Dagoll Dagom es prepara per posar el punt final: “Hi ha un moment que les coses s’acaben”

Anna Rosa Cisquella, ànima de Dagoll Dagom, seu en una butaca vermella de vellut. Al fons, una paret plena de llibres, papers i estatuetes. Ens ha obert la porta de l’oficina de la companyia, on el món de l’espectacle es fa palès només d’entrar-hi: fotografies, pòsters, premis… La vida de Dagoll Dagom penjada a les parets. La vida de Dagoll Dagom que és, també, la de Cisquella, membre de la companyia d’ençà del 1977.

La sala on fem l’entrevista té un terra de parquet, una gran taula ovalada de fusta i un sofà. La llum és tènue i càlida. Parlem amb ella del retorn de L’alegria que passa al teatre Poliorama, del 9 de desembre al 28 de gener; del nou espectacle de Mar i cel que estrenaran l’any que ve per celebrar els cinquanta anys de la companyia i que, a més, coincideix amb el centenari de la mort d’Àngel Guimerà; i de la fi de Dagoll Dagom.

El començament de Dagoll Dagom

“Els grans èxits normalment vénen dels grans reptes.” Cisquella comença l’entrevista amb contundència. Dagoll Dagom va néixer el 1974 amb l’estrena de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, inspirada en un poema de Rafael Alberti i dirigida per Joan Ollé, fundador de la companyia. Així i tot, l’any clau fou el 1978, quan la companyia va presentar el primer espectacle musical, Antaviana, una obra basada en els textos de Pere Calders i que va ser, certament, un gran envit per a Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel, les tres potes de Dagoll Dagom aleshores. Però l’èxit va ser tan gran, que l’espectacle els va dur a fer una ronda pels Països Catalans, l’estat espanyol, el francès, l’italià i, fins i tot, Suïssa. “En un moment en què el contingut del teatre que es feia era de resistència antifranquista, nosaltres ens vam atrevir a fer un espectacle poètic que no tenia cap context polític. Vam demostrar que era possible fer un altre llenguatge.” Xavier Fàbregas ho va descriure a la seva crítica teatral com “el dia que el teatre va passar del blanc i negre al color”. Antaviana va ser, doncs, la llavor de tot el que vindria després: els espectacles musicals en català de gran producció. I, és clar, després de cinquanta anys de trajectòria, la llista és llarga: Nit de Sant Joan (1981), El Mikado (1986), Els pirates (1997), Cacao (2000), Boscos endins (2007), Cop de rock (2011), Scaramouche (2016) i Maremar (2018) en són només alguns exemples. Així i tot, el seu gran èxit indiscutible ha estat Mar i cel, l’espectacle basat en el text d’Àngel Guimerà que més vegades han interpretat. La primera va ser el 1988 i ja llavors va esdevenir tot un fenomen cultural; la segona va ser el 2004 i la tercera el 2014. L’any que ve tornaran a fer-la per celebrar el mig centenari de la companyia i acomiadar-la per sempre més.

‘Mar i cel’, un èxit indiscutible que va ser a prop d’anar a Broadway

“Quan Bozzo i Periel es van jubilar, jo tenia clar que volia arribar als cinquanta anys i que volia arribar-hi amb Mar i cel“, diu Cisquella. I, tot seguit, afegeix: “En Bozzo mai no hauria reinterpretat Mar i cel, perquè un gran èxit sempre fa por de tornar-lo a fer, per allò que després t’adones que potser no n’hi havia per a tant. Però jo ho veia molt clar. Sabia que s’havia de tornar a fer i que la resposta de la gent seria bona.” La intuïció de Cisquella no va fallar. El 2004 i el 2014, Mar i cel va omplir platees, i té clar que el 2024 hi tornarà. “No pots posar la mà al foc per res, però penso que la gent agrairà aquest final de Dagoll Dagom.”

Sobre la clau de l’èxit de Mar i cel més de tres dècades després, Anna Rosa Cisquella deixa anar una opinió contundent. “Mira, ara que l’hem haguda de revisar una altra vegada, ens hem adonat que, desgraciadament, és molt actual. Quan la va escriure Guimerà, ja era una crítica d’un món on les religions enfrontades provoquen morts, sang, crueltat. I quan Xavier Bru de Sala va fer-ne l’adaptació la primera vegada, ja pensava en Palestina. Hi ha una escena que ell deia que s’havia inspirat en la repressió cap als palestins per part dels israelians. I quant fa, del 88? Estem exactament igual, o pitjor.” El fet més curiós és que, d’ençà de la primera versió de Bru de Sala el 1988 i una banda sonora molt sòlida d’Albert Guinovart, pràcticament no han canviat res del guió de l’espectacle.

Per a la reposició de Mar i cel l’any que ve, han convocat un procés de càsting obert. Cisquella diu que, per evitar una allau de convocatòries, ja van ser molt estrictes de bon començament amb els requisits. “Exigim un nivell molt alt, perquè, si no, rebem moltes sol·licituds de gent que canta a la dutxa, m’entens? La gent ha de saber cantar, llegir partitures, interpretar…” Tot i que encara no han acabat el procés de càsting, calcula que, en total, potser s’hi presentaran unes cent cinquanta persones. Així i tot, no descarta que algun dels personatges surti de programes televisius com Eufòria. “Aquests programes han donat i donen gent, i no et diré que no pugui ser algú d’aquests”, reconeix. No seria la primera vegada: Elena Gadel va fer de Blanca al Mar i cel del 2004, dos anys després del seu pas per Operación Triunfo, i Gisela Lladó, participant d’Operación Triunfo el 2001, va fer de Ventafocs a Boscos endins el 2007.

L’impacte de Mar i cel l’any 1988 va ser tan significatiu que, fins i tot, va ser molt a prop d’anar a Broadway. “Van venir uns de Nova York que van estar a punt de comprar el musical, però, és clar, si els americans ja es donen pinyes entre ells per actuar-hi, com haurien deixat entrar una companyia catalana? Si no vas acompanyat d’un productor anglès que s’enamori del teu espectacle i estigui realment disposat a invertir-hi, és molt difícil sortir del circuit local.” I això que Dagoll Dagom va voltar per uns quants països europeus, cosa que ara encara és més difícil perquè, tal com explica Cisquella, cada territori té les seves companyies.

Adeu a cinquanta anys dalt els escenaris

Anna Rosa Cisquella va anar a parar al món de l’espectacle per casualitat. “Jo no volia dedicar-me al teatre. Hi vaig acabar per coses de la vida. Jo feia teatre per afecció a l’Orfeó de Sants.” En aquell moment, els Joglars feien Alias Serrallonga, i Glòria Rognoni, actriu de l’obra, va caure en un dels assaigs i va quedar paraplègica. “Em van trucar a mi per a substituir-la i jo, molt inconscientment, vaig dir que sí. A només vint anys ja me’n vaig anar de gira per l’Amèrica del Sud.” Quan va tornar, Cisquella no sabia què fer. Va ser llavors quan va assabentar-se que Ollé i Josep Parramon feien No hablaré en clase (1977) –”un espectacle que havia tingut molt d’èxit aquí a Barcelona perquè era boníssim”– i va adherir-se al projecte. “Vaig entrar-hi també com a substituta d’una actriu. Bozzo va entrar a substituir Parramon, que va anar a la mili, i Miquel Periel també va unir-s’hi més tard. Després, Ollé va abandonar-lo.” Segons Cisquella, Ollé volia dedicar-se a la direcció teatral al cent per cent. “Li vam dir: ‘Si no vols venir, ja farem nosaltres’. Crec que es pensava que no ens en sortiríem, però llavors vam trobar els contes de Pere Calders. Va ser el gran moment de Dagoll Dagom.”

Quan li demanem com viu personalment el final de Dagoll Dagom després de tants anys i tantes anècdotes, Cisquella respon: “Amb una mica d’il·lusió i una mica de tristesa, com tot a la vida.” D’una banda, reconeix que li fa molta il·lusió que la gent pugui viure un final com aquest. Segons que explica, no tan sols tornaran a fer Mar i cel sinó que, a més, faran una exposició de fotografies i una gala al Teatre Grec que aplegarà alguns muntatges que han fet. A més, explica que, segurament, editaran un vinil amb les cançons més emblemàtiques dels seus musicals. “És acceptar que hi ha un moment que les coses s’acaben. De totes maneres, estic contenta. Crec que és un bon final.” Un final que ha encapçalat “tota sola” –entre cometes, perquè, evidentment, ha tingut tot un equip de tècnics darrere–, perquè Bozzo i Periel ja fa anys que es van jubilar i, malauradament, no hi ha relleu per a continuar.

“Espero que hi hagi gent que continuï fent espectacles musicals. De fet, se’n fan, però de molt petit format, perquè no hi ha suport institucional.” Explica –i ens ho podem imaginar– que fer un espectacle musical és molt costós. Un musical com Mar i cel, per exemple, té un pressupost aproximat d’un milió d’euros. Una inversió de diners tan gran que dificulta que les companyies s’arrisquin. “A més, la gent no és prou conscient de què val la cultura”, apunta.

“Hi ha gent preparada. Les generacions d’ara estan molt més preparades que nosaltres. Nosaltres cantàvem fatal! La gent ho acceptava perquè no hi havia res més. Però als actors d’ara els falta compromís. Tothom vol fer sèries i guanyar molts diners. Les coses han canviat. L’època de les companyies tal com l’havíem entès fins ara, que érem nosaltres, els Joglars, la Fura dels Baus, el Tricicle, aquesta època s’ha acabat.”

Parlant de la falta de relleu generacional i del suport econòmic i institucional, Cisquella no passa per alt la qüestió de la llengua. “Al teatre hi ha molt de voluntarisme i, després, a sobre, hi ha aquesta cosa que si és català perquè és català i si és castellà perquè és castellà.” La seva opinió és clara: si els ajuntaments i els governs financessin amb prou recursos el sector cultural, les productores i les companyies de teatre no s’haurien de preocupar tant per si un espectacle exhaureix entrades i omple el teatre o no. És a dir, tot i que Cisquella destaca que, evidentment, encara ara és possible de fer teatre musical en català i tenir èxit –fa cinquanta anys que ho demostren–, s’ha de seleccionar molt bé el tipus d’espectacle que es fa perquè funcioni. “Som en una situació molt dura. El bilingüisme existeix. És així, ho hem d’acceptar. Però és dur, perquè és un mercat que està partit i això fa que els recursos també ho estiguin.” I afegeix: “En un musical hi treballa molta gent, i això són moltes nòmines a pagar. Si no tens un nivell molt alt de públic, no pots pagar-ho.”

En el seu cas, per exemple, fer televisió els va ajudar molt tant econòmicament com en popularitat. El 1993, a TV3, es van estrenar en el format audiovisual amb Oh! Europa, que, tres anys després va donar pas a Oh! Espanya. Un altre èxit va ser La memòria dels Cargols, el 1999. L’última creació televisiva va ser La sagrada família, el 2010. “Si no haguéssim fet televisió, segurament hauríem plegat abans”, declara. Perquè en una trajectòria tan llarga hi ha èxits, però també fracassos. Amb Flor de nit (1992) Cisquella reconeix que es van arruïnar. Així i tot, la reinvenció i la televisió els van permetre de continuar endavant. Però ara TV3 tampoc no és igual. “És molt difícil col·laborar amb TV3. Hi han entrat productores més joves, gent amb un altre estil… Ha canviat molt, el panorama. […] Hi ha un mecanisme de control, és dificilíssim de parlar amb ells. És molt més industrial. I, tot i que teníem idees per a més sèries, ja no vaig voler lluitar més.” També van provar-ho amb unes altres cadenes, com ara Televisió Espanyola, però tampoc no va acabar de funcionar.

‘L’alegria que passa’, la darrera gran creació

Abans de la gran estrena de Mar i cel l’any que ve, Cisquella celebra el retorn de L’alegria que passa al teatre, la darrera gran creació de la companyia. Del 9 de desembre al 28 de gener es podrà veure al Poliorama aquesta adaptació contemporània de Santiago Rusiñol que, contra tot pronòstic, ha despertat l’interès de petits i grans. La setmana passada, l’obra va ser guardonada amb cinc premis Butaca a millor musical (Dagoll Dagom), millor espai sonor (Jordi Ballvé), millor composició musical (Andreu Gallén), millor actriu (Àngels Gonyalons) i millor actor de musical (Eloi Gómez). Uns premis que s’afegeixen a les bones crítiques que han rebut d’ençà que van estrenar l’obra, el mes de març.