07.12.2017 - 22:00
Antoni Castellà ha estat diputat de Junts pel Sí aquesta darrera legislatura, després de trencar amb la Unió de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i de fundar Demòcrates de Catalunya, partit del qual és el portaveu. És una de les veus més clares i directes de l’independentisme de centre i d’ordre, i no descarta de continuar amb la via unilateral si l’estat espanyol es nega a negociar després d’una hipotètica victòria independentista el 21-D. A més, explica que no es complien dues condicions de les tres que hi ha per resistir l’embat de l’estat espanyol després de proclamar la independència: el control dels Mossos d’Esquadra i la capacitat financera de la Generalitat.
En aquestes eleccions, es presenta com a número quinze de la llista d’ERC a Barcelona. Conversem sobre els condicionants d’aquestes eleccions excepcionals i les incògnites que hi ha més enllà del 21-D. Qui hauria de presidir la Generalitat? Com es farà efectiva la República? Cal que l’independentisme superi el 50% dels vots? És possible la independència, en aquesta legislatura? Hi ha sobre la taula l’amenaça de violència de l’estat espanyol?
—Marta Rovira o Carles Puigdemont?
—Què voleu dir? Els dos!
—Qui ha de ser el candidat a la presidència?
—Candidats a la presidència d’aquest instrument autonòmic que no reconeixem ho són tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras. Si em pregunteu qui és el president legítim de la República, aquest és Carles Puigdemont. I a més, tinc una opinió particular: el president legítim no hauria de sotmetre’s a un 155. Probablement l’imperatiu de partit també ho ha comportat. Hi hagi el resultat que hi hagi, jo defenso que el president legítim és Puigdemont. I no ho serà ni més ni menys perquè ho digui el 155. Que l’autoritat de ser el president de la República no la donen aquestes eleccions, que són il·legítimes, unilaterals per part de l’estat espanyol una vegada han desestabilitzat les institucions, han posat gent a la presó i n’hi ha altres a l’exili.
—Quin és l’objectiu d’aquestes eleccions?
—Recuperar el control de les institucions. L’única cosa que no pot censurar el 155 és la voluntat política. Parlem clar, no passa res. És la primera part de l’efectivitat de la República, no perdre la perspectiva de què el president de la República és qui és. I que el govern que sortirà d’aquestes eleccions és instrumental, servirà per a recuperar el control de les institucions.
—Per tant, veieu viable l’opció del doble govern? Un govern executiu que funcioni amb el govern a l’exili?
—Demòcrates vam ser els primers que ho vam dir. De fet, en qualsevol república hi ha un president i un primer ministre. Crec que el president de la República, fins que no arribin les eleccions constituents, és Puigdemont. Això pot coincidir amb la mateixa persona si el president Puigdemont pot prendre possessió del seu escó. Però hem de parlar molt clar a la gent: és possible, gairebé probable, que el president Puigdemont no pugui prendre possessió del seu escó. En aquest cas, qui surti president d’una institució que encara serà autonòmica s’ha de posar a la disposició del president de la república. Si hi ha voluntat política, això és possible.
—Posem per cas que Junts per Catalunya no guanya les eleccions i Puigdemont presenta la seva dimissió. La situació seria estranya.
—Espero que no ho faci. Si ho fes, sotmetria la seva condició a un 155 imposat. És una contracció. Si reconeixem que l’únic govern legítim és el que va nomenar el Parlament de Catalunya en el seu moment, i és el que és fruit de la proclamació del dia 27, això no és modificable pel 155. Reconec que pot comportar una contradicció el fet de presentar-se per una de les opcions polítiques, però ara no és el moment dels partits. Les forces lleials a la república sempre hem tingut certes contradiccions, i l’important és l’objectiu global. Independentment dels resultats, és important mantenir en el marc mental que el president i el govern de la República continuen sent el mateixos, i no canviaran fins que arribin unes constituents. Ningú no pot negar que el pròxim president de la Generalitat despatxi amb el president de la República. I que els consellers despatxin amb els consellers legítims. Res no ho impedeix.
—De totes maneres, Junts per Catalunya ha assegurat que no investiria ningú que no fos Puigdemont. Descarten aquest doble govern.
—Això ho heu de preguntar a Junts per Catalunya. En campanya es fan declaracions de tot tipus. Què volen dir? Que Junts per Catalunya condiciona el paper del president de la república al 155? Estic convençut que no. Per tant, en qualsevol dels casos, no és tan important allò que es voti en una investidura d’un president autonòmic, sinó si les forces lleials a la República reconeixem el govern legítim i si el propi president i govern s’ho senten i no queden condicionats per uns resultats determinats en unes eleccions imposades i il·legítimes.
—Continueu optant per la via unilateral?
—Sí, amb una condició. Tots els partits independentistes tenim un repte, unes eleccions il·legítimes unilateralment convocades per l’estat espanyol. Podríem haver decidit de boicotar-les, però en el moment en què decidim de participar-hi entrem en un marc bilateral. Per tant, la bilateralitat l’hem acceptada tots, fins i tot la CUP. Ara bé, si les forces lleials a la República obtenim la majoria absoluta, l’estat espanyol, per coherència, s’ha d’obrir a la negociació. Si no ho fa, haurem de recuperar la via unilateral. Cap renúncia, cap ni una.
—Però alguns dirigents d’ERC, com Anna Simó, sí que han dit que descartaven la via unilateral la pròxima legislatura.
—No faré cap comentari sobre una declaració d’algú que ha passat per un procés judicial molt complex sota amenaça de presó. Tot el respecte per les seves declaracions. Però insisteixo: tot és obert, tot és possible i no hi ha cap renúncia.
—Després dels empresonaments, vau dir que s’havia acabat la ‘revolució dels somriures’. Com definiríeu el moment polític actual?
—Era una manera d’expressar-ho. El full de ruta que s’havia plantejat no incloïa la violència. Discrepo de l’afirmació ‘No ens ho imaginàvem’, perquè si us sóc sincer, jo, personalment, sí que m’ho imaginava. Sempre vam dir que no traspassaríem mai la línia vermella de la violència. Mai és mai, en cap condició. L’estat espanyol trenca les regles del joc, fa trampes i exerceix la violència. I amenaça amb la violència. De fet, la violència a curt termini només s’atura amb violència. I aquesta era la nostra línia vermella. El repte ara és com continuem endavant sabent que hi ha un estat disposat a utilitzar tots els seus instruments, inclosa la violència, contra nosaltres. A curt termini, la violència sempre guanya, sempre. A mitjà i llarg termini, la democràcia i la voluntat de la majoria d’un poble sempre s’imposen. Fer efectiva la República serà una realitat, potser no a curt, però sí a mitjà i llarg termini. L’estat no se’n sortirà només amb la violència.
—Amb quin termini es farà efectiva la República?
—Probablement ara som en el moment de dir que el termini serà quan això sigui efectiu.
—Quan desaparegui l’amenaça de la violència?
—No, quan tinguem la capacitat de fer-ho possible. Hi ha un moment en què no es pot mantenir sistemàticament la violència política, judicial i física com a resposta. I menys en el marc de la Unió Europea. Sé que s’és molt crític amb la Unió Europea, però tot té la seva agenda. La diplomàcia europea respon amb l’ortodòxia tradicional, però estic convençut que no suportaran l’opinió pública europea. Finalment, això serà insostenible.
—Passi allò que passi el 21-D, com enfoqueu la pròxima legislatura?
—Primer cal que les forces lleials a la República guanyin aquestes eleccions.
—Superant el 50% dels vots?
—Si pot ser sí, però això no pot substituir en absolut el referèndum del primer d’octubre. Seria un error. De referèndum només n’hi ha un. El mandat del poble de Catalunya és clar, i l’objectiu és fer efectiva la proclamació de la República. Hem de recuperar el control de les institucions. No l’autogovern, que està més que mort. Les institucions per a fer efectiva la República. També cal incrementar les complicitats institucionals, mantenir el pols de la gent al carrer i desenvolupar tots els instruments necessaris per a tenir el control del territori. Costi el temps que costi. I així farem efectiva la República.
—Però dieu que l’amenaça de la violència guanya a curt termini.
—L’amenaça hi serà, i a curt termini haurem d’intentar de passar-hi per sobre democràticament. Hem de fer-ho amb vots, vots i vots. La voluntat de la gent, la mobilització al carrer, la capacitat de denúncia internacional i les decisions que ens ajudin a aconseguir-ho a mitjà termini i a llarg termini. No poden aturar la voluntat d’un poble. Ni tan sols el franquisme no ho va aconseguir. Probablement, cal fer més feina en aquest sentit i menys conferències de premsa. Som davant un estat repressor i els ciutadans han d’entendre que, malgrat els errors que puguem haver comès, han de fer confiança als partits que ens hem compromès a complir el mandat del poble de Catalunya amb tota la capacitat democràtica i a cercar les complicitats internacionals. I això no s’aconsegueix fent una conferència de premsa cada setmana.
—Rajoy va rebre pressions per a convocar les eleccions immediatament?
—N’estic absolutament convençut. Quan et permets el cost polític d’exercir violència física, de tenir representants públics a la presó pels seus ideals polítics, d’intervenir il·legalment una administració amb una interpretació absolutament fora del dret del 155 i de col·locar persones no votades pels ciutadans, té sentit ocupar el país i fer eleccions quan et convé. I això canvia amb la convocatòria d’unes eleccions immediates. Estic segur que hi ha hagut pressió internacional.
—Us consta la denúncia de Marta Rovira de les amenaces de violència de l’estat espanyol?
—Va ser així. Ens ho va explicar el president Puigdemont el dia 26 al matí durant la reunió de Junts pel Sí. No dubto de la paraula del president de la Generalitat. Probablement, en tinc prou amb la declaració de Felip VI el 3 d’octubre: en nom de la unitat d’Espanya va autoritzar qualsevol actuació a tots els nivells. Va ser una barra lliure. Des d’aquesta declaració fins a l’actuació del govern espanyol, ha causat que els elements més violents i feixistes de Catalunya hagin pogut manifestar-se i campar lliurement pels carrers. La permissivitat és absoluta. Quan veus que hi ha gent que aixeca el braç i porta banderes pre-constitucionals davant la policia espanyola i els agents somriuen, el missatge és molt clar. Hi ha impunitat.
—Compartiu la manera com va actuar el govern després de la declaració d’independència?
—Lògicament he de ser solidari amb el govern, però ens va sorprendre perquè Demòcrates no formàvem part de l’estat major. Hi ha tres condicions que ens semblen absolutament importants per a la implantació de la República que en aquell moment no es van complir. No teníem capacitat per a imposar un estat després del dia 27, però sí la capacitat que l’estat espanyol fes fallida en territori català. Necessitàvem aquestes tres condicions bàsiques: la resistència de la gent al carrer, que crec que la tenim; la capacitat de l’exercici de la seguretat pública a les ordres del president de la República, que no la teníem, i la capacitat financera de la República, que tampoc no la teníem. Us diria que si haguéssim tingut aquestes tres condicions la decisió hauria estat la resistència. Però el dia 26 ens vam assabentar que no es complirien, i per tant la decisió del govern fou la correcta.
—De qui és responsabilitat que només es complís una de les tres condicions?
—És col·lectiva. No m’agrada gaire entrar-hi… En aquests últims cent anys, el catalanisme polític ha estat molt autocrític. Crec que podríem haver fet les coes més bé, però deixeu-m’ho dir així, nosaltres som els bons. Som els demòcrates, som els que estem a favor de la llibertat. S’ha fet tot allò que es podia fer, i no vull fer cap crítica.
—Per què es va fer la declaració d’independència el dia 27, si el 26 us vau assabentar que dues condicions de les tres no es complien?
—Exercir el mandat del primer d’octubre no era interpretable. Tan sols és discutible com s’actua després. Una vegada has fet un referèndum, has retornat la cessió de sobirania que fa la ciutadania als ciutadans. Per tant, el resultat del primer d’octubre i la llei del referèndum no eren interpretables. L’obligació coherent era fer la proclamació. Era un mandat absolut del poble de Catalunya irrenunciable. Aquesta va ser la nostra idea, no si hi havia més o menys garanties de fer efectiva la República. En política, els compromisos es compleixen. No vam entendre els dubtes en aquell moment.
—Però el mateix 26 el president Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions.
—Inacceptable. Si el poble de Catalunya t’ha fet un mandat, tu l’has de complir. Aquesta és la base de la política i la democràcia. Si ara tens dubtes, no haguessis convocat el referèndum. Per això, alguns ens vam mantenir tan contundents i vam insistir que la proclamació s’havia de fer. I també hi ha la qüestió del reconeixement internacional. No podem pretendre que en un futur ens reconegui internacionalment si primer no ens hem reconegut nosaltres mateixos. El 27 vam fer un salt enorme, vam reconèixer que havíem exercit el dret d’autodeterminació. Això no ens ho pot treure ningú. L’efectivitat del control del territori vindrà amb el temps.
—La declaració es va fer ben feta? Amb una resolució que instava el govern a desenvolupar la llei de transitorietat?
—No té més importància, són tecnicismes. De fet, l’exercici de l’autodeterminació i el fet de reconèixer-nos com a República es va fer el primer d’octubre. És el moment en què la ciutadania expressa que volem ser una república. El Parlament de Catalunya tan sols n’havia de fer les formalitats. Jo defensava que no calia votar-ho, que no tenia cap sentit. Quin sentit tenia sotmetre a votació quelcom que ja havia votat el poble de Catalunya? El parlament només s’havia de fer seva la proclamació política d’allò que ja s’havia decidit en el referèndum. Crec que tots els mecanismes disponibles eren correctes.
—L’aliança electoral amb ERC és provisional?
—És excepcional. Demòcrates naixem trencant un partit que tenia vuitanta anys d’història amb l’objectiu de sumar forces per les eleccions del 27 de setembre i aconseguir un objectiu de país. Ens presentarem en solitari a les eleccions constituents. Fins que no hi hagi aquestes eleccions, la República encara no serà efectiva, i l’objectiu és fer un front comú. Anem amb Esquerra, Més i Avancem perquè els nostres afiliats van optar per una llista única i transversal o allò que s’hi assemblés més. La candidatura més semblant a una llista única i transversal és la que formem els quatre partits més independents, en el centre. A l’esquerra hi tenim la CUP, que és un sol partit amb independents, i a l’altra banda hi ha Junts per Catalunya.
—Núria de Gispert va dir que Demòcrates era la ‘CUP d’ordre’. Hi esteu d’acord?
—S’ho ha fet seu, però prové de les xarxes. Un partit no es defineix en funció d’un altre, però conceptualment no ens molesta. Si hom vol dir que hi ha una opció d’ordre, de centre, que no és d’esquerres i que és neta des del punt de vista del finançament, de l’acció política i de la lleialtat a la República, defineix Demòcrates.
—Duran i Lleida va dir que votaria el PSC. Us va sorprendre?
—Sí i no. No em sorprèn en el sentit que en Duran no s’ha amagat mai de defensar el projecte d’Espanya com un projecte comú de caràcter federal o confederal, i en això coincideix amb el PSC. Però sí que em sorprèn des del punt de vista ideològic. A Unió Democràtica no compartíem el model de relació amb l’estat, però sí que compartíem la visió d’un partit humanista, una aproximació ètica i moral a la política que crec que no permet de donar suport a un partit com el PSC, que ha permès el 155 i l’empresonament del govern legítim. Aquesta és la línia vermella ètica que crec que cap ex-membre d’Unió hauria d’haver traspassat mai. El PSC, ni que sigui per omissió, n’ha estat còmplice.
—Sembla que us retrobareu amb Ramon Espadaler al parlament.
—Faig la mateixa reflexió. Res a dir. És absolutament legítim que vagi a les llistes del PSC, l’única cosa que puc discutir és la línia vermella de donar suport a un partit que ha causat que hi hagués presos polítics. Es pot estar d’acord o no amb la independència, però en democràcia no es pot estar d’acord que hi hagi presos polítics.
—Sempre heu estat militant d’Unió. Com us vau sentir quan es va anunciar la dissolució del partit?
—Si sóc sincer, la meva sensació fou que només s’havien dissolt unes sigles. Els partits són les persones, no les sigles. Tot i que és evident que sap greu que desapareguin unes sigles amb vuitanta anys d’història. Crec que Demòcrates incorporem l’esperit de la Unió Democràtica del 1931. I tota la família Carrasco i Formiguera i els ex-membres d’Unió que van lluitar contra el franquisme són voluntaris fundadors de Demòcrates. La Unió que va desaparèixer no tenia res a veure amb la Unió del 1931.
