Anna Sahun: “Els nens han passat de ser considerats familiars de segona a ser els que manen a casa”

Justament aquesta setmana s’ha anunciat que Lapònia, l’obra escrita per Cristina Clemente i Marc Angelet que fa anys que triomfa pel món, allarga l’estada al Teatre Condal de Barcelona fins al 22 de juny. El text, escrit fa sis anys, quan tots dos autors tenien fills petits i es feien moltes preguntes sobre la criança, es va estrenar al Club Capítol i va ser un èxit rotund. Ara torna a Barcelona, després de voltar per una vintena de països i d’haver acumulat més de 300.000 espectadors. S’escau que, mentre es representa a Barcelona, hi haurà espectadors de set països més que també la podran veure. A Barcelona, aquesta vegada l’obra és protagonitzada per Anna Sahun, Míriam Iscla, David Bagés i Albert Prat, i és dirigida per l’argentí Nelson Valente. 

Aprofitem l’avinentesa per conversar amb Anna Sahun. I parlem de tot allò que acostumen a debatre els espectadors després d’haver vist aquesta comèdia mordaç que cerca la reflexió i el debat. Parlem de temes com la criança, les veritats i les mentides, o com som realment els catalans.

—La veritat és sobrevalorada?
—En l’etapa infantil, que és la que tractem en part a l’obra, segurament la veritat no té tanta importància. De vegades, s’han de suavitzar les coses. Potser no sempre s’ha de dir ben bé la veritat. No cal ensenyar totes les cartes, perquè de vegades hi ha temes com la mort que poden ser molt durs per a un infant. Però entenc que a la vida adulta la veritat tard o d’hora acaba sortint. Jo valoro la veritat, en tant que la mentida o l’engany és una estructura que sempre acaba fallant. Sempre vaig amb la veritat a davant, honestament.

—A Lapònia parleu sobre les veritats i les mentides quotidianes. De fet, comença tot amb una gran mentida mundial, que és el Pare Nadal. L’obra comença quan una nena explica el seu cosí que en realitat són els pares.
—Aquesta és la veritat que al final tots acabem sabent. Cadascú de diferent manera, i en edats diferents. Tothom ho recorda molt, és un xoc vital. Quan ho descobreixes de petit, és un abans i un després. Els ho dic o no als meus pares? M’ho corroboraran? Allargo la mentida? Si ho dic, s’acabaran els regals? Et fas moltes preguntes. Però, en canvi, moltes vegades, de sobte passa una cosa molt bonica que és que et fan partícip de l’engany familiar, perquè encara hi ha germans petits. I tot plegat crea un vincle molt bonic.

—De fet, cadascú ho viu un vincle molt diferent… Conec unes germanes, que a una els seus pares li ho van dir, perquè no ho podien allargar més, i ella va respondre: “Ah, em pensava que havia de fer veure que no ho sabia!” En canvi, l’altra germana ho va saber de molt petita i va dir als pares: “Tot això ho feu per mi?”
—Jo recordo la conversa amb la meva filla gran. De cop, em va fer una pregunta molt ambigua. A mi em va semblar una pregunta retòrica, com si ja ho sabés. I de cop, amb la meva resposta, se li van posar uns ulls com dient: “M’ho has confirmat!” I després vaig saber que tenia sospites, però que no ho sabia… És una etapa molt bonica. Jo no canviaria aquesta màgia per dir-los sempre la veritat, tal com fa el meu personatge. En l’obra, el meu marit, que és finlandès, defensa que els nens han de ser educats en la veritat. En aquest cas, no hi estic d’acord. Jo penso com el personatge de la Míriam Iscla. Per mi la màgia i la il·lusió formen part dels records de la meva infància i tenen un valor enorme.

—Encara que si els teus pares et menteixen de petit, creieu que això d’alguna manera ens ensenya que es pot mentir?
—Sí! De fet, en un moment de l’obra un personatge diu que no veu malament que els nens aprenguin a mentir. En el fons, anar-se fent gran és també entrar en aquest joc: això potser no ho puc dir tan clarament i m’invento no sé què. Això passa sobretot en l’adolescència. Qui més qui menys, en aquesta època tots hem dit alguna bola als pares. Tot depèn també si els pares són gaire estrictes o no. Si tu saps que per sortir d’aquesta estructura tan rígida has de mentir, senyal que potser necessites obrir el ventall. Potser cal ser més franc amb els fills, explicar també tu coses teves. Ser més sincer. Per exemple, la meva filla ara té setze anys, i jo no vull marcar-li una hora de tornada. M’estimo més que torni a casa tan acompanyada com sigui possible durant el camí. Aquest nou món de l’adolescència és molt desconegut per a nosaltres, però, en realitat, hi ha els mateixos perills de sempre. Per tant, prefereixo donar més llibertat i que siguin tan sincers com sigui possible. És a dir, que em diguin la veritat. Encara que també he assumit que algun moment no me la diran, però no serà perquè jo hagi tibat molt. També he de dir que cada família és un món.

—Parlem de les veritats i les mentides, però l’obra sobretot parla de la criança. Una criança que avui és més controvertida que mai. Sembla que hi hagi una pressió per a fer-ho tot perfecte.
—Aquests últims anys hi ha una moda de deixar fer les criatures que facin el que vulguin, el que sentin, i de límits o de delimitar una mica les regles del joc, depèn de quines famílies no en volen ni sentir parlar. Els hem donat molta llibertat, però a la vegada sobreprotegit. No hem deixat que tinguin un moment d’avorriment o de frustració. En els esports, per exemple, tothom guanya. No hi ha mai rivalitat. I això està bé, però fins a un cert punt, perquè quan et vas fent gran l’incentiu de voler quedar primer també porta coses positives. Venim d’una època, quan els nostres pares eren criatures, que els nens hi eren, però no tenien cap mena de dret. Els nens han passat de ser considerats familiars de segona a ser els que manen a casa. Hem passat d’un extrem a un altre. I ara s’hi afegeix la tecnologia. No sabem si se’ns escaparà de les mans tot plegat. No sabem quina joventut tindran aquests nens ni les conseqüències de tot plegat quan siguin adults.

—Ara tothom parla d’Adolescència, la sèrie de Netflix. No sé si l’heu vista…
—Sí, l’he vista. Vaig fer-me un fart de plorar al final. Parla precisament d’això: què passa i per què, havent educat igual els meus dos fills, n’hi ha un que actua diferent. Aquí potser també entrem en el tema de la salut mental. No tot és culpa de la tecnologia. Hi ha gent més propensa a tenir conductes més obsessives. Però sí, realment és un terreny completament desconegut.

—Realment l’adolescència deu ser una època complicada. Clemente i Angelet, autors de l’obra, ja preparen Lapònia 2, sobre els dilemes educatius que susciten els fills adolescents.
—Oh! Primera notícia! Molt bé! Quin temacle! El món adolescent dóna per a una obra segur. Perquè, com deia, a més, no és la nostra adolescència, són uns altres paràmetres. La tecnologia ho canvia tot. De fet, ara es vol evitar que tinguin accés a les xarxes fins a setze anys. La majoria dels nens tenen accés el mòbil molt petits. Els el donen perquè passa a l’institut. I què? Per què necessitem aquest control dels nens. Aquesta protecció de certs pares, que volen saber en tot moment on és el nen. Els posen un GPS i saben on van quan surten de l’escola. De debò, no confien en el seu fill? Si al cap d’una hora de quan hauria d’haver arribat a casa no hi és, llavors sí, començaré a trucar a les mares dels amics. Ja em preocuparé, però aquest monitoratge constant per a saber on és el meu fill d’onze anys, perquè el deixo anar sol, no l’acabo de veure clara. Nosaltres anàvem sols pel carrer a partir de tercer de primària. Hi ha com una por… I és global! Et poden segrestar el nen! Aquestes pors han acabat fent que ens creguem que és molt perillós el carrer a les cinc de la tarda, quan els nens surten a l’escola. No hauríem de voler que el nen estigués pendent del mòbil tota l’estona. Si no te l’agafa és perquè el deu tenir a la bossa, mentre fa de porter perquè juga un partit amb els amics. Això és el que hauria de fer un nen. Sortir de l’escola, fer quatre tocs amb els amics abans d’anar a karate o a anglès. Però, és clar, cadascú ho veu de la seva manera.

—L’obra també fa un retrat dels catalans. Ens compara amb els finlandesos…
—Sí, juga molt amb els llocs comuns de les cultures nòrdiques i les compara amb les més mediterrànies. Per això, l’obra ha funcionat molt bé a llocs com a Grècia. La majoria dels personatges provenen de la cultura mediterrània, criden i diuen les coses tal com les pensen, sense filtres… I mira que, dins la península, crec que els catalans som els més nòrdics. Som aquests que quan sentim que es crida molt ens fa una mica de vergonya. No som tan cridaners com els espanyols. Però sí, en l’obra t’hi sents molt identificat perquè, tot i que agafa el Pare Noel com a referència i no el tió ni els Reis, perquè hi havia aquesta il·lusió de veure si podien exportar l’obra, toca molts aspectes de la nostra cultura i la manera de fer. I crec que hi dóna valor. De vegades idealitzem molt aquestes cultures nòrdiques. Sí que és veritat que és una societat més civilitzada, però també tenen mancances. Hi ha un moment que un personatge ho diu: “Aquí fotem quatre crits, i ja està, després ja hem fet net. I allà us ho quedeu tot.” Potser és aquella cosa que no tenen gaires hores de sol al dia, o són cultures molt més tancades a casa. En canvi, aquí, sempre hem viscut cap enfora. Per això les terrasses són plenes, i la gent després del teatre surt encara a fer tertúlia fora.

—És d’aquestes comèdies en què rius molt, però també hi ha reflexió…
—Sí, la gent quan surt del teatre debat, fins i tot discuteix perquè tenen punts de vista diferents. És molt interessant, anar al teatre i que l’obra generi un debat. Aquesta obra crec que en genera uns quants: des de la criança, que segurament és el tema central, al tema de la veritat i la mentida. I si, a més, vénen grups amb gent de generacions diferents que sobre aquests temes pensen molt diferent, és molt interessant. L’altre dia m’explicava algú que, per a la gent de la seva generació, quan descobrien que els reis eren els pares, s’acabaven els regals. Llavors et donaven mitjons i alguns calçotets i ja està. Perquè era la postguerra, no hi havia l’abundància materialista que hi ha ara. No compraven tot el dia… És clar, aquesta conversa potser no hauria sortit mai si no fos per l’obra.

—Parlant de teatre, últimament us hi veiem molt.
—Sí, enguany he fet molt teatre…

—On fa molt que no us veiem és a la televisió. És perquè heu decidit dedicar-vos més al teatre, o perquè no sona el telèfon?
—No sona, no. Potser consideren que vaig fer molta televisió. L’últim que vaig fer va ser La Riera, on vaig estar força temps. Senzillament, faig teatre perquè és el que m’ofereixen. Però n’estic encantada perquè és un terreny que m’agrada jugar-hi. El directe té alguna cosa especial que no tenen els platós. No s’hi pot comparar. És dur, perquè és sacrificat, sobretot pel que fa a la conciliació familiar, i perquè no tens caps de setmana. Té una sèrie d’inconvenients, però a la vegada a mi em manté amb la il·lusió de treballar. És un privilegi. Molta gent de la professió no té oportunitats per a demostrar que bona que és. Jo tinc aquest privilegi, i ho vull aprofitar, perquè tampoc no sé quant em durarà. Aquests misteris de l’edat que de vegades t’aparquen un temps, no saps ben bé per què. El teatre m’apassiona, però també m’encantaria que em truquessin per fer televisió. Però això no és decisió meva.

—Considereu que ja sou en aquella edat crítica, en què us consideren massa jove per fer uns certs papers, però massa gran per a continuar fent el que fèieu fins ara? Pot ser que això hagi canviat una mica últimament al teatre, on hi ha més obres pensades per a actrius de quaranta anys o cinquanta.
—És possible que passi això. Tanmateix, també és veritat que vaig fer una sèrie diària durant molt de temps, i el meu personatge s’acostava a la quarantena. Ara ja fa deu anys de tot això… No sé quant de temps més hauré d’esperar perquè em tornin a trucar. Potser deu anys més? Però sí que crec que en el teatre hi ha més consciència d’ensenyar els problemes i els conflictes de gent d’aquesta edat. En el fons, volem que els joves vagin al teatre, i hi ha propostes més trencadores i atrevides per al jovent, però hi ha un gran gruix d’espectadors que tenen una edat, i també es volen sentir reflectits en les històries que s’expliquen. Al final l’edat també implica experiència. En el fons l’ofici té una part de formigueta i ofici, a part del talent, que es treballa. I, per tant, hi ha de ser. Fa poc llegia una entrevista de la Gonyalons en què parlava de la importància de coincidir amb gent jove, de veure com juguen ells en escena. És important que nosaltres n’aprenguem d’ells, i ells de nosaltres. En el fons és com un testimoni que es va passant. Els que som a l’escenari, som els que mantenim aquesta professió.

—Teniu la sensació que les noves generacions viuen la professió d’una manera diferent? No sé si ara es dóna molta més importància al “m’agrada” d’Instagram.
—La gent que ha entrat en aquest món perquè es vol fer famós o vol sortir a la televisió s’acaba desenganyant. És decebedor. És un ofici molt dur, requereix molt d’esforç. I si acabes essent conegut serà resultat del teu esforç. No serà perquè tu hagis decidit que vols tenir molts seguidors. Que vols ser actor o influenciador? Jo no tinc cap problema que la gent es dediqui a ser influenciador, sobretot si ajudes la gent jove i dius coses sensates. Ara, hi ha segons quins creadors de continguts que valdria més que no els sentíssim, que no poguessin influir en els nostres fills. En tot cas, els que acaben persistint en aquesta professió és gent que hi ha d’haver posat molt d’esforç.

—Realment sou molt pocs els que podeu viure de fer teatre…
—Sí, per això et deia abans que tinc una sensació de privilegi. A la vegada també penso que m’ho he treballat. Per exemple, durant un any vaig fer classes de teatre a gent jove. De seguida ja veus aquells dos o tres de la classe que ho viuen amb passió! És gent que tens clar que si no hi ha res que els apagui aquesta flama seran actors! Els brillen els ulls, estan desbordants, i és una classe. En canvi, hi ha gent que sí que actuen, però no saps ben bé per què hi són. Tenen molta vergonya, s’amaguen constantment. Quan els fas veure aquesta situació, els poses en un lloc una mica incòmode. I això és una de les coses per les quals vaig decidir que no faria més classe…

—Per?
—Ara has d’anar amb peus de plom a dir les coses als joves. S’ofenen. I no, no passa res, hem de poder dir que no estàs còmode. Però, és clar, no volen sentir segons què. Ells afirmen que volen fer teatre, però després els veus incòmodes davant l’escenari i la càmera. Hi ha alguna cosa en ells que fa veure que s’autoenganyen, i a l’escenari tot es veu amb lupa. Tot es veu! I em trobava que si deia una veritat a classe, havia d’anar amb molt de compte, perquè depèn què dius algú es desmunta. I em sap greu, però també crec que algú li ho ha de dir. En realitat, només volia preguntar-li per què volia fer teatre. També et trobes de vegades que hi ha gent que no se sap el text. I si no véns amb la feina feta, se’t veu el cul. Jo puc renyar aquesta persona? Doncs es veu que no! Però, és clar, aquesta persona puteja els seus companys que han vingut amb el text après, però que no poden fer l’escena per culpa d’ell. I ens encallem, perquè hi ha una pota que no aguanta la taula. Tot és molt delicat. Tot ho has de fer sense que ningú s’enfadi. Que som de sucre? No hi ha lloc a la frustració, per després tirar endavant. Crec que de vegades hi ha gent que pensa que li agrada el món del teatre, i per tant ha de ser actor, però no és així: es necessiten moltes altres coses.