En nom del fang

Encara queda fang. I el fang és la millor metàfora. El principi modelador de tot, la promesa de vida, però també la pasterada marró que ho emmerda tot. A les Cases d’Alcanar, un mes després, tot i els esforços de neteja de veïns i brigades municipals, encara queda fang. I mira que se’n va treure tones. Ha quedat fixat als sòcols de les cases, als caixers automàtics i a l’asfalt dels carrers. De fet, és un recordatori marró permanent.

Quan vivim episodis tan traumàtics és inevitable de començar a fer-nos preguntes. N’hi ha moltes. Una de les conclusions a què han arribat les autoritats és que no es pot continuar construint a qualsevol lloc. Ni enmig dels barrancs ni sense tenir en compte l’entorn i el paisatge. Perquè després passa el que passa. I si la dimensió del desastre va ser evident quan vam veure aquell passeig Marítim de les Cases d’Alcanar devastat i aquella carretera partida en dos, en condicions normals, quan fa sol i anem a la platja, valdria la pena de veure la tragèdia amb els mateixos ulls.

En nom del fang hauríem de prendre consciència del desastre també d’aquella N-340 d’hotels de platja, càmpings en runes i apartaments a mig construir. Quan fa sol i anem a la platja podríem saber veure també la desfeta del boom immobiliari. I preguntar-nos si nosaltres hi tenim res a dir. Podríem fer l’exercici d’imaginar-nos una costa sana i lliure de l’allau de segones residències, algunes de les quals buides i deixades a la sort del grafit. Podríem pensar en l’horitzó de garrofers i horta de fa uns quants anys i preguntar-nos si volem anar acumulant cases. Perquè, com pot ser que hi hagi aquesta quantitat d’edificis abandonats a la costa i continuïn arribant les grues i les promocions, i els cartells amb les maquetes de jardins i piscines i figuretes humanes? Com és possible continuar construint al costat dels cadàvers de tants habitatges en desús?

Les males decisions deuen venir de llarg i de lluny. L’altre dia ho deia l’alcalde d’Alcanar mateix. Venim d’anys de plans urbanístics caòtics. D’edificar al mig de les lleres fluvials o obstaculitzant el traçat normal dels carrers. De fet, part de la desfeta del dia de la pluja torrencial és conseqüència d’això. Aquest desgavell d’escenari va agreujar i maximitzar els danys de les trombes d’aigua. No és cosa només d’Alcanar, ni de les terres de l’Ebre, això no cal ni dir-ho. Com va dir l’alcalde, i com ja és habitual de dir, és un problema de país. I cada zona deu tenir les seues desgraciades postaletes marítimes. A les terres de l’Ebre, del caos urbanístic propi en els nuclis urbans, se n’han fet moltes i variades lectures entre els locals i els forasters. I podríem dir que per a opinar del nostre urbanisme silvestre ens movem entre la tendresa i la crítica, segons l’estat d’ànim. Però el fet cert és que les males decisions han vingut de fora, però també de dins. Això de construir tant com es pugui per explotar al màxim el potencial econòmic del territori semblava una idea pre-democràtica, però els ajuntaments democràtics quan han fet revisions dels plans urbanístics els ha fet mandra de canviar el model.

Aquesta setmana, com si també hagués estat en nom del fang, s’han aturat totes les llicències d’edificació i els projectes d’urbanització i reparcel·lació entre Malgrat de Mar i Alcanar. Sí, sí. Han estat suspeses durant un any totes les construccions noves en aquest tram de costa. Aquesta decisió s’ha pres després d’haver-se aprovat l’avanç del pla director urbanístic que inclou revisar exhaustivament el sòl pendent d’edificar. En total, la mesura afecta una extensió de 3.500 hectàrees on es podrien construir 70.000 nous habitatges. Segons les reaccions recollides a la premsa, els ajuntaments s’han mostrat molt satisfets per la notícia que potser podria significar un canvi en la política d’explotació del litoral.

En nom del fang, tenim un any, com a mínim, per a pensar si volem aquests 70.000 edificis nous a prop del mar, afegint milers de totxos al costat dels macrohotels formiguers deshabitats. Ara que, gràcies al fang, hem tornat a veure amb ulls impactats la tragèdia estètica i ambiental del nostre litoral hauríem d’intentar no esborrar-ho tan de pressa. I aprofitar l’esforç col·lectiu de reconstrucció, aquella mobilització ciutadana sense precedents que aquests dies ha arribat a les Cases d’Alcanar, per netejar la runa, per dir no. Encara que sigui en nom del fang.