Anna Sallés: ‘Quan veig els presos al Suprem penso en la Santa Inquisició’

Anna Sallés, historiadora i militant històrica del PSUC, ha fet la transició cap a l’independentisme, aquests darrers anys. Víctima de la repressió franquista, va ser presa política i condemnada mig any de confinament per rebel·lió. Actualment, és portaveu de la campanya unitària de mobilitzacions contra el judici del Tribunal Suprem contra el procés. Conversem amb ella sobre l’actualitat política, la repressió i la seva parella, Manuel Vázquez Montalbán.

—Què us ha semblat, fins ara, el judici contra el procés?
—La fiscalia i l’advocacia de l’estat donen voltes a la mateixa cosa. En cap cas, els acusats no van cometre els delictes pels quals se’ls jutja. L’1-O era una convocatòria a les urnes per a exercir el dret d’autodeterminació. Un dret legítim, per cert. Podem discutir si el resultat és vàlid, tenint en compte la repressió de l’estat, però el referèndum és legítim. Com a molt, al govern Puigdemont li poden imputar desobediència.

—Però s’insisteix en el relat de la violència.
—La violència, si de cas, la va exercir la policia, no pas els votants. Jo, l’1-O, vaig anar a votar amb normalitat. No vaig veure enlloc la cosa aquesta de les muralles humanes atacant els agents [riu]. La fiscalia pot dir el que vulgui, però no hi havia muralles i tampoc violència. Això és un judici polític. Van en contra de l’independentisme, evidentment, i contra les llibertats més fonamentals.

—Què penseu, quan veieu els encausats al banc dels acusats?
—Quan veig els presos al Suprem penso en la Santa Inquisició. És un escenari absolutament fora de norma. Aquell escut d’Espanya gegant, tots aquells senyors amb togues, les punyetes, la decoració barroca… Imagineu-vos que encara hi hagués el sant Crist que van retirar ara fa uns mesos! Tot plegat té un aire rònec.

—Com a antiga presa política, què us sembla que en ple segle XXI l’estat espanyol encara tingui presos polítics?
—L’existència de presos polítics demostra que la transició espanyola no és el pacte exemplar que ens expliquen. Tornem a reclamar drets i llibertats que crèiem conquerits. Per això calen mobilitzacions unitàries i multitudinàries com les d’aquests dies. Hem d’anar més enllà de les diferències i objectius de l’independentisme i defensar els drets fonamentals propis de la democràcia. Jo mateixa vinc del PSUC i d’ICV, i no pas de l’independentisme militant. Cal créixer. Demostrar que, pel pacte de la transició, és impossible avançar en matèria de drets i llibertats a Catalunya.

—I com s’assoleix aquesta llibertat si el govern espanyol no vol pactar un referèndum?
—La campanya unitària de mobilitzacions no forma part de l’àmbit polític ni de les possibles negociacions entre la Generalitat i l’estat. Tampoc no sabem quin panorama deixaran les pròximes eleccions.

—Però el context actual empeny l’independentisme a la unilateralitat.
—Sigui com sigui, cal acumular forces per a qualsevol envit que es presenti. La democràcia sempre està per sobre de les lleis. Sabeu què hauria fet jo, després de l’1-O?

—No.
—Hauria convocat eleccions.

—Constituents o autonòmiques?
—L’adjectiu tant és. Els partits independentistes haurien arrasat.

—I després?
—No es pot obviar una majoria àmplia. Tanmateix, el full de ruta el deixo en mans dels polítics. De totes maneres, em sorprèn una cosa.

—Quina?
—Em sorprèn molt que els presos polítics i els exiliats s’hagin sorprès per la brutalitat de la repressió de l’estat espanyol. Un senyor com Oriol Junqueras, que és historiador i sap quina és la història d’Espanya, ha de saber quina és la relació de l’estat amb Catalunya. No cal que anem al 1714, només cal recordar la setmana tràgica, el pistolerisme, el 1934, el 1939… Un historiador no pot dir que l’ha sorprès la reacció de l’estat. L’estat espanyol no claudicarà sense oferir resistència.

—També vau ser jutjada per rebel·lió, oi?
—Sí, fa gairebé seixanta anys i en unes circumstàncies diferents. A mi em va jutjar un tribunal militar. Tots els delictes polítics eren rebel·lió militar abans de la creació del Tribunal d’Ordre Públic, que no era garantia de res perquè no era pas més benigne que la justícia militar.

—Ho podeu explicar?
—Era l’11 de maig de 1962, me’n recordo perfectament. Era el típic dia de primavera dolça de Barcelona. Uns quants estudiants ens vam manifestar a la central de Barcelona en solidaritat amb una vaga de miners a Astúries. Devíem ser un centenar. Els primers crits eren de ‘visca la vaga general’, però al final eren de ‘mort al general’. Es va posar una pancarta i tot. La policia franquista ens va detenir al vestíbul de la universitat. Ens van dur a la comissaria de la via Laietana. Vaig estar de sort i no vaig rebre, com algun company. A mi només em van amenaçar i cridar. Si allò hagués estat una caiguda del PSUC, la cosa hauria estat molt més dura. L’endemà ens van traslladar a la Model fins al judici.

—Què en recordeu, d’aquell judici?
—Ens van portar al govern militar i allà ens van jutjar. El tribunal, el fiscal, el meu advocat, tot era militar. Esgarrifava. La meva família coneixia els Gil Matamala de l’exili i es van posar en contacte amb l’August Gil per demanar-li ajuda. Però ell no podia fer-hi res, era un consell de guerra.

—Com era el vostre advocat?
—Era un militar. Era un mandao, que es diu en castellà. Un figurant per a completar l’obra de teatre.

—Quina va ser la condemna?
—A mi em van caure sis mesos i un dia de presó. Jo era la noia i era poc important per als militars. En canvi, els meus companys, entre els quals hi havia Manolo Vázquez Montalbán, Martí Capdevila i Salvador Clotas, van ser condemnats entre un i tres anys. Jo vaig tornar a la Model i a ells el van portar a Lleida. El setembre del 1963, van ser alliberats perquè es va morir el papa i es va decretar una amnistia general. Nosaltres no érem ni catòlics ni cristians, però vam donar les gràcies a Déu [riu].

—Com van ser els sis mesos a la presó?
—Sis mesos i un dia! Sense aquest dia podria haver reduït condemna. Estava tot pensat. La Model tenia una galeria petita que era la presó de dones. Jo era l’única estudiant. La resta eren dones que venien d’unes vides molt dures. Delinqüents, lladres, prostitutes… Però també hi havia casos sinistres i incomprensibles. Una pobra llevadora, per exemple, que només havia practicat un avortament. Jo estava apartada a la part alta de la galeria. En una cel·la amb quatre llits. La major part del temps vaig estar sola. A baix, en canvi, les preses s’amuntegaven. Les condicions higièniques eren lamentables i els matalassos plens de xinxes.

—I les funcionàries?
—Hi havia de tot. Algunes eren molt males persones i pegaven a les preses. Però amb mi no s’atrevien. Devia ser alguna mena de ressentiment de classe. No ho sé. Recordo que hi havia una funcionària que ja havia treballat en presons a l’època de la república. Quan estàvem soles parlàvem en català. Era una bona persona. Alguna vegada m’havia fet arribar cartes dels meus pares.

—Us he de demanar per Manuel Vázquez Montalbán. Heu llegit Carvalho, problemas de identidad, de Carlos Zanón?
—L’he començat, però no l’he acabat. Sincerament, em costa. No és res personal amb Zanón, que és un gran escriptor. Al principi em feia una mica d’angúnia llegir un Carvalho que no fos d’en Manolo.

—És diferent del Carvalho clàssic. L’ús de la primera persona, l’actualització del personatge…
—És el llibre de Zanón, clarament. Penso que calia acostar el personatge al món del 2019. El relat en primera persona crec que és la manera d’assumir la figura de Carvalho i a la vegada distanciar-se’n com a escriptor. Ha estat una bona idea recuperar el personatge, perquè és la manera que es tornin a llegir tots els llibres d’en Manolo. Moltes de les coses que va escriure són completament vigents. Només cal repassar un llibre com La aznaridad.

—Què creieu que pensaria de la situació política actual?
—Sobre Catalunya, m’és molt difícil de dir. El món que en Manolo va deixar el 2003 no té res a veure amb l’actual. Encara manaven Pujol i Aznar. Ell va militar al PSUC i després a ICV, però sempre va ser una persona molt independent. Quan li preguntaven si encara era comunista, ell sempre responia: ‘Deixeu-me que sigui qui apagui el llum.’ Però sobre l’independentisme, no sé pas què en diria. Ara, estic convençuda que defensaria els drets fonamentals que l’estat vulnera. També el de l’autodeterminació. Què votaria en un referèndum? No ho sé. En Manolo era, per sobre de tot, un demòcrata.

—Creieu que continuaria escrivint la seva columna a El País?
—No sé si hi escriuria, però jo no el llegeixo [riu]. Ho sento, perquè hi treballa gent que conec, però és un diari que actualment m’ofèn. La gent comprava El País per la seva columna. Han fet fora tanta gent del diari que no sé si encara hi escriuria. De fet, potser ell se n’hauria cansat i hauria plegat.