Antimpàtics

Dels milions de caràcters que s’han escrit o perbocat sobre el manifest dels trons (si els voleu comptar, aquí n’hi trobareu molts), em quedo amb els 140 de la piulada d’en José Rodríguez (@trinitro): ‘Los de koiné estarán en la parra por las formas, pero hay un “buenismo-idolatrismo” con el tema del castellano en la indy que da miedo.’

La facció nosaltres-també-estem-pel-català-però-som-persones-educades ha acusat la prosa cuinesca de falta d’empatia. I això és imperdonable, perquè si alguna cosa no pot faltar a la motxilla del bon ciutadà del segle XXI és empatia. Bé, i solidaritat, i respecte pel medi (i per l’ambient), i sostenibilitat, i apoderament, i sinergia. I, posats a demanar, una mica de desdoblament de gènere també, va. Jo, que empatitzo molt amb els diccionaris, he corregut al meu preferit (l’etimològic) i he descobert, astorat, que empatia és un d’aquells mots amb una característica rara: no té família. És un mot compost pel prefix ‘en-‘ i el sufix ‘–patia’, del grec ‘pathos’ (‘sofriment, malaltia’). La literatura psicològica li ha regalat modernament l’adjectiu empàtic/a, però aquí s’acaba la parentela. El verb ‘empatitzar’ encara és a la cua del TERMCAT esperant tanda: la Neolosfera només el té documentat des del 2010.

Tanmateix, com que no puc basar una teoria en les sospites que em desperta un terme tan solitari (una mica antisocial, no?), torno a la idea expressada per en @trinitro. Perquè hi coincideixo plenament. I no som els únics, recordo haver-ho llegit ja en un article dels de la llista que us he enllaçat (però vés-lo a trobar, ara): que els indígenes, a més de ser els campions del món de solidaritat amb totes les causes perdudes, també hem de ser els més empàtics amb els nostres connacionals que encara no han fet de la nostra la llengua llur. Però es veu que no tenim dret a esperar/pretendre/somiar reciprocitat.

Tinc la sensació que hi ha una mica, només una mica, eh?, de malentès en això que entenem per immigració (o com putes es digui avui a aquestes hores, perquè la correcció política crema etapes i mots que és un ‘contento’). Els de la facció esmentada (i ja no diguem els de segons quins diaris ‘pijoprogres’, que es veu que camí de les seves cases ‘uppers’ tenen taaaaaant de contacte amb la plebs de centre comercial i costellada a les Planes) ens retreuen als de l’independentisme identitari (per cert, un mot que també és a la llista d’espera) que continuem veient l’immigrant espanyol com si acabés de baixar del ‘borreguero’, mentre a nosaltres ens sembla que ells l’han convertit en una versió santcolomenca del capità Enciam. És allò de l’efecte Palestina: com més llunyans més simpàtics els trobes.

Amb el debat sobre la població de llengua materna castellana (ep, o altres de l’estat: gallec, asturià, lleonès, aragonès…), ens ha passat igual com amb la immersió: que ho hem convertit en un tabú. Com més ignora el tema l’opinaire, amb més rotunditat el defensa. De fet, la immigració espanyola arribada durant el franquisme (aquests ja mítics tres milions de persones que no paren d’expressar-se en català sense mesura ni aturador) s’ha convertit en l’últim tabú del país. Com si patíssim una mena de fossilització postcandeliana col·lectiva. La sociologia de final de segle ens ha ensenyat que els processos d’integració/adaptació nacionals són múltiples i travessen diverses fases, de manera que, si ens hi posàvem, en els ‘altres catalans’ hi podríem diferenciar nombroses variants i estadis. Començant per mi mateix, de segon cognom manifestament nyego, i continuant per l’esmentat José Rodríguez. Però no ho fem. En nom de la sacrosanta convivència i la manca de conflicte (Déu nos en guard!), ocultem l’existència de significatives capes d’aquella emigració que viuen d’esquena al fet català, si no bel·licosament en contra. Tant l’anticatalanisme de base identitària (‘¡Yo soy eppaño, eppañó, eppañó!’) com internacional-proletària (‘El catalanisme és cosa de burgesos explotadors’) expliquen l’augment del vot a Ciudadanos, però públicament silenciem que això tingui traducció en el comportament lingüístic. Oficialment, la ciutadania castellanoparlant en bloc està encantada amb el bilingüisme, i sembla que això ja ha de ser suficient per garantir-los l’empatia dels qui han estat bilingüitzats a la força (i de debò, no a títol d’enquesta).

Si volem començar a il·luminar una mica l’última zona fosca d’aquest pacte de convivència signat als vuitantes en desigualtat de condicions, podríem començar traslladant la pregunta a l’altra banda: fins a quin punt ha empatitzat amb el país aquest 25% de residents que no n’ha après la llengua? I l’altre 30% que no la té per llengua habitual? O capgirem-la: com volem que hi empatitzin si nosaltres mateixos els posem les condicions perquè no calgui? I de la nova emigració què? Voleu que en parlem? Com ens pensem que empatitzaran amb la cultura i la nació catalana si el 94% (ho heu llegit bé: el 94%) s’hi relaciona en castellà? Què us penseu que passarà al nou estat si la legalitat continua permetent el monolingüisme en castellà?

Com que la qüestió és peluda, una bona manera d’acostar-s’hi és esforçar-se a veure la realitat de més a prop. No pas filtrada pel prisma del bonisme o de la mala consciència. Per exemple, de la mà de qui la coneix:  Hyperlink. L’autor no és especialista en lingüística, però s’interessa pel tema i s’escarrassa a fugir dels llocs comuns. I, a diferència de tant de columnista cul-llogat, quan parla d’emigració no toca d’oïda.

(PD: Servidor es guanya les garrofes escrivint. Mentre redacto això, la Gene publica l’informe sobre els hàbits de lectura. Res de nou: de cada 10 llibres que es venen aquí, 7,5 són en castellà. Si els lectors del país continuen empatitzant tant amb l’edició en català, no sé pas on la fotré, tanta garrofa.)