Anna Punsoda: “He tornat al desert”

Anna Punsoda (1985) ha deixat Barcelona per tornar a la Segarra, la terra dels orígens. Periodista cultural, traductora de l’alemany (ha traduït Rilke, Kafka), ara viu als Plans de Sió, i de l’experiència n’ha sortit el llibre La terra dura. Retorn al cor de Catalunya (Pòrtic Edicions). En aquest breu assaig de cent pàgines, Punsoda desgrana en una prosa treballada i neta la descripció de la terra de secà de la seva infantesa, el paisatge sense límits, amb cap muntanya i poca aigua. Però també descriu el paisatge humà, la dependència amb bonÀrea de Guissona, i l’augment de benestar personal un cop deixa la ciutat. Autora de ficció (El llit dels altres, 2018) i assaig (La luxúria, 2020), Punsoda rep VilaWeb a la casa que ell i l’editor Ignasi Moreta tenen als Plans de Sió, on s’han instal·lat. Ací, Punsoda escriu i edita la revista Dialogal.

—Per què deixeu Barcelona i torneu a Plans de Sió?
—Hi ha uns quants factors. El primer, perquè a Barcelona vivíem, bàsicament, per pagar el lloguer. I ens vam preguntar: quin sentit té haver muntat tot això, viure estressats, veure’ns mitja hora el vespre, i aquí s’ha acabat la nostra vida? I també em feia molta pena que els nens creixessin en una comunitat tan fràgil com Barcelona.

—Barcelona és una comunitat fràgil?
—Sí, perquè la vida de la gent és molt complicada: avui són aquí, demà són allà, demà els fan fora de casa. Aquí és bastant estable.

—També citeu el català com a motiu.
—Barcelona et situa en un lloc on a mi no m’agrada estar. Per exemple, en una reunió de pares, una aixeca el braç i pregunta si la podem fer en espanyol. I tu has de dir, és que si no la fem en català, vostè no l’aprendrà mai. M’havia convertit en un sergent de la llengua, i jo no vull ser un policia. Aquí ho vius amb naturalitat, perquè el país és homogeni.

—Hi ha més gent que ha deixat la ciutat. Per què?
—Crec que el mite del progrés il·limitat ja s’ha acabat. La idea que sempre pots visitar més ciutats, viure més sensacions, tenir més experiències i conèixer més països ja ha generat cansament. La gent busca una altra cosa, un sentit més profund de la vida. I aquí és un lloc on el pots experimentar millor. A Barcelona, per exemple, quedes amb la gent amb qui tens més afinitats i prou. Doncs aquí t’has de fer amb tothom. I això també t’obre i també et fa entendre unes quantes coses.

—Per exemple?
—Jo, a Barcelona, no tenia contacte habitual amb homes de seixanta anys, de setanta. I aquí vaig al bar i parlo amb ells i parlo de coses que també tenim en comú.

—Frase del llibre: “Jo sóc d’aquest desert.” Ara heu tornat al desert?
—He tornat al desert, sí. Ho és. El paisatge sense límits feia que de petita sentís com una mena d’angoixa metafísica brutal. Que petita que em sentia. No hi havia la protecció de les muntanyes, ni la protecció urbana. Gens abrigada. Aquí tens la impressió que tothom et pot veure sempre, permanentment i des de qualsevol lloc. No hi ha secrets. Hi ha la vida pública, hi ha la vida privada i hi ha la vida íntima. I aquí la vida íntima és una cosa que t’has de treballar. Aquí prop, Ratera, és una vila closa. Deu haver-hi vuit cases, que donen totes a l’interior d’una placeta. Tothom es mira i ho veu tot.

—Per a qui no ho conegui, què són els Plans de Sió?
—Els Plans de Sió són uns deu, onze pobles, de cent habitants i escaig cadascun, que hi ha a la Segarra. Devem ser 600 o 700 persones en total. Jo sóc de Concabella i ara visc a les Pallargues.

—Dues xifres. La primera és zero.
—Zero avortaments. La Segarra és una comarca que té zero avortaments. La gent ha d’anar-se’n fora a avortar. Però, és clar, ja és un trauc. Hi ha una part que s’explica per un tema logístic. Per a una ecografia, me n’he d’anar a Lleida. Imagina’t per a un avortament. Però, després, per un tema de mentalitat, també.

—Segona xifra. Trenta-nou.
—Trenta-nou nens. L’escola on van els fills són trenta-nou. Una escola pública meravellosa que funciona molt bé.

—Qui és Jaume Alsina?
—L’amo de bonÀrea de Guissona. Ell era veterinari. Però tenia… el cuquet empresarial. M’han citat per a la setmana que ve.

—Perdó?
—El cap de comunicació i màrqueting em vol veure per comentar l’entrevista que em van fer a TV3. I em deu voler conèixer. No ho sé. El gran salt, la gran expansió, l’han fet amb les seves pròpies botigues. Abans distribuïen a Caprabo, i més. Doncs ara obren una fàbrica nova a l’Aragó. És una família de Guissona de tota la vida. Un home tímid a qui no li agrada l’exposició als mitjans. Aquí no hi ha família que no tingui algú que en depengui, de bonÀrea. L’any 1950, Guissona tenia 1.800 o 1.900 habitants. Ara en té quasi 8.000. I això es deu a bonÀrea, que importa molta mà d’obra per als seus escorxadors. Molts ucraïnesos, romanesos i senegalesos. Molts dels pagesos que viuen per aquí són autònoms, però tenen un únic client, que és la cooperativa. O els camioners de bonÀrea, que són autònoms també amb un sol client: bonÀrea. Vés sumant quanta gent en depèn. O els qui viuen en els pisos que han construït per als treballadors.

—Per aquí us passa el canal Segarra-Garrigues, i sou terra de secà. Com s’explica?
—Aquesta infrastructura es va construir sabent que infringia una normativa europea de protecció de les aus. S’ho van passar pel forro, però els ecologistes van fer una demanda i van guanyar. No podem tenir aigua del canal, perquè si hi hagués un desviament d’aigua, canviaria el paisatge, i si canvia el paisatge, aquestes aus no podrien viure aquí a Plans de Sió. I això ja se sabia abans de fer el canal. El van fer igualment.

—Passem a un altre bloc que apareix al llibre. Homes, dones i hereus. La figura de l’hereu encara funciona en ple segle XXI. Per exemple, a cal Cinto.
—La casa de cal Cinto és on vaig créixer. La casa de la meva padrina. I de la meva mare, que viu allà, entre més coses, perquè es va casar malament i la casa pairal fa com d’úter. Ella dorm a la mateixa habitació on va néixer. La meva padrina va tenir només dues filles. Cap fill. I dels néts, jo sóc la noia. Per tant, la casa se la queda el cosí. L’hereu.

—I vós, res?
—Res. També és veritat que em compensen per altres bandes.

—“Un altre cop cugula!”
—Cugula és una mala herba, una herba inútil, i en aquell cas ho van fer servir per descriure un fill femella. Frase que els homes del bar deien al meu padrí quan tenia una filla. Hi ha un masclisme inconscient a tot arreu. Els homes podien fer créixer més el patrimoni, assegurar-te el clan, i generacions i generacions, perquè les dones, segons amb qui es casaven, marxaven de casa, i era l’home que s’hi quedava.

—Frase del llibre: “Em costa admetre que vaig calenta i ja està.”
—I ja està. Tinc un amic que em va dir, Anna, treu això, passaràs vergonya. I li vaig dir no. O sigui, sí, per mi ho trauria, però vull que quan una dona ho llegeixi, digui sí, és que ja està. Vaig calenta i ja està. I no cal que m’emboliqui tant, que si m’he de casar, o m’he d’enamorar. No cal. I, sobretot, no cal que et sentis culpable després. Això segur que no.

—Als Plans de Sió hi acabeu vós, que ja éreu de la Segarra, i Ignasi Moreta, barceloní com pocs, editor de Fragmenta Editorial.
—Sempre que sóc aquí, penso que l’Ignasi Moreta és com portar Barcelona a la Segarra. Perquè és tan barceloní que a qualsevol lloc on va té la mirada urbana incorporada. I per mi això també és important, perquè em connecta amb la civilització.

—I també dieu que, com que ell ve de classe burgesa, està tan segur d’ell mateix que sempre és ell, vagi on vagi.
—Això m’agrada i em sobta, perquè llavors m’adono de la meva no et diré hipocresia, però sí de la meva conductibilitat. Les dones són més com aigua, que s’adapten més, i això també té a veure amb la falta de poder, i amb la falta de seguretat, i amb moltes coses històriques. I també hi ha un tema de classe social, naturalment. Ells provenen de la classe dirigent. I nosaltres anem una mica remolc, i la menestralia catalana està absolutament desubicada en aquest món de classes socials que ha descrit el marxisme. Perquè no s’hi troba.

—Classe baixa per ingressos. Però classe mitjana per propietària. I rural.
—Exacte. I pel fet de ser rural, encara no has pogut fer el salt cultural que han fet les classes mitjanes urbanes. Llavors estàs una mica desubicat. I el problema de la menestralia també el volia retratar una mica amb la figura de l’Ignasi. Mira: Convergència treia majories absolutes, però no és el mateix Xavier Trias que la meva mare. Sí, un cert sentit conservador, potser sí, però en realitat són mons molt diferents.

—De què treballa la vostra mare?
—La meva mare és assistenta social. Va treballar a la presó de Lleida, però estava tan feta pols que va fer oposicions per a funcionari i va sortir de la presó.

—I el pare?
—El meu pare era professor del que ara en diríem secundària. També va fer oposicions, en aquest cas, a la Caixa.

—I el vostre pare, amb el divorci, desapareix?
—Fins que jo vaig tenir setze anys, ell va anar i va venir, sí. El meu pare ara és mort.

—Voleu afegir res?
—Que el fet que jo, de jove, contragués una anorèxia era una esmena a la totalitat, una esmena a aquesta terra. Ser anorèctic a la Segarra és com ser abstemi a La Rioja. És una negació total del que ets, i dels teus orígens. És una manera de dir, així no. I, ara que m’he fet gran, han passat els anys, i no tan sols m’he curat sinó que gaudeixo del menjar, i fent trobades i organitzant també la vida social al voltant d’això, m’adono que allò era una queixa, i que la reconciliació també passa per la taula, perquè aquí el menjar és molt important. La Segarra és menjar i religió.