, perquè considerava que la pintura no era allò. I vaig començar a pintar a la inversa que ells: posant papers, papers, papers i anar traient, traient, traient, fins a deixar una pelleringa, ho portava al límit. Per tant, tots els anys vuitanta em vaig dedicar a treballar amb paper.

—Entrem al Noli me tangere, obra que conté cinc-cents dibuixos. És el treball més recent que mostreu ací, oi?
—El temps que vam estar confinats, em vaig dedicar a dibuixar cada dia. I aquests són els dibuixos que vaig fer.

—A la sala dels dibuixos, per què hi heu instal·lat aquesta cisalla, que quan s’activa fa aquest soroll espantós?
—Aquest tòtem és una cisalla, com la mort. Perquè quan era a l’hospital, els morts eren constants.

—Heu treballat tota la vida amb el concepte de la fragilitat com una fortalesa. Què penseu quan ens ataca la covid i ens confinen i es mostra tan evident la fragilitat del món?
—Aquesta peça, els cinc-cents dibuixos són el teatre del món. La meva dèria amb aquests dibuixos, durant el confinament, era fer un Brueghel gegant. Aquest artista que mostra quotidianitat, erotisme, ironia, tragèdia… en un espai reduït. El teatre del món. En cada paper hi ha dos dibuixos, són díptics, i sempre un em crida l’altre. I és un mural del confinament. On hi ha totes les referències… Jo quan era jovenet era una persona que no parlava amb ningú, que tenia grans problemes de relació amb la gent. I vaig començar a entendre la realitat el dia que vaig començar a mirar pintura. De manera que aquest mural ret homenatge a tots els pintors que m’han agradat d’una manera subterrània, sense que es noti.

—Vau començar a mirar un quadre i vau començar a entendre la vida?
—En un quadre hi és tot barrejat i es pot entendre la realitat completa, no fragmentada, com m’ensenyaven a mi; entendre-la com un tot. La pintura és una disciplina que m’absorbeix completament. I en aquests dibuixos hi ha en Morandi, però que no sembla en Morandi; en Goya,que no sembla Goya; un Philip Guston que no sembla un Guston; un Miró que no sembla un Miró; Cezanne, Tàpies… I és com un fresc.

—A més de l’homenatge als pintors que us han marcat, també hi ha uns elements que es repeteixen.
—Hi ha unes obsessions: per exemple, la llei, la llei, la llei… i són dibuixos plens de culs, perquè com més ens protegim, més anem amb el cul a l’aire. Quan la societat es torna més protectora, en el fons, estem més desprotegits. Hi ha ampolles, tassetes, crucifixions, fantasmes, piràmides, hi ha la ferida i el sexe, que per a mi és el mateix, cames, mans, ulls, sobretot ulls… I sabia que volia que aquesta fos la peça central de l’exposició.

—El moment del país també hi apareix? Perquè sé que us preocupa.
—El teu poder rau en la meva por, si no tinc por, tu no tens poder. És un compendi del món i la realitat tal com l’entenc, és un tot, no es pot fracturar. Jo vull agafar la realitat en un moviment de 360 graus.

—Us va agafar com un moment de febrada.
—Quan vaig acabar això, vaig tenir un ictus. Vaig quedar molt esgotat. Estava molt obsessionat. Dibuixava de peu dret davant d’una paret cega.

—Acabem amb Viatge d’hivern, una peça feta d’un conjunt d’escultures fràgils, que també és molt impactant.
—Unes se superposaven a les altres i totes eren d’una fragilitat extrema. Aquesta peça la vaig fer arran de la guerra de l’Irac. La gent mirava les imatges dels bombardeigs com si fossin escenes de ciència-ficció. Hi ha artistes que agafen imatges, com si fossin periodistes, jo, en canvi, ho vaig voler fer al revés. Partint del llibre Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, que ens mostra que tot està en guerra, una guerra que no és explícita, però que en aquest món, tot està en guerra. I aquest passeig on sempre hi ha dos elements, un és la imaginació, que és la realitat, i l’altra és la fantasia, que és l’afany de poder, d’eternitat. I el que vaig fer va ser construir dòlmens, que els homes feien per perdurar al llarg de la història, que és la fantasia d’imaginar l’eternitat, l’afany de poder… En canvi, la imaginació és el fantasma. Tu ets davant meu i et veig els ulls i els cabells, però no sé quins pensaments tens ni què passa en els teus intestins… Per tant, el que tenim al davant sempre és un fantasma. I cada finestra conté un diàleg entre el fantasma i el dolmen.

—Al final no m’heu parlat de com veieu el moment que vivim.
—Estic preocupat, però també molt esperançat. Tinc una fe profunda en la gent i en la vida. Potser sóc molt naïf, però jo crec que hem de picar pedra i això intento de fer cada dia: treballar per veure si se’m revela alguna cosa que encara no he vist, que em sobti, que m’estranyi… Perquè és en allò que és estrany que em reconec.