Antoni Bulbena: “Les persones amb ansietat tenen un cervell per a sobreviure, de guerra”

La paraula “ansietat” ha entrat de ple en el nostre vocabulari habitual, però sabem què és de debò? Com ens afecta? Com podem saber si tenim la malaltia? Sabíeu que la té un 15% de la societat, i que és una de les que més es tarden a diagnosticar? En general, es tarda entre deu anys i quinze. El primer problema és que el pacient pensa que no cal anar a cal metge; el troba normal, el patiment. Un altre fet poc conegut és que les persones ansioses no es transformen en ansioses, sinó que hi ha factor genètic. Tots tenen en comú unes característiques físiques, com ara la laxitud. Parlem de tot plegat amb el doctor Antoni Bulbena, coordinador de la Unitat d’Ansietat de l’Hospital del Mar i cap emèrit de docència i recerca del Servei de Psiquiatria.

—“Tinc ansietat” s’ha convertit en una frase habitual. Però realment sabem què és l’ansietat o ho desconeixem força?
—Es desconeix força, i de fet, moltes vegades des del punt de vista tècnic no està ben diagnosticat. La malaltia de l’ansietat afecta al voltant del 15% de la població. Encara que l’ansietat com a tal és un factor que forma part de la nostra existència. Té molts noms, com ara “estrès”, però és en definitiva el nostre sistema de relació amb les alarmes exteriors. Quan hi ha una situació que ens afecta, que ens estreny o quan tenim davant un esdeveniment amb una exigència adaptativa, es posa en marxa aquest sistema. En definitiva, fa que responguem amb més intensitat i generalment així arreglem el problema. Què passa? Que a vegades, el que ens fa l’estímul és massa fort i no podem encarar-ho, o bé acabem tenint una resposta exagerada. Aquest acostuma a ser un problema habitual de les persones amb ansietat, que, davant d’un estímul, que no ha de ser molt gran –pot ser una notícia irrellevant–, ja no pot dormir. És a dir, que estímuls que per a altres no serien rellevants, per a ell ho és. Pensa que a algunes persones els molestarà i serà un problema que algú mengi un xiclet o unes patates o obri i tanqui tota l’estona un bolígraf. Davant d’això perceben i reaccionen massa, i després se senten malament.

—Per tant, podríem dir que ser ansiós no és necessàriament una cosa dolenta?
—No, tenir ansietat és normal, però tenir un trastorn d’ansietat ja no. Passa que hi ha molta gent que es pensa que ser patidor és normal. I, és clar, hi ha vegades que aquest patiment és molt intens. En aquest punt val la pena de tractar-ho. Ara sí, l’ansietat com a mecanisme d’adaptació és normal. Encara diré més: persones que no tenen ansietat són més vulnerables. No ho semblen, però no capten els estímuls que els poden posar en perill.

—Dieu que els ansiosos mouen el món.
—Sí. Nosaltres fa molts anys que ho estudiem, i hem creat un model. Vam trobar un marcador físic. Sabem que les persones més flexibles són els més neguitosos.

—És a dir, què hi ha unes característiques físiques comunes?
—Sí, són més sensibles, noten més les olors, els sorolls… Són ultrasensibles. Però també tenen unes altres característiques: són molt bons guerrers. En moments de gran batalla, són immillorables. Abans estan malament, tenen molta anticipació, però durant el problema són els millors. El mapa general seria que són persones sensibles, bons guerrers i patidors. I s’ha de tenir en compte una altra variable: rendeixen més bé. Ho veig cada any amb els nostres estudiants, aquells que puntuen més alt en ansietat són excel·lents. Ara, sempre pateixen. Però aconsegueixen arribar a llocs on la resta no arriba. Tenen més resiliència i persistència. Estan més atents. El problema és que no poden parar. Però, si tenen una mica de talent, arribaran a llocs que altres no poden arribar.

—I quan passa a ser un problema o una patologia?
—La patologia és un trastorn que té veure amb la relació amb l’entorn. És patològic quan l’estímul no justifica la resposta, no és proporcionat. Si reacciones bruscament al fet que hi ha que algú menjant xiclet al teu costat, o bé a una olor, vol dir que el teu sistema exagera. Per tant, és un problema quan allò que passa és molt petit en relació amb el malestar que origina. Després, s’ha de tenir en compte que la resposta és molt incòmoda per a la persona. Fa que s’ho passi malament, hi ha un malestar subjectiu intens. No oblidem que la por i l’angoixa, que són part d’això, són de les sensacions més intenses que té l’ésser humà, i són molt manaires. La por mana molt. I finalment, també s’ha de tenir en compte el grau de descol·locament que et causa. Per exemple, si penses que hi haurà molta gent al carrer i decideixes no sortir més. Això et limita, és un problema de fòbies. Al final et desfà la vida. Pensa que tinc pacients que viuen fora de Barcelona, i no poden venir a la ciutat per a la visita. Això vol dir que la malaltia els afecta la llibertat de moviment. A més, moltes vegades, el qui pateix ansietat no considera que allò que li passa sigui motiu per a anar a cal metge.

—No?
—A la consulta ens arriba gent que ha patit durant molts anys. Recordo una dona, en un poble de l’Empordà, que m’explicava que la gent es pensava que era molt sociable. Em va dir que en realitat ella odiava tothom del poble, i que si no l’anaven a buscar era incapaç de sortir de casa. Per tant, se les enginyava per sortir sempre acompanyada.

—És una malaltia que tarda a ser diagnosticada?
—A casa nostra, hi ha una demora d’uns deu o quinze anys. Els hipocondríacs, o els qui tenen pors o inseguretats, ho amaguen. No ho expliquen, els fa vergonya. O no saben ben bé què explicar. Quan un té una depressió, sembla que hi ha un argument. Per exemple, se li ha mort el gos. Però quan no saps què passa tot és diferent. L’angoixa no té paraules. Si tens una tristesa, pots plorar, pots explicar, però quan tens angoixa vols és fugir. Et vols amagar. La part de parlar no es posa en marxa, és al revés. Es posa en marxa un sistema que et diu que t’has d’escapar; per tant, no estàs per parlar.

—En conseqüència, l’ansietat no és allò que ens ensenyen als films. No és només que et falta aire?
—Aquest pot ser un símptoma. Ara, això també pot anar acompanyat d’un gran ensurt, de palpitacions, de sudoració… Quan tens la sensació de perdre de control, és un atac de pànic. Però si la falta d’aire és un símptoma, i això agafa de tal manera que tens la impressió que ets pots morir, que et tornes boig o que és a punt de passar una cosa molt greu… És una sensació molt desagradable. Que, per cert, allà on et passi, per exemple en una habitació com aquesta, el cos fa com una mena d’escànner i et costa molt de tornar-hi. Si algú té un atac de pànic al metro, li costarà molt tornar-hi. Per molt que sembli absurd el seu cos li diu que no hi pot tornar a entrar. La part més animal ha après, sense preguntar-ho, que allò és un estímul greu. Ho ha fet de manera equivocada, però ell ho té clar.

—Quan s’ha d’anar a cal metge? Com dèieu moltes vegades, és el mateix malalt que pensa que ell ho controla i no cal fer-se visitar per un metge?
—Quan el malestar subjectiu és molt intens, quan veus que et comença a afectar. Per exemple, quan en una reunió et quedes bloquejat, o no hi vas, o mires de no parlar… Per tant, a part de jutjar si l’estímul és proporcionat o no, cal mirar si t’està afectant a la vida. Això és un motiu suficient per a consultar. Pensa que és la malaltia mental més freqüent de totes. No n’hi ha cap que arribi al 20% de la població. La pateixen més dones que homes, però és la més freqüent. L’ansietat és la malaltia més vella del món.

—Dèieu que les dones pateixen més d’ansietat. Se’n sap el motiu?
—No, la raó exacta no la sabem. Però hi ha moltes teories. Sí que sabem que quan la dona queda embarassada l’estructura cerebral li canvia per sempre. Ja no és la mateixa mai més. Per tant, deu ser que té un cervell més preparat per a estar pendent d’alguna cosa. A mi em sembla que la dona té més capacitat mental perquè el cervell humà ja té previst que queda segrestada per ser mare. Però, és clar, ha de quedar cervell per a altres coses, per això crec que en general la dona té més potència. Aquesta atenció i sensibilitat és ideal per a cuidar els infants. Només cal mirar una mare amb nens petits; està pendent de coses que nosaltres no ens podem ni imaginar. És una esclavitud agradable. Es poden queixar, però ningú no abdica d’això. Aquesta atenció més forta i ràpida, o aquesta actuació preventiva, per a una mare és molt important. Evidentment, l’home també té aquests mecanismes, però segurament no tan marcats. A més, la sensibilitat en la dona sempre és més alta, ho demostren els estudis que hem fet.

—També hi ha diferències entre viure al camp o la ciutat?
—He estudiat molt temes relacionats amb la meteorologia. Els ansiosos noten més el temps, la natura. Però, és clar, si no es dediquen a cuidar plantes o no fan de pescadors és molt difícil d’agafar el ritme de la naturalesa. Hi ha gent que té una adaptació al medi natural més directa; a la ciutat això no passa. Tenim molts avantatges, però és més difícil d’adaptar-se a l’entorn. Per tant, el temps i l’espai del món rural facilita una adaptació molt més ecològica que una ciutat. Però és la mateixa diferència entre llegir un llibre, que pots tocar i olorar, i llegir en una pantalla.

—Ara que parlàveu del temps, és veritat que el fet que no plogui també afecta la gent que té ansietat?
—És clar, passa poques vegades que tenim una situació de sequera com l’actual, i tenim poques dades. Però, sabem que quan plou la cosa millora. Els dies abans de ploure són dolents, sobretot a la tardor. Però quan plou, els atacs de pànic baixen a la meitat. La gent amb ansietat té una percepció meteorològica molt més intensa.

—Cada vegada hi ha més gent que pateix d’ansietat?
—No, com a societat no. Però quan hi ha amenaces reals, com ara amb la covid-19, hi ha un augment de casos. És lògic, hi ha una amenaça real, i per tant hi ha incertesa i restriccions. Són elements que fan aflorar molt més les manifestacions d’ansietat. Però també, de mica en mica, hem anat generant maneres d’afrontar-ho.

—Les xarxes socials són negatives per als ansiosos?
—Això és important. Les xarxes socials han desenvolupat un llenguatge molt immediat i molt ràpid. I com més ràpid i immediat és el llenguatge, més risc hi ha que sigui primitiu, i no pensat. L’angoixa, precisament, no és un tema de pensar, és una cosa que et surt, una reacció. I, per tant, això ha generat una tendència a fer llenguatges ràpids i més primitius, que és allà on viu l’ansietat. Seria millor que la comunicació social et permetés de pensar més. Lamentablement, molt sovint, les xarxes socials es queden més amb el titular d’alerta que no amb el contingut de coneixement.

—Per tant, és millor conversar amb un amic presencialment que no per WhatsApp?
—Sí perquè el WhatsApp, i tot allò que sigui pim-pam, és un lloc ideal per al plantejament dels mecanismes primitius. I allà tothom pot tenir una emprenyada, una reacció. En canvi, com més pensat, la persona més signa allò que diu. Això també passa en la política, i és molt desagradable de veure. És trist de veure gent que té tanta responsabilitat com gasta tant de temps en baralles i esquitxant-se, en lloc de mostrar una millor versió de l’ésser humà.

—Abans dèieu que costava molt que els qui tenen ansietat vinguin a demanar ajuda al metge. També costa que acceptin de prendre fàrmacs?
—Sí, és molt habitual. De fet, el qui té ansietat sempre té molta prevenció a prendre medicaments. Ahir parlava amb una persona que m’ha costat tres sessions per a convèncer-la que prengués medicaments. Per a ella, era com un fracàs. Però això ho fa la por. Hi ha professionals que a vegades diuen que el medicament ha de ser l’última opció. No hi estic d’acord, això és ignorància. És al contrari, de vegades és important que el medicament no tardi gaire, perquè com més dura la por més seqüeles té. Però com dèiem, quan el metge recepta la medicació, moltes vegades el pacient troba qualsevol argument per a no prendre-se-la. Així i tot, no és que el pacient no ho vulgui, és que té por. És important que el metge entengui que no és que ho rebutgi, és que li fa por de prendre el medicament, i se li fa molt difícil. La dificultat a prendre el medicament és un símptoma més. No és una resistència adreçada a la medicina. S’ha d’esperar que pugui assumir-ho, i acompanyar-lo.

—Com cal acompanyar-lo i convèncer-lo?
—Mira, en el cas de la dona de qui parlava abans, vaig esperar un parell de sessions, que m’agafés més confiança, per proposar-li-ho. I quan va arribar el moment, li vaig explicar molt a poc a poc com ho havia de fer. També és important ser molt proper. Els meus pacients tenen tots el meu telèfon. I la primera setmana m’han de dir com estan. El tractament de la por és la presència. Si algú té por però té algú al costat, la por baixa. No pots deixar la por en mans d’una pastilla. Cal que la persona que l’acompanyi hi sigui. Li pots dir coses senzilles com: “Qualsevol dubte que tingueu, m’envieu un missatge.”

—Per tant, entenc que la pastilla tampoc no fa màgia?
—Quan és una malaltia, l’eficàcia del medicament és altíssima. Perquè són mecanismes que es tanquen. Per exemple, si tota l’estona anticipes, pateixes, penses què pot passar, al final estàs en guerra constantment. El pacient viu defensant-se, i el plaer desapareix. Tot això no ho ha triat, li passa. Amb la medicació pot aconseguir que aquesta hegemonia del sentinella no sigui tan gran, recupera una mica la capacitat de relativitzar. La guerra i l’angoixa són absolutes, no hi ha matisos. Els qui tenen ansietat viuen amb el cervell de sobreviure. La gràcia d’aquest tractament és que redueix aquesta intensitat de símptomes. Cal deixar clar que parlem d’una malaltia. No són reaccions. Aquest 15% de la població té això genèticament. Amb la medicació, recuperen més llibertat de triar. Però sí, l’angoixa és una malaltia molt física, i a la vegada mental. Per tant, només tractar-la amb pastilles seria un error. Perquè el fet important és que la persona que té aquesta capacitat que dèiem abans recuperi el criteri i la llibertat.

—Dèieu que costa cap a deu anys a tenir el diagnòstic. Entenc que en part és culpa dels malalts, però dins el sistema sanitari es fa tot correctament o encara costa de trobar-los el circuit adient? Quan algú té ansietat i va a un CAP l’atenen prou de pressa?
—Hi ha gent que pateix molt i que no aconseguim arribar-hi. És gent que ja té una recança d’anar a veure un metge, i si es troba amb una negativa això creix. Clarament, l’ansietat és la malaltia mental que més es tarda a diagnosticar. Hi ha estudis que comparen diversos països com ara els Estats Units i Europa. Si ho analitzem, veiem que hi ha una demora en el diagnòstic a la Xina, Mèxic o aquí. Encara s’ha de fer molta pedagogia. Cal que identifiquem això quan és tractable. Fa poc una senyora encara em deia que el seu marit li diu que això ho solucionaria amb un parell de bufetades. I no pot ser, perquè quan estàs així no ets lliure. Demanar un esforç a algú que està al límit és molt delicat, perquè la probabilitat que fracassi és més alta.

—Als qui coneixem gent amb ansietat, què ens recomanaríeu? Com les hem d’acompanyar? Moltes vegades diem frases que poden fer més mal, com ara: “No dona, no passa res.”
—Aquest no passa res no hi ajuda, perquè en realitat passa alguna cosa. Aquest exemple que heu posat és molt adient, ho diem moltíssim, i no hi ajuda. Quan un està bé i té un marge de llibertat suficient, la frase pot ser un estímul. Però quan hi ha una restricció de llibertats, com passa amb els que tenen ansietat, tot sovint crees una ficció que no passa res però a ells sí que els passa. Per tant, la resposta de la teva pregunta és: si hi ha ansietat, cal detectar-la i mirar si cal tractar-la. I si és així, acompanyar-la perquè vagi a una consulta. Però no cal tractar-lo com si fos una debilitat, sinó com que alguna cosa del sistema funciona malament. És com si tinguessis un cotxe en què l’alarma es dispara tot el dia. És difícil de circular pel carrer si et va sonant l’alarma tot el dia. Això no és tan aparatós com la sirena d’un cotxe, però, en canvi, és així. Ara, és clar, a vegades no ens adonem que la persona està així. Com deia abans, hi ha molt infradiagnòstic. Per tant, si al teu voltant hi ha algú que creus que en pateix, cal acompanyar-la a una consulta, i amb algú que hi entengui. Aquí, per exemple, tenim una unitat dedicada a l’ansietat de fa anys. Hi tenim psiquiatres, psicòlegs i infermers. No sempre és una qüestió medicamentosa, ni psicològica. Cal una mica de valoració de què s’ha de fer. S’ha de fer un tractament a mida i, afortunadament, el podem fer, perquè sabem que el cos de les persones amb ansietat tenen unes característiques físiques, els tendons, els budells, la sensibilitat del cor… Tenen un cos una mica especial. També és molt important d’entendre què és la por i com s’ha de tractar. I s’ha d’entendre que la recuperació no és tan sols que es redueixin els símptomes, sinó que realment recuperis la vida que t’ha limitat l’ansietat. I això requereix una mica d’intimitat. Per això és bo que et tracti algú que hi entengui una mica, perquè és un joc difícil i incòmode.

—Si tens por, també tens por de dir que tens por.
—Exacte.