Antimpàtics (2): treball de camp

Per celebrar que ens hem deslliurat de pantalles gegants (moltes gràcies, azzurri!), avui us propinaré la segona part de la sèrie Antimpàtics o ‘Per què els del manifest cuiner tenen raó’.

Un cop per setmana freqüento un entorn laboral on es belluguen una quarantena de persones. Des del punt de vista de la llengua, aproximadament la meitat són catalanoparlants, una quarta part castellans i un altre quart castellanocatalanoparlants, segons la definició encunyada per un servidor a El bilingüisme mata: ‘Castellans nascuts a Catalunya que, havent après generalment en edat infantil o primerenca la llengua catalana, la parlen a nivell nadiu (o Llengua1), de manera que, tot i ser presos sovint per catalanoparlants, tenen el castellà com a llengua emocional (o d’identificació, en l’argot sociolingüístic)’. Del total dels grups primer i tercer, només una altra persona i jo no canviem de llengua en les converses amb els del grup segon, mentre que els altres apliquen de forma sistemàtica la norma de convergència, és a dir, parlen en castellà amb els castellans. Dit en llenguatge modern, es mostren empàtics. Els resultats de tanta empatia, estadísticament parlant, són que actualment només un dels castellanoparlants (llatinoamericà) ha après la llengua del país (però deu haver estat a fora, perquè allà tothom se li adreça en la seva llengua materna).

Això en el retrat actual. Si faig un repàs diacrònic, és a dir, al llarg de les més de dues dècades que fa que freqüento aquest lloc, recordo una altra persona que tampoc canviava (malauradament es va jubilar l’any passat) i dos casos més d’aprenentatge de la llengua, d’un total aproximat d’un centenar i mig de subjectes (és un tipus d’entorn laboral força canviant). Pel que fa a mi, en tot aquest temps ningú m’ha retret mai aquesta actitud insòlita (de la mateixa manera que jo no he retret mai a ningú el contrari, és a dir, que només parlés en castellà), actitud que tanmateix només ha aconseguit que tres persones es llancessin a intentar expressar-se en català (només una se n’ha acabat sortint).

Finalment, l’últim punt d’interès és veure en quin idioma es comuniquen els del tercer grup, els catalanocastellanoparlants. L’observació indica que no hi ha una norma comuna i que la tria de codi depèn del grau d’identificació: com més catalanitzat més usa la llengua catalana i viceversa. Això sí, no es donen converses bilingües, sinó que un dels dos (o més) parlants arrossega l’altre (o altres) cap al seu codi. El diàleg bilingüe, aquesta meravella de la convivència-lingüística-sense-problemes que tant els agrada brandar als addictes a la Coja, és una raresa (de fet, en el cas que ens ocupa es limita a les meves converses i les de l’altra persona esmentada amb els no catalanoparlants, un percentatge que no deu arribar ni al zero coma poc per cent).

Aquest paisatge és real, i segur que equiparable a moltíssims casos que coneixeu personalment o de referències. De fet és el paisatge habitual en entorns laborals d’una certa qualificació (estudis superiors obligatoris), on predominen els catalanoparlants i els castellans que han après la llengua (ho explica molt bé Joan Pujolar): a mesura que s’ascendeix en la piràmide social augmenta el percentatge d’aprenentatge i ús del català. En aquest sentit, l’ingrés a la universitat és un moment clau de canvi (*). La conclusió que se’n desprèn és que ni l’empatia ni la falta d’empatia influeixen gaire en l’aprenentatge de la llengua.

Per què aprenen català, doncs, els fills de la immigració? (i aquí em refereixo als que després el fan servir, és a dir, als que esdevenen castellanocatalanoparlants, no als que només el practiquen el dia de l’enquesta). Una: perquè resideixen en ambients rurals o ciutats petites on l’escola i l’entorn són majoritàriament catalanoparlants; i dues: perquè en algun moment de la seva vida (torno a Pujolar) perceben que els serà útil per progressar socialment (i, per tant, econòmicament). Els estudis sobre això també recullen altres causes, amb menor incidència estadística, per a l’adquisició de la L2, però la ‘simpatia i comprensió que els autòctons han demostrat cap a la meva persona i situació’ no figura entre les més destacades. Diria, i això ja és collita pròpia, que la facultat de comprendre les emocions i els sentiments per un procés d’identificació amb l’individu o grup amb el qual es relaciona no empeny gaire gent a fer l’esforç notable d’aprendre un idioma, ans més aviat al contrari: a aprofitar-ho per no fer-lo. El pedagog americà John Holt deia que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol, i que si no vol no aprèn. L’immigrant que arriba a Catalunya (o el que hi neix en un entorn on el català és quasi invisible) no ha d’aprendre la llengua per necessitat, com sí que li passa al que arriba a Alemanya o a Xile, i per tant, igual que els alumnes de Holt, només ho farà per voluntat. I la millor prova d’això la trobem en l’entorn descrit: gairebé tots els del segon grup, els monolingües castellans, són gent arribada en edat adulta d’Espanya o de Llatinoamèrica. Per tant, no són fills de l’emigració sinó l’emigració mateixa. I a pesar dels estudis superiors (que teòricament suggeririen més facilitat per incorporar idiomes), llevat de l’excepció ja esmentada, no aprenen la llengua. No els cal. I ja veiem que la simple voluntat, en general, no els motiva prou.

Qui es pensi que aquells famosos nosequantsmil vots que necessitem els aconseguirem fent-nos els simpàtics és que no coneix la condició humana. Uns quants potser sí, perquè de gent n’hi ha de moltes menes, però no gaires més.

L’empatia ja existia. Es diu submissió.

[*A mesura que l’entorn laboral es va fent menys qualificat baixa el percentatge de castellanocatalanoparlants i augmenta el de monolingües castellans, tal com explica Pujolar: en un supermercat o una empresa de transports, els empleats d’origen estranger encara tenen menys contacte amb la llengua catalana. Quin miracle farà que la vulguin aprendre, i, si s’acomplís, que la poguessin practicar?].