Anna Punsí: “Cada quinze hores hi ha un suïcidi a Catalunya, i això no es pot tolerar”

Anna Punsí Lladó (1978) és la periodista de successos que tants llegim, i tan sovint, per la seva respectada trajectòria. Després d’anys a la SER, ara està amb Carles Porta a la productora True Crimes Factory, on coordina guions i cerca casos. Punsí acaba de publicar el seu segon llibre, L’amor que sempre queda (Columna), en què explica el dol dels familiars que han perdut algú estimat. Basat en la secció que feia a RAC-1 amb Albert Om, s’endinsa en onze casos que expliquen el dol de prop. VilaWeb va visitar dilluns Punsí a la ciutat de Girona per parlar del llibre i d’ella.

—La vostra mare, a què es dedicava?
—La meva mare és pagesa, ara jubilada. Tenia una granja de porcs a l’Empordà, Granja Part de Mia. El pare, camioner, transportista i empresari: es dedicava sobretot a fer excavacions, a fer els fonaments de les cases, a fer piscines. D’aquesta gent molt meticulosa. Tinc un germà gran.

—I els avis, com eren?
—Els meus quatre avis van ser masovers de l’Empordà. Els materns van aconseguir tenir una masia pròpia, en un nucli de Borrassà que es diu Vilamorell. Diu que el dia que es van casar es van haver de muntar el llit, perquè eren molt pobres. Per part de pare, el meu avi va començar a engegar negoci del transport un cop va deixar el bestiar. El meu avi a divuit anys es va escapar, però els nacionals el van atrapar i el van fer lluitar al País Basc. El meu besavi s’havia escapat d’un afusellament a Montjuïc, rostolls avall, saltant per les vinyes.

—Per què acabeu fent crònica negra?
—Casualitats de la vida. A Ràdio Girona, el que llavors era el meu cap, Ramon Iglesias, un dels millors que he tingut, em va dir: “Necessitem algú que pugui picar pedra.” I em va prometre suor, sang i llàgrimes. Pensa que jo era de les que anaven a les manifestacions en contra de la policia, darrere d’una pancarta! Amb el temps vaig descobrir que hi ha gent molt professional i molt intel·ligent, sobretot a la part d’investigació.

—Ara heu escrit un llibre amb onze casos de dol. Morts per suïcidi, accident de cotxe, càncer, avortament, assassinat…
—… atac de cor dins del mar, en un incendi, una dona que va morir sola a casa seva.

—En aquest cas que la senyora mor sola, qui porta el dol?
—La veïna.

—Què n’heu après, d’aquests dols?
—De tot el que he fet a la vida és allà on més he après. He après que parlar-ne és bo. Molt més que no pas no parlar-ne.

—El primer capítol m’ha impressionat per la biografia de Rafael, que treballava per a la CIA durant el franquisme.
—Era una persona molt avançada al seu temps. Havia estat als Estats Units, es va enrolar a la marina mercant. Si s’obsessionava en alguna història, no deixava d’estudiar-la. I al final va entrar en un bucle mental, un rebombori mental, fins que es va convertir en un problema de salut mental, que en aquell moment tampoc es deia amb totes les lletres.

—Esquizofrènia.
—En Rafael patia molt.

—I es va suïcidar. En el cas dels suïcidis, a la gent ens agafa sentiment de culpa.
—I tant, tu imagina’t. Què he fet malament? S’hauria d’invertir en salut mental per prevenir els suïcidis. A Catalunya, cada quinze hores hi ha un suïcidi. Jo crec que no es pot tolerar.

—Un altre cas són els Boan, que es troben molt atrapats per la injustícia del judici. Un home, Asier González, atropella per imprudència el seu fill, Josep, el mata i no entra a la presó.
—No és tan sols per la injustícia del judici, és perquè qui va causar aquest accident i qui va matar el seu fill, anant massa de pressa amb el cotxe, ha tingut una actitud prepotent, superba, no ha abaixat el cap, no ha demanat perdó. Fins i tot quan el cadàver d’en Josep era allà al voral, no va fer cap gest. I aquest senyor és infermer. La Maria Pilar, la mare, em deia: “Si aquest noi hagués mostrat el mínim penediment, no hauria anat ni a judici, no pretenia ni denunciar-lo.”

—En un altre cas s’explica que un nen de tres anys, en Jan, toca la panxa de la mare i li diu que dins hi ha una criatura. La mare ni ho sabia! I, per malformacions, acabaran avortant la Maia.
—Aquest nen és una passada. La mare m’explica que és molt, molt intuïtiu, d’un nivell molt exagerat. Una altra cosa que deia en Jan: “Si necessites plorar, plora, mare.”

—El cas de la Layi potser és el més dur? Nena de tretze anys agredida sexualment i assassinada per un veí dels avis.
—Tots els casos en què han mort fills, per mi són els més durs, però el cas de la Layi és el més impactant, és el més bèstia, és el que més et colpeix. Primer per la seva edat: tretze anys no és edat de morir, i després perquè ningú no pensa que el veí de sota la casa dels teus avis pot ser el teu pitjor enemic i que et portarà a una tragèdia familiar i vital que ja no te’n podràs tornar a aixecar mai més. La Sònia, la mare, és un àngel per a mi, la persona més generosa i més dolça que he conegut mai.

—És ella la que es posa roba de la filla.
—Sí, la Sònia és menuda, és primeta i arran de la mort de la seva filla encara es va aprimar més. I necessita sentir la Laia dins el seu cor.

—Expliqueu que el germà de la Layi, a quinze anys descobreix que el mal existeix.
—Una tarda qualsevol, surt de l’escola i algú mata la seva germana. A mi m’encanta el discurs que té la mare, la Sònia: vosaltres sou joves, heu de sortir, ja ens quedem nosaltres aquí patint per vosaltres, esperant que torneu.

—Codi 60. Què és?
—Els Mossos tenen uns codis. El 18 vol dir anar a esmorzar, el 31 vol dir: sóc al lloc i la situació controlada. I un codi 60 és per comunicar per emissora la mort d’una persona. El tacte rebut per la policia, com comuniquen, és bàsic en les seqüeles que tindran els familiars. El cas del bomber de Nonasp n’és un exemple claríssim.

—Què va passar?
—L’Eusebi va morir en incendi, atrapat, a Nonasp, i a la vídua no li deien res. I saps quan li ho diuen? Al cap de quatre hores, quan ve el Molt Honorable President de la Generalitat, Jordi Pujol. Això es feia, fa molts anys: ho havia de comunicar el polític de torn, quan ella ja ha intuït des de fa moltes hores que passa alguna cosa molt greu i quan els companys del seu marit li neguen a la cara que hagi passat res. No he vist mai ningú tan afectat, i tants anys després, per una mala comunicació. Això la continua perseguint, no s’ho pot treure de dintre. Té com una ràbia. Ara es comunica més bé.

—Què ha canviat?
—Fa 7-8 anys, quan hi havia un accident de trànsit, eren els policies qui anaven a casa de les famílies a comunicar-los personalment. Era molt dur. Pensa que la primera cosa que feien era mirar si hi havia cap finestra oberta i tancar-la, perquè no saltés ningú. Ara, de fa uns anys, hi van psicòlegs del SEM i fan aquesta feina.

—Alguns d’aquests familiars enfoquen tot el dol a les xarxes socials. Com la Maria Pilar.
—Ella és molt independentista, i un dia va descobrir que demanaven molts anys de presó a un noi que havia cremat un contenidor. Com pot ser que demanin tants anys a aquest noi per això i només penes de quatre anys per un homicidi imprudent, com el que va matar el meu fill? Va començar a escriure i va veure que el que ella escrivia tenia una repercussió. Ara hi ha molta gent a les xarxes que s’estima en Josep com si fos un parent. De fet, l’altre dia la Maria Pilar em va dir: “Digues-me el dia que presentes el llibre, perquè ho diré a les tietes, cosines, i futures xicotes d’en Josep.”

—En Dani de Cal Groc no queda clar com mor.
—És que també hi ha autòpsies blanques, que en diuen, que són entre el 5% i el 6%, en què no s’acaba determinant la causa exacta de la mort.

—Morir a 10.000 quilòmetres.
—El cas del doctor Crusafon. La família explica que durant divuit dies vivim com congelats. No pots començar a fer el dol perquè encara no has vist el cos. Fins que no arriba el cadàver, repatriat, no acabes d’aterrar.

—I vós, Anna Punsí, com és que feu aquesta feina tan alegre?
—No me’n parlis, no me’n parlis. A mi el que més em reconforta és la confiança que et donen aquestes famílies per explicar la seva història, que és el més preuat que ells tenen. Alegre no ho és, és evident.

—I ara fareu alegres contes…
—Doncs sí. Vull fer un conte d’una guilla.

—Jo ho deia de broma!
—Doncs no és conya. M’agraden molt les guilles i penso que he de fer una història maca, positiva. Crec que m’hauria d’haver fet cantant, que sempre estàs en ambients positius. A casa, si anem de viatge, doncs visitem els cementiris, perquè hi ha cementiris que són molt bonics, artístics. Aquest estiu vam anar a la Selva Negra.

—A True Crime Factory quina feina hi feu?
—Coordino els guionistes i busco casos. Anar a trobar les famílies, parlar-hi, donar-los confiança i explicar-los què volem fer. Els pots trobar al judici i al cap de tres anys, quatre, llavors allà ja pots fer un primer acostament.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—A la dedicatòria que he fet als meus pares al llibre els dic: gràcies per donar-me la vida. Entre la vida i la mort queda l’amor. I gràcies també a l’editora que va proposar aquest títol, L’amor que sempre queda. En parlava amb una de les noies que surten al llibre. És l’amor més pur, aquest amor pels que se’n van.