Anna Ramis: “Com li diràs, al teu fill, que no faci servir el mòbil, si tu el portes sempre a sobre?”

Aquestes últimes setmanes s’ha parlat molt sobre l’ús que fan els adolescents dels dispositius digitals. S’han de prohibir a les escoles? Hi ha un gran debat. Però de què servirà prohibir el mòbil a les escoles si no fem un pensament més generalitzat. En parlem amb Anna Ramis, mestra, pedagoga i formadora, que ja fa uns quants anys que es dedica a predicar contra l’abús de les pantalles en els nens petits. Malgrat que ara es va veient l’efecte d’aquest abús en els adolescents, el canvi ha de venir a partir del minut zero, quan naixem. I ha d’implicar tota la societat. “Com li diràs, al teu fill, que no faci servir el mòbil, si tu el portes sempre a sobre?”.

El 2018 Ramis ja alertava de la situació, en el llibre De 0 a 3, res de pantalles? (Eumo). Un llibre que anava acompanyat d’una campanya amb un nom semblant, “De 0 a 3, pantalles res”. El projecte es va impulsar per alertar d’aquest nou fenomen social que cada vegada s’ha fet més evident. Com han d’actuar les famílies en vista d’aquesta problemàtica? En parlem amb Anna Ramis.

—Aquests dies es parla molt de l’efecte de les pantalles en els adolescents, però de fet el problema comença molt abans, no?
—La tensió s’ha posat en els adolescents perquè és quan ja podem observar més bé les conductes. En aquestes edats comença a haver-hi el senyal d’alarma. Hi ha psiquiatres que reben la població ja malalta, i alerten de la situació. Adverteixen que no hi hauria d’haver aquest augment de consultes. Per tant, està bé que la societat hagi començat a tenir sensibilitat cap als adolescents. Però, com dius, la prevenció comença en el minut zero, quan neix la criatura, o una mica abans.

—Hi ha un abús de les pantalles ja de molt petits?
—Com a societat abusem dels dispositius digitals. Els nostres infants i menors són dins aquest tsunami que ens ha passat a tots per sobre.

—Ens centrem en els infants i adolescents, però els primers que hauríem de canviar som nosaltres?
—Sempre dic que quan un infant arriba a la família és una oportunitat per als adults de posar-se davant del mirall. Perquè allò que pretenem ser, que a vegades és “que guapo que sóc”, i que mostrem a les xarxes, no és la realitat. De portes endins som una altra cosa. En canvi, un infant és com la prova del cotó fluix. Tu a casa als teus amics pots dir que menges molt bé, però un infant viu amb tu i ho veu. Per tant, davant una criatura hi ha una veritat total. I això amb els usos dels dispositius digitals també passa. Tu pots dir que a casa en feu un ús molt restringit, però no sempre és real. Molts ens espantem quan el mòbil ens diu quantes hores a la setmana n’hem estat pendents. Fins i tot a mi em passa. I això és només el mòbil, imagina’t l’ordinador… Moltes vegades l’excusa és que hi treballem… Tot ho justifiquem. Però llavors, quan descansem, tornem a fer ús dels dispositius digitals. I al cap del dia són moltes hores. I els nostres fills, d’ençà que neixen estan immersos en aquest context. Per tant, segurament hauríem de reduir-ne l’ús tots. No dic no fer-lo servir mai. Qui vulgui ho pot fer, que es converteixi en amish, però també se’n pot fer un ús digital correcte. De fet, tenir una criatura et dóna l’oportunitat de pensar: vols dir que hem d’estar connectats absolutament per a tot i a cada moment?

—Aquest raonament també el podríem portar a la prohibició del mòbil a les escoles. Aquesta mesura tota sola no resoldrà res, oi?
—No és la solució definitiva. Si et diuen que no pots usar el mòbil a la feina, què faries quan sortissis?

—Agafar-lo i veure tot allò que ha passat!
—És clar, probablement la primera hora que el tinguessis no faries res més que mirar què ha passat al món, a les xarxes, al WhatsApp, a tot arreu. Per tant, què farem si es prohibeixen els mòbils als instituts? Quan arribin de l’institut a casa, a l’hora de dinar, els direm que no toquin el mòbil a taula? Vindran d’estar vuit hores sense fer-lo servir. Està bé que a l’institut es reguli, perquè sabem que tenir un dispositiu digital a mà distreu l’atenció. Encara que el tinguis tancat, eh? Hi ha investigacions que diuen que a sobre la taula et distreu d’una manera, a dins la motxilla d’una altra, a l’armariet del passadís no et distreu tant… La teva capacitat d’atenció varia. Doncs, si sabem que això influeix en l’aprenentatge, fem-ho a l’institut. Però l’univers on ha començat aquest dispositiu digital és a casa. Perquè qui el va comprar o el va regalar a la criatura probablement va ser el pare, la mare o els avis.

—Com podem ensenyar-los a gestionar-lo bé?
—Se’ls ha d’ensenyar des que neixen. De fet, jo sóc especialista en nens de zero a sis anys. La imatge d’una criatura pre-natal, l’ecografia que la mare o el pare comencen a escampar per les xarxes, ja és la primera petjada d’identitat digital d’aquesta criatura que, sense cap mena de permís, escampem pertot arreu. Per tant, el senyor Google, sap de nosaltres molt abans que arribem al món. L’actitud que els adults tenen a casa és clau, és el model que després la criatura adoptarà com a criteri de normalitat o d’ús. Si el pare i la mare sempre van amb aquest dispositiu, no surten de casa sense, si van al bany i se l’emporten… Com li diràs després que ell no el pot fer servir? Hem de ser molt mesurats en el nostre ús com a models. Això és una part important. L’altra part que per mi és clau –i que de moment la societat hi posa poc èmfasi– és que naixem mamífers i ens tornem humans per contacte amb les persones.

—Com? No us entenc…
—Si no hi ha un parell d’humans amb qui ens vinculem, que acostumen a ser el pare i la mare, que ens reconeguin, que ens donin identitat, que ens mirin, que ens escoltin, no ens fem persones humanes. I si aquesta atenció, aquesta mirada, aquesta escolta de les persones de referència es dedica cada vegada més hores al dia a uns dispositius digitals, són hores que restem a l’infant. D’aquí ve que ens preocupi molt la construcció de la base de la salut mental dels infants, en una societat que no els mira, que no els escolta o que no en fa una atenció continuada. Quantes vegades ens trobem que el nen diu: “Mama, mira què faig.” I la resposta és: “Ja t’he mirat. Ja està.”

—Aquesta és la realitat que més ha canviat? Abans els pares podien treballar molt, però quan arribaven a casa desconnectaven de la feina i estaven per tu?
—Sí, o miràvem tots junts la televisió, i ara cadascú és a la seva pantalla. Rebem inputs constantment. La pantalla ha estat pensada perquè hi passem el màxim d’hores possible. Per tant, és important de pensar: durant quantes hores el dia estic amb el meu mòbil i durant quantes dedico atenció plena als meus fills? Sobretot els anys, entre tres i sis. Són clau. No dic que llencis el telèfon per la finestra, però quan ets a casa és important de tenir consciència que, de tres hores que et passes a casa, dues i mitja el teu fill t’hauria de veure sense dispositiu digital.

—Una altra cosa clau seria que fins a tres anys no es posessin pantalles als infants?
—No s’han de posar pantalles a l’infant, senzillament, pel que en diem el “cost d’oportunitat”. Perquè mentre és davant una pantalla es perd de fer tot allò que li és propi, que és bellugar-se, interactuar, descobrir, tastar, tocar, posar-se coses a la boca, experimentar corporalment… Tot això té un valor molt més gran que allò que una pantalla li pugui aportar. Si és que aporta res de bo. Hi ha alguna tesi doctoral que ja comença a dir que abans de sis anys no aporten cap aprenentatge significatiu ni cap avantatge.

—Quina diferència hi ha entre un nen de tres anys que ha conviscut amb les pantalles d’ençà del primer dia i un que no?
—Hi ha les psicòlogues dels Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) que comencen a veure conductes en els infants de tres anys o quatre, amb un perfil massa habituat a pantalles. Nens amb molta hiperactivitat, que necessiten anar canviant d’activitat i no poden parar atenció ni un segon. Mira que un nen pot ser tossut per a posar una peça en una construcció i quedar-s’hi estona. Però aquests nens que fan servir moltes pantalles perden de pressa l’interès per les coses i han d’anar canviant. Són molt, molt, molt moguts. Això seria un símptoma. Nens que els ofereixes el que sigui –un conte, per exemple– i tenen poca capacitat de quedar atrets. De seguida volen una cosa diferent. Nens que, quan els permets de bellugar-se en un joc lliure, de moviment, van com una moto. És a dir, en lloc de fer atenció a aquest moviment més delicat de l’equilibri, van disparats una activitat darrere una altra. Ara ja comença a haver-hi investigacions que ens diuen que el desenvolupament del llenguatge també s’endarrereix. Perquè, com que hi ha menys interacció amb els humans significatius, el llenguatge no es desenvolupa. Quan vas sumant tots aquests símptomes –i a més quan hi afegim la pantalla–, hi ha un gran daltabaix, i pots veure que hi ha nens que poden arribar a desenvolupar una agressivitat, una conducta comparable de tenir síndrome d’abstinència. Tot plegat ens indica que passa alguna cosa.

—Per tant, malgrat que ens sembla que les pantalles els deixen tranquils, els hiperestimulen?
—Sí, és cert que estan quiets i no molesten. Però no podem dir que un nen quiet davant una pantalla sigui un nen tranquil. Tu pots arribar a casa, seure al sofà, mirar un capítol de la sèrie i relaxar-te. Un nen no, i menys amb aquests vídeos actuals, en què tot va tan de pressa. Avui dia no podem suportar una pel·lícula que té un pla que dura més de cinc segons. I això és molt ràpid. Fins i tot els dibuixos infantils ho fan, i això excita el cervell. El cervell humà quan naixem ja és fabricat per a capturar canvis de so, llum, color, posició, lluminositat… Llavors, si un estri m’ofereix això molt seguit, cada tres segons, quan això s’apaga el meu cervell queda excitat a aquesta velocitat. I aleshores veiem aquests nens que s’avorreixen, perquè la realitat se’ls fa avorrida. Han de buscar aquesta adrenalina com bojos. A més, hi ha una altra cosa.

—Quina?
—Moltes vegades busquen els premis que els donen aquestes interaccions. És a dir, quan tu fas un joc i la pantalla, cada vegada que ajuntes el que havies d’ajuntar, fa un soroll o et tira confeti, et premia. En la vida real això no passa. I, en canvi, amb aquests jocs el cervell s’acostuma a aquesta descàrrega dopamínica, que és el que crea l’addicció. Llavors, un cervell adult, acabat, té un lòbul pre-frontal, que és on tenim les funcions executives, que ens permet ajornar la recompensa, programar-nos respecte a allò que volem fer i desviar les variables que no van al que volíem fer. Però un cervell infantil, que no té el lòbul pre-frontal desenvolupat, no entén res d’ajornar el premi, i cau de quatre grapes en l’addicció dopamínica. És a dir, les pantalles, al cervell infantil, li fan dues males jugades: la sobreexcitació i l’addicció dopamínica.

—Aquests dies observava infants del meu entorn i, malgrat que s’eviten les pantalles, no sé què tenen, però tots les volen. Un dia els hi ensenyes una foto i llavors et demanen sempre el mòbil… És addictiu?
—Addictiu no seria la paraula, però sí que ho volen. Però és normal. Primer perquè la lluminositat, el misteri de saber què hi ha aquí dins, hi surto jo?… Pensa que la construcció de la identitat d’una criatura també es fa així. Perquè jo qui sóc si no surto aquí? Perquè aquí els pares somriuen i s’ho ensenyen els uns als altres i ho passen els amics. Llavors, jo sóc el que surto aquí o jo per mi mateix tinc valor? És a dir, la construcció de la identitat d’una persona depèn de tots aquests inputs. I, a part, la lluminositat i el fet que hi hagi un vídeo enganxen.

—Diem fins a tres anys, zero pantalles. Però com cal introduir-les?
—Les anirem introduint de mica en mica. El primer ús tolerat abans dels tres anys seria una videoconferència amb algun familiar si és fora una setmana de viatge. No passa res. No serem més papistes que el papa. A partir dels tres anys, jo diria que, així com introduïm l’oci de mil maneres, podem introduir l’oci digital. Però amb una bona selecció, sabent que la velocitat excita. Trio dibuixos lents, com ara en Mic o en Pingu. No els poso La patrulla canina ni Bob Esponja. Cal triar amb criteri. I després: el capítol són set minuts? Doncs ho comptem. També és important que no l’abandoni. No li poso uns dibuixos i me’n vaig a fer unes altres coses. Ens hi quedem. Senzillament per observar les seves reaccions. I en acabat ho podem comentar. Puc utilitzar l’oci digital per a establir conversa.

—Per tant, hi ha productes que no són bons?
—Sí, el problema és que hi ha productes enganyosos. Et diuen que allò és per a infants i t’endossen una cosa que no ha passat cap mena de control mínim d’un psicòleg infantil.

—Hi ha més coses que podríem fer?
—A partir dels tres o quatre anys, hauríem de fer servir els dispositius digitals per crear, no per consumir. Gràcies a aquests dispositius podem fer productes, no tenir infants passius mirant TikTok o Instagram. Per exemple, tots plegats podem preparar un ball, i ens gravem i ho fem arribar a la tieta perquè és el seu aniversari. I quan són més grans, hi ha sistemes de programació infantil molt simples, per poder crear aplicacions i fer coses en societat. Cal que els dispositius digitals no facin ciutadans passius.

—Molts pares conscients es troben que el seu entorn no comparteix aquesta visió.
—Em pensava que els avis serien els primers defensors de treure pantalles, perquè de fet vam criar els nostres fills amb la televisió i prou. Però resulta que no, perquè els avis han caigut de quatre grapes en aquesta idea de: “Mira que intel·ligent que és el meu nét, perquè té un any i ja sap buscar el seu vídeo de dibuixos al mòbil.” Amb això ens passarà com amb el tabac. Sabíem que el tabac no anava bé, que matava, però mira quants anys de feina s’ha hagut de fer. Per tant, crec que és important compartir la informació, però no de manera que ens confrontem. No podem dir-los: “Ho feu molt malament.” És millor explicar-los que cada vegada hi ha més recerca mèdica que explica aquesta problemàtica. I, en conseqüència, demanes que si han de posar uns dibuixos, posin aquells que siguin més lents i fan menys mal als infants. Cal tenir moltes alternatives, perquè engegar la pantalla és molt fàcil. Porta joguines a casa dels avis. Coses que saben que els agraden. Igual que si anem al restaurant: portem-hi la bossa de la Mary Poppins, amb el quadern per a pintar, els adhesius, els cotxes, les nines, totes les joguines que et semblin, per no treure un dispositiu digital.

—Moltes vegades les pantalles són com un cangur.
—En diuen el xumet digital. Poso això i puc estar tranquil amb la família o els amics. No em dóna la tabarra.

—Estem acostumats a veure nens a restaurants enganxats a una pantalla.
—Cert, aniquilats. Deixen els nens davant una pantalla i així no molesten els pares. Però, és clar, quin efecte té això? Molta gent dirà: només és quan estic fora de casa, esporàdicament. Això té un doble efecte. Una, que fa una cosa que és summament limitadora. Anar a un restaurant és una experiència per a un infant. És un espai nou i interessant. Hi ha moltes coses a descobrir. Però, és clar, si descobreixen tot això segurament no podràs estar tranquil conversant amb els amics. Vols estar a la taula? Ajuda’l. Dóna-li elements per a distreure’s i que conegui l’entorn on és. Tot aprenent mirant, reconeixent. Si vas al transport públic i ha d’estar quiet, estimula la imaginació. L’altre dia em deia una mare que quan era petita el seu pare li deia que s’imaginés què passaria si dues persones que eren allà feien una aventura. Això l’estimula. Però, és clar, hi ha d’haver un adult disposat a no mirar el mòbil i interactuar amb la criatura.

—A partir de quina edat se’ls pot donar un telèfon mòbil?
—L’accés al dispositiu mòbil comença essent l’accés al dispositiu mòbil dels pares. Que me’l deixen, no és meu. Després, progressivament, puc tenir un dispositiu mòbil que em serveixi per a trucar. I poca cosa més. Que no té dades, perquè si vol fer alguna cosa per internet, ho faci a casa, que és on hi ha controls parentals instal·lats. Encara que fer això no t’hauria de deixar completament tranquil. Saps que fora, amb el dispositiu d’un altre, sense els teus controls parentals, es pot connectar. Per tant, a la vegada que introduïm els dispositius digitals hem d’activar un model de confiança. Cal parlar sempre d’allò que passa a la vida en línia, per tal d’establir una confiança total. Si eixugo el meu fill quan surt de la dutxa, que té quatre anys, i li dic: “Mira, aquesta part d’aquí que ara eixugarem amb cura, només la puc tocar jo –fins que tu em deixis–, tu i qui tu deixis que la vegi o la toqui. Perquè d’aquestes parts en diem ‘íntimes’.” Després a sis anys, li ho puc dir en relació amb una pantalla. Per exemple: “Veus aquesta fotografia teva a la platja? Ens agrada molt, però no la penjarem. Recordes que et vaig dir que hi ha una part que en diem íntima, que només l’ensenyem a qui volem? No la penjarem, la podria veure qualsevol.” Fixa’t què faig. No cal esperar que tingui setze anys i dir-li: “A Instagram no posis fotografies de les parts íntimes.” Tot plegat ha de tenir un curs natural.

—Moltes vegades els pares acaben donant un mòbil al nen perquè va sol per carrer i volen tenir-lo controlat.
—Perquè tenen por. Si poguéssim no tenir-ne tanta… Vivim en una societat que assimila la criança responsable a tenir molta por com a pares i a patir molt. Els meus fills, quan anaven a campaments i passaven quinze dies fora, només rebíem un parell de trucades en una cadena de telèfons fixos. No patíem. Sabíem que estaven bé. Per tant, crec que hauríem d’intentar crear una societat que no tingués tanta por de la infància.

—Però si volen el telèfon és millor que només sigui un telèfon per a trucar, sense accés a internet?
—Sí, en aquest cas millor donar un mòbil només perquè em pugui trucar si li passa res. Tota la resta ho fas a la tauleta o a l’ordinador.

—Per tant, endarrerir l’entrada d’infants a les xarxes socials és important?
—Totes les xarxes limiten l’accés a catorze, quinze o setze anys. Però passa que molta gent diu que el seu fill és molt responsable i li obre el compte d’Instagram. Si la mateixa xarxa, que el que vol és endossar-la a tothom, diu que no és per a ells, potser no és bona idea avançar-ho. I si respectem la normativa?

—Però hi ha una pressió social per a donar-los el mòbil, perquè tingui xarxes socials…
—Sí, hi és. Per això és bonic ara aquest moviment de pares i mares, que es volen coordinar per decidir que els seus fills arribaran a l’ESO sense mòbils. És fantàstic. No esperen que el departament legisli, que ja ho farà si cal. Prenen decisions com a pares, i ho fan col·lectivament, evitant d’alguna manera aquesta pressió.

—Però com s’ha de fer, si un nen et ve i et diu que com que no té mòbil el marginen?
—Això s’ha de gestionar molt abans de tenir el mòbil. Abans es trobaran que tothom juga a La patrulla canina al pati, i ell no pot jugar-hi perquè no ho veu mai. Aquí has de seure amb ell i veure a què voldria jugar, i incentivar-lo que ho comuniqui a la resta d’amics. També diré que el pati ha de ser un joc lliure, mentre no es facin disbarats absoluts. Va haver-hi un moment que a tots els patis es jugava al Juego del calamar. No pot ser. Els docents hi han d’intervenir. Vejam, si el teu fill al final juga a La patrulla canina no és preocupant, dóna-li eines. Quan vaig a fer conferències vénen els pares que ja estan convençuts, per desgràcia, i em diuen que quan hi ha confiança i la decisió és coherent amb tot allò que has fet aquells anys, moltes vegades els fills ho viuen bé. El millor argument és que ho fas perquè l’estimes i és millor per a ell.

—Cal tenir les contrasenyes d’aquestes aplicacions dels fills?
—Si vols obrir un compte d’Instagram al teu fill, uns quants mesos abans obre-te’n un tu per saber de què va, com funciona l’algorisme. Després, el primer compte l’hauríem d’obrir junts i tu no seràs tant figaflor que et pensaràs que és l’únic compte que hi tindrà el teu fill. Per tant, instal·la la confiança. La millor manera és compartir allò que tu veus a Instagram. Per exemple, m’ha sortit un vídeo d’un arbre de Nadal molt bonic, o d’un humorista. Si tu comparteixes, el teu fill també compartirà. Malgrat que hem de saber que no t’ho dirà mai tot. Però, aleshores, li has de dir claríssimament: “D’això que no me n’ensenyes, si mai et sents violentat, agredit, incòmode, sempre m’ho pots venir a dir. Sempre.” Crear aquesta confiança perquè pugui venir a dir-ho.

—Sí, que si l’introdueixen en un d’aquests WhatsApp on es comparteix porno, t’ho digui…
—D’això, caldria saber-ne una cosa. Si tu obres un compte de WhatsApp al teu fill, pots restringir qui l’afegeix. Cal que les famílies sàpiguen aquestes coses. Cal que tingui aquesta cultura digital. No s’hi val a dir: és que els nens en saben molt més que nosaltres.