Antoni Llena a la Vinya dels Artistes

Abans de l’estiu visitàvem amb l’artista Antoni Llena l’exposició En veu baixa, que té plantada a la sala Vol Art de la Fundació Vila Casas de Barcelona (hi haurà una visita guiada el 29 de setembre). Ara retrobem l’artista, perquè inaugura l’obra Món a la Vinya dels Artistes, projecte que impulsa des del 2010 el celler Mas Blanch i Jové a la Pobla de Cérvoles (les Garrigues). L’obra que ha ideat Llena és una cinta d’acer inoxidable gravada amb un poema de Robert Walser, que fa vint-i-quatre metres de llargària. En plena verema, la vindicació de la nova anyada queda consagrada enguany per les paraules de Robert Walser, a partir de la traducció del lingüista Jem Cabanes.

I diu així:

“D’entre el vagareig del món sorgeixen, del tot cofois, uns mons que són molt profunds, que fugen com vagabunds vers uns altres mons que, diuen, són d’allò més preciosos. S’ofereixen bo i corrent, se saginen bo i fugint, el viure els és un migrar-se, ara, a mi, no em preocupen, perquè així puc aspirar al món que és un simple món encara per demolir.”

Hem parlat amb Antoni Llena, perquè volem saber, per començar, per què ha triat aquest poema de Robert Walser. Ens explica:

“Robert Walser és un poeta suís que m’agrada moltíssim. Quan vaig llegir els seus llibres de principi del segle XX, Els germans Tanner i Jakob von Gunten, m’hi vaig sentir molt proper i molt identificat per la manera que té de fer i de pensar. Robert Walser va voler ser sempre un servidor; es va matricular en una escola de servidors. En aquell moment hi havia escoles on s’aprenia a fer de porter i de majordom. Sempre va voler ser un servidor, sempre servir. I me’l sento molt proper: evitar qualsevol protagonisme i estar al servei d’altri.”

—Quin punt de partida vau prendre a l’hora d’intervenir dins les vinyes?
—Quan em van oferir de fer una escultura en aquestes vinyes vaig passejar-m’hi i mentre mirava el lloc que em podia semblar més adient per a construir una peça d’una certa envergadura, vaig veure una antiga cort, devastada, sense sostre, però que era una meravella: era plena d’argelagues i ginebreres, arbusts que tenen punxes. I em va semblar que aquella cort era ideal per a col·locar-hi aquest poema de Robert Walser. És un poema que es diu “Món”, que me’l va traduir de l’alemany en Jem Cabanes. Per tant, té un plus de meravella, perquè no tan sols hi ha la poesia de Robert Walser, sinó que també hi ha la interpretació, la recreació, l’obra d’en Jem Cabanes.

—L’escultura és el poema encunyat sobre una cinta metàl·lica que fa una llargària de vint-i-quatre metres. Déu n’hi do.
—Podia col·locar el poema de moltes maneres i vaig decidir de col·locar-lo com si fos un sòcol d’aquesta cort. A un pam de terra. No arriba a tocar a terra, però aviat l’escultura es confondrà amb els esbarzers, que són bonics, i quedarà mig amagada. És un vers molt bonic, perquè el món sempre recrea, el món sempre ens enganya, és un cant de sirenes que ens vol atreure cap a mons que són molt enlluernadors, però que finalment són mons que es desfan com no res. És un món que sempre està per destruir i per tornar a construir. I això és la cosa més senzilla que he trobat i que em sentia amb més ganes de fer. I el celler Mas Blanch i Jové m’ho ha acceptat.

—Els va costar d’entendre aquesta escultura tan poc monumental i modesta als propietaris del celler Mas Blanch i Jové, impulsors de la Vinya dels Artistes?
—Gens. M’han donat tot el suport, disponibilitat i entusiasme, tant, que m’ha sorprès a mi i tot. Perquè jo pensava que m’ho llançarien pel cap. I no, hi estan engrescadíssims. Normalment, quan els artistes intervenim en espais públics, no podem evitar un cert protagonisme, adquirir una certa rellevància davant una peça que irromp l’espai. En canvi, aquesta vegada he intentat de fer una obra pràcticament anònima, en un lloc que és una meravella. No volia distorsionar el paisatge, ni agafar cap mena de protagonisme i servir el paisatge i servir les paraules de Robert Walser, que són una altra meravella.

—Quin material heu triat per a fer Món?
—Acer inoxidable. L’acer i el color de la pedra s’estimen i es respecten. L’acer és un material que té unes connotacions de modernitat i del món d’avui. Posar-lo en aquest entorn tan humil entra en aquesta mena de tour de force. També, evidentment, he fet servir acer per al manteniment.

—Quina impressió us va fer aquest paisatge vinícola la primera vegada que el vau veure?
—És un paisatge molt proper i em porta a la infantesa. El meu pare era de Benavarri, per això m’és molt proper. Un paisatge que vaig gaudir quan era petit, ple de farigola, romaní, espígol… A més, el celler es troba a la Serra de Llena. De manera que m’hi sento reflectit, no tan sols estàticament sinó també d’una manera estranya, perquè aquesta terra que fa de coixí d’aquest meravellós espai, tan pur, tan net i tan bonic de les Garrigues, porta el meu nom.

—Us va costar d’acceptar l’encàrrec?
—Al principi vaig tenir una certa reticència, perquè és un paisatge tan bonic que no calia afegir-hi res. És tan harmoniós tot plegat, que no calia fer-hi una cosa estrident ni cridanera. Però passejant-me per allà, vaig descobrir aquesta cort d’animals, que estava molt enrunada, però que té la dignitat del país, de la gent que ha treballat aquesta terra.

—Posar aquesta peça dins una cort és dignificar el patrimoni agrari més popular també, que moltes vegades no es troba protegit.
—Aquests vinyaters de Mas Blanch i Jové són extremadament respectuosos amb l’entorn, amb la terra, i tot allò que fan és molt meritori. Però tampoc no hi he pensat tant. En el fons sempre em deixo guiar per aquesta brúixola que és l’instint.