Antoni Gelonch: “L’enveja és el gran defecte dels catalans, i això és demolidor”

Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956), advocat, articulista,mecenes, president de la Fundació Horitzons 2050, ha publicat el llibre Com som els catalans (Viena, 2024), que revisita Les formes de vida catalana (1944), de Josep Ferrater i Mora, i ens explica com som i cap on anem. Ho fa d’una manera arriscada, sense patir pels voravius, tot i ser un home de seny. Analitza com és ara aquesta manera de ser catalana. Com el factor de continuïtat, en definitiva, el de perseverar en la identitat és el més afeblit i com, en canvi, la mesura, el seny i la ironia perviuen amb més salut. Creu que les darreres generacions no han transmès la identitat de la mateixa manera que a principi del segle XX i que això ens ha debilitat.

Rotund, afirma que la immigració és una realitat històrica que no ha afeblit la condició de catalans, i que tot i que ara sigui més complicat, es pot evitar que passi. Per fer-ho explica que cal allunyar-se del model francès comunitarista, de la creació d’arxipèlags formats per comunitats diferents que no es relacionen entre si. Sap que la immigració continuarà arribant i que per això cal acollir-la d’una manera més intel·ligent, amb seny i mesura, amb noció de límits, que és important. Considera que la història és una eina de cohesió social, que cal fer servir i que ja és hora que deixem d’explicar una història solament de derrotes, que hem d’aprendre a saber de les nostres victòries. Que això també és important per a la cohesió social.

—L’enveja és el gran defecte dels catalans?
—Sí, sense cap mena de dubte. Tenim una expressió que és tremenda; quan algú té èxit per algun fet, la resposta dels catalans és: “No n’hi ha per a tant.” Això és demolidor i vol dir que l’enveja ens pot i que no celebrem com ho hauríem de fer els èxits dels altres i tendim a menysvalorar-los. Això fa segles que dura i forma part del nostre caràcter. No ens fa cap favor. Seria molt millor si ens alegréssim d’allò que aconsegueixen els altres i no menysvaloréssim sempre els qui se’n surten.

—Això és estructural.
—S’ha generalitzat en diferents camps i ens acaba paralitzant.

—La supèrbia també?
—Aquest no és un dels defectes importants.

—En aquesta revisita a Ferrater Mora i les seves quatre formes de la vida catalana, dieu que el sentit de la continuïtat és tocat. Què voleu dir?
—Seria la identitat. Nosaltres no hem transmès prou bé l’estima per la identitat pròpia i a vegades sembla que ens faci vergonya reclamar allò que ha estat la nostra tradició, la nostra manera de ser. De les quatre formes de la vida catalana que havia publicat Ferrater Mora l’any 1944, la continuïtat és probablement la que en aquests moments està més tocada. No és la mateixa que ara fa vuitanta anys.

—Citeu aquesta frase de Vicens Vives, que explica bé aquest concepte: “La vida per als catalans és un acte d’afirmació continuada, és la voluntat de ser.”
—Quan Ferrater Mora escriu això encara no han passat els quaranta anys de franquisme, ni aquesta transició anestesiada, ni l’intent d’aconseguir la independència. Tot això sumat fa que hi hagi com un cansament de lluitar per la voluntat de ser. I no hi ha cap poble que pugui resistir sense tenir aquesta voluntat, que és voluntat d’afirmació lingüística, voluntat d’afirmació cultural, voluntat d’afirmació nacional. I això ha estat per cansament o perquè el cos nacional s’ha diluït ha quedat tocat. Quan Ferrater Mora feia aquestes afirmacions teníem una societat que era lingüísticament, culturalment, religiosament, molt més homogènia que l’actual. I quan una societat és menys compacta des de tots aquests punts de vista, la continuïtat i la voluntat de ser estan més malmenades.

—Però el procés de la independència seria un punt culminant d’aquesta voluntat de ser.
—La màxima voluntat de ser és voler ser un estat, que és el que ja deia Prat de la Riba, que tota nació ha d’acabar sent un estat. El que passa és que no hem acabat sent un estat, com a mínim fins ara, i llavors a les grans il·lusions –i aquesta va de ser una gran il·lusió col·lectiva, una gran reunió d’energies, un combat intel·lectual–, si no acaben bé creen un cert reflux, una certa desil·lusió. I hem de veure fins on arriba aquesta desil·lusió, fins on arriba aquest sentiment profund dels catalans. En tot cas, jo estic convençut que és una situació reversible i que després d’una certa desil·lusió tornarà la il·lusió, però ha de fer el seu procés.

—El seny, com el tenim?
—El seny el tenim bé sobretot si l’entenem com la capacitat de preveure el futur i no com ens volen fer creure alguns, sobretot els peninsulars, que vol dir el sentit comú. El seny no és el sentit comú, perquè el sentit comú és el mínim comú denominador perquè ningú s’enfadi. No, el seny és dir, escolti, nosaltres volem anar cap allà i som capaços de preveure les dificultats que hi ha per anar-hi. Potser en el procés hi va haver poc seny, però en general crec que els catalans preveuen el futur i saben com encarar-lo. Una altra és que a vegades surt bé i a vegades no.

—Dieu que seny no seria prudència?
—No, com et deia és preveure el futur. Evidentment, si tu preveus que pot anar malament, la prudència t’indicarà que no vagis cap allà.

—I la mesura, la conservem bé?
—La mesura, que en definitiva és no allargar més el braç que la màniga, continua essent una virtut dels catalans. Es conserva bé, però una mica afeblida per brots d’hedonisme, de mostrar allò que es té. Hem passat de ser més aviat luterans a ser més aviat catòlics, en aquest sentit de mostrar allò que es té. Abans et deien que no s’havia de fer ostentació, ara n’hi ha una mica.

—I de la quarta manera de ser, la ironia, ens en resta?
—Sí, aquesta la conservem estupendament. La ironia no s’ha de confondre amb destrossar l’altre. La ironia ha de ser fina, ha de ser mesurada i no hauríem de caure en el sarcasme. I a vegades potser algú hi cau. Però, en general, els catalans són molt irònics i sabem fer anar bé aquesta virtut. I això ens salva de molts conflictes.

—Sí?
—Sí, perquè la ironia és acabar dient allò que vols dir, però d’una manera que no sigui feridora.

—I el pactisme, com el tenim?
—Sempre he pensat que el pactisme estava sobrevalorat, no sabria ben bé on posar-lo, potser el podríem posar amb la mesura. És allò de no prendre mal. No ens fa gaire favor que se’ns vulgui identificar tant amb el pactisme, perquè es fa servir per dir que no anem més lluny, no feu això, no feu allò. No és una bona definició per a nosaltres. Un problema de la societat catalana és que és molt pendular, passem amb cert facilitat d’un extrem a l’altre. Depèn de la temporada.

Podeu comprar Com som els catalans Antoni Gelonch a la botiga de VilaWeb

—I ara on seríem?
—Durant tot el procés de la independència el pactisme va desaparèixer. Ara, si escoltem el president de la Generalitat actual, el pactisme sembla una virtut que es pot posar de condiment a totes les salses. Ni una cosa, ni l’altra. El pactisme és bo quan es fa entre iguals. Quan es projecta el pactisme entre realitats polítiques desiguals es condemna el més feble a la inactivitat.

—La política socialista de president seria aquesta? Una mica intentar d’agafar aquests trets més tòpics del catalanisme i fer-ne una paròdia o un esperpent.
—En realitat Illa nega els principis del catalanisme. Quan diu que és català tot allò que vol millorar Catalunya, nega la voluntat de ser, que és una de les característiques definides per Vicenç Vives sobre el catalanisme. Quan s’expressa com a president de la Generalitat amb una llengua oficial, però no amb la llengua pròpia de Catalunya, renega del catalanisme. Quan fa l’apel·lació al pacte entre desiguals inactiva el catalanisme, perquè el catalanisme és pacte, però també és lluita. Llavors, només mirem una part d’allò que han estat les bases del catalanisme.

—També parleu d’immigració, no us fa por?
—No, no es pot analitzar la societat catalana actual si no es té en compte aquest factor, que té relació amb la voluntat de ser, amb les formes de la vida catalana. És una immigració molt sobtada, molt voluminosa en el temps, diguem-ho així, sense possibilitats reals d’acollida des del punt de vista lingüístic o des del punt de vista nacional. Només cal veure que hi ha més gent que vol aprendre català que no classes per a aprendre’n. No han estat capaços de tenir seny i posar en marxa prou ensenyament del català per a tothom, i llavors això impactarà sobre la cohesió nacional, perquè com deia Pompeu Fabra, la llengua és el nervi de la nació, per tant, si no hi ha llengua no hi haurà nervi, i tot això té un impacte real.

—Situeu la vostra anàlisi en el fet que la immigració forma part històrica del nostre país i això és una cosa que sovint s’oblida.
—Per analitzar la condició catalana no ens la podem inventar. És la que és en aquests moments. I és producte de dues immigracions molt massives al segle XX i, alhora, de dues immigracions molt importants des del punt de vista del capital humà i del capital social, també entre el segle XX i el segle XXI. Són realitats que tenim, que s’han d’abordar i no han de fer por, perquè si no les abordem sense por seran caldo de cultiu de tots els extremismes. I cal saber que això continuarà sent així, que els càlculs que s’han fet és que fins el 2050 tindrem un milió més de ciutadans que vindran de fora, que d’aquests, 539.000 treballaran, que bàsicament vindran de l’Àfrica subsahariana i que potser ens agafarà en condicions perquè els puguem acollir des del punt de vista lingüístic i nacional millor que no ho hem fet fins ara. Llavors, podem fer veure que no ho veiem, podem fer veure que això és nou, podem fer veure que això és un problema, però no és cap d’aquestes coses.

—Què és?
—És una realitat i ha estat una realitat històrica que no ha fet variar la condició dels catalans, perquè s’ha pogut integrar d’una manera positiva en l’àmbit lingüístic, en l’àmbit nacional. Ara això potser és més complicat perquè, és clar, hi ha un altre tema de què també hauríem de parlar, que són les identitats concèntriques. Però el que em fa més por de la situació a Catalunya, que això s’assembla a la situació a França, és aquest concepte d’illes, que és el perill més gran per a una societat.

—Sobre això, dieu que hem d’estar atents i no fer com els francesos.
—Hem d’evitar això, perquè si tens un arxipèlag d’illes que es comuniquen o no es comuniquen i que cadascuna va fent la seva vida, no hi ha comunitat nacional. No podem anar cap aquí.

—Però dieu que hi ha una certa tendència que hi anem?
—Hi ha una certa tendència a anar cap aquí, perquè hi ha factors interns i externs en aquestes menes de comunitat que fa que alguns estiguin molt connectats per raó de religió, de llengua o d’origen, i que el contacte entre si sigui poc permeable.

—Dieu que per evitar-ho s’ha de lluitar contra el comunitarisme, què voleu dir?
—Hem de tendir a viure junts, i això no vol dir que la gent no es reuneixi si són senegalesos o romanesos o el que sigui, però si no hi ha aquest efecte de barreja, de viure junts, caurem en allò que a França se’n diu el “separatisme”, que són comunitats separades que no tenen relació entre si. Llavors, al meu entendre tan sols hi ha dos factors que ens poden unir a tots en aquest viure junts: el coneixement de la llengua i de la història. En llengua hem de fer més esforços i en història els hem de fer tots. Perquè ni tan sols els catalans de generacions sabem la història de Catalunya, perquè ningú s’esforça a explicar-la. I crec que aquí tenim elements de cohesió, perquè en lloc d’explicar cada vegada que hem perdut, hauríem de començar a explicar cada vegada que hem guanyat. Els catalans hem tingut segles esplendorosos i no els expliquem, només expliquem quan perdem. És horrorós. Potser la nostra situació es deu que hem dedicat més a llepar-nos les ferides de les derrotes que a magnificar les victòries. Potser seria hora que comencéssim a exaltar les victòries.

—Parleu de fer polítiques cap a aquesta direcció. Durant els anys del procés tampoc no s’han fet. Ens queixem però actuem poc?
—En tot cas, no s’hi dediquen prou recursos, i en matèria d’història és segur que no es fa. Tinc una petita experiència a Lleida, a les escoles d’alta complexitat seguim un programa a partir d’un llibre que es diu La història de Lleida explicada a la canalla, i els nens i les nenes de les escoles d’alta complexitat estudien la història de Lleida en català i després cada escola fa un pòdcast explicant-la. Si no els ensenyem història, no saben ni on viuen, no tenen cap referent i els és igual on visquin. I hem de tenir referents comuns. Per exemple, a l’escola Magí Morera, que és una escola en un barri completament marginal com Mariola, han triat de treballar els bombardejos del 1937. Als nens i nenes, els hem d’explicar tota la història. És interessant explicar que els comtes de Barcelona signaven acords amb el califa de Còrdova i amb el rei de Castella i amb el rei de França. Nosaltres no som només un país que va perdre el 1714. Vam dominar la Mediterrània. Jaume I avui fa anys que va conquerir Mallorca. Jaume I va conquerir València. La canalla ha de saber que Perpinyà és terra catalana. Si no expliquem que les quatre barres eren a l’Acròpolis d’Atenes, al final ningú s’apunta als que perden. La gent s’apunta als que guanyen. I nosaltres hem de reivindicar més els èxits que no els fracassos.

—Dieu que si no treballem i no arrisquem, el futur de Catalunya serà impossible.
—Sí, s’ha de treballar, fer programes a les escoles d’alta complexitat. Intentar que no hi hagi arxipèlags. Fer totes les activitats possibles perquè la gent es pugui barrejar i que la nostra manera d’entendre la vida en societat sigui fer aquestes aportacions positives. Si no, cadascú tirarà pel seu bancal i això no serà una societat, serà una acumulació d’individus. I hi ha un altre tema que també trec diverses vegades al llibre, que és el concepte de límits. L’extrema dreta europea diu que la llibertat és il·limitada i que tothom ha de fer el que vulgui. Això no és una vida en societat. Una vida en societat vol dir que les coses tenen límits, inclosa la llibertat. Aquests són conceptes que es van banalitzant. Si no existeix el concepte de límits i no es pot prohibir res, dius, bé, escolti, això no és una societat, és una altra cosa, és la jungla.

—Josep Maria Terricabras va tractar molt la qüestió que els drets sempre van acompanyats de deures.
—Exacte, això em sembla una noció imprescindible. També explico al llibre per què ha passat això. Nosaltres hem passat de la condició de súbdits a la d’usuaris sense haver estat mai ciutadans. Un súbdit només té deures i no té cap dret. Un usuari té tots els drets i no té cap deure. En canvi, un ciutadà és aquell que sap que té drets i deures. Nosaltres no hem treballat la noció de ciutadania, hem passat de no tenir cap dret a tenir-los tots. Bé, escolti, algun deure deu tenir vostè també, no?

—La proposta que feu sobre la immigració és combatiu amb aquest racisme que fins ara era poc present a la nostra societat, però que ara és més directe i real.
—Completament. Ho repeteixo, això no ho canviarem, això és una realitat i no una desgràcia; no és un problema, és un fet al qual hem de fer front de la manera més intel·ligent possible, amb tota la mesura i el seny que podem. I amb mesura i seny, treballant a favor de la noció de límits i contra la noció d’arxipèlag podem assegurar la nostra continuïtat, si no, no l’assegurarem.

—Però ens faltarà desenvolupar molt aquesta feina d’acollida.
—S’han de fer molts esforços en aquest sentit. El catalanisme o l’independentisme o el sobiranisme han de dedicar els esforços a això ara com ara. Esforços a mantenir la cohesió d’aquesta societat per poder tornar a plantejar futurs combats per a esdevenir un estat.

—Dieu que l’escola és fonamental, però serà difícil que pugui fer aquest paper perquè és en crisi?
—És molt en crisi, però és l’únic instrument que tenim, no en tenim més. També és en crisi l’associacionisme i tot allò que és col·lectiu s’ha menystingut i es posa com a valor suprem l’individualisme. Per tant, hauríem de tendir a formar part del comú, allà on podem fer la transmissió d’aquestes formes de vida catalana, o aquesta voluntat de viure junts. Però crec que bàsicament s’ha de fer mitjançant l’escola, perquè allà és on es troben tots. És l’únic lloc on es troba tothom.