Més enllà de l’anorèxia i la bulímia: quins són els altres trastorns alimentaris?

Quan parlem de trastorns de la conducta alimentària (TCA) sovint ens vénen al cap l’anorèxia i la bulímia, que són els més coneguts, però la realitat és que n’hi ha de molts més tipus. Els mites sobre què és un TCA no ajuden a visibilitzar aquests altres trastorns ni tampoc a detectar casos d’anorèxia i bulímia que no responen a la imatge arquetípica d’una noia extremadament prima. Però els experts tenen molt clara una idea que encara no s’ha estès socialment: qualsevol persona, independentment del seu pes, pot tenir un trastorn alimentari. És a dir, l’infrapès no és l’únic senyal que cal atendre perquè saltin les alarmes. Parlem amb María Lerín, psicòloga especialitzada en trastorns alimentaris, sobre els TCA fora de l’anorèxia i la bulímia i també sobre quins senyals, més enllà de l’infrapés, cal tenir en compte per a la prevenció i detecció d’aquests trastorns i per a la sensibilització social.

Trastorn per afartament

Un trastorn força comú però que, en canvi, és molt invisibilitzat és el trastorn per afartament. Es caracteritza per episodis d’ingesta voraç, que s’assemblen als de la bulímia, però que no tenen conductes compensatòries –vòmits, ús de laxants, compensació amb períodes posteriors de restricció o amb un esport extrem…–, i que, per tant, normalment produeixen un gran augment de pes. “És un dels trastorns més típics, juntament amb l’anorèxia i la bulímia”, diu Lerín. “També hi és present un gran malestar amb el cos, amb l’autoimatge.”

Què es considera un episodi d’afartament? És la ingesta, en un període de temps breu, d’una quantitat d’aliments molt superior a allò que es considera una ingesta normal, pausada i equilibrada. En una ingesta considerada normal, la persona té control sobre allò que menja, pot deixar de menjar-ne; en canvi, en els afartaments la sensació de pèrdua de control apareix, cosa que, sovint, després comporta sensació d’estar molt ple i sentiment de culpabilitat o vergonya. De fet, sovint es fan d’amagat.

Trastorns no especificats

Els experts també parlen de trastorns de comportament alimentari no especificats, atípics o incomplets (TCANE), que són aquells que tenen símptomes similars als de l’anorèxia o la bulímia, però que no compleixen tots els criteris diagnòstics, cosa que no vol dir que no impliquin una situació preocupant ni que no requereixin tractament. “Es considera TCANE quan es compleixen uns criteris, i uns altres no, o quan es troba una barreja entre dos trastorns diferents”, explica Lerín.

Per exemple, la bulímia que té una freqüència d’afartament i de conductes compensatòries que queda per sota de les dues vegades per setmana en un mínim de tres mesos, que es consideren condició per a aquesta etiqueta, és diagnosticada com a TCANE. També el fet que una persona acostumi a tenir conductes compensatòries després d’haver menjat quantitats petites d’aliments, i la fòbia als aliments. Aquests trastorns són els que tenen més prevalença entre la població, generen igualment molt de malestar i també poden derivar fàcilment en una anorèxia o una bulímia, i per tant és important no menystenir-los.

Trastorn per ruminació

El trastorn per ruminació es caracteritza per fer regurgitacions repetides de l’aliment. Les persones que el pateix masteguen i després regurgiten o escupen el menjar a causa de la por que tenen d’engreixar-se. Això sovint ocasiona una pèrdua de pes i implica regurgitacions repetides, sense que hi hagi nàusees o alguna malaltia estomacal, durant un mes, com a mínim, perquè sigui diagnosticat com a tal.

Vigorèxia i ortorèxia, desordres alimentaris

Segons el DSM-5, el manual diagnòstic que classifica les malalties mentals, l’ortorèxia i la vigorèxia no es consideren trastorns alimentaris. “Ara bé, són desordres alimentaris que hem de tractar amb la mateixa importància que els anteriors, perquè també poden generar moltíssim malestar i, a més, generalment, tenen comorbiditat amb l’anorèxia o la bulímia. Impliquen molta obsessió amb el menjar i l’autoimatge i això duu a conductes compensatòries.”

La vigorèxia és l’obsessió per tenir un cos musculós, que es caracteritza per una pràctica d’esport excessiva, el consum de substàncies anabolitzants i dopadores i una modificació important de l’alimentació per a aconseguir certs objectius físics, cosa que habitualment empeny a prendre més proteïna i hidrats de carboni dels necessaris.

L’ortorèxia és l’obsessió patològica per menjar sa i per la qualitat dels aliments que s’ingereixen. Sovint, les persones que en tenen dediquen una gran quantitat d’hores a pensar en la seva dieta, fins al punt que això els resta qualitat de vida; a més, n’exclouen els greixos, segueixen unes pautes alimentàries extremadament rígides i a vegades desenvolupen trastorns obsessivo-compulsius en relació amb l’alimentació.

Trastorns no associats a l’autoimatge: evitació i restricció dels aliments i pica

El trastorn per evitació i restricció dels aliments i el trastorn de pica, en canvi, sí que es consideren trastorns alimentaris, però, a diferència de la resta, no presenten relació amb problemes amb la imatge corporal i la por d’engreixar-se. El primer es caracteritza per la ingesta d’una quantitat molt petita d’aliments o per evitar certs aliments. “És un trastorn que fa que les persones no mengin la quantitat que necessitarien per un tema relacionat amb la textura o amb el sabor de l’aliment, que els genera cert rebuig”, detalla la psicòloga. “Per tant, no cobreixen les seves necessitats bàsiques nutricionals.”

També existeix el trastorn de pica, que consisteix a ingerir de manera repetida substàncies no nutritives, durant un mes, com a mínim, perquè sigui diagnosticat. “Per exemple, la ingesta de paper de bany o de goma”, explica Lerín, que detalla que és un trastorn força atípic. Aquesta pràctica és de risc i pot causar infeccions, obstruccions intestinals o fins i tot arribar a l’enverinament.

L’anorèxia i la bulímia, també envoltades de mites

Les idees estereotipades sobre què són els trastorns alimentaris poden invisibilitzar totes aquestes altres casuístiques, però també casos d’anorèxia i bulímia. “El mite més potent és el que diu que l’anorèxia només la tenen persones primes. Això no és veritat en absolut. De fet, hi ha un trastorn que es diu l’anorèxia atípica, que és la que diagnostiquen a les persones amb cossos grossos, però la realitat és que l’anorèxia atípica és més típica, més comuna, que no pas l’anorèxia nerviosa”, explica Lerín. També recorda que hi ha més persones grasses o amb pes normal que tenen anorèxia que no pas persones amb infrapès, però no són tractades com a tals perquè la tendència general és la de centrar-se només en el pes. De fet, moltes persones grasses que restringeixen el menjar són premiades socialment quan baixen de pes a causa d’aquesta conducta, i sovint a ningú no li preocupa que puguin tenir un trastorn alimentari.

A més, el pes d’una persona també es veu influït per factors genètics, ambientals i culturals, i per tant no es pot afirmar que, necessàriament i en tots els casos, una certa conducta dugui a una mateixa evolució en el pes. “Hi ha persones amb anorèxia que no s’aprimen tant i persones que fan afartaments i no s’engreixen tant”, explica Lerín, que també demana deixar els prejudicis enrere quant a l’evolució del pes en el procés de recuperació. “Hi ha persones que creuen que quan deixin d’afartar-se s’aprimaran, i no sempre passa. Hi ha qui perd pes durant el procés de recuperació, hi ha qui augmenta de pes i també hi ha persones que el mantenen. Quan la persona es recupera, s’estabilitza en un pes que per a ella és sa. La persona es relaciona bé amb el seu cos, el menjar i l’exercici i això fa que el seu pes es quedi on s’ha de quedar.”

En general, sempre queden invisibilitzats els casos de les persones que tenen un pes normal i que són funcionals en el seu dia a dia, però que igualment tenen una simptomatologia que els genera molt de malestar. “Ara bé, com que, suposadament, no estan greus, la seguretat social no hi destina prou recursos. Els costa molt rebre aquesta ajuda, perquè moltes vegades els diuen que allò que els passa no és greu”, avisa Lerín.

Tenint en compte que els canvis de pes no són l’únic senyal d’un TCA, doncs, cal que l’entorn també estigui atent als altres elements: “Per exemple, que comenci a menjar poc o molt, que apareguin embolcalls de bosses de patates o altres aliments a l’habitació, que després de menjar vagi al lavabo i s’hi estigui molta estona, que no vulgui dur certes peces de roba, que tingui conductes impulsives o tot el contrari… Potser comença a sortir i a beure molt, o tot el contrari, que aquella persona que sortia de sobte no vol sortir.”

La punta de l’iceberg: què hi ha en la base d’un TCA?

La psicòloga conclou que qualsevol persona podria tenir un trastorn alimentari amb qualsevol cos perquè no és un problema amb el menjar com a tal, sinó amb les emocions i qüestions psicològiques que hi ha darrere una conducta anòmala amb l’alimentació. “Se’n veu la punta de l’iceberg: una persona que no menja, que compensa, que s’afarta, que vomita o que fa exercici físic de manera compulsiva. També coses que són menys conegudes: l’ús de laxants, mesurar-se constantment el cos amb la bàscula, però també mirar-se al mirall, amb la roba o amb les mans… Darrere d’això hi ha moltíssima ansietat, pensaments obsessius, perfeccionisme, molta rigidesa… Ens acostumem a centrar molt en el símptoma, que és la cosa més cridanera, però s’ha de treballar tot això últim, que és el que manté el trastorn.”

A més de la situació personal de cada individu, la majoria de trastorns alimentaris també són molt influïts per elements estructurals, sobretot la pressió estètica que afecta especialment les dones. De fet, es calcula que prop del 95% de persones que tenen anorèxia són dones. Això no vol dir que els homes no en tinguin –de fet, aquests casos són estigmatitzats i invisibilitzats–, i tampoc no vol dir que sigui exclusiva d’adolescents ni de noies joves. Els trastorns alimentaris es poden desenvolupar a qualsevol edat i en alguns casos, si no s’han tractat correctament abans, poden arrossegar-se durant molt de temps.