Antón Losada: ‘És evident que Rivera ha quedat en fora de joc’

Antón Losada (Xove, Galícia, 1966) és un periodista, advocat, escriptor i politòleg gallec. És una veu habitual als mitjans de comunicació espanyols, i també en alguns de catalans, on analitza la política espanyola. Expert en la figura de l’ex-president espanyol Mariano Rajoy, Losada reconeix que l’ha sorprès la seva decisió d’abandonar la política i creu que Alberto Núñez Feijóo li succeirà al capdavant del PP.

Parlem del nou escenari, amb la presidència de Pedro Sánchez, de la influència de José María Aznar, del relleu de Rajoy al PP, de la situació d’Albert Rivera i Ciutadans i del conflicte entre Catalunya i Espanya. Losada proposa que la constitució espanyola es reformi i que reconegui que Catalunya és una nació.

—Heu escrit que amb la retirada de Rajoy heu quedat vidu. Us ha sorprès?
—La veritat és que estava convençut que continuaria. La seva sortida del poder és més l’alineació d’una sèrie de variables que ell difícilment podia controlar que no pas el resultat d’errors de la seva estratègia o d’un error molt greu en l’acció de govern. Considerava que, coneixent el seu caràcter i el seu temperament, faria tant com fos per no sortir així del poder i de la vida pública després d’una trajectòria de més de quaranta anys. I un altre element: crec que si ell hagués dit al PP que volia refer-se a les urnes i resoldre aquesta situació tornant a guanyar les eleccions, estic completament convençut que el partit no hauria tingut cap més remei que acceptar-ho. Crec que van passar dues coses. Una, que ell va notar que, tot i que el partit no li hauria impedit de repetir, la majoria de la gent amb qui devia parlar va dir-li que la millor sortida era plegar. I crec que també va adonar-se que podia perdre les eleccions, que li podia sortir malament. Ha optat per anar-se’n en el moment en què pot dir allò que agrada als afeccionats al futbol com ell: ‘Em prenen als despatxos allò que no m’han pogut prendre al camp.’ És l’excusa que dóna.

—La sortida de Rajoy ha provocat una guerra interna al PP?
—No em sembla que hi hagi cap guerra interna. Veig els candidats movent-se i provant forces, mirant quines possibilitats tenen. Deu haver-hi moltes converses que no escoltem, reunions que no veiem… Encara no hi ha una guerra interna al Partit Popular. Hi veig tempteig, observació… però encara no han començat les hostilitats. Veurem què passa aquestes setmanes. I dubto molt que hi hagi una guerra interna. Hi ha la voluntat perquè es faci una llista única i crec que acabarà passant això.

—Creieu que el candidat únic serà el president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo?
—Crec que és el més ben situat. Compleix dues o tres condicions fonamentals. La primera, guanya eleccions. El PP gallec és una màquina de guanyar eleccions. Segona, és un tall amb el passat. Ell sí que pot dir que no hi era, que no tenia posicions de responsabilitat i que no té res a veure amb la corrupció. I la tercera, fonamental al PP per a ser candidat, és un home de partit. És un home del PP, que ha fet tota la seva vida al partit. Ha estat lleial i fidel al partit.

—Rajoy no influirà en la designació de Feijóo?
—No. N’estic absolutament convençut, d’això. Per dues raons. Primera, perquè veu o intueix que hi ha un consens bastant clar dins el partit sobre qui ha de ser el successor, i segurament li deu semblar raonable no contradir-ho de cap manera ni manifestar-se d’una manera que li pugui originar una situació incòmoda. I segona, crec que ha triat de sortir de la política i del PP marcant la diferència amb el seu antecessor. Crec que un dels seus grans objectius ara mateix és que tothom pugui dir que Rajoy no s’assemblava gens a José María Aznar. Tinc la sensació que Rajoy té la percepció que paga errors i responsabilitats que no són del tot seves. Va tenir aquesta sensació quan va perdre les eleccions la primera vegada amb Zapatero, que l’electorat li havia clavat una puntada de peu que anava dirigida a Aznar, i no a ell. I té la mateixa sensació ara, quan la corrupció ha estat un dels detonants de la seva sortida de la Moncloa. Li poden dir que quan van passar els fets de la Gürtel era un alt càrrec del PP, però no n’era el líder.

—Dèieu que Feijóo trenca amb el passat del PP, però era amic del narcotraficant Marcial Dorado. Fins a quin punt el pot perjudicar, això?
—Sens dubte, el perjudicarà. No és una trobada casual, no és una fotografia casual d’un cap de setmana. Feijóo té un àlbum de fotografies que demostren que la seva relació va durar diversos anys; a més, quan Marcial Dorado va deixar de ser un contrabandista de tabac per a convertir-se clarament en un dels motors de l’entrada de droga a Galícia, un dels caps. Evidentment, això tindrà un cost polític i d’imatge, clarament és un dels grans handicaps que té. Però tinc la sensació que en el seu càlcul i experiència es veu capaç d’assumir aquest cost i que no el perjudiqui electoralment. Tenim l’experiència gallega. L’electorat tenia un coneixement ampli de l’existència de la fotografia de Feijóo amb Dorado i ell va renovar la majoria absoluta.

—Eren amics quan Dorado era un dels caps del narcotràfic a Galícia?
—Sí, tenien molta relació. Compartien dies d’estiu, dies de tardor i festes de Nadal. Durant dos anys o tres, pel cap baix.

—I van trencar quan va sortir a la llum qui era realment Dorado?
—No exactament. Encara va tardar temps a ser detingut, jutjat i condemnat. La relació de Feijóo i Dorado es va construir en uns anys en què no hi havia una percepció social gaire clara sobre el fet que els contrabandistes de tabac s’havien passat al contraban de drogues. Va haver-hi uns anys en què encara van poder jugar amb l’ambigüitat, la confusió… El contraban de tabac no suscita el mateix rebuig social que el de droga, sobretot a mitjan anys noranta. Quan la societat gallega en pren consciència, es talla la relació entre ells dos.

—Parlàveu d’Aznar. La setmana passada va fer una crida a reconstruir el centre-dreta espanyol. Creieu que vol tornar?
—No sé si vol tornar, però li serà molt difícil. Fa pocs dies La Sexta va publicar un baròmetre que preguntava als militants del PP si preferien Rajoy o Aznar. Sis de cada deu deien que preferien Rajoy, i només un Aznar. Crec que Aznar fa temps que va perdre el sentit de la realitat del que és el PP i la dreta espanyola. Ho va dir molt bé Alfonso Alonso, un dels candidats que va descartar-se tot sol: ha d’actualitzar-se. Aznar no té influència real en l’espai electoral del centre-dreta, és molt més virtual i mediàtica que no pas real.

—Heu comentat avui mateix en una tertúlia que Pedro Sánchez té sort.
—És inqüestionable. Pedro Sánchez s’enganyaria si pensés que ha arribat a la Moncloa gràcies a una gran estratègia i a la seva habilitat política. Sens dubte, hi ha hagut estratègia i ha sabut jugar les seves cartes, però hi ha hagut un element fonamental, ha tingut molta sort. L’atzar és un component de la política i de la vida, i n’ha tingut. La teoria que pot explicar millor això que ha passat a la política espanyola d’ençà de la moció de censura és la teoria del caos. Una papallona bat les ales a Califòrnia i causa un tsunami a Tòquio. Albert Rivera fa una conferència de premsa donant la legislatura per acabada i Pedro Sánchez acaba essent el president del govern espanyol.

—Rivera ha quedat fora de joc?
—És evident. Les primeres enquestes ens diuen que hi ha dos grans perjudicats de la moció de censura, Ciutadans i Podem. És aviat per a veure-ho, però les enquestes comencen a indicar que Ciutadans ja no beu amb tanta facilitat del PSOE i que els votants del PP han fet el camí de tornada a casa. I Podem té un problema força semblant. Hauran de reconstruir clarament el seu discurs davant un govern que ja no és del PP i davant el PSOE, que ja no és a l’oposició i que governa en minoria.

—Quina viabilitat té aquest govern de Sánchez?
—Hi ha una majoria parlamentària que s’ha manifestat aquesta legislatura que va aconseguir votar coses tan importants com la revocació o la revisió de la reforma laboral. I el PP havia hagut de recórrer a l’ús clarament abusiu i fraudulent del vet al poder legislatiu per a paralitzar aquestes decisions, perquè es convertissin en lleis o resolucions del congrés. Majoria, n’hi ha. Hi ha 180 vots que han donat suport a Pedro Sánchez. Se li ha de reconèixer que no ha enganyat ningú. Va dir que volia fer un govern d’inspiració socialista, tot sol, i governar abans de convocar eleccions. Crec que aquest govern té una posició difícil i extremadament complicada, però hi ha un espai d’acord i de col·laboració parlamentària que li pot servir per a aplicar decisions importants que marquin clarament una diferència amb el govern de Rajoy durant la resta de la legislatura.

—Aquesta majoria no és viable sense els partits independentistes. Sánchez haurà de fer alguna cosa més que gests per obtenir el suport d’ERC i del PDECat.
—Això depèn també de quina sigui l’estratègia dels partits catalans. Efectivament, el PSOE ha de decidir fins on està disposat a arribar i quanta de l’enorme pressió política i mediàtica que li caurà a sobre està disposat a suportar. Tinc la sensació que entre els partits catalans hi ha visions diferents sobre què cal fer i actituds diferents sobre fins on s’ha d’arribar en el procés de diàleg i negociació amb el PSOE. Totes les opcions són obertes. Pot no passar res, que no es mogui ningú i tot acabi en una ficció. Però tampoc no descarto que es pugui avançar i aconseguir resultats. Hem d’esperar i veure com evolucionen les posicions de tots els jugadors. Això no és tan solament un problema del govern de Sánchez. També ho és per a les relacions entre ERC i el PDECat, que sabem que és tensa, amb diferències de visió. És un problema també per al nou govern de la Generalitat i el president Torra. I també per a Carles Puigdemont, perquè la seva estratègia no inclou la cerca d’una situació més relaxada, sinó que sempre ha defensat que la manera d’aconseguir resultats és tesar la situació. Hi ha molts actors en joc i pot passar qualsevol cosa.

—Quina sortida hi veieu, en el conflicte entre Espanya i Catalunya?
—Només hi veig una sortida, la del compromís. Quan hi ha una minoria majoritària que vol exercir el dret de ser reconeguda com a nació, una altra part molt important de la població que no vol que l’exercici d’aquest dret impliqui la independència, sinó una revisió de la relació entre Catalunya i Espanya, i una altra part que vol que quedi clar que són i continuaran essent sempre espanyols… quan cap part no té prou força per a imposar democràticament i legítimament les seves posicions i objectius, només hi ha la sortida del compromís i la negociació. En algun moment hauran d’asseure’s a negociar una sortida política que ha de ser referendada a les urnes. Si em demnaneu quina ha de ser la solució, jo crec que un nou procés constituent que inclogui pactar una constitució en què sigui garantida l’aspiració majoritària del poble de Catalunya: el reconeixement que Catalunya és una nació.

—Les majories actuals, amb el PP i Ciutadans encallats, no fan pensar en aquesta sortida.
—Aquesta sortida sempre és complicada. Al cap i a la fi, vivim en un estat que, tot i que no ho ha aconseguit, s’ha construït sobre la idea d’aixafar les identitats nacionals. No oblidem que l’estat espanyol és l’intent de construcció sobre una ficció històrica: un estat nació anomenat Espanya. En tot cas, seria Castella. Espanya és més un producte de l’estat que no pas l’estat una conseqüència de la nació. Aquesta tensió no és fàcil de resoldre. Em semblava molt difícil que la democràcia arribés el 1978 i que s’aprovés la constitució amb una dreta que venia directament de l’autoritarisme. Al final la realitat s’acaba imposant i trobant el seu camí.

—I si Catalunya refusés aquesta reforma constitucional?
—Això em sembla molt improbable. Perquè aquesta reforma tingués viabilitat hi haurien de participar els principals partits polítics catalans i els seus representants. Seria absurd d’intentar un procés de reforma sense aquests actors. Aquesta participació raonablement es traduiria en el suport de la ciutadania a la reforma.

—El reconeixement del dret d’autodeterminació és el punt bàsic de l’independentisme en una negociació. Si el PP, el PSOE i Ciutadans no l’accepten, difícilment hi haurà cap reforma.
—Això és el punt de partida de qualsevol negociació. Els partits nacionalistes catalans volen el dret d’autodeterminació i els altres diuen que aquest dret no existeix. És l’arrencada del procés de negociació. Caldrà cercar espais d’entesa i compromís. No dono gaire importància al fet que ara no estiguin d’acord. Una vegada s’asseguin, es podrà començar a negociar.