Anna Rosa Cisquella: “Hem d’aconseguir que el català sigui la llengua vehicular dels grans espectacles teatrals”

La companyia Dagoll Dagom fa gairebé cinquanta anys que crea, però això no els atura. El cap de setmana passat van estrenar un nou espectacle, Bye Bye Monstre. I lluny de repetir la fórmula d’èxit, han decidit d’innovar una volta més. Per primera vegada han fet un musical pensat per als més petits de la casa, atès que són el futur del teatre. Per tirar endavant l’espectacle, s’han envoltat d’artistes que triomfen amb els seus projectes: les cançons són de Dàmaris Gelabert, la coreografia de Lluc Fruitós, dels Brodas Bros, i il·lustració i disseny gràfic de Lyona.

Parlem d’aquest projecte amb la seva directora, Anna Rosa Cisquella, que després d’haver estat moltes dècades darrere de grans projectes de la companyia com a productora executiva, ara es posa a dirigir. Amb Cisquella aprofitem l’avinentesa per analitzar el teatre en català i la trajectòria de Dagoll Dagom, com també reivindicar la seva figura, moltes vegades a l’ombra.

—Aquests darrers mesos hi ha hagut molta polèmica a les xarxes. La gent s’ha queixat que hi ha molts espectacles en castellà a la cartellera, molts dels quals són musicals. Es defensen dient que en català aquesta mena d’espectacles no surten a compte…
—Això no és exactament veritat. Evidentment som en un país bilingüe i desgraciadament això té una afectació al mercat, però amb Mar i cel vam demostrar que és possible de fer-ho en català. Si un espectacle funciona i el fas tan sols en català, la gent ve. Mar i cel l’hem fet tres vegades, i sempre hem omplert un any sencer. Per tant, a Catalunya aquest públic que vol veure musicals en català hi és. Potser hi ha gent que en català no vindrà mai, però també n’hi ha que no vindrà mai si és en castellà.

—Sou el clar exemple que es poden fer musicals en català.
—Es poden fer espectacles de creació en català. Encara que de vegades sigui en un àmbit més petit, com ara amb Bye Bye Monstre. Però hem aconseguit de treure un nou espectacle, i fins ara sembla que agrada a tothom. No pot ser això que passa a la cartellera. Hi hauria d’haver de tot. I la cosa penosa és que tan sols trobem grans musicals en castellà: Cantando bajo la lluvia, El guardaspaldas, Billy Elliot... Això fa que l’espectador, al final, s’hi acostumi. Si l’oferta és en català, passa el contrari. Cal apostar per fer teatre en català, i més en el moment que vivim. Hem d’aconseguir que el català sigui la llengua vehicular dels grans espectacles teatrals.

—Ara és un moment més complicat per al teatre en català?
—No ho crec. Hi ha públic. Això sí, fan un producte que tothom coneix, qui no ha sentit a parlar de pel·lícules com El guardaespatlles o Billy Elliot? Són adaptacions de productes molt coneguts. Per tant, en cert sentit, és més fàcil. Costa més de donar a conèixer espectacles de creació pròpia, i ho acostumen a fer les companyies catalanes. M’agrada dir que treballem en productes quilòmetre zero. I, és clar, és més complicat. És més feina. Cal inventar-ho, però després donar-ho a conèixer. No cal que expliquis que és El rei lleó, tothom ho sap. En canvi, ara amb Bye Bye Monstre hem de fer-ho a conèixer i explicar a tothom quin és el nostre projecte. Crec que hi hauria d’haver més ajudes per a llançar aquesta mena de projectes d’una manera competitiva, i poder jugar a la mateixa categoria que els projectes que ja vénen farcits de fora.

—Alguna vegada heu explicat que sense aquestes ajudes hagués estat impossible fer un projecte com Mar i cel. Ara es podria fer un espectacle així?
—Ho vam fer amb Scaramouche. Però no va anar tan bé. No sempre tens la clau de l’èxit. Una diferència important amb Mar i cel va ser TV3. Acabaven de començar i ens van donar molt de suport. Ens van fer molta publicitat. Ara és molt difícil d’aconseguir.

—Malgrat tot, Dagoll Dagom té dos musicals ara per ara en cartellera: Bye Bye Monstre i T’estimo si he begut, amb les T de Teatre.
—El 2024, amb Dagoll Dagom farem cinquanta anys sobre els escenaris. La vellesa, en aquest cas, és un premi. És experiència. Fa molts anys que ens hem mogut en un nivell de qualitat alta, i el públic ho sap. Dagoll Dagom és una marca que crea confiança. I malgrat tot, no hem deixat d’innovar. Per exemple, amb Bye Bye Monstre hem apostat per primera vegada per un musical pensat per als més petits. Era una cosa que teníem pendent, i finalment l’hem poguda fer. Ha estat una experiència molt maca. Tenim la sensació que el públic ens ha acollit amb molta alegria.

—Dèieu que és la primera vegada que feu un musical per als infants. És important que en aquestes edats vagin al teatre?
—I tant! Ho hem pogut comprovar molt amb Mar i cel. Cada vegada que l’hem representada, més de 70.000 escolars l’han vinguda a veure. És com tots els espectadors que té durant una temporada el TNC. Ho fèiem tan sols amb estudiants. I després veies que aquells nens que van venir el 1988, quan la vam tornar a fer, van tornar a venir amb els seus fills. És una cosa meravellosa. No sé si vau venir, el 1988?

—No, no havíem nascut. Però som dels que vam veure Mar i cel milers de vegades per la televisió, i quan vam tenir-ne l’oportunitat, vam córrer a demanar d’anar a veure-la.
—El 2004, vam veure-ho molt en les famílies. Era magnífic. És com quan vas a un restaurant i el cuiner gaudeix de veure com s’il·lumina la cara de la gent quan menja. En el teatre passa igual. Els pares miraven amb molta atenció com la cara dels nens s’il·luminava quan el vaixell es començava a moure. La gent venia més per transmetre aquest entusiasme, que no per tornar-la a veure. Això és la cultura, la transmissió de coses que t’han emocionat. És la màgia del teatre. El teatre Poliorama, en què som ara, abans era un cinema. Tothom deia que el cinema liquidaria el teatre, i mira, ara sembla que els teatres tenen més vida que no el cinema. El cinema el pots veure a casa. Però el teatre té aquesta cosa del directe que emociona d’una altra manera. El moment catàrtic crec que és ancestral, això de veure històries representades i explicades al peu d’un arbre és arrelat en els nostres avantpassats més llunyans. Encara ho portem dins i ens emociona d’una manera que és difícil que es perdi, perquè la tecnologia és molt important, però el dia que falli, hi haurà tres persones que es podran enfilar a dalt de l’escenari i explicar-te un conte.

—L’espectacle Bye Bye Monstre, que acabeu de presentar, uneix molts projectes que funcionen molt bé com ara Dagoll Dagom, Dàmaris Gelabert i el Brodas Bros
—Hem fet un bon equip. Durant el confinament, se’m va ocórrer que tot semblava un país en què els nens estaven tancats perquè a fora hi havia un llop. Vaig veure que TMB feia un concurs de contes, i els vaig trucar perquè creia que podia funcionar fer el mateix amb contes escrits per nens. Em va semblar que segur que en podien sortir bones idees per a fer aquest projecte. Era just, perquè faltava molt poc per a Sant Jordi, però TMB s’hi va apuntar, i d’aquí ha sorgit tot això. I després vam triar l’equip. Per sort, tothom s’hi va afegir. Suposo que estàvem en plena pandèmia, la gent tenia ganes de fer coses i estava sensible amb la qüestió. Hem tingut molt de temps per a treballar la dramatúrgia. Ho hem fet tot amb una cocció lenta.

—Us poseu a la direcció per primera vegada.
—Sí, en Joan Lluís Bozzo s’ha retirat. I em feia il·lusió de dirigir-ho, perquè és un projecte que em sento molt meu. A més, m’hi veia amb cor perquè no era un espectacle especialment complicat com per no poder-ne assumir la direcció. Ho tenia molt clar. Ha estat una experiència nova, però a la feina sempre he estat al costat de la direcció escènica. Ho he viscut sempre de molt a prop. Sí que he format part de la direcció de projectes, i tenia molt clar com fer l’equip. Pensa que molts directors de cinema no dirigeixen res, i ho fan els directors de fotografia. I jo ja ho havia fet en molts espectacles. Ara, dirigir els actors ha estat una novetat, i he de dir que ha estat molt interessant, però també molt esgotador.

—Sempre heu tingut un paper a l’ombra, però, sense vós, Dagoll Dagom no existiria.
—Ja m’hi he acostumat. Els mitjans de comunicació són una mica simples i busquen una figura. Busquen una persona per a projectar allò que volen. A les entrevistes, sempre volien en Bozzo. I si no podia, aleshores sí que em trucaven. M’he cansat de reivindicar-me, però evidentment sobre l’espectacle en sabia tant com ell. D’algunes coses fins i tot en sabia més. Per exemple, de tot l’àmbit publicitari sempre m’he encarregat jo. Com a la majoria de companyies de teatre de Catalunya, tots som multitasca. He fet de productora per a tirar endavant el projecte, però després era l’encarregada del màrqueting per a aconseguir que els espectadors vinguessin.

—També deu ser complicat.
—És molt complicat i molt complex. Hi ha molts espectacles que no funcionen, no perquè no siguin bons, sinó perquè ningú no sap com vendre’ls. S’ha de ser competitiu. Ara, a Barcelona, hi ha molta oferta. Has de mirar en quin forat pots entrar i que interessi al públic. Al començament invertíem molt poc en publicitat. Ens ho gastàvem tot en l’espectacle i no quedava ni un duro per a la promoció. Aleshores ens explicaven que els americans deien que si et gastaves un milió d’euros en un espectacle, havies de gastar-te’n mig en publicitat. Pensàvem que eren bojos. Però després vam veure que tenien raó. Si la gent no et veu, no sap que existeixes.

—Vau ser els primers de posar anuncis a les banderoles.
—Amb Mar i cel vam fer moltes coses innovadores, que anaven més enllà del teatre. Vam ser els primers que vam anar a la Caixa perquè ens venguessin l’espectacle. La gent ens deia que érem bojos. No hi havia caixers i la gent havia d’entrar a l’oficina per comprar l’espectacle. Però, gràcies a això, tenies més de quatre mil punts en què la gent podia comprar-se entrades. Aleshores, per aconseguir entrades, la gent havia d’anar al teatre o reservar-les per telèfon. Això va ser un gran canvi. I de banderoles, fins aquell moment tan sols se n’havien posat d’institucionals. Les de Mar i cel van obrir un camí perquè el teatre deixés de ser una cosa amagada.

—TV3 també ha jugat un paper molt important en la història de Dagoll Dagom
—I tant, vam fer moltes sèries com ara Oh, Europa! i La memòria dels caragols. Van ser molt importants. Combinar la televisió i el teatre va ser crucial. Quan teníem un espectacle que no anava gaire bé, la televisió ens ajudava a tirar endavant. A més, la popularitat que ens va donar va ser clau. Amb Oh, Europa!, hi va arribar a haver un milió de persones mirant-nos. La televisió també ha canviat moltíssim. Abans no hi havia tants canals. La memòria dels caragols també va ser molt important. Ens va obrir al món rural. A molta gent de poble li encantava, perquè no era tan urbana com les altres sèries que es feien.

—Ara no seria possible…
—Un projecte com La memòria dels caragols? Impossible. Aleshores, comparant-nos amb unes altres televisions europees, ja ho fèiem precàriament, ara seria… No hi ha diners. Però és clar, sense pressupost és impossible de competir. Per molta imaginació que tinguis, es necessiten diners. A La memòria dels caragols canviàvem de vestuari a cada capítol. Com que canviàvem d’època, tot era diferent.

—Però, sense aquests projectes, s’hi perd molt com a país. Què s’hauria de fer per canviar-ho?
—Cal que les institucions augmentin la inversió en cultura. Si no, cada vegada anirem a pitjor. La qualitat anirà a la baixa. Hem presentat uns quants projectes a TV3, però no han tirat endavant. Teníem una idea molt bonica, però ja no m’he esmerçat a defensar-la. Era un projecte que volia explicar la història d’Europa a través d’una companyia de teatre. Una idea semblant a La memòria dels caragols. Si tingués vint-i-cinc anys, suposo que lluitaria, però veient la precarietat amb què s’hauria de fer, no cal.

—I com és, per als que comencen? Dagoll Dagom té un nom, però hi ha gent que fa molt bona feina amb molt d’esforç i no rep ajudes.
—Mai no ha estat fàcil. Però ara hi ha molts més teatres. Quan vam estrenar Mar i cel, el 1988, tan sols hi havia deu teatres a Barcelona. Ara, n’hi ha una quarantena. Això vol dir més produccions i més gent dedicant-s’hi professionalment, però també més competència. Has de creure en el teu projecte i lluitar. Cal arriscar-se. Quan nosaltres vam anar a vendre Mar i cel, la gent ens mirava com si fóssim bojos. Ara ho veieu normal, però fer un musical de Guimerà no semblava gaire atractiu en aquell moment. Per tirar endavant, has de posar-hi molta energia.

—Un consell per als que comencen?
—Moltes vegades els artistes pensen tan sols en allò que volen fer i no en allò que el públic vol veure. Sempre has de pensar a qui vols arribar, a qui li vendràs l’espectacle. Molt sovint hi ha hagut una actitud una mica autista per part dels creadors. Pensen: “Faig allò que crec i ja em vindran a veure.” Aquesta actitud no ajuda. Hitchcock deia que un cinema és una sala plena de gent mirant una pantalla i, si no, no hi ha pel·lícula. Aquest és un canvi de mentalitat que encara ara ha de fer molta gent. Hi ha qui es pensa que l’art és una cosa divina, però no s’ha d’oblidar que és un ofici.