Antoni Fernández Teixidó: ‘Sempre he simpatitzat amb el Partit Republicà dels EUA’

Antoni Fernández Teixidó (1952) és un dels impulsors del moviment Lliures, que aplega els desencantats amb el tomb ideològic de l’antiga Convergència cap a la república i la independència. Es defineixen catalanistes i liberals. Fernández Teixidó va ser conseller de la Generalitat amb Jordi Pujol, però també secretari general de la CDS d’Adolfo Suárez, i membre del politburó de la Lliga Comunista durant els anys setanta. Lliures seria el seu quart partit polític, si finalment acaben convertint-se en partit. En aquesta entrevista, Fernández Teixidó ens parla del futur del moviment, i del seu passat, envoltat d’una petita part dels més de 10.000 llibres que diu tenir. Té les obres completes de Lenin, Troski i Karl Popper, un dels seus referents. Rep VilaWeb al seu despatx del carrer de Muntaner.

—Com valoreu l’èxit de Donald Trump?
—La pretesa reacció de la borsa ensorrant-se a tot el planeta, no s’ha produït. Al contrari. Després de les primeres reaccions, no només de Trump, sinó també d’Obama i Clinton, la borsa va cap amunt. Ho acompanyo d’una altra imatge: jurarà Trump i pujaran les borses. Prefereixo pensar en termes d’un Trump president que modera el seu discurs, i que entén que el que ha mantingut durant la campanya ara és insostenible com a president. Aquesta imatge un punt catastròfica que se n’ha propagat, crec que no s’ajusta a la realitat.

—Si el senyor Fernández Teixidó fos nord-americà, què hauria votat?
—Jo sempre he simpatitzat clarament amb el Partit Republicà dels EUA. Sé que no responc directament. Però sí, sempre hi he simpatitzat. Em sembla que incorpora una visió que té molt a lidiar amb aquest progressisme nord-americà, del qual personalment recelo. No m’he vist en la tessitura d’haver de votar als EUA. I això que jo vaig viure i estudiar un any als Estats Units. Becat. I allà se’m va despertar la passió per la política. Que ja m’agradava: recordo el meu pare cridant-me l’atenció perquè seguia en directe les votacions Kennedy-Nixon per la ràdio. Era l’any 1959 i jo era un nen de set anys. Sempre m’ha interessat. Als Estats Units és on es desperta el meu interès per la política, en un dinar per a estudiants estrangers d’un representant demòcrata d’Illinois. Vaig pensar: això t’agradaria fer-ho. I sóc membre honorífic de l’estat de Kansas.

—També vau ser militant de la Lliga Comunista durant els anys setanta.
—Vaig ser secretari general de les joventuts de tot l’estat, i membre del buró polític. No era un militant de base. Assumeixo les responsabilitats. A mi em semblava que si els ideals de la revolució, que per a nosaltres era un instrument per a lluitar contra el franquisme, no podia venir de la mà del PSU o Bandera Roja, no podia ser! I per això vaig ser dirigent trotskista. Em sembla recordar que també hi havia un tal Melan. No saps qui era en Melan? Roures. Jaume Roures, també hi era.

—I Demian, per què el seu nom de guerra dins el partit era Demian?
—Jo he llegit tot Herman Hesse. I Demian és un dels seus grans personatges. A casa el tinc tot. Tot. Fins i tot vaig anar al seu poble natal, Calw (Alemanya). Per mi és una figura plena de simbolisme, em sembla un mag escrivint. Vaig posar-me el nom en homenatge. Recentment, llegia per tercera vegada El lobo estepario. Però finalment és Popper qui em fa canviar d’idees. Va ser Karl Popper, llegir Karl Popper, que em va fer dir: però quins disbarats hem dit.

—I Suárez, suposo, també us va influir. Del 1985 al 1992 militeu al CDS.
—Vaig ser secretari general del CDS i president del seu grup parlamentari. Un dels pocs polítics que té una derrota electoral i dimiteix. Aquest sóc jo.

—A CiU vau estar-hi del 1993 al 2015.
—A CiU vaig ser conseller de la Generalitat de Catalunya. A Convergència ho he estat pràcticament tot, i la meva experiència ha estat absolutament rica i extraordinària. A Convergència el meu catalanisme guanya en profunditat. Hi ha una particularitat: jo no he estat mai independentista. Tampoc antiindependentista. Trobo d’allò més natural la independència. Però tinc la percepció que amb l’actual correlació de forces preparem una ensulsiada. Ensulsiada del país i del catalanisme. Però certament és l’etapa de Convergència que em dóna el caràcter formatiu per excel·lència.

—El moviment Lliures seria, doncs, el vostre quart partit.
—Hi veieu quatre partits, jo hi veig dos moments i prou. El primer, un jove radical antifranquista i revolucionari trotskista. I el segon, quan em faig catalanista liberal gràcies a Karl Popper. La Lliga Comunista, CDS, CiU o ara Lliures només són instruments d’aquests dos moments.

—Repassant la vostra biografia hi ha un punt delicat. La relació que teniu amb Malchas Tetruashvili, membre de la màfia russa, l’any 2005. Aquest home va contractar els vostres serveis d’advocat. Què en podeu dir?
—Me n’alegro que em feu la pregunta. És un cas que no ha tingut cap trajectòria jurídica i on l’única cosa que em va passar és que vaig ser testimoni en un judici. Aquest senyor devia mantenir amistats perilloses, suposo, i el jutge va voler ajustar el seu entorn. No n’he sabut més. Em van acusar de res? No. Em van imputar res? No. Senzillament hi havia un contracte professional. Aquest home arriba al despatx, com podria arribar qualsevol, i demana uns serveis. I venia, a sobre, a través de coneguts i familiars. La nostra relació dura un mes. I evidentment, quan vaig veure que hi havia dubtes sobre ell, vaig rescindir el contracte. Però a algú li va interessar treure-ho de mare. Perquè érem enmig d’una campanya electoral. Vaig fer una sola declaració. Res més.

—Vau acompanyar-lo a la subdelegació del govern espanyol per ajudar-lo a fer gestions?
—He anat a mil llocs. No amb ell, amb tothom. Tots els diputats anem a veure la delegació del govern espanyol, els consellers, els directors generals. Aquest senyor té un problema i mirem de resoldre’l. Vaig anar-hi? Sí. Com tantes altres gestions. Però hi insisteixo, ni sóc acusat, ni encausat ni res. Testimoni. Creieu que una persona com jo, si hagués tingut una ombra estranya en la seva vida, hauria fet política fins avui?

—La informació la publica El País, quan vós éreu en un partit independentista. No patiu, que ara que no hi sou, no publicaran res.
—Tenim adversaris a tot arreu. Aquí hi ha gent que el molesta molt una opció catalanista i que defensa el dret de decidir. I reivindico que no fem utilització grollera d’aquestes històries. Si cada vegada que un ciutadà ha de fer de testimoni en un judici… Per favor!

—Continuem. Per què neix Lliures, si ja existeix Ciutadans? Ells també es presenten com a catalanistes i moderats. Es disputaran els vots.
—Això no us ho creieu. No discutireu que Teixidó és un catalanista i en canvi discutireu que ho sigui Rivera. Ara, si això és així, i ens disputem els vots, prepareu-vos per a donar-me les gràcies. Crec que hi ha un espai polític del catalanisme polític no compromès amb la independència. El meu catalanisme és de dret de decidir. Pregunteu-ho això, a Rivera. Nosaltres no fem de la independència una qüestió programàtica. Tenim unes altres prioritats. I defensem en positiu principis liberals, i contemplem preocupats l’evolució dramàtica i cap a l’esquerra de la societat catalana. Ha d’haver-hi un espai de centre moderat, perquè si no sabeu qui se’l queda? Ciutadans.

—De què dependrà que acabeu essent partit? De moment no ho sou.
—Del fet que tinguem possibilitats d’entrar. Hem promès que combatrem, no que guanyarem. No parlo de guanyar les eleccions, que no em passa ni pel cap, sinó d’entrar al parlament. La promesa que he fet als companys és: aquest vaixell salparà. Si arribarà a port, es veurà.

—En un món que rescata bancs, i no persones, no trobeu lògic que la gent vagi cap a l’esquerra?
—Nego la premissa fonamental. No s’han rescatat bancs, sinó accionistes.

—Ara em feu un joc dialèctic: el capitalisme diu que si un banc fa fallida, la faci. Doncs apa, no. A rescatar-los. No salvem botigues, però salvem bancs.
—Lemhan Brothers és la línia contrària. Significava perdre dipòsits, accionistes, i tot. Aquí s’ha intentat de preservar el màxim, que ara s’ha de tornar a la societat. Hem aconseguit salvar els estalvis de la gent. S’han salvat els dipòsits bancaris, excepte els superdipòsits. No creieu que molts capitalistes s’han arruïnat? És clar que sí.

—Ah, s’han arruïnat?
—Molts.

—Jo no els entenc, els liberals: l’estat salva els bancs, socorre el capitalisme, i encara us queixeu de l’estat.
—Perquè tenim la percepció que si bona part de les energies que consumeix l’estat les poden consumir els privats, estarem més salvaguardats i més tranquils. Jo prefereixo que no pagueu tants impostos, i gasteu amb els diners. O feu estalvis. Hi sortiríem guanyant tots. Nosaltres impugnem l’estat per la quantitat d’impostos que centrifuga i gasta malament. Sempre creiem que l’Andreu gastarà millor que el govern de la Generalitat. Quan parlem d’ofec fiscal, parlem d’això. Jo sóc un professional modest. Visc en un pis de lloguer i el despatx és de lloguer. Tinc un habitatge fora d’aquí i el pago amb una hipoteca. Això és en Teixidó. I aquest professional modest, de despatx modest, treballa cinc mesos i mig per l’estat. Em sembla absurd. I si els diners que recullen es gastessin bé… però no. Jo crec que si tothom pagués menys impostos hi hauria més capacitat de generar riquesa i redistribuir millor. El tipus de capitalisme cobdiciós no em plau. Els monopolis no em plauen. Però això no s’ha de confondre amb el que crec que són els debats fonamentals. Exigim que l’estat gasti menys i millor. Un estat petit. Això té un punt llibertari. I us ho explicaré: sóc l’únic dirigent que el trotskisme envia a la CNT.

—Al sindicat anarquista CNT?
—La Lliga Comunista va decidir de posar tots els ous a la cistella de la UGT, per a frenar CCOO. Tots, menys un. Jo vaig militar anys a la CNT. Al sindicat d’ensenyament, quan feia de professor d’FP, a l’institut de Cornellà. Allà vaig conèixer Joan Carles Gallego. I tot això que veieu aquí no és casualitat [mostra tots els llibres del despatx]. A casa meva, si mai hi veniu, hi trobareu les obres completes de Lenin, Marx, Engels, Trotski. I aquí tinc tot el pensament liberal condensat. Tinc deu mil llibres. Sóc un polític forjat al voltant d’un pensament. I quan he vist que el pensament grinyolava, he fet un passet més. I jo arribo al convenciment que prendrem mal. Amb el procés prendrem mal. És el que jo penso.

—Per què prendrem mal?
—No serà pel xoc de trens. Prendrem mal perquè els paràmetres que conformen el país no ens són útils per a la prosperitat. A mi m’importa això: que no hi hagi cap pobre. I que no sigui pobre no perquè li donem una subvenció, sinó perquè no n’hi hagi. No hi ha pobres a Suècia. No hi ha pobres a Dinamarca. No hi ha pobres a Holanda.

—Home… no hi ha pobres a Holanda?
—A tot arreu n’hi ha. Però no els reconeixeries pel carrer. Són societats pròsperes. Jo penso en un país d’aquestes característiques: pròsper, lliure i cada vegada més fort. I dic que per aquest camí que hem pres, no anem bé. Si el debat és si respectem les lleis, la desobediència, aleshores no ens centrem en allò que importa: la prosperitat.

—Si el vostre objectiu és la prosperitat, no creieu que amb la independència hi sortiríem guanyant?
—Bé. S’ha de veure. Però abans hem de resoldre els costos de la transacció i transició.

—Els joves són independentistes. No sé si us enfilaran al carro, senyor Teixidó.
—Ja ho veurem! El president Puigdemont ha fet un emplaçament al govern espanyol: referèndum tant sí com no. La resposta serà referèndum no. I crec que el referèndum no el farà perquè el president sap que no pot repetir amb èxit un 9-N. Ell sap que amb un referèndum no surt la gent que va sortir l’altra vegada.

—Ja ho veurem.
—Provem-ho. Oi que no ho provarà? Jo crec això. I que només quedarà la via constituent, que només té sentit si la independència guanya les eleccions. Sóc dels qui crec que no guanyarà. Què passa si no guanya? Que estem abocats a vuit anys de governs d’esquerra condicionats per la CUP. I jo no els vull. No els vull. I no els vull.

—L’altra opció és que manin PP, Ciutadans i vosaltres. Com ho veuria?
—Si dic que el nostre moviment és modest, i les expectatives també, ara em demaneu sobre política d’aliances? Però si encara no tinc partit per a anar a eleccions. Com voleu que les sàpiga? Les aliances dependran del perquè es volen. Ja es veurà. Sóc un home seriós, tenim un moviment, ens agrada el combat i volem treballar aquí, respectant i essent respectats.