22.06.2016 - 02:00
|
Actualització: 22.06.2016 - 17:38
A Anna Soler-Pont li agrada explicar que l’atzar li va canviar la vida quan tenia vint-i-tres anys. Estudiava àrab i encara no sabia ben bé cap on tiraria, però la vida la va estirar de pressa cap a un ofici, llavors poc conegut: el d’agent literària: ‘Me’n vaig anar al Caire un mes d’octubre de l’any 1991 a millorar el meu àrab. Aleshores jo treballava de freelance per a una editorial que esperava un text del premi Nobel de Literatura Naguib Mahfuz. Aquell text no arribava (érem a l’era pre-digital) i quan a l’editorial van saber que visitaria la capital d’Egipte, em van demanar que no tornés sense aquell text. Vaig posar-me en contacte amb Mahfuz i em va convidar a casa seva. Cada dimarts feia un cafè-tertúlia vora el Nil i també m’hi va convidar. Hi vaig trobar un grup de dones escriptores que em van gairebé adoptar. Jo només tenia vint-i-tres anys i aquelles dones no em desemparaven en cap moment. El peatge que em van demanar? Que tornés a Barcelona amb la maleta plena dels seus llibres i que intentés que les traduïssin a qualsevol llengua europea. Tot i que vaig insistir que jo no era ningú, que era la “noia de les fotocòpies”, van dir-me que ho fes, que jo era a Europa. De manera que, en arribar aquí, vaig agafar les pàgines grogues i vaig començar a trucar a editorials. A totes em feien la mateixa pregunta: qui tenia els drets d’autor i si trucava de cap agència literària. Jo no sabia què era ni l’una cosa ni l’altra i em vaig informar. És així com vaig saber què era un agent literari, aquesta figura que fa de pont entre escriptors i editorials, entre cultures, entre llengües. I llavors vaig sospesar aquestes dues opcions: o bé treballava en una agencia literària o bé muntava la meva. I ara fa vint-i-quatre anys vaig imprimir la meva primera targeta de visita i vaig començar.’
Anna Soler-Pont ja no va deixar mai aquest fil que la vida li havia posat al davant. L’any 1992 va viatjar a l’Índia per carretera, recorrent Turquia, l’Iran i el Paquistan, per visitar escriptores i editorials. ‘Em van rebre i em deien: prova-ho, representa’ns. I, a la tornada d’aquell viatge, vaig canviar tota la indumentària oriental per un vestit jaqueta i me’n vaig anar a la Fira del Llibre de Frankfurt. Allà vaig començar a intentar vendre a editorials europees i nord-americanes els drets d’autor de totes aquelles escriptores que havia conegut, primer al Caire i després a la resta de països.’
El nom d’Anna Soler-Pont és al darrere de l’èxit cinematogràfic del film Rastres de sàndal. I és que, uns anys després d’aquests seus inicis –ja tota una agent literària consolidada–, Anna Soler-Pont va decidir de fer el guió cinematogràfic del llibre que feia uns quants anys que havia escrit a quatre mans amb Asha Miró i que duia aquest mateix títol. A més d’escriure el guió de Rastres de sàndal, Soler-Pont va fundar la productora Pontas Films (branca audiovisual de l’agència literària, Pontas Agency). ‘Finalment, començàvem el rodatge de Rastres de sàndal el desembre del 2013′, explica. I afegeix: ‘Ja aleshores el nostre objectiu era el que avui hem aconseguit: tenir un peu a la indústria editorial com a agents i tenir un peu a la indústria audiovisual com a productors. I poder anar fent de pont real entre literatura i pantalles, a vegades només com a agents (venent drets d’adaptació als productors dels llibres que representem) i a vegades també com a productors.’
Una de les característiques més destacades que va tenir la producció de Rastres de sàndal és que, per fer-lo, Soler-Pont i el seu equip van triar un equip tècnic en què les principals figures fossin dones. ‘Quan mires les estatístiques, especialment en el món cinematogràfic, i veus que poques dones que hi ha involucrades en els equips tècnics de les pel·lícules, penses que no pot ser. I quan tens el bolígraf per contractar professionals, dius: “Prioritzaré una dona, amb el mateix currículum que un home, perquè sí, per pura militància. Va ser així com vam decidir que la directora fos una dona, la Maria Ripoll, la directora de fotografia fos una dona, la Raquel Fernández, la directora d’art fos una dona, l’Anna Pujol… Però que també la responsable de so (només un 3% dels films estrenats al món tenen una dona al capdavant de l’equip de so!) fos una dona, l’Eva Valiño. I així mateix l’editora, la Irene Blecua. I a l’Índia igual: tot i que allà és veritat que hi havia una majoria d’homes, la nostra line producer, és a dir, la nostra interlocutora, també va ser una dona: la Youla Kourana.’
Les raons, l’Anna les té clares: ‘Ser la gran de quatre germans marca. Però també si vas amb els ulls oberts pel món t’adones de la desigualtat increïble que hi ha entre homes i dones al planeta. Ens queden tres segles per a arribar a la igualtat plena, però si no en som una mica conscients retrocedirem o no hi arribarem mai’, diu aquesta ‘donassa’, que recorda: ‘No fa ni un segle que les dones poden votar a l’estat espanyol’ (el 1933 fou la primera vegada).
En aquest sentit, Soler-Pont destaca també ‘la responsabilitat que tenim les dones de canviar, perquè hi ha moltes dones empresàries que ni s’hi fixen i són elles que contracten. O que no es fixen en la possible conciliació maternitat i professió’. I diu: ‘Si una empresària no és la primera que facilita la conciliació no canviarem el món.’
Aquestes declaracions són un fragment de l’entrevista, que podeu veure sencera en vídeo i que forma part de la sèrie ‘Donasses’, realitzada per Sandra Balagué amb el suport de l’Institut Català de les Dones.
