Antonella Lattanzi: ‘A Itàlia vivim dins una novel·la negra’

L’Institut Italià de Cultura de Barcelona és un dels pocs llocs tranquils de la ciutat. Entre els arbres i a la fresca, Antonella Lattanzi es recupera del trasbals de dimarts, quan va volar amb tres hores de retard, un fet molt perjudicial per a una campanya de promoció literària en aquest mes de retorn després de les vacances –com ens agrada a tots plegats de dir-ne rentrée, com si aquí fóssim francesos i la cultura fos quelcom realment important que marca la tornada a la rutina. Tot i que fa calor (sembla que enguany l’estiu s’allargui com la presència horrible de les mosques pesades d’aquest mes de setembre), no té res a veure amb la Roma asfixiant que Lattanzi fa servir d’escenari d’Una història negra, publicada per la Campana amb traducció d’Anna Casassas. Guionista de cinema, assagista, col·laboradora de premsa i novel·lista, Lattanzi ens ofereix una novel·la negra diferent, una bona mostra que, de les perifèries estant i en llengües romàniques, es fa una literatura d’altíssima qualitat. Aquesta és una de les característiques de la seva novel·la: que no renuncia a l’estil ni a les ganes d’explicar una bona història. I, és clar, el panorama negre que es viu a Itàlia també apareix a la conversa, i qui sap si en alguna obra posterior.

—Heu optat per escriure una novel·la negra, però que a la vegada té molta ambició literària…
—Volia explicar una història que, a través d’un episodi de novel·la negra, pogués tractar d’alguna cosa que cada un dels lectors té a dins. Sciascia, Scerbanenco o Simenon són autors inabastables per a mi, però tots tres empraren el gènere negre com a excusa per parlar i explicar la condició humana. Per a mi és molt important l’estil en una novel·la, és tan protagonista com els seus personatges, però no oblidem mai que la novel·la ha d’explicar una història i jo veia clar que volia que hi hagués tensió fins al final.

—Cal destacar el joc de múltiples focalitzacions, els canvis de punt de vista… Opteu per un lector participatiu, cosa no gaire habitual en aquestes novel·les. Com us han acollit els escriptors de giallo, un gènere que té molta tradició a Itàlia?
—Tothom m’ha acollit molt bé, tant la crítica com el públic, i espero que aquesta novel·la serveixi de conciliació entre una història negra en què el lector ha de fer una part de la investigació juntament amb els personatges i un estil sempre al servei de la història i mai per sobre.

—A la primera part del llibre hi ha una anàlisi estructural de la violència masclista i de les conseqüències que té: pobresa per a la dona quan en surt viva, sotmetiment… És quasi un enfocament de tesi, però en canvi és només un dels temes del llibre…
—És que ha de ser un dels temes possibles del llibre i prou. No crec en les novel·les que s’enfronten a un sol tema, crec que l’escriptor ha d’explicar una història i hi ha molts arguments possibles que travessen aquesta història principal. I tots han de sortir, formen part de la vida. M’interessava explicar una història d’un personatge que es veia com a bo, que a la meitat sembla dolent i que al final són els lectors els que han de decidir què és. També trobo important que la trama atrapi el lector i l’arrossegui dins la història. És cert que hi ha una reflexió sobre el maltractament, però també és una història d’amor, sobre la família i una novel·la negra, no únicament de violència contra les dones. Jo volia explicar l’ambigüitat de l’ésser humà.

—Hi trobem un tema clàssic de la literatura italiana, la dicotomia entre Roma i el sud, i una Roma molt particular…
—Hi és, encara que la Roma que jo explico és molt diferent de la turística, és una Roma flagel·lada per la calor ofegadora, pels coloms i per la brutícia. És una ciutat que canvia i es transforma en el curs de la història. Volia explicar els personatges. Alguns són dels sud, però sobretot volia una història que pogués passar en qualsevol temps i a qualsevol lloc. I és cert que quan ets en un lloc i ets feliç el lloc et sembla bonic i si estàs trist et sembla lleig. Jo em vaig preguntar què passaria si un grup de persones passés un moment molt fosc en una ciutat, si hi hauria una osmosi entre el lloc i les persones. Per a mi els animals, els objectes, la ciutat i el temps són també personatges que expliquen la història.

—En aquest sentit, un dels animals fastigosos que surten habitualment a les novel·les negres, sobretot al voltant dels cadàvers, són les rates. Les heu canviades pels gavians, en principi molt més bonics, però realment escruixidors en el vostre relat…
—Respon a una història personal. Quan em vaig traslladar de Bari a Roma trobava a faltar molt la mar i l’enyorava. De fet, encara l’enyoro. Quan veia els gavians pensava que la mar era prop i a la primera novel·la tenien un valor positiu, però quan vaig escriure Una història negra vivia al centre de Roma, en una casa molt llòbrega i m’hi estava sola escrivint. Roma últimament és molt bruta i els gavians havien arribat al centre, on menjaven escombraries i són molt bruts i lletjos. Quan estava tancada a casa i sentia que s’agitaven pensava que no volien que acabés el llibre i es van transformar en uns animals mitològics que finalment he vençut, no m’han pogut tombar, he pogut acabar la novel·la.

—També hi ha una joc d’enganys contínuament, entre tots els personatges, que sembla un homenatge als clàssics. Quines són les vostres influències de literatura negra?
—Ja he esmentat abans Simenon i Sciascia. També m’interessen molt James Ellroy i Don Winslow i, és clar, Scerbanenco. Tots aquests autors demostren que no hi ha diferències i que no podem parlar d’alta literatura sense tenir-los en compte. Per a mi és tan important la trama com el llenguatge, i per a ells també.

—Em sorprèn que no hi hagi cap dona…
—Ups, és veritat. La Fred Vargas.

—Si la novel·la negra és la gran novel·la social dels nostres temps, com diuen els entesos, què ens espera de la Itàlia actual amb l’arribada de Salvini?
—A Itàlia vivim dins una novel·la negra. Tenim racisme, rebuig als immigrants, no s’accepten els homosexuals, la violència torna a ser un problema potent i molt seriós… I això els intel·lectuals ho hauríem d’explicar.

—I què hi haurien de fer els escriptors?
—Els escriptors hauríem d’explicar una historia local convertint-la en universal.

—En el llibre també sou molt crítica amb els mitjans de comunicació…
—De vegades, i no sempre, es fa una divisió maniquea entre víctimes i botxins i és fàcil de posar etiquetes: ‘monstre’, ‘mare coratge’ o ‘dona fatal’. És clar que hi ha excepcions, però moltes vegades segueixes un judici i els mitjans donen notícies tallades a cop de matxet, bipolaritzades, sense esperar que se sàpiga la veritat, i això pot destruir la vida d’una persona.

—Els italians són la primera comunitat estrangera a Barcelona. Molts fugiren del país amb l’arribada al poder de Berlusconi i amb l’allargament del seu mandat. Pot passar una cosa similar, ara?
—Si continuem així, sí. Les polítiques de racisme i neofeixisme que retrobem a Itàlia fan molta por. Alguns es quedaran en el camp de batalla per lluitar-hi contra i alguns altres fugiran. Jo no puc jutjar el comportament de la gent, però sí que puc afirmar que la situació és molt complexa i que ha empitjorat molt aquests darrers temps.

—Us hauríeu pensat mai que vindríeu a Barcelona i que a l’estat espanyol hi hauria presos polítics?
—No. Sempre havia pensat que la història avançava. Ingènuament, pensava que tot allò que havíem conquerit no es posaria mai en dubte i que els drets sempre augmentarien: el dret a l’avortament, al reconeixement dels homosexuals, contra el racisme… Creia que això seria per sempre, igual que el dret de defensar les idees polítiques i la democràcia. Però hem après que no, que vivim una regressió dels nostres drets fonamentals. I hauríem de veure com ho podem fer perquè els horrors que omplen els llibres d’història no es repeteixin.