Anna Simó: ‘I tant, que les posarem, les urnes!’

Anna Simó (1968) és diputada de Junts pel Sí. Demà comença el procés judicial contra ella i més membres de la mesa de Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot del parlament català. Són acusats d’haver permès de votar i debatre les resolucions del debat de política general, entre les quals s’incloïa el referèndum unilateral. Simó va ser la primera regidora d’ERC a l’Hospitalet de Llobregat després de la guerra del 1936-1939 i consellera de Benestar en el tripartit. És membre de CCOO de Catalunya i de Ca la Dona. Rep VilaWeb en una de les sales del parlament.

—Carme Forcadell, dona. Joana Ortega, dona. Irene Rigau, dona. Anna Simó, dona. Tot de dones davant els tribunals.
—Se’n podrien fer moltes lectures. Una és que també és un acte de normalitat. Bé, tot és molt anormal aquí, però vull dir que al final hi són com a presidenta del parlament, consellera d’Ensenyament, i membres de la mesa. Té una certa lògica.

—El no independentista Nuet ha tingut un gest ben bonic i digne.
—Quan ets a la mesa t’has de creure quina funció exerceixes, que és la de preservar els drets individuals dels diputats i diputades. I, entre aquests drets, de manera molt clara, hi ha la llibertat d’expressió i la participació política. I com a mesa no podíem, ni volíem, fer res més sinó admetre a tràmit una resolució del debat de política general. I Nuet ho va entendre així. Ha entès que nosaltres no hem de fer de censors i autocensors del Tribunal Constitucional, i que no podem aturar el debat. Per nosaltres, això és vulnerar no tan sols el reglament del Parlament de Catalunya, sinó el dret internacional.

—Us podeu sentir utilitzats ara. Gent que digui: que els castiguin molt, i així ens armem de raons.
—No. No ho crec. Si més no, jo no sóc partidària de ‘com més malament, millor’. Mai no ho he estat. Ni tampoc de la política reactiva. Necessites que et fotin un bon meco per…? No. Mai. El meu somni humit i polític és que algun dia els catalans puguem prendre decisions sense que ens estomaquin gaire ni ens facin patir. No cal que et trinxin gaire perquè prengui’s una decisió d’autoafirmació. Nosaltres ens sentim utilitzats? I tant. Molt. Perquè vam anar a una llista electoral i la gent ens va utilitzar perquè els representéssim i féssim allò a què ens havíem compromès. Ens sentim plenament, entusiàsticament, utilitzats. Som peces d’un engranatge que va destinat a complir un compromís polític.

—Entre els polítics ha desaparegut la por. Abans n’hi havia. Ara, no. Pot ser?
—Els qui anàvem a les llistes de Junts pel Sí, i hi anàvem per fer la independència, sabíem que podia passar de tot. Per tant, quan em diuen ‘osti, pobreta’, doncs no. No fem res d’especial. Si no hi fóssim nosaltres, n’hi hauria uns altres. I en tot cas, hem de dir que és lamentable, per a algú que s’estima la política, veure com han utilitzat el Tribunal Constitucional, l’advocat de l’estat i la fiscalia, que fan anàlisis brutals utilitzant aquests instruments tan bèsties per fer callar. És lamentable. Els tribunals haurien de defensar els nostres drets en tant que representants inviolables dels ciutadans. No em cansaré de demanar la inviolabilitat i que represento la ciutadania. I que els tribunals m’han de tutelar, no jutjar-me. A mi, els tribunals m’han de defensar, no jutjar-me.

—Aquesta setmana, Gemma Calvet va dir que prohibir el referèndum era il·legal perquè anava als programes electorals. Em va agradar l’agressivitat.
—Et diran que a cap programa electoral no hi havia el referèndum. Però els diputats escollits sí que vam votar-ho al parlament. Vam fer-ho. No ho veig agressiu. És tenir el cap lliure. No posar-te límits. Aquest és el gran guany. Per això som aquí, a punt de fer un referèndum. És la independència mental, primer. La llibertat mental. Els nostres pares i mares, que venien de la transició, tenien una caixa al cap amb la qual no es podien moure. Els qui hem vingut després, aquesta mentalitat ja no la teníem. La meva generació, i la següent, hem tret els límits a la més gran. El desacomplexament mental, el fet de no posar-se límits més enllà de l’escrupolositat democràtica. És a dir, escolta, perdona, per què no puc votar en un referèndum si puc ser independent o no? No és agressivitat. És desacomplexament.

—Els veïns de l’Hospitalet vostres, com han reaccionat?
—La gent és molt discreta. L’altre dia comprava en una carnisseria i va venir un senyor, em va fer una abraçada, un petó, i em va dir ‘ànims’. Però en general, és discreta. Per exemple, a l’escola on porto el meu fill em miren, normalment són mares, i no em diuen res. Alguna mare fa un gest. I això em fa sentir bé. És una cosa discreta i molt suau, que m’agrada. A mi ja m’agrada, aquesta manera light. Una altra cosa deu ser la Carme Forcadell, que no deu poder fer ni un pas. És molt més coneguda. És la Carme de l’ANC, per a molta gent. No deu poder anar enlloc que l’abracen i l’estimen.

—Per què encara viviu a l’Hospitalet?
—Com que per què? Perquè m’agrada! Però molt, m’agrada. Hi viuen mos pares, ma germana ja no. I és l’entorn on he crescut.

—Resultats a l’Hospitalet el 27-S. Ciutadans, 23%. Junts pel Sí i la CUP, sumades, un 20%. Per què?
—L’Hospitalet no és a l’avantguarda dels postulats independentistes, no. Per moltes raons. Algunes tenen a veure, però menys que no es pensen molts, amb l’origen, la llengua habitual. No dic que no hi hagi una causa. Però mira, la Susanna Díaz, quan va venir a l’Hospitalet, va dir allò de ‘com podeu votar segons qui, si sou dels nostres!’ O la patinada del de la cua de Podem, que va venir a dir ‘vosaltres esteu obligats a votar Podem perquè no sou burgesia catalana’. La Susanna fent el discurs de la maleta de fusta i l’altre, un discurs passat de moda. I això encara hi és. Però molt menys que no volen. Nosaltres, a ERC de l’Hospitalet, per exemple, tenim militants que ara s’ha apuntat a cursos de català. No el sabien parlar. Aquí, la idea de votar i de democràcia no ha ser patrimoni dels qui tenen vuit cognoms catalans.

—Vós teniu vuit cognoms catalans?
—Jo en tinc quaranta-vuit! Ha ha!

—Coses que facin malament els independentistes?
—No m’agrada donar pistes a l’adversari. Si algun adversari llegeix VilaWeb, m’abstindré de donar-li pistes.

—I coses que facin bé?
—Posar en mans de la gent la decisió. I haver modificat, sortosament, el full de ruta. El referèndum no hi era, al full de ruta de Junts pel Sí. Representa que el referèndum era el 27-S. Sí que el teníem el 2012. I això ha estat tenir prou cintura. I hem passat de parlar d’independència a parlar de democràcia. Això és molt inclusiu i molt ampli. Sempre ens haurien pogut dir: ‘És clar, és que heu fet una DUI’, ‘Oh, esteu aquí tancats al parlament’. Doncs no. Urnes. I que la gent parli.

—Hi ha gent que encara dubta que posareu urnes.
—I tant que les posarem, les urnes! Passa que quan fa tres-cents anys que reps i estàs subjugat, tens la mentalitat desconfiada. No passarà. Ni és comèdia. Hi ha gent que pensa que si pot passar una cosa malament, passarà. Hi són, aquests! Ja ho veuran. La nostra funció ha de ser donar confiança i seguretat. Que la gent que no vol la independència estigui tranquil·la. Ningú no s’hi jugarà res personal. I tot es farà escrupolosament bé. No han de patir per res. Han d’estar tranquils.

—Hi ha visites d’estrangers al parlament que us hagin impressionat?
—Abans me’n trobava més, perquè era vice-presidenta primera. Però els d’ara se’n fan un fart. Va haver-hi força d’impacte amb els últims congressistes nord-americans, pel que m’han explicat. Entenen perfectament què passa aquí, es veu. Tots els qui vénen de democràcies llargues, no com la nostra, ben breu, no entenen com una mesa del parlament pot trobar-se qüestionada. Ni com el TC fa això que fa.

—A alguns americans també els deu agradar que ERC sigui una esquerra no marxista.
—Som esquerra no dogmàtica. I gent molt oberta. Ho hem estat sempre. Des dels anys trenta. A vegades faig broma: tenim aquell punt anarquista. Els anarquistes de la CNT van donar molt de suport a Macià, a Barcelona. Molt. Per tant, no som dogmàtics, i això ens permet de reconèixer que ho podem fer millor.

—Marxista, ho sou?
—No ho he estat mai de la vida. No aixecava el puny ni quan era de les JERC. Mai. Sóc d’esquerres. Socialdemòcrata. Però sí, a ERC hi ha gent d’orígens molt diversos. Tots tenim els nostres matisos.

—Des de Lehman Brothers, els socialdemòcrates haurien de moure’s cap a l’esquerra?
—La socialdemocràcia passa hores baixes, ara. És evident. Però a ERC tenim una gran virtut, també, i és que volem refundar la socialdemocràcia. Volem repensar-la, modificar-la. Crec que també han fet molt mal els dogmes de la socialdemocràcia. I ERC és un partit sense complexos. Ens han donat carnet i ens l’han pres tantes vegades. D’esquerres, de dretes, independentistes, no independentistes. Ja en passem. És que tu no ets d’esquerres. A mi, ja m’és igual. Però a veure, tu què dius, bergant? Ja no tenim complexos. Ja no tenim complexos quan ens acusen de no seguir el llibre vermell de. Creiem que estem en més bona condició de repensar l’esquerra.

—El capitalisme es pot reformar? I per què no es pot crear una cosa nova?
—Quina alternativa hi ha al capitalisme? No n’hi veig. Veig alternativa a aquest capitalisme. Això sí. El capitalisme s’ha de domesticar, posar-hi límits, des de l’estat. Regular-lo. Estic convençuda que, si els estats haguessin fet la seva feina, Lehman Brothers no hauria passat. No va controlar res, i el capitalisme va ser salvatge. Jo crec que el capitalisme, i l’esforç, ha fet que els meus pares, que no van poder anar mai de vacances, ni a restaurants, excepte els convits, m’hagin pogut donar a mi una formació, que jo sí que hagi pogut anar de vacances o a restaurants. No dic que això hagi estat el capitalisme. Però sí, és clar. I el seu esforç personal, amb dues feines alhora del pare. El capitalisme s’ha de domesticar. I qui ha de tenir la veu preponderant és la ciutadania. I l’obligació que tenim els governs és de posar límits i posar en mans de la gent les decisions que es prenguin. Contra els oligopolis, contra els qui es proclamen liberals i són tot el contrari: capitalisme d’amiguets i la llotja del Bernabéu, etcètera. Hi ha un altre capitalisme possible. Sóc altercapitalista.