Anna Pazos: “No saps si t’enamores d’una persona o d’una història”

Anna Pazos (1991) és escriptora, documentarista i coautora del pòdcast Les golfes. Aquest mes de maig la senyora Pazos publica dos llibres. Poder i desig (Fragmenta Editorial), assaig curt en què contraposa l’eros femení i el masculí, i el llibre de no-ficció Matar el nervi (la Segona Perifèria). En aquest segon llibre, repassa els seus viatges a Nova York, on fa de fact-checker (comprovadora de dades) pel New York Times; Jerusalem, on cobreix el conflicte palestino-israelià; Tessalònica, on fa l’Erasmus; una travessia per l’Atlàntic amb un reporter de guerra i un capítol final sobre la seva família. És un llibre intens, molt ben escrit, que narra una joventut molt viscuda amb la mirada d’una jove periodista desarrelada, i escrit quan l’autora estava embarassada i deixava un capítol de la seva vida per començar-ne un altre. Pazos rep VilaWeb al barri del Guinardó de Barcelona, on viu i produeix, com a autònoma, documentaris per a la BBC.

—Comencem pel capítol final, el familiar. Qui són la mama i el Juan?
—La mama és la meva mare. I el Juan és la seva parella. En el capítol final, crec que provo d’explicar una mica d’on ve la meva sensació de desarrelament. Parlo de la història de la meva família per part materna, la que ve de Catalunya. I d’on ve la meva compulsió d’escriure, a partir de la meva relació amb aquest home, el Juan, que és el meu mentor literari. La compulsió per escriure en el meu cas és una manera de relacionar-me amb el món i d’explicar-me. I de provar d’entendre. I de protegir-me, també.

—Un dels personatges del llibre aconsegueix que deixeu de llegir i escriure. És en Guillermo.
—El Guillermo és un molt bon fotògraf de guerra, però crec que ell ho trobaria insultant. Fa fotografies de l’espècie humana, diguéssim. I explico al llibre que el seu pare és traficant d’armes legal. El pare és un home que feia d’intermediari entre el govern espanyol i els clients saudites. El fill va ser la meva parella, quan jo tenia vint-i-quatre anys, i ell s’havia comprat un vaixell i es disposava a navegar pel món. Jo em vaig afegir en aquesta aventura

—“El pare ven les armes i el fill fa les fotografies dels que moren per les armes.” És una idea que surt al llibre.
—Evidentment, no és ben bé així, però ho explicava com a exemple de per què ell, com a personatge, resultava tan interessant als periodistes que el rodejaven. I per què tenia aquesta mena d’aura tràgica. Aquesta mena de simetria perfecta, que resultava llaminera.

—I per què aconsegueix que deixeu de llegir i d’escriure, en Guillermo?
—Quan el vaig conèixer vaig experimentar un d’aquests enamoraments fulgurants de la gent. Una infatuació d’aquestes molt intenses. No és algú que es dediqui a contemplar la vida o a reflexionar sobre la vida. És de les poques persones que hi ha, perquè no n’hi ha gaires, que no es dediquen a escriure històries sinó que són ells mateixos la història. I quan ets amb ells tens la sensació d’experimentar la vida en la seva versió més despullada i més intensa. Això va fer que tots els succedanis (la literatura, els llibres, les pel·lícules) em semblessin descafeïnats i que no m’hi volgués relacionar. Quan el vaig conèixer vam anar a Turquia. Era l’octubre del 2015 i era l’auge d’allò que es va anomenar la crisi dels refugiats o la crisi migratòria, que era quan hi havia milers de migrants que anaven a Europa per la frontera entre Turquia i Grècia amb pasteres.

—I enregistreu la vostra relació tot el dia.
—Sí. En el cas de tota la història amb el Guillermo vaig acabar fent un petit documental de vint minuts que va sortir a la BBC Reel, que és on vaig treballar quan vivia a Nova York. Es diu The Circle i el subtítol és A Story of Love, Waves and the Arms Trade [vídeo].

—Al capítol de l’Erasmus a Grècia dieu que no sou capaç de ser-hi feliç.
—És descobrir que encara que vagis a llocs diferents, ets la mateixa, per molt que fugis. Malauradament.

—Coneixia la figura del negre literari (algú que escriu llibres per algú altre) i vós parleu del negre corresponsal (algú que fa les notícies per algú altre):
—El periodista a l’ombra. Corresponsal a l’ombra. Sí, jo també el vaig descobrir a Israel, quan vaig ser-hi. Des d’aleshores he deixat de llegir la secció internacional de molts diaris espanyols. Si puc informar-me de les coses directament als mitjans locals, ho faig. Allà vaig descobrir que alguns corresponsals, no tots, tenen gent que escriu per ells, i ells no es mouen de casa.

—A Israel descobriu un excés d’ideologia?
—Excés d’ideologia? Què vols dir?

—Que la gent té una idea al cap, la realitat davant la contradiu, i no la veu. Continua amb aquella idea.
—Sí. Un amic d’Israel va venir a Barcelona i el vaig portar a les festes de Gràcia, i hi havia banderoles palestines. Li va resultar xocant: “Per què us importa tant? És com si tu véns a Jerusalem o a Ramallah i hi ha banderoles catalanes.” És un conflicte que la gent fa servir als seus països per ubicar-se políticament, sociopolíticament, al seu país. Allò que jo pensi d’Israel i Palestina, m’ubica a Barcelona. És el “Bona nit, Palestina” de David Fernández. I després la realitat del que passa al terreny és tan dissociada dels discursos que existeixen que el xoc produeix una sensació molt estranya. Una manera de conviure és només triar les coses que veus que encaixen amb la idea que tu ja tenies i més tard tornar a casa i continuar amb la teva vida. Si intentes entendre-ho tot en conjunt, embogeixes, que és allò que em va començar a passar a mi quan en marxava. D’allà conec més el món jueu. Visc al Jerusalem jueu i tinc una parella jueva, americà. I sí que vaig a Palestina, a Cisjordània, però hi vaig de turista, rarament em quedo a dormir i ho miro des de fora. Tu quan vas als territoris ocupats de Cisjordània tenen tota una estructura per a guiar el visitant estranger. És com un circuit construït per a tu. I jo no vaig trencar aquesta barrera.

—I en la vostra història de desarrelament, veure una gent tan arrelada, quin efecte us produeix?
—Veure gent tan arrelada em produeix fascinació i enveja. Quan veig que en els israelians i els palestins hi ha una sensació de pertinència que va fins a les últimes conseqüències, per la que donaries la vida, em sembla com d’un altre món, d’una altra època. I em fascina. I alhora sé que és una cosa de la qual no formaré part mai o que no m’ha passat mai, a mi. No sé què hauria de passar perquè jo tingués aquesta sensació d’arrelament.

—Al capítol de Nova York, què expliqueu?
—A Nova York explico el clímax, el final, la cúspide d’aquesta sensació de desarrelament que durant el llibre vaig explicant. A Nova York és quan es concreta més. Perquè avui Nova York és la ciutat dels solitaris. És una ciutat que realment t’acull en el sentit que tu pots ser novaiorquès sense haver-hi nascut. Però també és una ciutat que és una voràgine. Per una altra banda, també és el naixement del MeToo, que he vist una mica de primera mà.

—I també expliqueu la vostra feina de fact-checker (comprovadora de dades).
—Vaig treballar en una mena pràctiques pagades, de fact-checker, a la part del New York Times que fa continguts per a uns altres mitjans. I després vaig treballar a la BBC Global News, la branca comercial de la cadena. Comprovava les dades de columnes d’opinió. O sigui, imagina’t si ho féssim aquí. Bàsicament, era aïllar tots els fets concrets, tots els fets quantificables, i comprovables de les columnes d’opinió i demostrar que fossin certes, que no hi hagués 100.000 falsedats. Si poses en un article d’opinió “com va dir Abraham Lincoln en el seu discurs”, comprovar-ho. Una vegada em va tocar de comprovar una columna d’un periodista que se n’havia anat a Tailàndia de vacances, i n’havia fet un article. Parlava del temple d’Angkor Wat, i deia que tenia les parets humides. Doncs em van cridar l’atenció perquè no havia comprovat si les parets realment estaven humides. Hauria de trobar la manera de comprovar si, amb les condicions climàtiques de l’agost, podia ser cert.

—Els homes que surten al llibre són molt extrems, no?
—Tu creus?

—En Guillermo, segur.
—Sí, es podria dir. Però els altres?

—He tingut la sensació que agafeu les parelles de vehicle per viure una experiència. Allò que us interessa és on us porta, més que la parella en si. Pot ser?
—Uau, duríssimes declaracions. Home, és una interpretació poc generosa. Però suposo que l’experiència d’una relació és un conjunt. No és solament la persona, sinó tot el que va amb ella, del que t’enamores. No saps si t’enamores d’una persona o d’una història, o de la persona que ets tu quan ets en aquesta història, en què et converteixes. Que jo crec que és una cosa bastant pròpia de la joventut, llunyana joventut, que explico al llibre.

—Matar el nervi és una manera de matar la joventut?
—Matar la joventut tampoc. Sóc moderadament jove. La idea de matar el nervi s’explica al final del llibre.

—Amb l’anècdota del dentista, sí, senyora.
—Exacte. Suposo que és més aviat aquest neguit, el que Joan Sales descrivia al pròleg d’Incerta glòria: “Un fosc afany ens mou durant aquests anys, turmentats, busquem una glòria que no sabríem definir.” Crec que quan passes una certa fase de la vida, et defineixes una mica més i deixes d’anar donant tombs.

—Al llibre surt sovint la por de la mediocritat.
—Sí. Aquesta cosa, una mica patològica o una mica narcisista, que no sé si és generacional. Crema menys, ara. Ara confio més en mi. Crec que parlo d’una època en el llibre en què la necessitat de validació encara és molt forta. De validació externa, de demostrar-me a mi mateixa i que el món em confirmi alguna cosa, saps? Que és una cosa que s’ha esvaït bastant. Ja no necessito que el món em confirmi res. Ni confirmar-me res a mi mateixa, ja ho tinc més clar.

—I el periodisme, l’heu deixat del tot?
—He deixat el periodisme més de trinxera, diguéssim, o sigui, més d’actualitat diària. Crec que el meu affaire amb el periodisme era una via per a resoldre tot això que deia ara. Tenia una idea romàntica del reporter, la crònica. I després, quan m’hi vaig trobar, em vaig adonar que no era la professió que volia. Però he continuat treballant en producció audiovisual, en sèries documentals, com ara.

—Hi ha un moment en què dieu que hi ha una falsa dicotomia entre romandre a Barcelona i ser mediocre, o veure món i menjar-se’l. Per què, falsa dicotomia?
—Perquè és totalment fals. Perquè la intensitat era dins meu. La intensitat era tenir vint-i-tres anys. Tu pots quedar-te tota la vida al teu poble i tenir una vida molt intensa. Parlo d’un pastor de cabres de Lanzarote que no havia sortit mai. “No em perdo res”, deia. També t’he de dir que això ho dic jo, que ja he viatjat molt i ja n’he vist de tots colors.

—Expliqueu que els vostres familiars van tenir una sensació d’alleujament quan la banda espanyola va guanyar després del Primer d’Octubre.
—Sí, la meva família nuclear no ha estat mai independentista, de fet, ha estat anti-independentista militant. Amb la mare parlem en català.

—És interessant que expliqueu que el català per vós és l’idioma familiar, però que el castellà és l’idioma dels llibres. Però, al final, els productes culturals que feu, els feu en català.
—Tot això va començar a canviar a la universitat. És quan vaig començar a considerar el català com a llengua literària. Si faig servir el català per fer productes culturals, simplement perquè és la meva llengua, és la llengua amb què penso. Crec que és el motiu pel qual vaig triar el català per escriure el llibre.

—Si a trenta anys i escaig heu fet un llibre de memòries, a seixanta anys què fareu?
—Pots fer un llibre per cada dècada. No sé escriure ficció, no hi tinc traça, i no m’interessa tampoc com a escriptora. Tu ho has classificat de memòries, però jo no m’ho vaig plantejar com unes memòries. M’ho vaig plantejar com un seguit d’assaigs sobre llocs on havia viscut. I ha acabat essent una mica més autobiogràfic del que havia pensat en un principi. El llibre el vaig escriure quan estava embarassada. Va ser un moment de passar comptes d’una època perquè intuïa que en començava una altra molt diferent, amb inquietuds diferents. Tenia moltes coses anotades aquí i allà.

—La sensació de desarrelament l’heu superada?
—La meva filla és allò que m’ha arrelat més de tot allò que he fet mai a la vida.

—I ara la vostra parella no és reporter de guerra, sinó un comptable superavorrit?
—Tant de bo. Espera’t al segon llibre, i veuràs.

—Voleu afegir res?
—La veritat és que és una mica per on anaven les coses.