Antón Losada: “La batalla Casado-Ayuso l’ha guanyada Feijóo”

La defenestració de Pablo Casado ja és un fet i l’únic dubte és si aguantarà com a president del PP fins al congrés extraordinari o dimitirà abans. Totes les mirades de la política espanyola es dirigeixen cap Alberto Núñez Feijóo. El president gallec farà el pas de presentar-se com a president del partit si els barons li ho demanen i veu el camí encatifat. Aquest serial encara pot tenir molts desenllaços, però ara per ara Núñez Feijóo és el principal candidat a suplir Casado. Per conèixer millor la seva figura conversem amb el periodista i analista polític gallec Antón Losada.

—En aquesta batalla, ha perdut Casado o ha guanyat Ayuso?
—Ha guanyat Feijóo. Casado ha perdut, això sembla, i Ayuso, busqués aquest final o no, en surt tocada. Dins d’un partit, quan dos es barallen, sempre hi ha retrets a ambdues bandes, per molt que el relat mediàtic sigui clarament favorable a Ayuso. Una altra cosa és el que pensi la gent dins el partit. Molta gent en responsabilitzarà Casado, però també n’hi haurà que en responsabilitzarà Díaz Ayuso.

—Si García Egea hagués dimitit abans, Casado hauria aconseguit calmar les aigües entre els barons o ja no hi havia res a fer?
—No hauria calmat Ayuso, això segur, perquè ella no anava darrere de García Egea. Des del primer minut u anava darrere Casado. La pregunta seria fins a quin punt els barons i dirigents del partit s’haurien posicionat de la manera que ho han fet. La caiguda de Teodoro García Egea hauria facilitat que molts es mantinguessin distants, o que almenys es mantinguessin neutrals. Però és un futurible, no sabem realment què hauria passat. Sí que sé segur que Ayuso no hauria parat.

—Però després ha deixat caure que segurament no es presentaria al congrés. Amb quina finalitat va declarar la guerra tan obertament?
—Pura especulació, però el trajecte final d’Ayuso mai no ha estat la Puerta del Sol. Sobretot des del 4 de març. I per al seu entorn tampoc. Jo crec que allò que va començar com una disputa pel control del partit a Madrid s’ha anat ampliant. Entremig, hi ha hagut conflictes personals, conflictes de poder i, també, conflictes estratègics sobre quin discurs ha de fer el PP per a competir millor. Jo crec que una part del partit, la més propera a Ayuso, fa temps que va concloure que Pablo Casado no era l’opció per a guanyar les eleccions generals i que calia buscar un altre candidat. Ara cal veure si a aquesta part del PP que estava convençuda que amb Pablo Casado no n’hi havia prou li val Feijóo. O si Feijóo és simplement un pas intermedi a l’opció de debò.

—Aquesta situació beneficia Vox en termes d’arribar a la Moncloa?
—És bona des del moment que tens el teu competidor tocat, despistat i ocupat amb altres coses. Això pot significar que en algun moment hi hagi transferència de vots del PP a Vox: jo esperaria, per veure si va així. Però des de la perspectiva de sumar i esdevenir una opció per a derrotar Pedro Sánchez i el govern de coalició en les eleccions generals, no és bo de tot.

—I per al PSOE?
—Tot dependrà de la manera com ho acabi resolent el PP. Evidentment, ara per ara, és bo per a tothom tret del PP. Però això no vol dir que sigui el final del partit. Dependrà com ho resolguin, com sigui el congrés, qui en surti guanyador…

—Aquest podria ser Feijóo.
—A Feijóo se li ha obert una oportunitat, en la pugna Casado i Ayuso, i l’ha aprofitada. Aquest és un dels seus mèrits com a polític. Si alguna cosa ha sabut fer Feijóo en la seva vida és aprofitar les oportunitats.

—Quin perfil de polític és?
—És un polític pragmàtic. Ha sabut construir-se la imatge de bon gestor, tot i que això és molt discutible. De fet, jo no ho crec, però és la percepció que tenen d’ell, especialment arran de la pandèmia, en què sí que ha demostrat una gran capacitat de gestió que fins aleshores no havia demostrat. Sobretot, perquè ell ve del món de la sanitat. Va començar la carrera política com a secretari general del Servei Gallec de Salut (SERGAS) amb Romay Beccaría, que durant molts anys va ser als governs de Fraga. És un home que sap aprofitar les oportunitats. Això que fa ara em recorda el que va passar a Galícia quan va caure Pepe Cuíña, que era el dofí de Fraga, per una qüestió d’uns impermeables que havia comprat el seu fill per a la neteja del chapapote de les ries. I a ell, que aleshores ja era a Madrid com a director general de Correus, el van portar a Galícia com a gran esperança. Va fent el mateix camí, però al revés. Va venir des de Madrid a Galícia per salvar el PP gallec, i ara va de Galícia a Madrid per salvar el PP. És com tancar un cercle.

—Segurament és més “marianista” que no pas “casadista”.
—Molt més. Ell sempre va ser un dels suports més ferms de Rajoy. Sempre. Fins ara, i durant molt temps, en això s’assembla molt a Rajoy, ha sabut aprofitar que els seus adversaris, no sé molt bé per què, tendeixen a menystenir-lo i a considerar-lo un paio gris i sense perfil. Intueixo que a hores d’ara pocs cometran aquest error. Però és un error que l’ha permès de créixer molt en política. Considerar-lo un buròcrata, gris, sense atractiu. Ell n’ha tret molt avantatge, d’això. Amb el temps, ha anat consolidant un carisma i un atractiu. I comunica bé, en això ha millorat molt.

—Per què no va fer el pas quan se’n va anar Rajoy?
—Perquè fas el pas si tens la certesa que guanyaràs, si no, no. I aleshores hi havia moltes possibilitats de perdre, sobretot quan Casado va oficialitzar la seva candidatura. Perquè allò no era competir contra dos, sinó contra tres: Soraya Sáenz de Santamaria, María Dolores de Cospedal i Pablo Casado. Si ara fa el pas, que ja ho veurem, és amb la condició que ha posat: li ho han de demanar. Si no li ho demanen, no es presentarà de candidat. I segona condició: li han de garantir que no hi haurà més candidats, almenys que no siguin rellevants. Caldrà veure si es donen totes dues condicions. Jo també ho faria. Anar a Madrid a la trituradora de carn i aguantar el que has d’aguantar quan ets líder del PP a Galícia, i ni tan sols tenir la garantia de si seràs el president, el líder i el candidat? No, home, no.

—A Galícia ha aconseguit que Vox no aixequi el cap i no hi tingui cap diputat. Feijóo pot tallar la fuga de vots del PP a Vox a escala estatal, o no és una fórmula exportable?
—Dependrà molt de les condicions en què Feijóo assumeixi el lideratge. Si l’assumeix d’una manera pacífica amb tot el partit darrere i ofereix als seus votants potencials allò que Casado va deixar d’oferir amb el temps, que és el convenciment que pot guanyar a Pedro Sánchez, llavors tindrà possibilitats. Tots els votants, o si més no la majoria, voten en funció de qui pot guanyar. Si Feijóo aconsegueix de traslladar i mantenir la imatge de guanyador, tindrà moltes possibilitats. No d’eliminar Vox, perquè Vox es quedarà, però sí de mantenir-lo durant un temps com a segona força a la dreta. Ara, tornar a somiar amb el PP com el gran partit de la dreta amb majoria absoluta, això seria demanar a Feijóo un miracle.

—I això, ho pot aconseguir amb un discurs que no s’equipari al de Vox, que és el que ha cercat Casado moltes vegades?
—Ja ho ha aconseguit a Galícia. Si li ha funcionat aquí, per què no li pot funcionar a la resta de l’estat? Què penseu, que els gallecs entenem les coses de manera diferent?

—Però cada territori té les seves peculiaritats sociològiques. Per això no és igual el PP de Catalunya que el de Castella, ni el de Galícia és igual que el d’Andalusia.
—Sí, però el votant del PP de Madrid el que vol és guanyar. I si veu una opció guanyadora amb Feijóo, votarà Feijóo. Ja es va veure en la manifestació de diumenge. Veuen Casado com un perdedor. Si Feijóo manté aquesta imatge de guanyador i que pot derrotar Sánchez, molts votants reconsideraran el vot a Vox. Fins ara, molts votants pensaven que si el PP no podia guanyar, votarien com a mínim algú que donés canya. Aquest és l’argument principal del creixement de Vox. Ara, si veuen que n’hi ha un que pot guanyar, tornaran al PP. Aquest és el gran desafiament de Feijóo, no crec que necessiti una gran batalla ideològica. Perquè en això Feijóo ja ha demostrat que té solvència. L’han provat d’espantar amb el tema de l’idioma, dient-li que és amic dels immigrants, que aquí imposa un apartheid lingüístic, i no ha fet cap pas enrere.

—I no el veieu abonant-se a l’atac de la llengua o la immersió per guanyar vots?
—Suposo que ell no començarà a dir coses que siguin contradictòries amb les quatre legislatures que fa que governa a Galícia i amb una política lingüística molt clara. Si cau en aquesta contradicció, seria un error. Ja s’ho farà.

—Quina ha estat la política lingüística de Feijóo?
—Va utilitzar el tema de la llengua per fer mal al tripartit, un discurs molt del PP de Madrid. Però quan va arribar a la presidència, es va adonar que governar era molt més complicat i que bona part dels seus electors no l’havien votat per a això. I va retornar al model de Fraga, a l’anomenat bilingüisme harmònic. És a dir, mantenir un equilibri entre les dues llengües, mantenir les polítiques de promoció i simbòliques de defensa del gallec, mantenir la llei de normalització lingüística i no canviar-la substancialment… Feijóo va intentar de retornar el PP a la posició central que havia assolit Fraga, donant un contingut de normalització lingüística legislativa i de presa de decisions, però deixant flexibilitat perquè al carrer cadascú fes el que volgués.

—Hi ha una fotografia que el persegueix, que és la que es va fer amb el narcotraficant Marcial Dorado. En un congrés pot significar un entrebanc, o ja ha esdevingut anecdòtica?
—No és pas anecdòtica, òbviament. Però això ja va sortir en una campanya de les autonòmiques, ho van utilitzar, Feijóo va fer control de danys i li va sortir bé, perquè li va fer menys mal del que li hauria pogut fer. És una història passada. Si no hi ha més dades, més informació… Que aquestes fotografies tornaran a sortir? Segur. Que li faran mal? Segur. Que aquest dany és manejable? També, segur.

—Sou professor de Ciència Política a la Universitat de Santiago de Compostel·la. Com llegiu el posicionament aferrissat que alguns mitjans han pres aquests darrers dies?
—La majoria dels mitjans de dretes no han fet periodisme, han fet activisme. Que em sembla molt bé, però que no en diguin periodisme. És premsa de partit, de facció. S’han traspassat totes les fronteres, també per part de gent que fa anys que acusa els qui no pensen com ells de no fer periodisme. Hem vist periodisme de facció.