03.03.2016 - 22:00
Anna Riera és una noia de divuit anys que viu a Matadepera i que desafia, per segona vegada, una de les multinacionals tèxtils més conegudes del món: Inditex. Fa un quant temps, aquesta jove estudiant de psicologia va engegar una campanya a la plataforma Change.org, un espai virtual on hom pot recollir signatures per protestar contra situacions que semblin injustes. Demanava que la botiga Lefties, una de les marques d’Inditex, retirés uns maniquins de l’aparador. L’èxit de la petició va ser rodó: va aconseguir l’objectiu i a més va tenir un gran impacte als mitjans. Ara l’Anna ha promogut una altra campanya: vol aconseguir que Zara comenci a fabricar talles més grans que la 42. Ella no s’hi ha trobat mai, però coneix molta gent –com ara la seva mare– que, tenint un pes proporcionat a l’estatura, no troba roba de la seva talla en aquestes botigues.
—Vau començar fa uns mesos amb una campanya perquè Inditex retirés uns maniquins de la botiga Lefties. Per què vau engegar aquell Change.org?
—Una tarda anava a treballar i, de cop, no sé per quin motiu, em vaig fixar en l’aparador de la botiga i vaig veure aquells maniquins amb unes cames gairebé més primes que els meus braços, i em va sobtar. Vaig estar tota la tarda capficada i indignada, pensant que demanaria un full de reclamacions, i ho vaig comentar a casa. La meva mare em va dir que amb això no faria gran cosa, però que hi havia aquesta plataforma i que ho provés. I va funcionar.
—I tant que va funcionar. Inditex us va enviar una carta, oi?
—Sí. Bé, no directament, però es van posar en contacte amb mi a través de Change.org i em van dir que aquells maniquins eren obsolets i que no complien cap de les seves normes, que els retirarien.
—Hi heu tornat a passar, davant de la botiga?
—Sí, i els han retirat. Ara hi ha maniquins que només són de cintura en amunt. No crec que siguin una solució definitiva, però si més no ja no hi ha aquelles cames que em van fer esgarrifar tant. Però el meu missatge no era només pel cas concret de Lefties, sinó que era una crida a moltes altres botigues. Ara sembla que ataqui el grup Inditex, però els maniquins del Zara també són massa prims.
—Parlant de Zara, ara heu obert una nova campanya a la mateixa plataforma en què demaneu que ofereixin talles més grans de la 44, crec.
—De la 42! Change.org es va posar en contacte amb mi perquè creés aquesta petició. Zara és una botiga on molta gent es compra la roba, i que gent amb una talla 44 no se la pugui comprar em sembla una mica com deixar-los al marge, com castigar-los pel seu pes.
—Quines talles es consideren grans?
—Crec que són a partir de la 44. Jo considero que és una talla força real, que gasta molta gent sense tenir problemes de sobrepès. Però si mires col·leccions com la Violeta, de Mango, que en teoria és de talles grans i arriba fins a la 52, fins i tot les seves models tenen una talla 42.
—Ara que esmenteu Violeta, creieu que si a una col·lecció li posem l’etiqueta ‘talles grans’ l’estigmatitzem, o és una bona iniciativa?
—De fet, a mi m’agradaria –i per això ho demano– que fessin talles més grans i les exposessin a la mateixa botiga, no en una secció separada o en una col·lecció de talles grans. Crec que és així com es pot començar a solucionar un gran problema de la societat.
—En la petició preteneu arribar a 75.000 signatures, però què passa si les aconseguiu? Creieu que Zara us farà cas?
—Això ho gestiona Change.org, però crec que més que el nombre de signatures que aconsegueixis, es tracta d’anar fent pressió fins a obtenir una resposta satisfactòria. És a dir, que hi ha peticions que tenen més de 100.000 signatures però no han aconseguit res. Llavors es tracta d’anar augmentant l’objectiu fins que l’empresa o la persona que ha de respondre no ho pugui evitar.
—Si aquesta darrera campanya té èxit, penseu a fer-ne més?
—La veritat és que ara em fa il·lusió contribuir a crear una societat amb més seguretat i més autoestima, i suavitzar aquests estereotips que hi ha avui dia. Si aquesta campanya va bé, segur que pensaré en alguna altra cosa. No sé si a través de Change.org, perquè tampoc vull ser la noia de les peticions, però és realment una plataforma que funciona i et dóna recursos.
—No sou una persona grassa. Us heu trobat amb el problema de no trobar la talla en una botiga de Zara?
—Jo no, però la meva mare sí, i no considero que sigui pas una persona grassoneta. És bastant frustrant que cada vegada que tornem de comprar roba pensi que ha de fer dieta perquè els pantalons de la botiga no li anaven bé. Crec que els cànons de bellesa que s’han imposat són irreals.
—Heu viscut de prop una desena de casos d’anorèxia, bulímia o algun altre trastorn alimentari. Tants?
—De fet, no he viscut tants casos de prop, sabent-ne tots els detalls. Però sí que són gent coneguda, i això et fa adonar que n’hi ha moltíssims. I el fet pitjor és que les noies s’acabin fixant tant en el seu físic, quan a dins seu tenen molt més que això.
—Heu tingut cap problema o cap complex que, més endavant, heu comprès que provenia d’uns models de bellesa irreals?
—Sí, i tant. Per exemple, sempre he tingut molt complex amb les cames. Sempre pensava que haurien de ser una mica més primetes, estar més separades o el que sigui. Fins que al final he dit que les meves cames estan bé, que no em puc queixar perquè tinc cames per caminar. I per això també em van horroritzar les cames del maniquí. L’origen de la meva lluita és que considero que tinc unes cames molt més maques que aquelles, tan primes.
—Com us preneu aquesta fama caiguda del cel?
—En part és una mica atabalador. Per exemple, a Facebook m’han agregat unes dues-centes o tres-centes persones. Però, per una altra banda, ho trobo emocionant, perquè això vol dir que hi ha gent que s’ha pogut sentir identificada amb les meves idees. A mi em costa una mica de parlar, tinc les idees més clares quan escric. Per això les entrevistes em fan una mica de vergonya. Ho veig una mica com una experiència més a la vida.
—I per acabar, què podem fer les persones corrents (a part de plataformes a Change.org) per mirar de canviar aquests cànons?
—Encara ho veig molt lluny, però m’agradaria organitzar esdeveniments criticant coses. Com manifestacions, però no ben bé. És a dir, reunir-nos i dir: ‘Com han de ser els maniquins?’, i que cadascú hi digui la seva. I si algú treballa amb materials, que ens els proporcioni. Que al final tots junts reivindiquem alguna cosa. No ho sé, és una proposta, no sé si ho acabaré fent mai.
