Més de quaranta entitats han convocat per a demà una marxa silenciosa per a demanar la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. Els convocants consideren que tant la gestió prèvia de la gota freda, com la dels efectes i les ajudes als afectats, s’han fet d’una manera negligent. La manifestació començarà a les sis de la vesprada i transcorrerà sense cap més lema que el de “Mazón, dimissió”, entre la plaça de l’Ajuntament de València i el Palau de la Generalitat.

Entre les entitats convocants hi ha Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, la Societat Coral el Micalet, Decidim, Ca Bassot…

En parlem amb Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, que, com a veïna de la Ribera i víctima de la pantanada de Tous, entén l’enuig dels afectats per la manca d’informació prèvia i per l’abandonament, per part de l’administració, que han rebut després.

—Per què feu la manifestació?
—Perquè comencem a polsar en l’ambient molta tensió, molta malícia, molta ràbia, i pensem que s’ha de canalitzar i s’ha d’expressar, i que la gent ha de poder demanar responsabilitats. La gent directament damnificada, i que ha sofert danys personals o materials, prou faena té llevant fang i atenent els familiars o soterrant-los. Per tant, hi ha moltíssima més gent que no ha estat afectada i que pot ser l’altaveu d’eixa indignació. També ens preocupava molt, i el temps ens ha donat la raó, que el caos, la catàstrofe, la desgràcia, fora caldo de cultiu perquè proliferaren els missatges d’extrema dreta i violents. No volíem que ocuparen eixe espai i volíem que la gent treballadora que ha patit la desgràcia meteorològica primer, i la concatenació d’errades i de negligències per part de l’administració, després, pogueren reclamar responsabilitats. Per això, el cartell no du logotips, i per això la pancarta inicial tampoc no en durà. Es tracta de fer d’altaveu dels nostres veïns que han suportat i suportaran durant molts mesos, i que no siguen anys, aquesta desgràcia.

—Parleu de l’extrema dreta. Sembla que com més va se’n detecten més elements que han vingut al caliu de la desgràcia. Com podeu evitar que contaminen la marxa que heu convocat?
—Hi posarem tots els mitjans possibles. És un perill que correm cada vegada que els moviments socials convoquem una manifestació. El 2017, era una manifestació del Nou d’Octubre com tants i tants anys i vam patir les agressions. Els violents sempre hi són. En acabar la manifestació el Nou d’Octubre d’enguany, va haver-hi agressions i persecucions a manifestants. Nosaltres ens hem reunit amb la subdelegació del govern i, evidentment, tindrem un servei d’ordre. L’altre element que hem consensuat entre totes les entitats és que es tracta d’una marxa silenciosa i respectuosa. I, per tant, qui no vulga participar en eixe model de manifestació i vulga armar baralla i empastifar, serà detectat fàcilment. Intentarem d’excloure i aïllar tota eixa gent extremadament violenta.

—Algunes veus us acusen d’oportunistes, d’haver convocat massa prompte aquesta manifestació quan els carrers encara són plens de fang.
—Què en traiem? Un és oportunista quan hi troba un avantatge. Nosaltres anem a cara descoberta. Les entitats no en traiem cap benefici. No el cerquem. La ràbia és latent. Existeix. I el més lògic és canalitzar-la cap a una protesta ciutadana. Cada entitat fa el que considera millor. Els sindicats acaben d’anunciar que faran una aturada de deu minuts en tots els centres de treball i davant els ajuntaments per denunciar-ho. Hi ha moltes fórmules. A nosaltres ens han arribat propostes perquè es facen aturades en les tasques de neteja en les poblacions on es lleva fang. Ja ho decidiran els afectats si volen fer-ho, perquè potser ells no estan per a paralitzar res i necessiten maquinària pesant i maquinària preparada i bombes per a netejar els carrers i les cases per a poder recuperar les seues vides. Només som l’altaveu de les víctimes i d’eixa indignació social perquè el president Mazón entenga que ha de dimitir, que no té cap més eixida que dimitir. I si no ho entén ell, que ho entenga el seu partit.

—Hi ha més iniciatives tant al País Valencià com al Principat. Tenen relació amb vosaltres?
—És un poc com la solidaritat que s’ha demostrat amb la gent desplaçant-se i autoorganitzant-se per anar a ajudar a netejar, a portar menjar, de portar estris… Amb la protesta ha passat igual. Ara som prop de quaranta entitats que convoquem la manifestació. Som entitats que fa anys que treballem en el territori i en xarxa. Per tant, moltes d’elles deuen haver rebut consultes. La gent ha autoorganitzat la seua protesta.

—Al principi heu parlat de negligència criminal. Del vostre punt de vista de jurista, a banda de la negligència política, creieu que en les actuacions prèvies a la inundació, en les hores abans, va haver-hi una negligència criminal?
—No em precipite mai en les valoracions, i molt menys en les professionals. Tenim experiències prèvies. Tenim l’experiència de la pandèmia, però tenim l’experiència de la pantanada de Tous, en què el cap de turc va ser el tècnic de la presa. Tota la resta de la gent es va escapolir. En dret hi ha una cosa molt important que és el nexe causal. Tu has de poder lligar eixa responsabilitat penal als fets concrets. Així com van passant els dies i anem rebent informació, veig que, si més no, interposar el procediment judicial, perquè dubte moltíssim que d’ofici s’incoe res, es farà. La tramitació serà llarga i complicada perquè serà molt tècnica. Serà amb aportació de molts professionals d’emergències, de prevenció, que puguen anar lligant cadascuna de les errades i atribuir-les a la cadena de comandament. Dalt de tot de la cadena, hi ha el president. Pot ser que haja errat la consellera, però és que dalt de la consellera hi havia el president, que, pel que anem sabent, estava molt ocupat en un dinar privat. Per tant, la responsabilitat política és el primer que hem de demanar. Ja s’han posat en marxa iniciatives per a reunir el màxim nombre de professionals de les matèries més diverses per a poder construir eixa causa judicial. I hi serem, és clar.

—Heu citat la pantanada de Tous. Com a veïna de la Ribera la vau sofrir. Del punt de vista personal, supose que sentiu empatia pels pobles de l’Horta Sud.
—Tenia vuit anys en aquell moment, però després va venir la riuada del 1987. La gent de la Ribera tenim una certa psicosi amb l’aigua. Tenim eixa memòria. Tinc nebots adolescents, i el més xicotet volia anar-se’n amb els amics a un altre poble i a casa, els majors, li digueren que no, perquè el que compta no és si plou o no ací, sinó si plou a la capçalera. Després de sentir-los vaig pensar en eixa cultura oral i popular que es transmet de generació en generació. Aquesta criatura no té la memòria de la pantanada, però la seua família, sí. I li la transmetem. Ací comença a ploure, i abans que l’ajuntament dicte l’alarma, els cotxes ja són en alt. Veure la destrossa… Per mi, la primera cosa va ser la incomprensió.

—Què voleu dir?
—En la pantanada de Tous, quan deien que es trencava el pantà, la gent gran sabia què volia dir, però la més jove, no. Però ací no s’ha trencat cap pantà. Som en el segle XXI, amb molts més mitjans, amb molta més informació. Com és possible que s’haja gestionat tan malament? Tenint eixa experiència. Com és possible que no hagen enviat maquinària? Com és possible que es tinga tan poca empatia amb els familiars? Els diuen, ací no s’ha d’arrimar ningú. Disculpe? Hi ha persones que han explicat a la premsa que estava, per exemple, amb l’home o amb la filla i se n’han anat de la seua mà. Han vist com miren davant seu. Ho trobe tan bestial! És clar que empatitze. Tinc la sensació que ací [a la Ribera, el 1982] es van posar molts més mitjans mecànics més ràpidament. Ara és una sensació d’improvisació absoluta. Veure Camacuc desfet, o la distribuïdora de llibres, o la llibreria Muixeranga… Són vides esventrades per a molts anys. Ha afectat la gent treballadora, i crec que no se’n parla prou. Són gent que si no són mileuristes, són milcinc-centistes. Treballadors que han perdut la casa, que han perdut l’empresa on treballaven, que han perdut el vehicle… Ja poden donar ajudes, ja… En algun moment, la premsa us posareu a analitzar les ajudes i les trampes de les ajudes. Aquesta gent és la desemparada de la vida. Costarà molt de refer eixes economies familiars.

—Quan dieu “les trampes de les ajudes”, ho dieu per l’experiència de la pantanada?
—Ho dic per l’experiència de la pantanada, que encara hi ha gent que paga els préstecs de l’ICO, que n’hi ha per a fer-se’n creus, però també perquè he llegit el decret del Consell. A mi, com a advocada, se’m plantegen molts dubtes. Sis mil euros per habitatge, i n’has d’acreditar la propietat i la residència. Però, i totes les casetes de camp? A la Ribera, per exemple, molta gent les té per a viure-hi la meitat de l’any, perquè amb l’oratge que fa ací, és molt fàcil que faces mig any a la caseta i mig any al pis. Eixa gent ho ha perdut i ho ha perdut. O un arrendatari. Són sis mil euros per casa. Però els mobles són de l’arrendatari, qui ho ha perdut tot és l’arrendatari, no el propietari del pis. Això no és previst.

—Les persones que van al servei d’assessorament que ha posat el col·legi d’advocats, quin és el problema més freqüent que tenen?
—Tant el col·legi de registradors com el col·legi notarial han reaccionat molt ràpidament, però es necessita l’acompanyament professional, perquè vés i digues-li a una persona que ho ha perdut tot que ha d’escriure al servei del registre del col·legi notarial perquè et facen la còpia de l’escriptura. Es perd pel camí. Molta gent no té la documentació. És possible que hi haja gent que no tinga cap document d’identitat. Coses molt bàsiques. El termini per a demanar les ajudes s’acaba el 16 de desembre. És promptíssim. Com pot ser? Si la gent encara no haurà pogut començar a fer gestions. A nosaltres ens diuen que és massa prompte per fer la manifestació perquè la gent lleva el fang i no pot anar a manifestar-se. No volem que vinguen els damnificats a la manifestació, però eixos damnificats, sí que han de gestionar les ajudes mentre refan casa seua? I mentre entren en un ERTO? És que és una darrere d’una altra. O la suspensió dels terminis administratius… L’administració continua treballant com si res. És un desgavell absolut. És com la gestió de l’ajuda. He vist imatges que dius, no som al cim de la muntanya. És fàcil. Si els voluntaris han pogut anar-hi a peu, la gent es podrà posar a ordenar-ho i a distribuir-ho. Cada dia que passa és pitjor.

—Aquesta indignació vostra, en els afectats és també ràbia i ira. I és en aquest ambient que la gent d’extrema dreta se n’aprofita, hi van amb diners i ajuda a captar gent.
—Eixa és la nostra por, que guanyen l’espai. I això és molt fàcil. Per nosaltres és de màxima importància que demostrem el respecte a totes les víctimes. Per no caure en eixa provocació, que eixos sí que tenen un interès que no són les víctimes, que és guanyar el relat i que és aprofitar-se de la gent que ha patit més. No em cansaré de demanar que siga una marxa silenciosa, una marxa respectuosa i que controlem molt bé la ira. Que es manifeste la indignació, però que la ira no ens guanye el discurs.

—No traslladeu la responsabilitat al govern espanyol?
—En el manifest, evidentment, sí que se’n parla. Però hi haurà temps perquè cadascú expresse i canalitze les responsabilitats. Ací no volem desenfocar-nos. Ací hi ha una persona que no va saber posar un cap d’emergències competent. Ací hi ha una consellera que no va saber prendre decisions, i un president que va arribar tard a la reunió d’emergència perquè era en un dinar privat i fins i que no li van dir que hi havia risc que es rebentara una presa, no es va alçar de taula i va endarrerir-ho tot, perquè l’havien d’informar. I un president que continua pegant bandades. Ha de prendre decisions, i les decisions s’han de prendre apegades al terreny, que se suposa que tu coneixes. No pot ser que es pose a qüestionar l’UME i haja d’eixir el cap de l’UME a donar explicacions. L’home deu tenir més coses a fer que rebatre les bajanades del president. Per nosaltres hi ha un responsable que ha de conèixer el terreny, que ha de conèixer els recursos, el territori i que ha d’actuar amb immediatesa. I això, Mazón no ho ha fet ni per a previndre ni per a curar.