Antoni Castellà admet que la proximitat amb Carles Puigdemont ha estat clau perquè Demòcrates hagi fet el pas de confluir amb Junts per Catalunya. Quan fa una setmana del congrés de Calella, Castellà parla del futur del partit i del Consell de la República, del govern del qual és portaveu. En aquesta entrevista, feta dimecres al parlament, Castellà apunta que Puigdemont deixarà de presidir el Consell, advoca perquè se’n visibilitzi la independència dels partits i explica per què considera que Junts ara és l’eina per a intentar de recuperar una majoria independentista al parlament i el govern de la Generalitat. L’endemà de parlar amb Castellà, el govern del Consell va decidir de delegar en dues persones més, a banda de Toni Comín, la responsabilitat financera, tal com es va suggerir en l’auditoria externa.

—Per què heu fet ara la confluència de Demòcrates amb Junts?
—Demòcrates col·laborem amb Junts en diverses coalicions des del 2021 i, abans, amb Junts pel Sí. De fet, Demòcrates fa possible Junts pel Sí, hi aportem la nostra part per a desencallar les converses. Naixem com un partit que té en els seus objectius la unitat de l’independentisme. El debat que vam tenir era si continuàvem en coalició o fèiem aquesta proposta de confluència. I la resposta a “per què ara?” és la situació del país. Després de set anys de repressió, perdem la majoria independentista i les formacions, definitivament, estan trencades. La manera de recuperar la majoria independentista implica que Junts faci un salt endavant i es transformi en el pal de paller, que Junts s’assembli molt més a Junts pel Sí.

—Es pot assemblar molt a allò que era CiU. També cerqueu d’aplegar sobiranistes, gent que potser no és independentista. Ho veieu així?
—No. Quan nosaltres diem de ser el pal de paller, ens referim a la centralitat de l’independentisme a Catalunya, a tota aquella gent que va votar l’1-O i que continua pensant que aquesta és una opció vàlida, necessària i gairebé d’emergència. Quina és la gran diferència amb l’espai que representava CiU, del qual provinc i que respecto molt, des de totes les aportacions? Que no hauríem arribat a l’1-O sense aquell espai. CiU era l’espai catalanista on cabien independentistes –m’hi incloc. Junts ha de ser l’espai independentista on, en tot cas, hi caben catalanistes. Aquesta ha estat l’evolució del país. Per tant, és molt diferent.

—Unió es va trencar i vau fer Demòcrates. Vist en perspectiva, va ser un error liquidar CiU?
—Ni un error ni un avantatge. Els partits són instruments per a fer política. El que va passar a CiU, entre Convergència i Unió i dins d’Unió, va ser el debat de si fèiem un salt definitiu cap a defensar un estat per a Catalunya. Fins aquell moment, el catalanisme defensava de preservar la nació compartint un estat amb Espanya. I a partir del trencament del nou estatut, hi ha tota una part de la societat catalana que arriba a la conclusió que això és impossible. Dins d’Unió Democràtica, hi ha aquest debat i la conseqüència és que es funda Demòcrates. Convergència evoluciona cap al PDECat. Però, entre tots, fem la idea més potent que hi ha hagut dins l’independentisme històricament, que va ser Junts pel Sí. Junts pel Sí ens porta a l’1-O. Ara creiem que l’instrument per a avançar ha de ser Junts.

—A JxSí també hi havia ERC. Voleu fer una OPA a ERC o als seus votants?
—No, en absolut. L’objectiu és acabar la feina que vam començar l’1-O amb el màxim de gent possible. No em fa gens de gràcia això que passa a Esquerra. Ni me n’alegro, ni m’agrada. És un partit històric que hauria de ser fort. Esquerra pot ser el meu adversari en unes eleccions, però no serà mai l’enemic. És el meu company de viatge en l’objectiu de la independència. Si no retornem tots a l’una, no ens en sortirem. Espero que es recuperin d’aquest congrés.

—No voleu refer amb ERC i la CUP la unitat independentista per tornar-ho a intentar més endavant?
—No hi hem renunciat mai. Però l’objectiu principal és recuperar la majoria independentista al parlament. Si ho podem fer consorciadament, fantàstic. Si no, hem de ser l’eina útil per a la majoria de la ciutadania de Catalunya. Els vets que ens hem trobat aquests anys ara ja no poden ser excusa. Amb la situació que té l’independentisme, i el debat intern de cada partit, ens sentim amb força d’obrir fronteres, que aquesta sigui la gran formació de l’independentisme per a recuperar la majoria.

—De quins vets parleu?
—Dels trencaments, de la impossibilitat de fer un acord estratègic. Ho he viscut molt de primera mà i en molts àmbits. Els esforços del Consell de la República, del famós grup G6, sempre han estat encapçalats pel president Puigdemont. Puigdemont no ha amagat mai que una de les variables que ens van portar a l’èxit de l’1-O va ser que partits, societat civil i institucions anaven en la mateixa línia estratègica. No ha estat possible. No hi estic d’acord, però és legítim. Tant Esquerra com la CUP van avalar aquesta fórmula abans de l’1-O, i després van decidir sobiranament que no l’avalaven. No podem quedar-nos bloquejats davant d’això.

—Com penseu convèncer els abstencionistes que les darreres eleccions ja no van votar Carles Puigdemont?
—El de Junts ha estat un bon congrés. Normalment, els partits tanquen les ponències i diuen: aquesta és la meva proposta i te la vinc a explicar. A Junts farem un procés una mica diferent, que explica això d’obrir fronteres. Aquests mesos vinents, farem una tasca al territori amb entitats, societat civil organitzada i amb ciutadans individuals per a explicar la proposta i, a la vegada, escoltar quines són les coses que la majoria de l’independentisme opina que hem de fer diferent, i incorporar-les. Ha de ser una proposta activa, ha d’anar en una doble direcció.

—D’això, us n’encarregareu personalment?
—Jo hi participaré, però això, evidentment, és una feina molt gran i col·lectiva.

—Es farà a les seccions locals o en espais més transversals?
—En tota l’estructura de l’organització i cadascú des del seu àmbit: en els espais ideològics, passant per les comissions, l’àmbit municipal, o els diputats, que es poden entrevistar i fer xerrades i reunions. Voldrem anar més a casa de les entitats i les associacions que no que vinguin. Ha de ser un procés d’escolta activa.

—La confluència de Demòcrates amb Junts també s’explica per l’estreta relació que manteniu amb Puigdemont? Dit d’una altra manera: sense Puigdemont hauríeu fet aquest pas?
—No sabrem mai què hauria passat. Però no fujo d’estudi. El lideratge de Carles Puigdemont, i que ell continuï amb el compromís de liderar tota aquesta etapa, hi té molt a veure. Demòcrates neix com un partit amb l’objectiu principal d’assolir la independència del país. Tot és molt col·lectiu, però en aquests moments el lideratge sense escletxes que representa el que vam fer l’1-O crec que és, sens dubte, Puigdemont. Sempre hi ha moltes variables en una decisió, però aquesta és principal.

—De quina manera canviarà la visualització que pot fer la gent del lideratge de Puigdemont el fet que ara sigui president de Junts, tenint en compte que continua a l’exili i que no pot fer de cap de l’oposició al parlament?
—Ell ho ha explicat. No ve a exercir una presidència representativa, ve a exercir el lideratge de l’organització. Per tant, des del primer dia, com a màxim representant tant de l’executiva com de la permanent, i prenent les decisions estratègiques i polítiques en el dia a dia. S’implica en el dia a dia.

—No ho feia d’alguna manera, ja, encara que no fos el president del partit?
—No, no ho feia. En això ha respectat molt els rols de cadascú. Quan el president Puigdemont deixa la presidència de Junts, la deixa activament i passa a concentrar-se en el Consell de la República, per no barrejar coses. I com a president a l’exili, és evident que ha participat en la presa decisions, però estratègiques o de mitjà termini, no en el dia a dia.

—Però hi ha la sortida del govern, l’acord de Brussel·les…
—Això són decisions estratègiques, rellevants, diguem-ne decisions marc, que a més li corresponen com a president de l’exili, més enllà de Junts. Això ha estat així, però no en la gestió del dia a dia. Per tant, farà la missió, l’estratègia, la tàctica i els objectius.

—Confieu que l’aplicació de la llei d’amnistia li permeti de tornar al parlament durant aquesta legislatura catalana?
—Per això la vam fer. Espero que sí. El problema gravíssim respecte de la llei d’amnistia és que l’estament judicial està en rebel·lia absoluta. Això també ens permet de visualitzar davant Europa que l’estat espanyol no és un estat democràtic o no és un estat de dret. Probablement, ho és sempre que no siguis català i independentista. Els recursos ja s’han presentat i, encara que acabem a la justícia europea, estem convençuts que això passarà. Esperem que sigui com més aviat millor. La seva voluntat és exercir el lideratge polític en el territori. Perquè l’objectiu és recuperar una majoria independentista que estem convençuts que socialment hi és, però hi ha un divorci entre una part de l’electorat i la política, i hem de recuperar la confiança.

—I si aquest retorn no arriba, perquè no li apliquen la llei d’amnistia, o li obren una altra causa, perquè ja han passat moltes coses, teniu pla B?
—Han passat moltes coses, però continuarem essent coherents. Què vol dir ser coherents? No sabíem en absolut què passaria l’endemà de l’exili. I jo recordo preguntes amb mitjans en aquell moment: què passa si hi ha una extradició? La resposta sempre és tenir la raó. La llei de referèndum és legal en termes internacionals. Tenim dret i hem declarat la independència. Per tant, ens n’anem a l’exili per seguir la lluita. I la continuarem liderant des de la trinxera que sigui. Ara som en un escenari en què, finalment, hi ha una llei d’amnistia que s’ha de complir. Lluitarem fins que sigui una realitat. I si no passés, doncs continuaríem en la mateixa trinxera amb l’objectiu d’assolir-la i denunciar un estat que no respecta la democràcia. Crec que el currículum d’aquests set anys avala que ningú tirarà la tovallola.

—Junts ha optat per combinar la gestió del mentrestant amb l’horitzó de la independència. És una manera de dir que ara mateix la independència és inviable?
—No. És que la independència és un objectiu. Sempre hi ha hagut un intent de separar allò de “els problemes reals que afecten la gent” i la independència. I és exactament la mateixa cosa. Jo defenso un estat independent perquè vull que el model de recerca català es consolidi i doni rendiment als processos de creixement econòmic d’aquest país, perquè s’incrementi la qualitat del model d’escola catalana i perquè tinguem un sistema cultural que es preservi i sigui potent. I, sobretot, vull la independència perquè una llengua històrica, que és el nervi de la nació, sigui protegida. Tot el dia a dia té a veure amb l’objectiu final. Gestionar el poder d’una autonomia no és el mateix que fer autonomisme. Ho pots fer en clau de sobirania o en clau de gestoria i autonomisme, que és el que tenim en aquests moments. Tothom que s’ho creu de veritat entén que, si volem acabar la feina de l’octubre, hi ha una condició necessària, no suficient: recuperar el control de la majoria parlamentària i del govern de la Generalitat. Qui digui que es pot arribar a la independència al marge de les institucions i del parlament fa populisme o fa volar coloms.

—Després de l’aplicació del 155 i durant l’any 2018, es va difondre molt la idea que gestionar la Generalitat significava fer autonomisme.
—Hi ha una part de l’independentisme que cau en aquest parany. Hi ha una part d’aquest relat que forma part de la intel·ligència espanyola, que fa que impregni la idea que la Generalitat són les engrunes. És el somni de qualsevol nacionalista espanyol. Una institució del segle XIV, un dels parlaments més antics d’Europa, que dóna sentit institucionalment a la nació, ara resultarà que hi ha catalans que consideren que no serveix per a res? Aquest era el discurs de Ciudadanos. Em sorprèn que algunes formacions petites coincideixin absolutament amb el discurs de Ciutadanos o de Vox en aquest menysteniment de les institucions catalanes.

—Què més creieu que cal? La mobilització al carrer? I com es recupera tot això tenint en compte que potser l’independentisme ha tocat fons?
—Ha tocat fons el nivell de confiança entre la ciutadania independentista i les formacions polítiques, i l’hem de recuperar. L’independentisme, crec que no. A més, una cosa és mirar la conjuntura i una altra és el cicle històric. Jo vinc de l’independentisme dels anys vuitanta. Érem molt poca gent. En aquest moment, l’independentisme és una majoria social en aquest país i, en el cicle històric del catalanisme polític, en termes generals, és molt potent. Està molt demostrada la fórmula d’èxit: va ser el Primer d’Octubre. L’estat espanyol va fer fallida en territori català. Per tant, és una estratègia en la qual es coordini molt bé una majoria parlamentària, que et dóna l’autoritat democràtica, el poder de les institucions de la Generalitat, la societat civil organitzada en termes de la mobilització de la ciutadania, la capacitat de tenir més vincles internacionals i buscar el moment d’un desbordament democràtic que no pot ser mai replicat, perquè dependrà de la conjuntura, de la història… Aquests dies, hi ha hagut sovint un debat: via negociada o via unilateral. Són dues cares de la mateixa moneda. És impossible negociar res si no tens a la faixa l’instrument d’una via unilateral. I la via unilateral per si mateixa no té sentit, ha de tenir un objectiu. Ara, per primera vegada, l’estat espanyol s’asseu fora, amb un verificador, per parlar del conflicte. En aquesta última ponència, a Junts ho hem deixat clar: fem-ho, i això no té un temps il·limitat. Si és impossible arribar a acords, que per primera vegada estaran verificats, legítimament podem prendre la decisió que sigui.

—Dieu que no serà il·limitat, però no l’heu acotat. Serà mentre hi hagi avenços? I quin és el pròxim que espereu? El concert econòmic?
—Cal que hi hagi avenços, els avaluarem a cada moment, però han de ser importants en termes de sobirania. Ho marca molt bé l’acord de Brussel·les. Som molt conscients que és molt complex i transcendent que l’estat espanyol reconegui el resultat del dia 1 o que el substitueixi per un referèndum. Però si hi ha voluntat d’avançar, hem de veure coses de gruix, com el concert econòmic, la protecció definitiva del català… Avenços pels quals pren sentit que siguem independentistes. Han de ser sobre la preservació nacional del país.

—Com van les converses amb el PSOE sobre el sostre de despesa?
—Intentem de ser molt discrets, i ens ha funcionat bé fins ara. S’han de moure més, això sí que ho puc dir. Quan anunciem alguna cosa serà perquè haurà passat, o no i, per tant, ja quedarà trencat. De vegades es confonen les coses. La qüestió que hi ha sobre la taula és permetre de debatre uns pressupostos o no, i no pas els pressupostos en si. I això ens situa en una contradicció enorme amb el president Illa, que encara no ha donat explicacions de per què no està d’acord amb disposar de 2.000 milions d’euros més per als ciutadans de Catalunya. Perquè nosaltres som a l’oposició i qui ho gestionarà serà el govern de la Generalitat. Ni tan sols li hem demanat que se’n surti amb la negociació. Ja la fem nosaltres. És el govern de la Generalitat més dependent de la història.

—Si supereu el desacord amb el sostre de despesa, la condició per a donar suport al pressupost serà el concert econòmic?
—Ho veurem a cada moment. Però no hem vingut a apuntalar un govern espanyol ni a salvar Espanya. Aquest és el problema dels espanyols i del govern espanyol. Utilitzem les institucions espanyoles per mirar de treure’n benefici en clau de la ciutadania catalana. Aquest és el marc mental.

—La fundació de Demòcrates serà la de referència de Junts. Preveieu que Laura Borràs en sigui nomenada patrona i que els patrons l’elegeixin presidenta?
—Aquesta és la proposta que va fer el president Puigdemont, com a candidata més idònia, i jo, com a portaveu de Demòcrates, també considero que és el perfil més adient. Ella ha expressat la voluntat de dedicar-se en aquesta etapa a àmbits de pensament. Això porta un procés. Ara no som en el qui, que probablement no hauria de ser un problema, sinó en el què. És una fundació privada i els seus patrons han de decidir quina part dels estatuts reformen perquè es converteixi en la fundació de pensament de Junts. Després, això ho ha d’aprovar el protectorat de la Generalitat. No hi ha d’haver cap problema si les coses es fan bé i, a partir d’aquí, entrarem en l’etapa d’ampliar els patrons. Parlo de la presidenta Borràs i altres patrons que hi puguem incorporar. Respecto la sobirania dels patrons i és una decisió que no em correspon a mi, sinó al patronat.

—Que li executin la pena d’inhabilitació pot fer perillar que sigui patrona de la fundació?
—En aquests moments, la sentència té un recurs en contra pendent de resoldre’s. Que no ens donin la raó de res és el que fa normalment l’estat espanyol quan utilitza la justícia com a braç polític. I seria una mostra més que som en un procés de repressió. Si, malauradament, passa això, ja prendrem les decisions que corresponguin.

—Si creieu que la millor eina per a assolir la independència ara és Junts, vol dir que el Consell de la República ha deixat de ser-ho?
—No, és la mateixa eina que era. El Consell de la República és un instrument més, la part institucional que manté el valor de l’1-O. Recordem que neix per un acord del Parlament de Catalunya per a donar continuïtat al govern de la Generalitat una vegada s’havia aplicat el 155. La missió del Consell és preservar el referèndum de l’1-O i establir les estratègies perquè es faci efectiu. És una missió que continua vigent, i ara la reflexió que hem de fer és de canvi de lideratges i de canvis de membres del consell de govern, i intentar col·laborar molt més amb la resta d’organitzacions de la societat civil. Això ja ho havíem encetat l’Onze de Setembre, el primer que s’organitza unitàriament amb la resta d’entitats del moviment independentista. Les persones no podem condicionar el què, que continua essent vigent.

—Quan parleu de canviar els lideratges, parleu de Puigdemont o d’altres membres del govern del Consell?
—El lideratge té a veure amb Carles Puigdemont i amb més membres del govern. Hem d’intentar tant com sigui possible que el Consell de la República actuï independentment dels partits. Ho ha fet sempre. Però, en política, les coses no només han de ser sinó que ho han de semblar. Ara encetem un procés de reflexió interna perquè això que ha estat així, a més, ho sembli.

—És a dir, hi ha d’haver un altre president del Consell de la República que no sigui Puigdemont?
—Haurem de veure de quina manera ordenada es fa, però probablement serà així. El president Puigdemont no es desvincularà mai del Consell de la República, però si va deixar la presidència de Junts únicament per presidir el Consell i ara retorna a la presidència de Junts, probablement haurem de veure quin relleu hi pot haver en la presidència del Consell de la República.

—I després d’això, procurareu que sigui realment un paraigua transversal de l’independentisme?
—No hem perdut mai aquest capteniment. Hi treballem. La decisió que vam prendre és que, si no era el paraigua de tot l’independentisme, com a mínim, que sí que ho fos en col·laboració amb la societat civil organitzada. Aquesta col·laboració és estable i de no fa tant. Aquest full de ruta l’hem d’acabar de consolidar.

—Es va fer pública l’auditoria del Consell que indicava com a possible irregularitat comptable 15.000 euros de despeses de Toni Comín. S’han comès, aquestes irregularitats?
—Tenim un debat pendent, hi ha d’haver una reunió del govern per a analitzar-ho. L’únic que he vist és el que es va filtrar a la premsa sobre un document, que algú diu que és un esborrany. Però, sigui com sigui, hi ha una part del document que és molt explícit, en què l’auditor diu que hi ha una sèrie de despeses i reclama a qui les ha fetes que les justifiqui. I el vice-president Comín ha dit que no tenia cap problema a aportar-ne les justificacions, i aquí tancaríem el tema. Hem d’acabar de fer-ne l’anàlisi i la valoració.

—També hi ha un deute de 58.000 euros. Hi ha d’haver canvis en la gestió?
—Haurem d’analitzar-ho, però em consta que el Consell té unes finances prou equilibrades. Crec que no és tant això com el fet que hem de repensar la gestió del Consell d’acord amb la nova realitat, que és que el Parlament de Catalunya no té majoria independentista i hi ha un govern que pot ser fins i tot hostil a l’independentisme. Això requereix que el Consell faci una reflexió sobre com pot ajudar tant com pugui per revertir-ho, amb un debat intern i probablement canvis en la dinàmica, que és nova.

—I vós, voleu continuar com a membre del govern del Consell?
—El fet de continuar dins el govern, o no, també és decisió del president, ja sigui de l’actual o del que vingui. El meu compromís amb el Consell hi ha estat sempre. Continuaré essent registrat del Consell, i estaré content el dia que pugui anunciar que me’n dono de baixa, quan aquest país sigui un estat independent.