L’antídot contra la nostàlgia

Per obrir l’acte, Miquel Cabal Guarro presenta Gueorgui Gospodínov com un autor europeu, igual que Tzvetan Todorov, un intel·lectual búlgar mort el 2017 i que va escriure contra els mals del totalitarisme. La llengua búlgara és eslava com el rus, i, per tant, forma part de la mateixa família lingüística, però la novel·la de Gospodínov l’ha traduïda Marc Casals, que fa mitja vida que viu als Balcans i que tradueix de llengües sud-eslaves.

L’experiència comunista a l’est d’Europa no té res a veure amb allò que la majoria de nosaltres pensa que és el comunisme. Per molts de nosaltres, el comunisme significa o ha significat el somni de la igualtat d’oportunitats, la fraternitat i la riquesa distribuïda: la utopia que el franquisme va arrabassar-nos. I, en canvi, per als búlgars, els romanesos, els ucraïnesos, els polonesos, els txecs i els hongaresos el comunisme va ser real i els va condemnar a l’autoritarisme, la censura i l’escassetat generalitzada. Per dir-ho d’alguna manera, a la pràctica la riquesa no es distribueix mai bé, i els mandataris han d’erradicar tothom que protesti o que se n’adoni. Tot i això, entre els europeus de l’est més pobres, n’hi ha que enyoren el comunisme o que creuen enyorar-lo. Però Gospodínov no ha vingut a parlar-nos dels règims comunistes que van caure a final dels vuitanta, sinó de la instrumentalització de la nostàlgia.

A El refugi del temps (Edicions del Periscopi), hi ha un personatge principal que construeix clíniques del passat per als malalts d’Alzheimer, i cada clínica permet als usuaris d’accedir a una dècada del temps diferent. A les clíniques en qüestió, s’hi barregen sans i malalts, i l’objectiu de tots és tornar al passat i sintonitzar el temps de la persona amb el temps de la història. Gospodínov, de cinquanta-sis anys, admet una tendència a la nostàlgia, perquè per ell el passat és ple de colors i de matisos, i, en canvi, “el futur és una habitació buida”. Però la nostàlgia té una cara fosca, afegeix, i aquest matís condueix la resta de la conversa amb Cabal: la part dolenta és que explotar la nostàlgia col·lectiva és molt fàcil.

“Els països europeus tenen un dèficit de futur. La nostàlgia o el dolor pel retorn és un diagnòstic. Hem assolit la conquesta de l’espai i tan sols ens falta conquerir el passat. Tenim nostàlgia del temps”, diu Gospodínov.

L’autor contraposa els règims comunistes que parlaven d’un futur gloriós –també ho feia el franquisme, ara que em ve al cap la lletra del “Cara al sol”– amb els populistes que prometen el retorn a un passat gloriós incert, l’emblema del qual és el lema trumpista que prometia de “fer gran Amèrica una altra vegada”. El refugi del temps gira al voltant dels motius que ens empenyen a mirar enrere, i el principal és la pregunta sobre el futur. Ens costa anticipar què passarà d’ací a deu anys i no podem assegurar que l’any 2050 el món serà millor que no és avui. A propòsit d’això, l’escriptor explica que hi ha una tribu als Andes que té una cosmologia segons la qual el futur és darrere nostre, perquè és el que no coneixem, de manera que quan els membres d’aquesta tribu avancen, van cap al passat, amb el futur que els trepitja els talons. Si cada país europeu pogués fer un referèndum per a decidir a quina dècada vol tornar, quina dècada hauria triat cada estat? Suècia ho tindria difícil, perquè totes les dècades han estat bones; Romania, Bulgària o Ucraïna tampoc ho tindrien fàcil, perquè totes les darreres dècades han estat força dolentes.

El relat històric del nacionalisme d’estat també fa la funció de refugi. Putin lliga els tsars amb Stalin, reconcilia dos moments històrics amb la voluntat de projectar una imatge imperial de Rússia, de consolidar aquesta idea. Es podria dir això mateix sobre la celebració de la Hispanitat lligada a la conquesta d’Amèrica i sobre com aquest relat canvia segons la voluntat política; aquests darrers temps, part de la intel·lectualitat espanyola ha advocat per reinterpretar l’anomenada “llegenda negra” de l’imperi i transformar-la en una altra cosa, més vinculada a la fraternitat entre pobles germans que no pas al colonialisme salvatge. Per als nacionalismes de resistència, els dels països sense estat, el temps passat gloriós també és un refugi enverinat –quan Jaume I va combatre els sarraïns, o quan al nostre país tan sols es parlava en català, o quan els almogàvers atemorien mitja Mediterrània.

El passat i la memòria tenen un vessant personal i un altre d’històric o col·lectiu, i la proposta de Gospodínov és combatre el relat populista amb l’empatia i escolta dels relats de l’experiència individual. És en la línia que proposa tota l’obra de la periodista bielorussa Svetlana Aleksiévitx, que explica la història a partir dels testimonis i del relat que construeixen de les seves experiències vitals en un moment històric determinat, com ara la fi del comunisme i del món soviètic.

“Crec molt en la història individual, molt més important que la Història en majúscula, i a vegades les dues històries difereixen: explicar la història personal de la gent és un antídot contra la propaganda.” Per Gospodínov, l’intercanvi d’històries personals és una font d’empatia, però ens hem oblidat d’escoltar-nos els uns als altres. Apunta que el debat entre els humans s’ha interromput, que malgrat totes les facilitats tecnològiques per comunicar-nos ens hem oblidat de parlar-nos els uns als altres i que això ens permet d’inventar-nos enemics, que és allò que pretenen les ideologies. “Quan un poble és infeliç busca culpables”, diu, i penso en les capes d’infelicitat que s’acumulen a Catalunya i a Europa, i els refugis mentals que cadascú de nosaltres cerca per arrecerar-se del present.

La manipulació del relat s’orienta a la deshumanització de l’altre, el diferent, i tot esdevé un magma. I el relat va lligat al vocabulari que fem servir, tal com va passar amb l’alemany institucional durant el nazisme o com passa amb la manera com es designen certs esdeveniments bèl·lics segons el bàndol que actua: l’eufemisme de parlar d’una “operació especial” per evitar la paraula invasió, per exemple. La llengua també és una màquina del temps, i per això El refugi del temps ha estat un desafiament per al traductor Marc Casals: a cada clínica es viu en una dècada diferent, i, per tant, també s’hi parla un búlgar diferent –i per fer la traducció catalana Casals va recórrer als records de la seva infantesa, a la manera de parlar d’unes dones velles que va conèixer quan era un nen a l’Empordà.

“Els humans som el que diem; en búlgar hi ha la dita que ‘una paraula no fa forats’, però jo no ho crec: em sembla que moralment som fets d’allò que diem, i que la construcció d’un respecte comú per l’alteritat és indispensable. L’empatia és un mínim essencial en la literatura i en tot allò que és humà.”

Abans de tancar l’acte, Gospodínov explica una anècdota de quan va ser a Alemanya per presentar-hi una novel·la que va escriure sobre el divorci: una dona del públic es va queixar que l’autor búlgar es dediqués a escriure sobre frivolitats com ara el divorci d’un home ordinari, perquè això ja ho feien els autors alemanys, i va retreure-li que no hagués escrit algun llibre èpic sobre la lluita dels búlgars en contra dels otomans. La insistència en la condició d’europeu de l’autor búlgar i l’anècdota de la lectora alemanya il·lustren les dues cares de la moneda: que ningú defensa l’europeisme com els europeus de l’est i que encara és vigent la idea implícita que l’est d’Europa és l’alteritat, una de molt menys significativa que no pas l’alteritat africana, o musulmana, però prou marcada per a representar la línia que separa Occident de la barbàrie.