30.03.2021 - 01:50
|
Actualització: 30.03.2021 - 07:54
“La meva filla es troba en un estat molt greu, però ens han fet anar d’un cantó a un altre i no ens donen cap més solució que buscar diners d’on sigui per a poder curar-la, és desesperant.” Núria Busquet ha decidit de parlar públicament del cas l’anorèxia greu de la seva filla (M), de tretze anys, arran de la situació de desemparament absolut en què es troba la família. Denuncia que la sanitat pública no cobreix amb efectivitat els tractaments idonis per als trastorns de la conducta alimentària (TCA), comuns però invisibilitzats, que han augmentat molt durant la pandèmia.
L’ingrés hospitalari, recurrent en els casos més greus, és un pegat que s’arrenca quan els pacients es renodreixen i que no va l’arrel del problema ni garanteix la nutrició quan se surt de l’hospital, com passa a la filla de la Núria. És per això que la família s’ha trobat obligada a cercar un tractament més efectiu en un centre privat –que garanteixi un ingrés total i llarg i un tractament psicològic profund–, però s’ha trobat que no el pot pagar de cap manera perquè l’assegurança escolar no cobreix res fins que l’M no faci tercer d’ESO.
Atenció lenta i sense eficàcia
L’M va començar a tenir símptomes d’anorèxia fa uns quants mesos, tal com explica la seva mare: “Vam veure certs canvis durant el confinament. Va començar a preocupar-se molt per l’exercici físic i el menjar. A l’institut els van encarregar un projecte consistent a calcular les calories que menjaven i fer exercici físic. L’objectiu era fomentar uns hàbits saludables, però en el seu cas, que ja tenia el trastorn voltant-li pel cap, va ser fatalíssim. A l’agost ja no menjava gairebé res i ens vam posar en contacte amb el CAP de Cardedeu. Ens van dir que la pediatra que l’havia de tractar estava pendent de casos de covid i que no tenien ningú que la pogués atendre. Al cap d’unes quantes setmanes, com que no ens atenia ningú, el pare de la meva filla va anar a un altre CAP a demanar que algú ens fes cas, i finalment la van derivar al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Granollers, que pertany al servei de psiquiatria de Sant Joan de Déu.”
Però l’atenció en aquest centre no va ser immediata: no els van donar hora fins el 20 d’octubre, tot i la gravetat del trastorn. Els pares, quan van veure que la filla continuava sense menjar gens, van recórrer a una psicòloga. “Vam anar a veure-la i va començar una teràpia un cop per setmana, que era insuficient. Cada vegada estava més dèbil…”, continua Núria Busquet. “El problema de l’anorèxia és que quan arribes a un punt de desnutrició tan alt el cervell no pot treballar perquè no funciona, i la malaltia és cada vegada més greu. Jo m’anava posant nerviosa i trucava al CSMIJ per a demanar-los que m’avancessin la visita perquè la nena no menjava… Passava el temps i aconseguíem que prengués un Actimel, una pastanaga… Fins que vam decidir unilateralment de portar-la a Sant Joan de Déu.”
Tractament a Sant Joan de Déu
Quan l’M va arribar a Sant Joan de Déu, cap a final de setembre, encara no l’havia vista cap pediatre. “La van pesar i li van fer unes anàlisis. Ens van dir que estava molt fluixa, però que, ja que tenia visita programada pel dia 20 al CSMIJ, que podia aguantar. Després de suplicar molt, vaig aconseguir que m’avancessin un dia la visita.” Durant aquest període de temps després de la revisió a Sant Joan de Déu, la seva filla havia perdut tres quilos més, i ja només en pesava trenta-quatre. “La psiquiatra ens va dir que havia de deixar de fer esport i que li farien un seguiment nutricional i de pes. Ens havia de trucar una infermera per a fer aquest seguiment, però al cap d’una setmana no ens havia trucat ningú. Jo telefonava cada dia per demanar-ho…”
Finalment, la Núria va decidir de trucar al CAP: “Vaig trucar desesperada, plorant, dient que la meva filla es moriria, que algú em fes cas. Em van dir que parlarien amb la pediatra, a veure què es podia fer. El 3 de novembre la pediatra va veure la meva filla per primera vegada des de l’agost, però no li va fer cap visita, sinó que li va donar un volant perquè la visitessin a Sant Joan de Déu, perquè la nena no estava en condicions d’estar al CAP. Vam anar-hi aquell mateix dia i ens van dir que se la quedaven perquè es podia morir dormint, perquè el cor no li bategava bé. És molt desesperant…”
En aquesta situació tan extrema, l’M va ingressar a Itaka, que és el centre de salut mental per a infants i joves de Sant Joan de Déu. Tanmateix, no és pas un centre especialitzat en trastorns alimentaris, sinó en trastorns psiquiàtrics i psicològics generals. Durant un mes i mig, va fer una hora diària de teràpia psicològica mentre la realimentaven i feia més activitats. “Després li van donar l’alta i li van dir que havia d’anar cada dia al centre de dia de Granollers”, continua la Núria. “Allà li donen esmorzar i dinar i a les 15.00 l’anem a buscar. Ens hem d’ocupar que mengi a casa, però evidentment a casa no menja mai. Si a l’hospital de dia no menja, li donen uns batuts proteínics. En canvi, a Sant Joan de Déu sí que li poden posar una sonda.”
Aquest tractament parcial no va funcionar-li, a l’M, que de seguida va tornar a deixar de menjar i perdre pes fins a ser ingressada a l’hospital de Sant Joan de Déu, a planta. Els seus pares van haver d’acompanyar-la les tres setmanes en què la van tornar a nodrir: “Havíem d’estar amb ella perquè era un ingrés com qualsevol altre. Estàvem vint-i-quatre hores al dia asseguts al seu costat mentre li donaven menjar. Durant vint minuts diaris venia una psicòloga que hi parlava. Van ser tres setmanes molt desesperants, amb els fills abandonats a casa i sense poder sortir de l’habitació, mirant com l’alimentaven. Ella menjava perquè volia sortir d’allà…”
Quan feia dues setmanes que era a Sant Joan de Déu, la Núria, que no podia treballar ni veure els seus altres dos fills ni la seva parella, va començar a cridar al passadís de l’hospital, desesperada, per demanar ajuda. “Feia dues setmanes que dormia en una butaca i compartia habitació amb altres nenes amb tractaments de salut mental i els seus pares. L’única cosa que feien era realimentar-la. Ens van dir que encara en teníem per una setmana més i que després la tornarien a enviar a l’hospital de dia, i no a Itaka. Jo vaig perdre els estreps… La psicòloga em va dir que l’endemà ens donarien reunió amb el cap de salut mental de Sant Joan de Déu. Pensàvem que seria per a buscar-nos una solució, però l’única cosa que ens van dir va ser que l’espectacle no es podia repetir i que era una falta de respecte per a la psicòloga i tota la gent que tractava la meva filla. Encara em van fer sentir pitjor… A sobre no em puc ni desesperar!”
Obligats a recórrer a la sanitat privada
Els pares van pensar a recórrer a la sanitat privada quan van veure que la sanitat pública no els oferia el tractament que necessita l’M: un ingrés total en un centre que en garanteixi sempre la nutrició amb moltes hores de teràpia psicològica per poder tractar de soca-rel el trastorn i guarir-lo. “L’ingrés de vint-i-quatre hores en la sanitat pública només existeix per a nenes més grans de setze anys, i amb una cua impressionant… La meva filla ha d’estar ingressada tot el dia i la sanitat pública no ens ho pot donar”, explica la Núria. A més, com que l’M fa segon d’ESO, l’assegurança escolar tampoc no pot cobrir-li el 80% del tractament en un centre privat, que sí que cobreix a partir de tercer d’ESO. “Fa uns quants anys, com que no hi havia tantes nenes amb TCA, era més fàcil que entressin en els centres públics sense cua, i eren més grans. Ara ens trobem una pila de nenes menors de setze que no tenen cap solució de la sanitat pública i a les quals només els posen pegats.”
Per tant, la família es troba obligada a esperar fins al setembre, que l’M ja farà tercer d’ESO, per a poder-la ingressar en un centre privat que li garanteixi un tractament adequat. Si la hi ingressessin ara, sense aquesta cobertura de l’assegurança escolar, haurien de pagar 4.000 euros cada mes, i quan l’assegurança ho cobreixi seran 800. “Els 800 euros el mes no me’ls traurà ningú, aquesta és la vergonya més grossa. Ens diuen que necessitarà una teràpia llarga perquè té una anorèxia molt greu, i 800 euros el mes durant un any és una barbaritat per a una família… És vergonyós! Sospesem de no ingressar-la vint-i-quatre hores i que hi entri només des de l’esmorzar fins al sopar, que són 500 euros. 4.000 euros són uns diners que no podríem tornar mai, encara que ens els deixessin. Paguem una hipoteca, som autònoms, ni tan sols podem demanar una baixa…”
Arran d’aquesta situació, els pares han presentat una queixa a l’Hospital Sant Joan de Déu, al Departament de Salut i al Síndic de Greuges. La Núria també ha decidit de fer públic el cas a Twitter amb l’objectiu que algú li doni alguna solució: “Que el govern pagui una part d’aquests tractaments o que un centre em doni alguna facilitat de pagament, com pagar en un termini més llarg. Necessitem alguna solució que ens permeti d’ingressar la meva filla ara i no haver d’esperar al setembre. Falten sis mesos!”, diu. De fet, explica que està convençuda que aquesta espiral d’ingrés hospitalari, renodriment i desnutrició posterior es repetirà si no s’actua, perquè la seva filla ha tornat a deixar de menjar. “Ja no sé cap a on anar. D’aquí a tres setmanes tornarà a estar ingressada, renodrint-se. Fins a quin punt un cos de tretze anys pot aguantar una cosa així?”, conclou la Núria. “És una impotència absoluta i brutal.”
La meva filla gran va desenvolupar un trastorn alimentari arran del confinament de fa un any i la tortura que ens estan fent viure des de @catsalut és digna d'un fil. Començo👇:
— Núria Busquet Molist (@NuriaBusquet) March 29, 2021
