Una pastora entre la ficció i la vida real

Els publicistes cerquen els millors personatges per a fer arribar els missatges de les seves marques. Així va ser com els responsables de les campanyes de publicitat de l’aigua de Veri varen trobar l’Anna Plana, una noia nascuda a l’Empordà que ho havia deixat tot per fer de pastora a la Vall d’Àssua, a Llessuí (municipi de Sort). Hi havia arribat per fer les pràctiques de l’Escola de Pastors i s’hi va acabar quedant i formant una família. L’anunci va fer entrar l’Anna a les llars de tot el país i va descobrir un cas força excepcional: el d’algú jove que puja a muntanya a fer de pastor. En aquest moment, en què el despoblament de bona part del rerepaís és un dels principals problemes i en què la manca de relleu generacional en els oficis del camp ha obligat a fer un crit d’alerta per part dels pagesos, el cas de l’Anna i el dels joves que tornen al camp és molt excepcional.

Han passat alguns anys d’aquella aparició catòdica i ara l’Anna Plana és la protagonista d’una altra història, en aquest cas en paper. La periodista Laura Gordó (la Pobla de Segur, 1980) acaba de publicar La noia de les ovelles pigallades a l’editorial Cossetània, on repassa de forma novel·lada la vida de la jove pastora.

Així, amb la lectura del llibre podem saber unes quantes coses més de l’Anna Plana: com s’ofegava a l’institut; com va començar a treballar sense haver obtingut el graduat i com ha fet de tot: treballar en un bar, de perruquera, en una floristeria… Sis anys a Menorca abans d’apuntar-se a l’escola de pastors amb la seva parella de llavors i el canvi definitiu, la instal·lació al Pallars.

No va ser fàcil, molta gent li deia que no duraria ni dos dies, però també va trobar aliats: altres pastors a qui agradava que hi hagués un relleu generacional i que l’Anna es pogués establir a muntanya. El punt d’inflexió va ser quan la seva parella, el noi de casa Perales, va aconseguir recuperar una acció de la muntanya que donava dret a pasturar als camps comunals i que va permetre a l’Anna de comptar amb els primers aliments estables per al seu ramat i fer-lo créixer fins als prop de cinc-cents caps de bestiar que té ara mateix.

Pel camí, va haver d’aprendre a assistir els parts complicats de les ovelles, a fer incisions amb la navalla de pastor per treure el verí de la picadura d’una serp i guarir una cama trencada. També suportar el fred, les mirades inquisitives dels seus veïns i parir i criar els seus fills.

Gordó recrea tot això en el llibre, amb un afegit molt especial: hi recupera l’oralitat del dialecte pallarès, un dels grans encerts del volum, perquè aporta més versemblança a la lectura. El text també ens explica una història d’una amistat, la de l’Anna, acabada d’arribar a la vall, i la d’en Safalla, el pastor que més l’ajuda amb les ovelles i que s’acaba convertint en una de les figures més essencials per a la nova vida de l’Anna, és qui li dóna els consells i els trucs per a tirar endavant amb els seus ramats. També hi ha altres mans que ajuden la pastora a complir els seus somnis: veïns que li deixen camps per a pasturar perquè la seva parella els ajuda sempre amb altres tasques; pastors que li van deixant i venent ovelles perquè pugui establir-se… I al final, també és un elogi a la seva tenacitat, perquè sembla que l’Anna ha trobat el seu lloc al món, malgrat que també hi ha hagut moments molt durs.

Evidentment, el llibre obre la porta a una de les entitats que més han treballat aquests darrers anys per al manteniment dels oficis artesanals del món rural: l’Escola de Pastors de Catalunya. De fet, Vanesa Freixa Riba, que en va ser la responsable entre el 2009 i el 2016, fa el pròleg del llibre i explica: ‘Una de les coses que diferencien enormement aquesta nova fornada és que trenquen amb qualsevol mena d’esclavitud associada a l’ofici. L’esclavitud entesa com una obligació que no les fa gaudir plenament del fet de ser pastores. L’Anna i la seva clarividència volien ser pastores gaudint, alhora, de la seva família. Ella sempre s’ha entossudit a conciliar tot allò que s’estimava. L’Anna és la cap del seu projecte; l’ajuda el seu company Josep, fan un equip perfecte i, des que pot, té un pastor o una pastora que són més braços i cames per a conduir el ramat. Formen un equip que els permet no carregar sols la feina de tenir cura de cinc-cents animals i, alhora, tenir les estones per a compartir temps i espai amb els seus fills. No tothom entén això i molts cops es jutja, considerant que aquestes hores que no són amb el ramat són massa festes i poca feina. Tot i que el coneixement i les pràctiques ancestrals tenen més que demostrada la seva força empírica, és també lògic pensar que en la seva història calen canvis que permetin no tan sols de mantenir aquest sector, sinó de revitalitzar-lo. El pastoralisme necessita aquesta renovació en les seves normes de joc i aprendre a deixar fer amb la confiança que els ramats aniran bé.’

L’Escola de Pastors

L’Escola de Pastors de Catalunya és un model d’èxit. Entre el 2009 i el 2017 va rebre 379 sol·licituds de gent interessada a fer-hi els estudis i, finalment, 154 van convertir-se en alumnes. 132 persones els van acabar i 108 es dediquen professionalment a les activitats agrícoles o ramaderes. Responsables del centre expliquen: ‘Amb l’escola es vol consolidar un nou model de pagesia que porta canvis molt importants en el desenvolupament rural del nostre país. Amb la incorporació de noves generacions, molts cops alienes a una tradició familiar, es pretén demostrar que la pagesia és un sector viable econòmicament per si mateix. Aquesta pagesia porta a terme, familiarment o col·lectivament, una activitat professional rendible i viable. Produeix en ecològic, en una finca de mida humana, una alimentació sana i de qualitat, sense comprometre els recursos naturals del demà, fent realitat la sobirania alimentària. Una pagesia que, repartida per tot el territori, participa amb els seus veïns en el desenvolupament d’un medi rural viu apreciat per tots.’

Aquest retorn al camp i al producte de quilòmetre zero i a una altra manera de consumir fa anys que es va imposant lentament. En ple debat sobre el futur de la pagesia, exemples com els de l’Anna Plana, o la viralització del fenomen Miquel Montoro, són una porta a l’esperança del rejoveniment del camp. En aquest marc de noves possibilitats per als joves també hi ha tingut un paper important la revifalla dels formatges artesans. En aquest sentit, cal destacar també el llibre que ha tret Cossetània de Ramon Roset i Morera, Formatgeries artesanes de Catalunya, una ruta per noranta-tres obradors que es dediquen a fer formatge de manera artesanal i una demostració que la vida al camp és possible si es reinventen les maneres de fer i, sobretot, les maneres de vendre els productes.

Adoptar una ovella

Sembla que l’Anna Plana, de tot això, en sap un niu, perquè una de les darreres iniciatives en què s’ha implicat és ‘Apadrina una ovella xisqueta‘, un projecte col·laboratiu entre els pastors de la vall d’Àssua, l’associació Obrador Xisqueta i la Guerrilla del Ganxet. El projecte va començar l’any passat i va aconseguir un centenar de padrins per a les ovelles de la raça xisqueta que van ajudar a pagar les despeses alimentàries i de veterinari d’aquests animals (es calcula que cada ovella té una despesa anual de 45 euros). Amb l’apadrinament s’ajuda a mantenir una ovella adulta i es dóna suport a l’obrador perquè continuï la tasca de divulgació d’aquesta raça mitjançant la producció tèxtil, els tallers per a fer conèixer la llana i les tècniques per a treballar-les. Una mostra clara de com aprofitar les noves tecnologies i els recursos a l’abast per a mantenir una activitat tradicional.

Ara, en un moment en què els pagesos són en peu de guerra reclamant que més gent jove torni al camp i que els paguin preus justos, l’Anna Plana ja ha trobat qui expliqui la seva història. Veurem si algú s’anima a imitar-la.