Antoni Janer: “El turisme va ser la salvació del franquisme”

A la tomba familiar de Climent Garau, batlle de Porreres assassinat pel franquisme, hi diu: “Contau el que va passar l’any 1936 perquè ho diran i no ho creuran.” L’exercici de fer memòria, al qual la dreta i l’extrema dreta tenen al·lèrgia, és tan just com necessari. I el periodista i filòleg Antoni Janer (la Pobla, 1978) es va prendre l’epitafi com una cosa personal. Aquesta curolla per a destapar el passat i les atrocitats del feixisme el va dur a escriure més d’una setantena de reportatges publicats a l’ARA Balears sobre un període ben fosc, una tragèdia que la transició, diu, va voler tapar.

Amb la imatge esqueixada d’Aurora Picornell a la portada, la que va esqueixar l’actual president del parlament, Gabriel Le Senne, ens trobam Memòria d’una amnèsia. La història amagada del franquisme a les Balears (Nova Editorial Moll), un recull d’aquests reportatges que parlen de les víctimes, dels botxins, dels repressors, per donar veu al relat dels vençuts. Parlam amb ell del llibre i també del turisme, que va servir de cortina de fum a Franco per a amagar la tragèdia i, de passada, canviar per sempre el model econòmic d’aquestes illes. D’alguna manera, Janer diu que aquest llibre és una continuació de la seva publicació La desfeta del paradís. Crònica sociològica del boom turístic a les Balears. A l’entrevista en parlam en profunditat, de tot plegat, i revelem més incògnites. Sabíeu que Jaume Matas ve de família d’exiliats republicans? I que la plaça d’Espanya de Palma no sempre s’ha dit així? I quin paper va tenir l’ex-president del Mallorca, Lluís Sitjar?

—Per què vau triar el títol Memòria d’una amnèsia?
—Reflecteix la filosofia del llibre: recordar l’amnèsia que va causar el boom turístic i, després, l’anomenada transició. Perquè aquí el boom turístic va servir no tan sols per a tapar les estretors de la postguerra, sinó també per a fer oblidar a la gent la tragèdia humana de la guerra civil. Hem de tenir en compte que el turisme va ser la salvació del franquisme. Franco es va aferrar a l’ajuda econòmica dels Estats Units per obrir-se en canal a la indústria del sol i platja. Això li va facilitar de sortir de l’autarquia, abraçar la modernitat i fer que la gent s’enlluernàs amb el model turístic i ho oblidàs tot.

—Sembla que tot, quan parlam de les Illes, passa pel turisme.
—És que ha estat el sotrac més important que ha tingut aquesta comunitat durant la seva història. Al segle XX, el turisme ho va capgirar tot. Ens ha condicionat la manera de ser i el futur, el present actual.

—Per tant, com deis al llibre, el relat de l’amnèsia és el de la transició, el dels vencedors animant els vençuts a girar full. Però és un relat que continua vigent amb la dreta i l’extrema dreta.
—Ens trobam amb tres generacions. La primera va ser la dels familiars de les víctimes que van patir l’imperi del silenci i de la por. Eren els perdedors, els rojos. Els assenyalaven pel carrer perquè alguna cosa devien haver fet malament. Després, hi havia la generació dels meus pares, que van néixer durant la postguerra i van viure dins la ignorància. A l’escola no se’n parlava, era tabú, com si mai no hagués passat res. I, finalment, arriba la meva generació, que a partir del moviment memorialístic que comença l’any 2000 vàrem prendre consciència del que havia estat. Vam recuperar el relat del passat, vam descobrir les atrocitats que s’havien tapat amb el boom turístic i després amb la mal anomenada transició.

—Parlem de la transició.
—Aquest concepte s’hauria de revisar: hem de recordar que la mala anomenada transició es va fer a partir de la llei d’amnistia del 1977, que va ser una llei d’amnèsia i també d’impunitat. D’amnèsia, perquè va fer oblidar a tothom què havia passat aquí; i d’impunitat, perquè l’objectiu real no era treure els presoners antifranquistes de la presó, sinó fer que els botxins de la guerra, encara vius, poguessin fer vida normal en una democràcia que ells, anys enrere, havien derrocat. Aquests franquistes, d’avui per demà, varen passar a ser uns entusiastes demòcrates, cosa que no s’entén. Bé, sí que s’entén, perquè Franco va morir al llit i abans va nomenar com a successor el rei. I el rei avui dia és el gran hereu del franquisme que tenim.

—…
—Els reis fa poc han anat a Auschwitz a retre homenatge a les víctimes republicanes espanyoles. Però això és una hipocresia, perquè aquí no s’han atrevit a visitar ni una fossa comuna. Què passa? Hi ha republicans de primera i de segona? No s’atreveixen a visitar una fossa comuna perquè senten remordiments perquè la monarquia és una herència del franquisme que va provocar aquells fets? Per què van a Auschwitz i aquí, quan passen l’estiu a Marivent, no visiten les fosses comunes de Manacor i de Porreres. Per què? És la gran hipocresia amb aquesta gent.

—Al llibre també deis que el cop d’estat del 23-F va accelerar aquest procés d’amnèsia.
—Sí, i això va ser molt important. El 1977 hi va haver les primeres eleccions i el 1981 aquest cop d’estat que va fer que encara cresqués el sentiment de por que hi havia encara entre la població. Al cap d’un any, Felipe González va arribar al poder i no va fer absolutament res en memòria democràtica; no es va atrevir a exhumar les fosses comunes. I s’ha de recordar també que el 1998 Pinochet va ser detingut a Londres. En aquella època, el jutge Garzón va demanar d’extradir-lo i les associacions de memòria històrica li van retreure que aquí no hagués fet res. A partir de la llei de memòria històrica del 2007 es van començar a tramitar les primeres denúncies, però va coincidir quan Garzón va destapar el cas Gürtel del PP i va ser inhabilitat. Per tant, aquí tenim una democràcia anòmala, des del moment que no hem pogut tenir els nostres judicis de Nuremberg, com sí que van tenir a l’Argentina. Aquí la transició es va fer a partir d’aquesta llei d’amnèsia, d’amnistia, i amb la condició de no depurar ni l’estament policial ni el judicial. Van continuar com si res, però amb una democràcia tutelada pels franquistes que estaven tranquils perquè amb la figura del rei no els passaria res.

—Quin paper hi van tenir les Illes? El periodista Manuel Aguilera deia que s’havien volgut cedir als feixistes alemanys i italians en canvi que no entrassin a la guerra.
—Mallorca era una peça estratègica molt important. Va haver-hi el desembarcament de Bayo de les tropes republicanes catalanes, que van voler recuperar l’illa, no ho van aconseguir, va ser un desastre. Menorca va ser l’illa que va oferir més resistència, que es va mantenir fidel a la República fins al final, però Mallorca va ser molt important a la guerra civil perquè va servir de base d’operacions per a bombardejar el llevant peninsular, com València i Barcelona. Per tant, el control de Mallorca, pel qual Franco va tenir la col·laboració de Mussolini, va ser determinant. Quin curs hauria seguit la guerra si els franquistes no haguessin ocupat primer Mallorca? No ho sabem.

—…
—En el pròleg, Llorenç Capellà fa una observació molt interessant: es parla de la guerra civil, però en realitat, la Segona Guerra Mundial va començar aquí. Tot i que hi havia un pacte de neutralitat de les forces europees, no el van respectar ni Alemanya ni Mussolini. Van intervenir, van ajudar Franco i, per tant, la guerra civil va ser un pròleg de la Segona Guerra Mundial. Sense aquesta ajuda, per ventura Franco no se n’hauria sortit.

—En referència a Llorenç Capellà, destacau que va ser el primer de rompre el silenci.
—Tot i que el 1976 el pare Massot va escriure La guerra civil a Mallorca, abans que ell Llorenç Capellà havia començat a elaborar el Diccionari vermell a partir del 1970, quan Franco encara era viu. Anava als pobles a entrevistar gent amb un magnetòfon per començar a inventariar les víctimes de la guerra civil. En aquella època hi havia molta de por. Llorenç Capellà va rebre amenaces a causa d’aquesta feina. Els botxins encara eren vius i no volien que es destapàs tot allò. També va coordinar un suplement al diari Baleares el 1986, i va ser molt important perquè entrava als bars i a les perruqueries i molts mallorquins van descobrir que parents seus havien estat botxins o víctimes. Això ens dóna una idea de l’amnèsia que hi havia en aquella època a causa de tot això, pel boom turístic i l’imperi de la por que havia imposat el franquisme.

—També entrevistau gent que descobreix que avantpassats seus havien estat botxins.
—Sí, havia vist documentals en què parents, néts de criminals nazis havien descobert el passat fosc dels seus padrins. Però això també ho he trobat aquí: he entrevistat néts de feixistes que quan ho han descobert s’han sentit molt responsables d’aquest passat. És com si, inconscientment, carreguessin la culpa. Tot i que ells no tenen culpa de res. Això és la psicologia humana, que és molt complexa. Quan es va començar el procés d’exhumació de fosses, hi van voler anar en persona, en tenien la necessitat. Per a alguns va ser una catarsi, per a uns altres molt dolorós, perquè es van haver d’enfrontar als fantasmes del passat. Ha estat interessant el testimoni d’aquestes víctimes, veure com som marcats pels actes dels nostres avantpassats, tot i no haver-los conegut.

—I heu pogut parlar amb víctimes del feixisme.
—Per exemple, un home de Campos de noranta-quatre anys, que quan en tenia quatre van assassinar son pare. De petit topava amb el botxí pel carrer i, amb la mare, havien de canviar de vorera. Al cap de seixanta anys va rebre la visita d’un home, parent del botxí de son pare: va voler demanar perdó, es van abraçar i van rompre a plorar. Pensam que això només passa a l’Alemanya nazi, a la dictadura de l’Argentina o de Xile, però també va passar aquí. És una espècie de croada contra la desmemòria, la curolla que tenc.

—Amb aquests exemples, es veu la importància de guarir ferides.
—Aquí no es van fer els deures. I és de justícia fer la feina ben feta. Es va fer una feina important durant l’època de Francina Armengol, amb les primeres exhumacions. I cridava l’atenció que platges com la de sa Coma fossin llocs tacats de sang –pel desembarcament de Bayo–, però que vas a uns altres llocs d’Europa que han estat escenaris de guerres i hi ha un petit memorial. Aquí no hi havia res: diu molt com a poble aquesta manca de sensibilitat pel passat que han volgut oblidar.

—La platja de la Coma il·lustra molt aquesta idea que el turisme va tapar el feixisme.
—És com una metàfora, anar a prendre el sol allà… El turisme ha servit de cortina de fum de tot aquest passat.

—Encara trobam molta herència franquista: símbols, monuments, carrers… i també el nom d’un lloc molt transitat i, potser, no tan evident: la plaça d’Espanya a Palma. Deis que es diu així per Franco i que abans es deia plaça d’Eusebi Estada.
—Donam per fet que sempre s’ha dit plaça d’Espanya. I, evidentment, és un nom de carrer heretat i imposat pels vencedors. Si tu ara proposes d’eliminar aquest nom, la dreta esclatarà de còlera, dirà que com ens atrevim a eliminar un nom tan nostrat. Però la realitat és que som víctimes d’aquesta herència i la realitat històrica ens diu que la plaça no es deia plaça d’Espanya, que és un nom imposat pels vencedors.

—Les dones van tenir un paper molt important durant el feixisme i són les grans oblidades. Hi ha les milicianes, Aurora Picornell, les Roges del Molinar…
—Margalida Capellà va ser la primera persona a parlar de les grans oblidades, de les dones. No sols d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, sinó també de les dones anònimes que van patir en silenci el drama de perdre el germà, l’home… i van tirar endavant. Van posar-se a fer feina i a patir en silenci el dol d’aquesta tragèdia.

—Justament, amb relació a les Roges del Molinar, què en pensau de l’escàndol del president del parlament, esqueixant-ne les fotografies durant un ple?
—Què hauria passat si, en lloc d’esqueixar una foto d’Aurora Picornell, hagués esqueixat una foto d’una víctima d’ETA? Segurament l’status quo hauria esclatat de còlera i aquest senyor ja no seria president del parlament. Ell va fer aquest acte que el deshonra com a president. Aquest gest de violència reflecteix aquesta memòria d’una amnèsia. La frivolitat amb què la ultradreta tracta els temes de memòria històrica, és a dir, de drets humans.

—Però no tan sols l’extrema dreta: el PP l’ha mantingut en el càrrec.
—És curiós, perquè durant l’època d’Armengol hi va haver un cert consens en memòria històrica. Ara s’ha trencat perquè el PP es deu a Vox. És molt trist que hagi canviat de discurs, perquè parlam de drets humans. I és molt trist que cada vegada que governa la dreta tornem enrere en aquestes qüestions. Quant a Europa, en segons quins països, la dreta és més civilitzada i té més sentit d’estat. No fa mal a ningú que es pugui recuperar la memòria, que aquestes persones tenguin una sepultura digna.

—En relació amb el PP, com a curiositat, contau que Jaume Matas ve de família d’exiliats republicans.
—Exacte, té aquesta història, els detalls són al llibre. Jaume Matas ve d’aquesta família de republicans exiliats. Però ell va tocar poder i en aquell moment es va fer del PP. Això no sé si ho tenia present. Té aquest passat.

—I un altre episodi que crida l’atenció?
—El Constància va ser l’equip més represaliat. Més que el Barça o el València. Van ser detinguts tres directius empresonats i van morir quatre jugadors de futbol, tres dels quals germans, duts a Porreres, el nostre camp d’extermini, juntament amb Son Coletes (Manacor). Porreres va ser el poble on va haver-hi la repressió més brutal perquè la falange era molt potent i el seu cap era Lluís Sitjar, que va ser president del Mallorca. La gran pregunta: va aprofitar el càrrec per fer la punyeta a l’equip contrari, el Constància? És un personatge de passat tètric.

—Com definiríeu la política que s’ha fet a les Illes en memòria històrica? Ho dic perquè fa la sensació que és el territori d’aquí que més ha avançat.
—Record, quan van començar les exhumacions, gent a Porreres plorant, familiars de víctimes que pensaven que no arribaria mai aquest moment. No som prou conscients de la importància que va tenir aquest fet per a restituir la nostra dignitat com a poble. Hem estat de les primeres comunitats a fer aquestes tasques. Crec que, a Catalunya, les tasques de reparació de memòria històrica no han estat semblants. I aquí hi ha hagut molta implicació. És molt trist que tota aquesta feina que s’ha fet hagi quedat en no res. Que es vulgui aturar.

—S’ha fet molta feina, però encara en queda molta per fer?
—Ara, tot i que per ventura no aparegui tant al temari, als instituts hi ha professors implicats que es preocupen de parlar de memòria històrica. El gran repte és l’envestida de la ultradreta a les escoles, a les aules. Perquè els nins, per les xarxes socials, tenen accés a tots aquests discursos d’odi, les notícies falses, i això fa que la democràcia sigui més vulnerable. Tendrem votants que votaran a cop de titular, de notícia falsa, de discursos que atempten contra els drets humans, que circulen amb molta facilitat. I això abans no passava. Pot ser la tomba de la democràcia.

—Com més va, més se sent a parlar de l’auge de l’extrema dreta a les aules.
—Dir “Viva Franco” sense saber qui és per provocar. Perquè hi ha influenciadors que ho diuen, i bé, ara és la moda. És molt perillós, pot ser la mort de la democràcia

—Tancant el cercle de l’entrevista, i en relació amb l’objectiu del llibre, hi ha al·lots que fan aquests discursos perquè durant molts d’anys hi ha hagut l’amnèsia de què parlau.
—Sí. Som bastant pessimista, no sé cap on anirem. Cada generació és fruit de l’amnèsia de la seva època, però aquí va haver-hi una amnèsia orquestrada. El franquisme va dir directament: d’això no se’n parla. Després va venir el boom turístic i, després, tenim la gran esperança del restabliment de la democràcia. La transició va ser una traïció a la memòria de les víctimes. També hem de recordar que la llei d’amnistia es va aprovar amb el suport de l’esquerra. El partit comunista, que va ser el més combatiu en la clandestinitat i que també va ser objecte de repressió, va donar per bona la monarquia. I al referèndum del 1976 ens van demanar si volíem dictadura o monarquia parlamentària, no ens van donar l’opció de república. És a dir: si votaves en contra de la monarquia parlamentària, votaves a favor de la dictadura. Hi insistesc: va ser una democràcia tutelada pel franquisme i, encara ara, el gran hereu del franquisme és el rei.